El regal més bonic que m'han fet mai...

Un relat de: AntavianA

Quan jo era petita, uns 9 anys, vaig escriure un conte. Aquest m'encantava, em meravellava, me l'imaginava, el dibuixava en somnis. La meva professora de l'escola em va dir que el presentés a un concurs de contes infantils, però vaig perdre, ni tant sols vaig guanyar un accèssit.

Anys més tard, el meu germà, que és més petit que jo, i que això d'escriure i llegir li fa més mandra que res, a ell li van les mates, va escriure un conte. El va presentar al mateix concurs que jo i va quedar tercer de Catalunya.

Però malgrat haver-me quedat sense l'oportunitat d'haver quedat escollida en aquell premi infantil el que em va emocionar més va ser quan als 18 anys, els meus pares em van fer el regal més meravellós que em podrien haver fet mai. De fet em van saltar les llàgrimes dels ulls al veure que el meu petit conte l'havien fet il·lustrar. Un quadre amb quatre pintures fantàstiques que dibuixaven el món que havia imaginat en la meva història. Tinc el quadre penjat a l'habitació amb una part del conte sota cada pintura, i cada dia quan obro els ulls al despertar-me me'l miro...i penso...nena! quin premi!!!


Aquest és la meva petita història:

Jo, l'Antviana, recordo que abans de néixer havia viscut en un altre planeta. Aquell planeta és deia Gulup. Gulup era molt estrany perquè els seus habitants érem de color verd i perquè era un planeta envoltat de tubs molt grossos que apareixien i desapareixien i que si t'atrapaven ningú sabia on et podien portar.

El dia que feia 10 anys va haver-hi una guerra, de sobte molts van ser xuclats pels forats i tubs que hi havia al voltant del planeta. Una amiga meva també estava apunt de ser xuclada i jo la vaig seguir. Quan estava apunt d'entrar al seu forat en va aparèixer un altre davant meu on per mala sort hi vaig caure.

Allí tot era fosc fins que vaig arribar a baix vaig arribar a baix, on hi havia molta llum, però feia molt de fàstic, perquè hi havia coses vermelles que es movien i també feien una mica de pudoreta...Em vaig haver d'esperar nou mesos per sortir.

El dia que en vaig sortir era el 19 de maig. A mesura que anava sortint em veia petita i blanca. Quan vaig sortir del tot no sabia pas on era, però a mesura que m'he anat fent gran ho he entès. Aquell forat em va portar a la panxa de la mare i la panxa de la mare em va portar a un nou món.

Comentaris

  • Monty | 18-03-2005

    Ara no recordo què, però a mi també m'ha passat alguna cosa així.

    Estaria bé poder veure una foto d'aquell quadre tant simbòlic per a tu.

    A part m'ha fet gràcia perquè malgrat la meva poca afinitat amb l'església, vaig fer la comunió el 19 de Maig, jejej

  • quina sort...[Ofensiu]
    ROSASP | 23-02-2005 | Valoració: 9

    Quina sort tenir tante imaginació i tenir uns pares que comprenen el veritable valor de les coses dolces i petites.
    Realment et van fer un maravellós regal, però és què te'l mereixies...
    Si escriure et feia i et fa feliç que importa si no es guanyen premis, el premi més gran és la satisfacció de veure cadascuna de les nostres humils obres i estar-ne content de ser capaç de crear...
    Un petó i gràcies per compartir el teu tresor!

  • OOOOOHHHHHHH!!!!!![Ofensiu]
    Thalassa | 23-02-2005

    Doncs quina sorpresa!!!! I jo que pensava que els nens i les nenes veniem d'un altre lloc... tota la vida enganyada!?

    Felicitats, per tanta imaginació!

    Thalassa

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: