Mändalf! I que bé q m'ho he passat ensumant, jalant i maleïnt els sonotones amb aquest senyor llop! i pels comentaris veig que has escrit altres històries amb aquest estil...Així que tafanejaré els teus relats pq a mi...també se m'ha obert la gana...

Boníssim. La manera d'expressar aquest moment tant estrany i melancòlic d'un retrobament amb una exparella m'ha agradat molt... Utilitzes una manera d'expressar-te en què un/a capta aquest estat d'ànim on sentiments oposats apareixen...
Bravo per aquest relat. Ara q t'he descobert, et seguiré la pista...

Tant de bo no existís aquest sentiment tant desagradable, aquesta necessitat que, molts tenim, d comparar-nos amb els altres i veure'ns com uns pesolets ben fàcils d'esclafar...

Un relat en q m'hi identifico massa...i on has aconseguit expressar moltes coses d les q sento quan l'enveja s'alimenta de mí...

aix! maleïda enveja...

M'ha enganxat la història, té tant bon ritme. Mira que últimament estic mandrosa per posar-me a llegir però com que m'he trobat amb un text tant fàcil de llegir, i no ho dic com a crítica, sinó com a felicitació! Perquè crec que és difícil saber fer una descripció d'una vida tant monótona i al mateix temps saber-la fer interessant per al lector.
Felicitats!

encara el tinc creuat! Serà poca-solta!A mi tb em va posar algun q altre suspens...
Però no et deixis vèncer Becari! Segur q aquest profe és un repel·lentó que no té la capacitat de comprendre les teves profundes reflexions (això és el q em deia a mi mateixa per autoajudar-me...No és autoengany, que et quedi clar, és autoajuda...jejeje)

Vinga, sort en el pròxim examen, que es quedi amb un pam de nas!

AntvianA

P.D: Si no et serveix lo de l'autoajuda un altre sistema és agafar una foto del profe i tirar-hi dards. L'aprovat no està garantitzat, ja t'ho dic, però el relaaaax....el relaaax...síiiiii...

encara el tinc creuat! Serà poca-solta!A mi tb em va posar algun q altre suspens...
Però no et deixis vèncer Becari! Segur q aquest profe és un repel·lentó que no té la capacitat de comprendre les teves profundes reflexions (això és el q em deia a mi mateixa per autoajudar-me...No és autoengany, que et quedi clar, és autoajuda...jejeje)

Vinga, sort en el pròxim examen, que es quedi amb un pam de nas!

AntvianA

P.D: Si no et serveix lo de l'autoajuda un altre sistema és agafar una foto del profe i tirar-hi dards. L'aprovat no està garantitzat, ja t'ho dic, però el relaaaax....el relaaax...síiiiii...

Hola papallona...
és la primera vegada que et llegeixo i t'he de dir que m'has sorprés gratament. M'ha agradat molt el teu poema i sobretot el títol "Perduda dins mi". De vegades ens perdem dins de nosaltres mateixos...però algún dia ens coneixerem prou per trobar la sortida i no perdren-s'hi més (o això espero! :-)

Felicitats per aquest poema papallona...i si estás perduda dins teu...aprofita per buscar coses que potser mai hauries trobat...

A més a més, pensa que almenys t'ha servit per escriure aquest poema tant preciós.

Una abraçada

AntvianA

la memòria, allò que recordem...o que de vegades costa recordar i sembla que ho tenim mig oblidat...
Utilitzes unes paraules que t'endinsen de ple dins d'aquestes coves de la memòria...i al llegir-ho m'ho aplico a mi mateixa al que jo recordo, o al que potser he volgut oblidar...Unes coves en què jo potser m'hi he amagat coses i les he arraconat per no recordar-les o unes coves on hi he guardat petits tresors que mai voldria oblidar...

I parlant de memòria, com que feia moltíssim temps que no voltava per la web, rememorant he recordat que escribies uns poemes preciosos (i això ho recordo perfectament) així que he començat per gaudir del que has escrit.

