Relfexions i terres llunyanes

Un relat de: Cris Pradillo
Per uns dies no em sento sola. Dintre les entranyes hi neixen les emocions i no sempre és fàcil deixar-les anar. Però hi ha moments on la ingravidesa de l’espai dóna lloc a confessions d’allò més fosc de nosaltres, i aquelles paraules que tant ens aterrava pronunciar de sobte apareixen amb una naturalitat i un alleugeriment que és complex d’explicar. Companyes de viatge que t’alegren, que es tornen indispensables. I en un país llunyà tot sembla més fàcil, menys nostre.
El sol s’aixeca molt més aviat, i entre el flaire de les cireres, caminem per uns carrers inhòspits il·luminats per una llum estranya plena de fredor. La incertesa i el desinterès s’afigura entre els edificis. Les grans construccions, majestuoses, ploren les seves runes; a ningú sembla importar-li. Però hi ha recons que desperten la infantesa i aquesta es mescla amb la màxima expressió de l’hedonisme. Es tracta d’una pèrdua de connexió amb una realitat quotidiana que m’ofegava, un cop d’aire fresc. I marxem d’aquesta ciutat romanesa passant per terres de ningú i despertant-nos en un antic imperi otomà.
En el vespre obscur les construccions sagrades brillen entre els carrerons. I les ganes de descobrir les terres islàmiques s’ajunten amb aquella mena d’innocència típica de quan ets nen. Entre cants de fe que denoten certa esperança ens despertem. Una Europa que desconeixem. Prop d’un mar que no és tant nostre se’m fa estrany descobrir la bellesa dins aquella màxima contradicció que ens intenten fer creure. La proximitat de certs valors que sembla que ens allunyen es construeix amb el pas dels anys, i tot es combina dins una harmonia envejable. Tot es pau, serenor, no hi ha lloc per la por o l’horror. Entre dos continents el món sembla prou content.
I en la foscor de la matinada entrem de nou en una ciutat, que, després de tot, no ens resulta tan estranya. Passegem entre records i retrobades pels carrers amb construccions russes, ortodoxes i romanes. La soledat no existeix i riem tota la tarda a un racó amagat de les mirades. Mai pensava que Bulgària olorés a ametles mullades. Tal vegada sols són ganes de sentir-se com a casa. Com a casa, aquell lloc que ja no sé ben bé on és.
I tornar, tornar cap a casa. Casa? Si suposem que casa és, el lloc on el cor balla, no tenia gaire clar que existís aquell paratge. Tot està en mi i no pot ser, no es pot tornar a instal·lar la desesperança. Però encara hi ha algun petit engranatge que no sap ben bé cap a on ha de girar; estar sola em fa por. I vull que ara mateix sigui l’inici d’una nova vida, d’un nou alé. I tornar a ser aquella persona a qui tot li interessava, deixar-me embriagar per cada instant. Fer que Barcelona recobri la seva màgia. Però tot i repetir-m’ho no em veig capaç d’eliminar aquest angoixa que a mesura que aterrem m’atrapa.
I quan sembla que el viatge s’acaba, algun astre s’alinea amb els altres. Hi ha trens que no passen, i provoquen que mirades una mica conegudes es creuin i s’omplin de paraules. Filosofia, un món proper o molt llunyà no ho tinc gaire clar. Però de sobte, aquella buidor sembla esvair-se entre interrogants que ningú gosa aclarir. Tal vegada avui sí que era el primer dia d’un nou món a descobrir. Entre adéus i retrobades el meu dia a dia sembla trobar una nova calma.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: