1'62 metres i 45 kilos

Ostres! Això zona a tòpic pensareu, la típica adolescent preocupada pel seu físic. Doncs sí, pot ser un dels tòpics que està més de moda, però us asseguro que pocs de vosaltres podria enfrontar-se a una malaltia així en la qual has de lluitar contra un mateix i acceptar que no és cap mania passatgera, cap obsessió de l'edat, has d'acceptar que estàs malalta, que tens ANORÈXIA i que la recuperació (si s'aconsegueix) no és qüestió de dies, sinó d'anys.

Actualment m'és relativament fàcil pensar que estic malalta, que tinc anorèxia, però us ben asseguro que fa dos anys ni tan sols era conscient de tenir un problema.




En un principi continuava sent la mateixa adolescent de sempre, això si una mica preocupada pel menjar, poc a poc aquesta preocupació es va anar fent més gran, no m'agradava el meu cos, em veia les cuixes grosses, el nas gros, la panxa inflada, no m'agradaven els meus braços ni tampoc els meus dits de les mans, els quals veia com botifarrons. Inconscientment vaig decidir que la millor solució per "arreglar" el meu cos era controlar el menjar, i jo mateixa em vaig imposar les meves pròpies restriccions: s'havien acabat els caramels, les patates fregides, la xocolata, les galetes, els croissants, els pastissos i el pa. Durant els dies següents la meva vida va continuar igual, el que no sabia és que estava apunt de canviar per sempre més.
Va ser relativament fàcil deixar de menjar dolços i aperitius, però aquestes restriccions no van fer canviar la imatge que jo tenia del meu propi cos, així doncs vaig decidí imposar-me més i més restriccions: s'havien acabat els sucs de fruita, els àpats havien de ser més petits, sempre que pogués m'alimentaria a base de verdura, fruita i amanides, s'havia acabat la pasta, la carn havia d'estar feta a la planxa i el peix al vapor. Ara les restriccions no només es referien al menjar: l'esport (tan a l'escola com a l'extrascolar) m'havien de fer suar el màxim i havia d'acabar exhausta, sempre que podia havia de realitzar alguna activitat que em permetés perdre algun quilet i intentava estar asseguda el mínim temps possible.
Allò s'estava convertint en una obsessió i cada vegada era més difícil complir les restriccions que m'havia imposat. El que no sabia era que aquella obsessió podria fer-se encara més i més gran: cada vegada que menjava qualsevol producte havia de mirar les calories que aquest portava i calculava així els greixos que el meu cos ingeria. Però això no era el pitjor: com més m'aprimava més grossa em veia (ara després de moltes explicacions he entès que aquesta visió distorsionada del cos és la base de la meva malaltia: l'anorèxia).

Vaig estar passant gana voluntàriament gairebé un any, durant el qual el mal humor es va apoderar de la meva personalitat i el meu cos es va debilitar, em vaig oblidar del que era la felicitat i a penes podia dibuixar un somriure forçat en la meva cara, la qual havia perdut tota la bellesa que havia pogut tenir en un passat.
Dins la desastrosa vida que jo mateixa estava construint vaig tenir un bri de sort, la meva obsessió, el canvi de personalitat, la debilitat i l'estat cadavèric del meu cos (difícil de dissimular) no van passar per alt davant dels ulls dels meus pares, els quals des de feia molt de temps m'advertien de la perillositat del meu "joc" amb el menjar i intentaven fer-me entrar en raó. Més d'un cop m'havien advertit de la possibilitat de portar-me a un metge, sempre que iniciàvem una conversa d'aquest tipus la por s'apoderava de mi i durant uns instants m'adonava de com, poc a poc, m'estava destruint a mi mateixa. En aquell moment demanava una altre oportunitat i prometia curar-me tota sola, el més trist de tot és que no mentia, perquè realment creia que jo sola podria curar-me. Al cap de menys de dos dies, ja no recordava ni la promesa ni les ganes que havia tingut de curar-me, i altre cop tancava els ulls per endinsar-me en el món de les mentides, mentides per amagar la teva malaltia, mentides per ocultar el meu neguit, mentides per ocultar les trampes que, amb el temps havia après per no menjar.
Havia passat molt de temps des de l'inici del meu "joc" amb el menjar i tot era, ja, molt diferent, no hi havia marxa enrere.