Felicitats pels teus versos...
una abraçada

AntvianA o "la que espera estar prou inspirada per tornar a escriure algún dia"

Jo també vaig nèixer esquerrana el que passa és que jo l'any 1980. Sempre em fixo amb la gent que escriu amb la mà esquerra i al veure el títol de seguida m'he sumergit en el teu text. Us heu fixat que moolts actors són esquerrans???

Ja ho havia sentit a dir que la mà esquerra la lligaven al darrera, a l'esquena, pq se la considerava maligna.
Si fins hi tot la frase feta "aixecar-se amb el peu esquerra" també és considera negatiu...
Recoi! quina mania que hi ha hagut sempre als esquerrans.

Però sabeu què, jo a l'escola m'ho passava molt bé comprant-me una maquineta de fer punta al llapis per esquerrans o unes tisores. Llavors quan algú m'ho demanava veia com desesperadament no se'n sortia i no hi havia manera de fer punta al llapis o de tallar un tros de paper... pq és clar, el món està tot muntat pels dretans....i no s'esperaven una maquineta per esquerrans...

Un relat que m'ha fet agraïr el temps en què he nascut, un temps on almenys no he rebut clatellots i cops de regle per escriure amb la meva mà, s'ha de dir que he tingut molta sort!
Clar que algún clatellot he rebut, però més aviat per alguna dolenteria que he fet ;-)

Fins aviat,

i gràcies pel relat!!

AntavianA

Simplement aclarir-te que la història és certa i que la vaig escriure arran de llegir algunes històries en aquesta web parlant del mateix tema i bé, li vaig voler donar aquest petit homenatge al meu germà...el qual veig q lluita sense parar...

bé i moltes gràcies per el teu comentari

fins aviat

AntvianA

Poca cosa et puc dir per consolar el dolor que deus sentir. Només dir-te que gràcies a tu m'he atrevit a escriure una mena de carta al meu germà, que també pateix càncer. Al llegir el teu escrit m'has donat les forces...

Una abraçada molt forta

AntvianA

En primer lloc, benvinguda, ja sé que ho faig una mica tard, però és que feia uns quants dies que no rondava pas per la web.

Algunes de les coses que has escrit en la teva història m'han recordat a la meva adolescència. També escribia quan em sentia totalment enrabiada, però amb l'única diferència que jo no ho cremava mai. Ho tinc tot guardat. Un bon recull de disgustos, de moments de desesperació però també un bon recull de moments en què m'he sentit sumament feliç...i enamoradissa...escrivint poemes per fer-ne cançons.

T'he de dir que just l'altre dia, el 19 de maig, vaig fer els meus 25 anys, i rebre el teu comentari i saber que algú em llegeix (és q som tants a la web!!!) doncs, ha estat un regal enorme per mi. Vaja, que me'n vaig a dormir amb un dolç somriure als llavis...

Gràcies pel regal,

AntvianA

M'agradaria tant poder-m'ho creure ni que fos per un instant tot el que has escrit...tanco els ulls i procuro pensar-ho, però no, és impossible...

Un escrit que m'ha agradat per la tendresa i la brutalitat que barreja en alguns instants. I evientment, m'ha recordat a la cançó d'en John Lennon...

Felicitats per aquest poema i per la teva aparició per la web.

AntvianA

No em preguntis q he fet però, com a desastre amb els ordinadors...només puc dir que segur q l'he cagada jo...ara, si no esborren els altres comentaris pots estar contenta, t'he posat tres o quatre 9 seguits...jeje. A veure si demà entro i miro si ho han borrat...

Aix...quina vergonya...

AntavianA

Gràcies... per moltes coses,
per aquest poema, un poema que empeny a tirar endavant....malgrat els moments durs que de vegades les persones ens trobem...

i gràcies per llegir-te els meus contes, de vegades em pregunto si ets la meva mare, o alguna amiga, que volent-me donar ànims s'ha donat una nova identitat i intenta animar-me escrivint-me els missatges que m'escrius.

Gràcies per ambdúes coses, per com escrius, ja que fas volar a tothom fins les estrelles i per els teus comentaris en què m'hi fas volar a mi. Gràcies per aquest vol per les estrelles...avui potser arribo a la lluna...una salutació des d'allí..

Mil gràcies Rosa,

Antaviana (Carme)