La meva visita al psicòleg.

Un relat de: faldudeta_8
I allí hi era jo, a la sala d'espera del psicòleg, cansada de passar els dies sense entendre que viure significa ser feliç.
A l'entrar, vaig observar una sèrie de gent esperant, amb cara de pocs amics, d'indiferència pels minuts que havien d'estar allí esperant, amb poques ganes de res.
Sincerament, a l'entrar vaig notar una sensació estranya dintre meu, una sensació que mai havia tingut. Em sentia diferent, pel fet que ningú m'havia obligat a entrar allí -com anteriorment- sinó que, era jo mateixa la que havia decidit anar-hi. Per un segon vaig pensar de sortir per on havia entrat, que era una bogeria tot el que estava fent... però per mi i per altres, vaig donar-li la cara al meu valor i vaig seure a la saleta d'espera.

Hi havia 5 persones, entre elles, una noia molt jove, acompanyada de la seva mare, i amb molt poca grassa cobrint el seu petit cos. Una altra noia no semblava trista -és més, semblava feliç!- però tenia un greu problema mental i això li feia estar allí. I les altres dos persones eren un home de 47 anys, que acabava de perdre a la seva estimada esposa -evidentment i, lògicament, estava desfet-, i l'altre era un petit noiet que no acabava de desenvolupar-se bé davant la societat, no l'entenia i no sabia perquè havia de complir-se certes normes que ell mateix no comprenia.

Tots tenien els seus problemes en concret, però, jo no sabia ben bé per on començar.

Vaig estar esperant allí asseguda una hora, una de les més llargues de la meva vida. No et pots imaginar les voltes que va donar el meu cap durant aquells seixanta minuts. Fins que vaig sentir el meu nom. Amb un posat seriós, vaig aixecar-me i vaig anar caminant fins a l'habitació de la psicòloga.

Va començar preguntant-me que perquè estava allí, quines eren les causes que m'havien portat fins a ella. Vaig baixar el cap mirant-me damunt les cames, durant quasi bé dos minuts, callada, i llavors vaig aixecar el cap, i li vaig dir. Vaig estar parlant mitja hora de les situacions que em preocupaven, sense parar. Mentrestant, vaig observar com ella anava apuntant a la seva llibreta. 
Tenia apuntat el següent: bogeria davant aquesta situació ,inconsciència, antipatia, histèria, transformació, inseguretat, desconfiança, poca autoestima, no ser ella mateixa, mal propi, mal comú, allunyament, rancor, no oblit...i seguia la llista, no vaig poder guipar res més.

Vaig acabar, em sentia realment bé, va ser un alliberament per a mi. Però els problemes seguien estant. Ella em va estar comentant el seu punt de vista professional envers el que jo li vaig contar. Però recordo una fragment que em va fer reflexionar molt : "...i tot el que m'expliques és tot cosa teva, si s'ha d'arreglar has de ser tu mateixa la que ho pot fer. Jo estic aquí per ajudar-te, per donar-te consells... però has de ser tu mateixa la que has de despertar-te un dia i dir: -Vull ser feliç, vull extreure tots els meus problemes, sols soc jo la que ho puc fer, jo sóc la base dels meus problemes i jo seré la solució. Si segueixes així, sols et portarà una única i fatal conseqüència: la solitud..."

Li vaig donar les gràcies, vaig sortir de l'habitació, vaig passar per un passadís, vaig pagar i, tot seguit, vaig sortir de la consulta.
Em vaig seure baix, a un banc que hi havia, em vaig encendre un cigarret i, mentre me'l fumava, vaig reflexionar, però no com tots els dies, sinó de debò.

Si el problema el tinc amb mi mateixa, tindré problemes amb tothom; igual que si una persona no s'agrada a si mateixa no li agradarà a ningú.

Sóc jo la única que puc solucionar els meus problemes. Em vaig aixecar, com si m'hagués transformat amb una altra persona, i vaig decidir plantar-li cara a la vida, a la meva vida, jo sola.

Comentaris

  • faldudeta_8 | 05-02-2012

    Moltes gràcies Joan.
    Cada cop que rebo una crítica, sigue negativa o constrictiva, m'omple.
    Vaig voler fer un hipotètic cas de una consulta. Si pegues un tomb als meus relats, t'adonaràs que més que relats , per a mi, és una via de desfogament.

    Moltes gràcies pel comentari, m'ha fet molta il·lusió.

  • faldudeta_8 | 05-02-2012

    Moltes gràcies Joan.
    Cada cop que rebo una crítica, sigue negativa o constrictiva, m'omple.
    Vaig voler fer un hipotètic cas de una consulta. Si pegues un tomb als meus relats, t'adonaràs que més que relats , per a mi, és una via de desfogament.

    Moltes gràcies pel comentari, m'ha fet molta il·lusió.

  • Camina i descobreix.[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 05-02-2012 | Valoració: 10

    El teu escrit, meravellós i sincer, m'ha fet recordar un Relat meu anomenat la "POST-TERAPIA, que t'invito a llegir.
    El final del teu Relat és sensacional i ben cert:
    "Sóc jo la única que puc solucionar els meus problemes. Em vaig aixecar, com si m'hagués transformat amb una altra persona, i vaig decidir plantar-li cara a la vida, a la meva vida, jo sola. "
    Els-Les professionals ajuden. Són com llum en el teu caminar i realització personal. I sempre tu ets la protagonista.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de faldudeta_8

faldudeta_8

33 Relats

54 Comentaris

39218 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Sóc una noia de 20 anys, la qual va començar a entrar pel món de relatsencatala.com quan en tenia 16.
Vaig començar estudiant enginyeria telemàtica i he acabat estudiant filosofia, un món apasionant.
Sóc una persona què sol pensar bastant en les coses de la vida, les quals aniré compartint per aquí..amb vosaltres.