Creep

Avui ho he recordat tot: cada paraula i cada silenci. Entre els llums d’un fanals no gaire corrents i aquella lletra que acompanyava a una cançó que l’únic que feia era descriure’m. Descriure’m i portar-me a records llunyans, a rialles compartides i a vespres plens de llàgrimes. Una història que és repetia periòdicament, i, que per més que jo intentés canviar les coses la meva vida es resumia en un cercle viciós, la nostra història s’escriuria sempre en un etern retorn. I a vegades em demano perquè sóc així, i a vegades em prometo que mai et tornaré a mirar d’aquella manera; però en un moment estrany, tot allò decidit decideix capgirar-se i em torn a perdre en les melodies dels teus somriures. I torn a fer de beneita, i no n’aprenc. I és no puc entendre perquè el tu i jo sols existeix en l’ombra; perquè el nosaltres ,com el silenci, és tan fràgil que si el pronunciem es trenca; perquè entre les notes s’amaguen les paraules que mai pronunciem... No m’agrada ser “el teu secret”.