Segona carta a un càncer

Un relat de: març

Maleït càncer:

Després d'uns mesos torno a escriure't. En l'anterior carta podia enfadar-me, podia odiar-te i fins i tot ser irònica i amenaçant. Aquesta vegada és l'enorme impotència que sento qui demana clemència.

La meva mare resta al llit des de fa dies. No menja, no dorm. Crec que ara comença a comprendre el vostre duel, no cal que ningú li ho expliqui. Tremola i plora del dolor que li provoques, del pànic de desconèixer allò que li ronda per dins, allò que la tortura.

Avui, per primer cop, he vist la por als ulls del meu pare. Ell, tan fort, tan diplomàtic, tan sencer, tan racional, ara està mort de por. La mateixa por que he tingut jo quan he arribat a casa i l'he trobat tremolosa, plorant. La mateixa por que m'envaeix cada vegada que m'atanso a ella, per comprovar que no hagi caigut, exhausta per la vostra lluita. Se m'encongeix el cor cada vegada que la destapo una mica per mirar-la. Ella em mira, però sembla que no em coneix. Li pesa tant el dolor que sent que li costa un món sencer parlar, moure's, tapar-se amb el llençol, veure aigua. Li costa un món ser coherent amb el que vol, el que li convé o el que desitja.

Avui ja li has agafat la mà, potser tornaràs a deixar-la-hi - és el joc que a tu t'agrada -. Però avui sé que ben aviat li agafaràs per sempre i te l'enduràs. Avui m'adono de la rotunda impossibilitat de tornar enrere, quan la convencionalitat de la meva família arribava a fer-se avorrida. Saps? Avui t'he conegut de veritat.

M'he assegut una estona al seu costat, no sé si per observar-la (en realitat no em ve gens de gust) o per fer-li companyia, tot i que sé que s'incomoda perquè no vol que vegi com pateix. Mentre la mirava t'he vist. T'he vist gaudint del teu joc cruel dins el seu cos. Et diverteixes, frises per recórrer cada centímetre del seu cos per desfer-lo, per fer-hi malabars i marejar-lo més. Has aconseguit l'entrada lliure. T'alimentes de la seva mort.
En l'anterior carta era valenta, orgullosa, fins i tot pedant. Tenia prou força per vèncer-te. Avui no. Avui no puc plantar-te cara perquè tinc por que em peguis, que em colpegis amb tota la força que et sobra, perquè ara te'n cal ben poca per arrancar la vida a la meva mare.

Avui m'adono que no he canviat tant, que no sóc tan forta ni tan valenta com em pensava, que no he après tant com em semblava. Me n'adono perquè estic morta de por. Tot el que fins avui era una realitat futura està, ara, a l'abast de la meva mà; és el present més immediat. És el començament d'una nova etapa: el desenllaç de la novel·la, de la història de la meva mare. No vull rellegir-la, no m'ha agradat gens.

Avui, maleït càncer, no puc riure, ni reptar-te, ni amenaçar-te, ni prometre't. Només puc demanar-te que quan li agafis la mà, facis del seu darrer passeig un dolç camí de comiat. Et demano, ara que les llàgrimes em llisquen galtes avall i la meva debilitat és ja insostenible, que la deixis marxar amb un somriure, per poder recordar-la així, perquè es mereix aquesta tranquil·litat d'una vegada.

Tu i jo ja passarem comptes quan, per fi, ella descansi.

Comentaris

  • Impressionant[Ofensiu]
    Sol_ixent | 05-09-2008 | Valoració: 10

    M'he quedat quasi sense saber què escriure sobre aquest relat... tot i que ja fa temps que el vas publicar, i suposo que les coses de manera inevitable han anat canviant; llei de vida.

    Deixa'm dir-te que, contràriament al que penses, jo crec que si, que ets forta. Ho diuen aquestes paraules tant plenes de sentiments, tant tristes però alhora tant boniques...

    Una abraçada i molts ànims!!!


    Sol_ixent


  • Estimada març,[Ofensiu]
    brideshead | 30-06-2005

    De la mateixa manera que et vaig dir, el gener passat, que la teva carta m'havia fet plorar, puc tornar-t'ho a dir, amb aquesta segona carta. I amb el teu últim relat, publicat avui mateix, crec que no calen més paraules. La teva mare s'ha adormit dolçament, plàcidament, i tingues la seguretat que us ha vist a tots vosaltres, els seus estimats, i que us ha sabut al seu costat.

