M'agrada com plasmes les "contradiccions" que trobem dins l'amor. Aquella idea idílica on sembla que tot ha d'estar bé sempre dista molt de la realitat. L'amor és vida i dins la vida inevitablement existeix la mort.

És curiós com les sirenes ja no tenen cara humana... Ens estem perdent dins un món tecnològic?

Em sento igual però de l'altra banda, un relat preciós, per cert!
Visc lluny d'on viuen els meus pares i en cada trucada m'agradaria poder expressa'ls-hi l'important i el pressent que els tinc dins la meva vida. No obstant, no sempre m'és possible i moltes trucades es queden en respostes una mica indiferents que disten molt del meu jo.

Realment m'hi veig massa reflectida! Tots ens deim mentides que no ens creiem, i és que el darrer que es perd és l'esperança encara que sigui en forma de fantasia inconsistent. Gràcies per compartir els teus sentiments!

M'encanta la sensació que produeix el teu poema, la tendresa que es transmet i el concepte de l'amor que s'hi pot entreveure. La vida no és tan complicada com la feim! Enhorabona, m'agrada moltíssim!

Em sento identificada amb el personatge a qui descrius, pens que molts cops tenim massa motius per plorar i alhora estam massa enfeinats com per fer-ho. La sensació del no aturar, del no pensar per la que ens deixem guiar no ens deixa prestar-nos atenció a nosaltres mateixos.
Gran relat!

És molt tendre el teu relat! M'ha agradat molt de veritat!

M'ha agradat molt el teu relat, és inevitable somriure de tendresa. M'agrada la imatge dels objectes trencats que es troben i són feliços, m'agrada la crítica que s'amaga a la societat i m'encanta el to infantil de les teves paraules! Gràcies per compartir-lo!

No ho podria haver dit millor, m'agrad la imatge de l'estiu que descrius! Enhorabona!!

Jo també admiro i gaudeixo molt de la poesia de Miquel Martí i Pol! M'agrada molt com la descrius perquè veig reflexat el que sent jo quan el llegeixo. Enhorabona!

que quan es tanca una porta s'ha d'obrir una finestra. Tal vegada aquesta és l'actitud que hem de prendre a la vida, sobretot en situacions complicades com la que descrius al teu relat, quan algú parteix... M'agrada molt aquest poema, enhorabona!

Molts cops ens enamoram de persones que no ens convenen que no responen com haurien de fer-ho; pensant-ho bé nosaltres molts cops tampoc responem com toca. M'hi sento molt identificada!

M'encanta la imatge que suggereix! De certa forma m'ha recordat al Forest Gump assegut a un banc del parc mirant el món. El teu relat mira el món i en mostra la seva absurditat, com d'una realitat corrent se'n pot extreure un sentit ridícul i com cadascú ha de viure a la seva manera. Moltes gràcies per compartir-lo, he passat una estona realment entretinguda!

Com a filla he de dir que amb els anys ens oblidam de ser nens, d'aquella innocència i aquella tendresa de quan érem petits. És bo recordar-ho, recordar el plaer que aporta donar afecte sense necessitat d'un motiu. M'agrada molt el teu relat!

M'agrada molt la imatge que dibuixa el teu relat!