Petita biogràfia,

Nascuda en un petita illa del mar mediterrani, illa repleta de somnis i normalment bones intencions.
Vaig arribar aquí un bon migdia -per ser més exactes, com diu la meva mare, a l'hora en que circula l'electricitat 220 (14.20)- era un fred 26 de Gener
d'un bon any 1995. No crec que sigui necessari dir fins i tot quina altura tenia o el meu pes, només diré que vaig poder gaudir d'estar entre les característiques normals.
La meva infància ha estat lo millor que podia, sempre envoltada de gent que m'estimava i hem mimava. Les anades a cercar caragols o esclata-sangs, amb el pare i l'avi; les coques fetes amb la mare i l'àvia; i les jugades amb els germans i cosins.
L'adolescència, bé encara no l'he acabada de passar, però el camí que ja n'he recorregut no ha estat de lo més fantàstic, encara que he tingut molts bons moments i moltes bones companyies. He tingut la mala sort de comptar amb una malaltia que hem va acompanyar durant tot un any, vaig anar una temporada en cadira de rodes, i una altra ingressada a l'hospital però que vaig aconseguir superar. Al principi sempre hi pensava com una cosa horrible, que hem va fer perdre temps, i molts moments que no vaig poder disfrutar, però ara hi penso hi ho he aconseguit veure d'una forma. En realitat pot ser va ser sort i tot, hem vaig fer forta, valenta, lluitadora, i vaig aprendre a entendre a les persones amb malalties i no només a compadir-les. Abans hem feien pena, les mirava amb cara de tristesa, i ara, encara que no pugui fer massa per aquestes persones, soc capaç de fer-me'n una idea del que senten fins i tot encara que intentin mostrar un altre sentiment.
Vaig comptar amb la mort de dues persones estimades, el meu avi, a qui recordo cada dia amb el millor del meu somriure, i es que va ser ell entre altres qui hem va fer ser com soc; i el pot ser el noi que més estimaré en la resta dels meus dies, i si també el recordo cada, es veritat que encara no ho he aconseguit fer amb un dels somriures dels que dedico al meu avi, serà per que la seva perduda és més recent... el món s'hem desfeia a les mans, no tenia gana, ni son, ni volia sortir de la meva habitació, aquests fets hem van fer passar per un altre moment difícil, però en realitat això també m'ha ajudat a fer-me encara més forta. També he hagut d'aprendre que l'estimació o amor, no li pot a tot, que les relacions que tu creus perfectes poden ser perilloses. Però jo, durant aquest temps de pujades i baixades, vaig tenir la necessitat de convertir-me en una persona optimista, de cercar la part bona a cada cosa, de no deixar que els petits problemes interferissin 100% en la meva vida, per tant, crec que cada baixada ens aporta un nou valor i més energia per tornar fins a dalt.
No vull que us quedeu només amb les baixades... He pogut, i tinc la sort de poder gaudir d'uns amics i amigues fantàstic, alguns han entrat i sortir, altres van entrar un dia i encara perduren...elles ho son tot per jo, són qui més saben de jo i de la meva vida, del que m'agrada i el que no suporto; amb qui passo més temps i els millors moments. Amb elles he discutit, he plorat, he rigut, he xalat com mai, i han estat sempre amb mi. I ara, sempre que puc intentar xalar al màxim i gaudir de l'oportunitat que hem van donar aquell 1995.