Us asseguro que no oblidaré mai aquell dia, perquè encara ara el recordo amb tots els detalls: em trobava asseguda en el seient del copilot del cotxe, la meva mare conduïa, eren vora les vuit del vespre, tornàvem de l'entrenament d'atletisme, jo estava cansada i era conscient que a l'arriba a casa em quedaven uns quants deures per a fer, havia estat un dia molt cansat. En aquell moment travessàvem els sofisticats carrers del barri de Sarrià, el cotxe s'havia aturat en un semàfor i va ser en aquell moment quan la meva mare amb veu ferma i un punt trista em va dir que havia trucat a l'Hospital Clínic (un dels millors llocs de tractament dels problemes alimentaris), li havien demanat la meva edat, la meva estatura i el meu pes, em van fer passa davant de la llarga llista d'espera que hi havia, tenia visita al cap de tres dies. Quan la meva mare va acabar de parlar, vaig ser conscient que ja no podia demanar una altre oportunitat, s'havien acabat les promeses i els perdons, em tocava enfrontar-me cara a cara amb amb mi mateixa.
Els tres dies següents van passar massa ràpid, i abans que pogués ser conscient del dia en que estàvem, em trobava asseguda a la sala d'espera de l'Hopspital Clínic, concretament la planta de psiquiatria infantil i juvenil. Em trobava asseguda en una de les cadires de color negra característiques de les sales d'espera , en un dels costats tenia el meu pare i a l'altre la meva mare. Recordo que durant tota l'estona que varem estar esperant no ens varem dir res, recordo també que no gosava mira la cara dels meus pares i els meus ulls estaven perduts mirant s rajoles blanquinoses del terra. Em sentia avergonyida, avergonyida de mi mateixa, de no haver estat capaç de dominar la situació, d'haver perdut el control de la meva pròpia vida.

L'espera, no cal dir-ho, es va fer llarga i el silenci feia que els minuts semblessin eterns. Eren ben bé les tres i quart del migdia quan vaig sentir una veu femenina que deia el meu nom, vaig apartar la mirada del terra i vaig observar la que a partir d'aquell moment seria la meva doctora, psiquiatre i acompanyant en un del viatges més horrible que se't pot presentar a la vida. Ella era alta, de cabell fosc i curt, es veia jove i duia la típica bata de metge: blanca i implacable. La vaig seguir per un passadís, deixant enrere els meus pares i els seus pensaments de neguit, no varem tarda en aturar-nos davant la porta del despatx número 15, un despatx que seria testimoni dels meus neguits, dels meus avenços i també dels meus fracassos, un despatx que em veuria riure en alguns instants i em veuria plorar molts més moments.
Després de les presentacions van venir les preguntes, bé, la pregunta: " Carla, saps perquè has vingut?", va ser en aquest instants quan vaig començar a respondre aquesta pregunta, en que vaig iniciar la meva lluita contra l'anorèxia, una lluita a on hi havia més possibilitats de perdre que de guanyar, una lluita a on el mal ja estava fet. Si us he de ser sincera em va resultar més fàcil del que em pensava explicar a una persona totalment desconeguda, un petit resum de la meva vida: la meva infantesa, el meu entorn social, la meva adolescència i la meva obsessió.

A partir d'aquest dia les visites van ser setmanals i amb això l'Hospital Clínic es va convertir en una part important de la meva vida. Un cop per setmana havia de recorre a les mentides per justificar la meva absència davant les meves amigues, tenia por, por d'explicar com era realment, por d'haver-me de justificar, por de ser rebutjada perquè realment hi ha molta gent incapaç d'entendre aquesta malaltia. Un cop per setmana recorria els llargs passadissos de l'hospital fins arribar a la sala d'espera de cadires negres, a on passava el temps observant a nois i noies de figura cadavèrica, que com jo esperaven el seu torn amb posat nerviós.
Cada setmana, els meus ulls es quedaven fixats durant uns instants, a la porta del fons del passadís a on es trobaven els despatxos de visita. És una porta gran de color blavós, amb un petit cartell al costat dret, a on si pot llegir: HOSPITAL DE DIA. Moltes nits, durant aquest dos anys he somiat que em trobava aquella gran porta oberta, i que en el moment de travessar-la, de deixar tota la meva vida endarrere, ja mai més podia tornar.

Abans de cada visita recordo, els nervis s'apoderaven del meu cos, si m'havia aprimat estava més a prop de l'ingrés, si m'havia engreixat…. Ostres! També em feia por engreixar-me.
Els mesos van anar passant, i amb ells les mentides, els plors, els nervis, el mal humor, les pastilles antidepressives, però això sí, mica en mica m'engreixava.

Quan ja portava un any i una mica més anant setmanalment o cada quinze dies a visitar-me, em vaig adonar que estava farta de mentir a les meves amigues, d'ocultar el que em passava, i vaig decidir (després de pensar-ho molt) explicar-ho i al fer-ho em vaig adonar que feia molt temps que necessitava compartir, amb altre gent que no fos els meus pares, aquell secret. A poc a poc allò pel qual havia callat, la por de no ser compresa, es va confirmar: amistats massa properes em van acusar d'utilitzar la malaltia per fer pena, em van retreure llàgrimes quan vaig necessitar plorar i no van fer l'esforç d'entendre la meva malaltia. Portava una any i mig lluitant contra mi mateixa, contra la imatge que els meus ulls em donaven de mi i en aquell moment, en el moment en que se'm va acusar, en el moment en que no se'm va valorar com la persona que havia estat, vaig deixar de lluitar, i així vaig tornar a tenir l'ingrés a tan sols un pas.
Si us he de ser sincera, vaig tenir sort, perquè malgrat les meves ganes d'acabar amb tot, d'acabar amb la persona en que m'havia tornat, vaig tenir molta gent que em va fer tornar les ganes de
recuperar-me, gent que em va fer somriure altre cop, gent que m'ha ensenyat moltes coses, que m'ha estimat i m'ha donat suport sense demanar en cap moment res a canvi. Vaig tenir la sort de tenir uns pares i una germana que no van deixar que moris l' adolescent riallera que sempre havia estat, que em van obligar a menjar i que van fer el cor fort davant dels meus plors. Vaig tenir la sort de descobrir de nou, el significat d'amistat i conèixer com pots arribar ha estimar un amic i les moltes coses que aquest pot significar per tu.

Ara han passat més de dos anys des del dia en que em vaig endinsar en el món de l'anorèxia, he hagut de llençar tota la roba del meu armari i poc a poc m'acostumo a gastar dos talles més. Menjar em torna a agradar i ja començo a oblidar que vol dir passar gana. Poc a poc vaig reconeixen tot el que vaig arribar a fer per aprimar-me i he après a escoltar el meu cos que em demanava deixar l'atletisme, començo ha entendre que cap cos és perfecte i encara menys el meu, però tots i cada un té el seu encant.

La lluita no s'ha acabat i se que encara em queda molt temps de teràpia, però també ser que aquella adolescent que va arribar a pesar tan sols 45 quilos ara queda molt lluny. També ser que si ara recaic el mau cos no tindrà forces per tornar a lluitar, però us puc ben assegurar que ara només camino cap endavant, perquè he aconseguit una cosa molt valuosa: poder-me mirar el mirall i simplement somriure.