No era vida.

I així va ser, anaven passant els dies i veia com s’anava enfoscant tot, com cadascun dels seus somnis, els quals ella havia vist cada dia més clar, s’anaven emboirant.

Allí estava ella, a Barcelona, a la ciutat tan somiada durant tots els seus anys d’estudi de secundària. Habitava a la ciutat com un esclau obligat a fer les seves tasques.
Amb ganes de tornar a tastar, cada cap de setmana, el seu petit poble acollidor.
Però era el que ella havia escollit,i realment volia, estudiar a la universitat de Barcelona, per poder tenir un futur. Però, tot i així, es sentia sola.
Per sort, per moltíssima sort, havia trobat l’amor de la seva vida, de la qual estava segura que volia compartir cada segon de la seva vida, amb ella, amb la Clara.
La Clara li havia fet viure i sentir coses, les quals l’Alba estava segura que era l’única noia del món afortunada de poder sentir allò. Les dos eren una, compaginaven la seva vida, diferent però, d’una manera envejable.
S’estimaven com ningú al planeta Terra era capaç d’estimar a ningun altre ser, tenien il•lusions mútues, una vida futura per compartir juntes... un món paral•lel a la resta.
Vivien un món de somni, un món que mai havien experimentat, tan l’una com l’altra.
Un món que, pel que semblava, les dos volien compartir.

Però va arribar un dia en que l’Alba es sentia insegura, tenia molta por de perdre tot això que, juntes, havien guanyat. Pot ser sí, pot ser veia coses on no hi eren, i actuava de manera poc correcta, i la Clara no va poder suportar la pressió de la por de l’Alba, i va voler allunyar-se del món de somnis.

L’Alba es va quedar desfeta, a la seua habitació, pensant en tot el que tenia i , en qüestió d’hores, s’havia esfumat.

I allí es va quedar, els dies anaven passant, els mesos, els anys... i ella no es movia d’allí, volia a la Clara al seu costat, i aquella li havia deixat ben clar que no volia saber-se’n res més d’ella.

I així va ser, anaven passant els dies i veia com s’anava enfoscant tot, com el seu únic somni s’anava emboirant, s’anava esfumant....com la seua pròpia existència.
La seua vida sense ella, no era vida.