Tinc els peus humits...

Em trobo enmig de la foscor. Sembla que estic en una cambra, però la desconec, no sé pas on sóc. Només sé que els meus peus i la meva roba està humida. M'aixeco. Trobo una paret, o almenys això és el que em sembla. La palpo intentant trobar-hi algun interruptor perquè necessito una llum, una llum que m'indiqui on sóc. Xisclo! Amb els meus peus descalços he tocat alguna cosa. Tinc por i el meu xiscle encara em ressona al cap. M'acovardeixo i em repenjo en algun racó del lloc misteriós on em trobo. Poc a poc em tranquil·litzo. Torno a veure'm en cor de continuar. Lentament i enganxada a la paret, llefiscosament humida i pudent, vaig buscant una sortida, o alguna indicació d'on sóc. No trobo cap interruptor ni cap pom de porta. M'aparto de la paret i camino fent esses, em sento desesperada, crido amb insistència per si hi ha algú que em pugui sentir. No rebo cap resposta, només sento que pudors. Torno a tocar una altra cosa amb els peus. Xisclo, estic histèrica. No entenc que hi faig aquí. Ploro, em sento impotent. Sento que no me'n sortiré, estic en un carreró sense sortida. M'ajupo i asseguda entre l'aigua, que m'arriba als genolls, m'envolto les cames amb els meus braços, m'abraço, vull deixar de sentir por. Després d'uns instants xisclant i plorant de desesperació m'aixeco a poc a poc. Aquesta vegada, però, tinc una sensació extremadament estranya. Sento com si de sobte estigués creixent exageradament i els meus peus quedessin atrapats en un toll d'aigua. Sóc com l'Alícia al País de les Meravelles, he crescut desproporcionadament perquè el cap em topa amb el que sembla ser un sostre. Necessito saber d'una vegada on cony em trobo! Mentre crido espantada perquè tinc els peus atrapats topo amb una cadena. Per fi! em sembla que he trobat la petita cadena que encendrà la llum i sabré on sóc i que m'està passant. Tiro la cadena avall, cap resposta, continuo insistint, aquest cop amb totes les meves forces i ara, l'aigua que tinc als meus peus comença a engolir-me avall i amb força...