Nits fosques

Un relat de: Cris Pradillo
El meu cos nu i aquell silenci de la matinada que m’inquieta. La teva respiració, sí, la teva respiració a deu centímetres del meu cos, però, aquesta nit la sento tan llunyana que sembla que l’aire que surt de la teva boca recorri un abisme abans d’acariciar el meu cos. I de sobte fa fred, fa fred perquè tal vegada les ànimes també estan nues. S’han despullat en un mar de pors i paraules que no vull que ens ofeguin, on hem d’aconseguir surar. I aquest lloc tan meu, tan teu, tan nostre; avui sembla tan tan llunyà, tan oníric, tan distant... Un metre trenta per un metre noranta que sense voler-ho es converteix en una immensitat. Però enmig de tanta foscor algun bri d’esperança albira: entre les tenebres hi conviuen sensacions amagades i camuflades per la por. Les ombres no es dissolen amb la llum del Sol, però viure a les clarianes és la única manera d'acceptar no estar sol.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: