Racons sense distàncies

Històries que es repeteixen com si no n’aprengués. Dins un flaire maquiavèl•lic es respiren somriures que un dia ballaven amb una possibilitat dins la que no es podia viure. No hi érem, o hi érem sense ser-hi. I, ara, s’han dibuixat fronteres estrangeres que ens separen i alhora m’acosten a la teva mirada. Allà on sempre havíem estat i allà on no hi ha cap distància entre la teva realitat i el meu cos. Aquell lloc estrany on les rates acaronen els nostres peus i cuiden dels nostres somnis escrits en silencis impronunciables. Preguntes inconnexes en contexts ambigus, que amaguen tendresa i aquella enyorança d’un no-res que ens fa somriure. I quan marxem d’aquell petit racó on el món era nostre, ja no hi som, ja no hi ets, te’n tornes al teu país llunyà.