    Encara que em costi de fer-ho, t'haig de felicitar per haver estat capaç d'escriure aquests textos tan preciosos. Ens has donat una mostra de valentia, de coratje i d'estimació cap a la teva mare, lluitant fins al final contra aquest enemic ferotge.

    Ara són moments molt durs, molt tristos, incomprensibles del tot. Pensaràs que no et pot estar passant a tu, que només ha estat un mal son. És com jo em vaig sentir ara fa un any i mig, quan va morir la meva mare. I escolta'm bé, tota aquella desesperació es va mitigant poc a poc, reprens la vida poc a poc, tornes a somriure poc a poc.... i aquella tristesa immensa es torna record, un dolç record que fa que la persona estimada no mori mai, perquè per sempre més t'acompanyarà en cada segon de la teva vida.

    Una abraçada immensa març, tens tota la meva admiració per aquests tres escrits tan crucials, tan ben escrits, tan entranyables i que contenen tot l'amor cap a la teva mare. I si necessites qualsevol cosa, aquí estic, a la teva total disposició. Un petó. Molts ànims!

  • Si el primer era bo..[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 31-05-2005

    Març: no crec que es puguin comentar aquestes línies. El primer, com dius, donava força, valentia, enfrontament.
    Aquest altre fatiga, derrota.

    molts ànims...

    Marc Freixa (Joan Petit)

  • Tens molta força...[Ofensiu]
    AntavianA | 25-05-2005

    Poca cosa et puc dir per consolar el dolor que deus sentir. Només dir-te que gràcies a tu m'he atrevit a escriure una mena de carta al meu germà, que també pateix càncer. Al llegir el teu escrit m'has donat les forces...

    Una abraçada molt forta

    AntvianA

  • Impotència[Ofensiu]
    EmmaThessaM | 25-05-2005

    Les paraules justes i necessàries per expressar la impotència que se sent davant de qualsevol malaltia però, sobretot, davant d'aquesta en particular.

    Tots ens sentim partíceps del teu dolor; tots et fem costat.

    EmmaThessaM

  • buffff[Ofensiu]
    silvia_peratallada | 24-05-2005

    ets increïble, reina...
    m'agradaria que llegís aquesta carta, i que s'ofegués entre les llàgrimes que cauen dels nostres ulls, que abandonés aquest món, i a tots els jugadors i jugadores que hi té escampats, deixant-nos viure la vida, amb tots els soldats...
    i veure't per fi, (sigui quin sigui el seu destí), amb un somriure d'aquells que no hi cap a les fotos, avançant el teu camí.
    ja saps on sóc...
    un petonàs,
    i molta energia!!!
    Muakss!
    Sílvia

  • la força de la vostra estimació!!![Ofensiu]
    ROSASP | 22-05-2005 | Valoració: 10

    Quina lluita més incerta, quin enemic més ferotge.
    El sofriment és tan incomprensible, no podem entendre perquè cal patir tant, lluitar amb totes les forces per deixant-hi la pell.
    L'estimació tan dolça, tan poderosa, no és suficient moltes vegades per guanyar aquesta guerra, però fa més suportable el dolor.
    No hi ha paraules de consol per alleugerir la impotència, però aquesta segona conversa amb la malaltia, és tant o més valenta que l'anterior. No és resignació, és un immens amor el que t'impulsa a escriure, d'aquells que agafen fort la mà i no deixen mai.
    Aquesta estimació travessa si més no, els espais que no es poden comprendre i deixa gravat dins del vostre cor aquests sentiments que ningú ni res us pot prendre...

    Molts petons!!!

  • sense paraules[Ofensiu]
    sempre | 22-05-2005 | Valoració: 10

    no puc fer res mes que plorar davant d'aquet text...

    no soc ningú per donar consells, ni reaccions perfectes....

    simplement et vull dir que segueixis escrivint si pots, jo et continuaré llegint

    estic amb tu. un petó!

  • No puc...[Ofensiu]
    Inflamable | 22-05-2005 | Valoració: 10

    deixar passar de llarg aquests dos escrits, amb els que em sento identificadissima. Desgraciadament, la meva mare també està passant un càncer, i sé perfectament com se passa amb la por que tu dius. Jo potser no estava preparada, encara soc jove i ni m'ho podia imaginar. La meva mare, tampoc. I si fos pels metges, ja seria morta. Només et puc dir que tiris endavant, que la vida segueix i que lluiteu sempre. Una abraçada i ànims.
    PD: Aquest comentari va per a tots (qui ho llegiu o qui no) que la paraula càncer us ha ofegat en un mar tan gran, com és la vida.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: