Només sé que t’estimo

En pujar a l’autocar busco un seient, et veig, et miro, però tu com si res gires la cara i mires per la finestra com si no m’aguessis vist. Et veig trista, desconsolada. M’assento dos seients més endarrere, així tinc un tènue visió de la teva silueta. Fa temps que t’observo, mesos i potser anys, però això no és el més important. Segueixo mirant-te, tot i que tu no em veus. Puc veure el trist reflex de la teva cara igual que el laberint de la desordenada confusió. De sobte et gires i amb el fruit de la teva mirada sento l’emoció d’una amistat indivisible que trenca tota freda solitud d’una mirada perduda. Et gires, i al cap d’una estona tornes a mirar-me, i en veure que t’observo directe els ulls, amb una gesticulació tímida i vergonyosa, un desdibuixat somriure il•lumina la teva tendre cara. Quan et miro, em sento com un valent mariner que navega per les profundes aigües del teu mar interior a la recerca de la llegendària balena blanca. No ho aguanto més, la meva ànima clama per dir-te que t’estimo, tinc el gran desig de arrapar-me com una heura al teu cor per a esprémer la dolça saba que hem vivifica per a continuar estimant-te.

Contemplant l’escena, m’adono que hem pujat al vehicle del destí, que té com a objectiu l’eternitat. Se, que algun dia ens mantindrem units igual que dues aliances forjades amb el foc indivisible de l’amor; és per això que només sé que t’estimo.