Ànimes

Un relat de: Cris Pradillo
I de sobte aquesta mena d'ingravidesa recorre les plantes dels meus peus. Un salt al buit, un buit que m'espanta però que de sobte em sembla la única manera de viure.
La disputa entre aquella felicitat plena i aquest mal a l'ànima. Sí, a l’ànima perquè no podem parlar ni de ment ni de cos; es tracta d’un lloc més profund, més desconegut, més estrany... S’apodera del meu cap i dels meus pensaments i apareix dins aquesta confusió inexplicable en la que quan intento posar-hi paraules apareixen emocions tan fortes que m’espanto...
Viure despullada d'aquesta racionalitat que intenta cobrir-ho tot, que amb els seus arguments tan lògics i rumiats ens allunya de la vida. Deixar-me sentir, embriagar per l'essència del dia a dia. Apassionar-me, deixar que les coses m'afectin i connectar realment amb el món. Vencent la por a aquest fred metafísic, al propi pes de l'existència que es manifesta quan no hi ets, quan la proximitat es dilueix en paraules. Sols ser aquella llum que s'escapa del llenguatge.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: