Petites imperfeccions perfectes

Un relat de: Cris Pradillo
Les coses no són tan bones si no s’acaben. Sí, som més clements amb el passat que amb el pressent. Quan tot ha passat és quan realment ho valorem, i en això es fonamenta l’enyorança. Sempre que algú deixa d’existir dins la nostra vida, sigui pel motiu que sigui, passem a idolatrar-lo; tots parlem de les seves innumerables virtuts, sempre deim que “se’n van els millors”. I pensem en tot el que li voldríem haver dit, i en tot allò que li hauríem d’haver demostrat però que mai vam ser capaços, o, fins i tot, conscients; mai vam apreciar les seves virtuts de la mateixa manera que ho fem ara que no hi és, mai vam adonar-nos del gran espai que ocupava en nosaltres... Tal vegada sols és qüestió de perspectiva. Al passat i als seus components els hi perdonem els seus defectes, oblidem els seus errors, devaluem els mals moments. Sols recordem allò que estimàvem, que ens enamorava cada dia, aquells somriures, aquelles paraules; l’harmonia i la bellesa del que ja no hi és; aquest és el nostre record. I això em fa pensar, tal vegada sempre arribem tard, o, tal vegada sobrevalorem allò que teníem; però, en qualsevol cas, crec que ha arribat l’hora de canviar el nostre funcionament. Ha arribat el moment de valorar a cadascuna de les persones que formen part de la nostra vida, de perdonar-los allò que no suportem i quedar-nos amb allò que els fa tan entranyables, centrar-nos en el regal que suposa el pressent, i, sense prejudicis, sense pors, demostrar als altres el lloc que ocupen en nosaltres; caldria sobrevalorar els seus atributs i alhora sobrevalorar els nostres. Tal vegada ha arribat l’hora de viure deixant de cercar tot allò que ens fa imperfectes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: