Por a plorar

Fa tants mesos que no ho fa i sent un terrabastall tant potent al seu interior que té una por visceral a deixar-se anar. Sent erròniament que, si comença, després no tindrà aturador i que tot allò que la entristeix brollarà de cop. L’exili del fill, la malaltia del pare, l’abandó del seu millor amic, la impossibilitat que ara sent per pintar, la renuncia a gaudir d'un temps propi per dedicar-lo a cobrir necessitats d'altri. Té por a plorar, com si buidar el plor pugues buidar-la també a ella.

I quan arriba el moment més delicat del dia, la plàcida i irónica nit, ella s’arrauleix com un cadell al seu costat sota les suaus i tèbies flassades del llit comú. I al palmell de la mà que cau reposant sobre el seu pit, hi sent el bàtec del cor d’ell, i la escalfor del cos que ara abraça va baixant cap als peus entre les cames entortolligades, i al ritme pausat de quan ambdós acoblen la respiració sent al rostre el pessigolleig dels cabells curts del clatell d'ell. I per sobre de tot, la olor. Aquella olor que la transporta cap a la calma, cap a la pau. Cap a casa.

Ella sap com ser feliç, i és feliç. I sap que l’endemà matí obrirà els ulls, respirarà fons i, com fa cada dia, li picarà l’ullet a la vida i li dirà “tant que t’estimo i tant cabrona que ets, de vegades”. No vol tenir por a la vida, només vol viure-la, i per això sap que no pot tenir més por a plorar.
I amb aquesta força que ara sent, avui per fi es deixa anar. I plora.

Novembre 2011