No vull ser puta!

Un relat de: AntavianA

La meva primera experiència va ser del tot patètica, no vaig cobrar ni un puto duro, ni una punyetera pesseta. Quina barra, després d'estar allí hores i hores currant, perquè és clar, això no és arribar i moldre, sinó que fins que no hi ha acció passen hores i hores... Tot va ser culpa d'un company de classe, el molt bandarra ens va ben enredar a mi i a un parell d'amigues i ja ens veus allí, vestides d'aquella manera, entre la gent i amb tot un grup de dones crespant-nos el cabell. "Vol dir que cal això? Jo no vull pas destacar gaire..." Vaig comentar amb insistència "Calla, dona, si només te'l cresparem una miqueta". Una miqueta, malparida, quan vaig a la perruqueria encara em pregunten que m'hi he fet al cap...

Doncs això, que ens trobàvem enmig d'un rodatge d'una sèrie de televisió, "Temps de Silenci" i no se quina època vam anar a arreplegar, devien ser els anys 60 que em van deixar el cap fet una autèntica piltrafa. Ja les arremangaria jo aquelles perruqueres, i els hi faria el crespadet de res, a veure després com s'ho treuen... En fi, que a sobre em van separar de les meves dues amigues i em van fer seure entre altres extres. Entre ells anaven parlant del que cobrarien. I s'anaven dient "Jo per l'anunci de la Heineken vaig cobrar tant" "A sí? Doncs encara et van pagar prou bé" "Ui, però m'hi vaig estar moltes hores..." Al sentir aquesta conversa va ser quan em va entrar com una certa mala llet, a veure, a mi no m'agrada fer teatre, jo només volia veure com treballaven, normal, era estudiant d'audiovisuals, i va i em foten a fer d'extra a la quinta punyeta de Barcelona, morint-me de gana i amb el cap fet un desastre. Mentre anava pensant la manera d'escanyar al company de classe va aparèixer el regidor. "Atenció si us plau! Atenció! Escolteu-me, és important perquè surti bé l'escena. A veure ara aplaudireu però sense picar les mans, amb molt d'entusiasme però sense picar, sobretot. Mira, a mi m'agafaven atacs de riure, amb el cap crespat, entre iaios repentinats, aplaudint sense picar de mans i és clar, enmig d'un silenci sepulcral. Ens ho van fer repetir com deu vegades perquè sempre hi havia el despistat que "PLAS, PLAS", acabava picant de mans.

L'acció representava que passava en un teatre ple de gom a gom. Llavors entrava a escena un home i tots els presents ens havíem de girar i mirar-nos entre nosaltres com dient "Ooooh, està aquí! Ooooh!" Vaja, que havíem de fer comèdia. Al girar-me vaig veure que cap de les meves dues companyes estaven entre els extres. Quan va acabar l'escena del "Ooooooh, ooooooh!" vam fer un descans on vam sortir a fora.

Allí me les vaig trobar, les dues, emprenyades. L'una perquè volia ser actriu i tenia ganes de lluir-se, l'altra perquè li feia il·lusió sortir a la tele i jo emprenyada perquè no volia ser ni actriu, ni volia sortir a la tele però carai ja que estava "currant" volia cobrar. Quan va passar pel nostre costat el nostre "estimadíssim" company de classe amb el meu aire "seixantero de cap crespat" li vaig deixar anar un... "I què...cobrar, tu creus que nosaltres cobrarem?" el paio no sé com s'ho va fotre però pim pam no sé que em va dir i va desaparèixer. I res, que em van tornar a cridar per entrar a escena i a les meves dues amigues no. Quan tot va acabar la millor escena va ser les tres amb cara d'emprenyades, dalt del tren en direcció Barcelona i amb el cap crespat. No sé pas la impressió que devíem donar a la gent...

Després d'uns mesos de reflexió vaig pensar que això de fer d'extra potser no estaria tant malament, perquè vaig mirar-me la sèrie el dia que jo sortia i vaig adonar-me que jo tant sols era un puntet enmig de l'horitzó, així que, podia treure quatre peles fent de puntet. La següent vegada va ser a "El cor de la ciutat" i aquest cop cobrant. Així m'agrada, si un penca, a canvi, cobra, bé, a mi em sembla normal. I sí, bé, prou bé, allí entre famosets, que si el Peris, que si el fill del Peris, que si la de la Farmàcia... res, molt interessant.

A aquesta sèrie hi vaig anar força sovint fins que un dia la vaig cagar. La de vestuari em va odiar de per vida i ja no em van trucar mai més. Mireu, el que va passar és que jo anava d'estiu, i com que graven amb un cert temps d'antelació jo no portava jersei. Vaja, que la de vestuari me'n va portar un del personatge de la Cinta. De la Cinta!!!! Per l'amor de déu! Però que s'ha pensat aquesta dona, vaig pensar, escolti que jo tinc 19 anys i em porta part del vestuari d'una que representa que en té 50. Però bé, li vaig fer cas i em vaig posar la jaqueta de toia. A l'escena següent em van tornar a cridar i ves per on, per un "Ai!" descuit vaig oblidar-me de posar-me la jaqueteta. Jo estava preocupada pel tema del ràccord, home, si representava que era un altre dia, jo no podia anar vestida igual. Ai, és que no es preocupen mai pel ràccord i és molt important això. Doncs bé, estaven gravant l'escena quan de sobte sento un "Escolta, tu, perquè no portes la jaqueta?" i jo "Ai, me l'he oblidat" Uiiii, la dona va fotre una cara de mala hòstia que es va posar a la llista negra directament i mai més em van trucar.
Ja em diràs, a sobre que em preocupava pel ràccord a i tema a part, la meva samarreta i aquella jaqueteta no lligaven ni en pintura. Vaia paia de vestuari mira que no saber ni combinar colors...

Com que d'allí ja no em van trucar més, em vaig haver de buscar la vida, a la Universitat vaig veure un anunci que seria la meva salvació. Vaig enredar una amiga i vam apuntar-nos a l'espot perquè pagaven prou bé. Doncs no! No van pagar prou bé, no! A les 5 de la tarda ens van recollir a un futimé d'extres a plaça Espanya i ens van portar...no em pregunteu on ens van portar que encara no ho sé. Era un descampat on hi havia muntat com l'escenari d'un concert. I van ser les 6, i les 7 i les 8 i les 9 del vespre...les dues de la matinada...i cada vegada anava fent més fred. Finalment ens van cridar per anar a rodar. Fotia un fred que pelava però per sort la nostra feina consistia en fer exercici, a saltar i a saltar com a bojos com si estiguéssim veient un concert de Rock que t'hi cagues. I vinga a saltar, i vinga a brincar! I el regidor ens anava dient, però quan gravem sense jaqueta, sense jaqueta. Jo aquesta gent de la publicitat no sé que es pensa, per uns miserables euros pretenia que em morís de fred? Fins les 4 del matí no vaig arribar a casa. I em vaig dir, un mai més, mai més, s'ha acabat, a partir d'ara faré de cangur.

Però no, altre cop vaig caure en la temptació. Em van trucar d'una agència que ni recordava haver-m'hi apuntat i em van dir per fer d'extra en un enterrament. Simplement em demanaven que anés vestida de negre, tota fosca. Va, vaig pensar, quatre dinerons més no m'aniran pas malament. M'hi vaig apuntar. A les 6 de la matinada estava a Plaça Espanya amb tot de gent vestida de negre. Enmig de la foscor vam dirigir-nos al cementiri de Montjuïc. El càtering va ser correcte, això és cert, que si entrepanets, que si cafè, etc.

Per fi, després d'hores i hores esperant va arribar el moment de l'acció. Em van donar un pom de flors enormes i em van posar enmig de la gent vestida de negre. Representàvem unes fans histèriques d'un paio (no em pregunteu quin, perquè ni ho vaig preguntar) i havíem de cridar i plorar com unes boges. Apa, vinga-li, jo a fotre comèdia, jo que em pensava que aquest seria senzill i només hauria de fer cara seria al voltant d'una caixa de morts i au, i aquí em tenien, fent el numeret. I "AAAaaaaahg!!! BuuuaaaH! Oh! Dios mio...Has muerto! Jamás te olvidaré! Mi ídolo!! AAAhh! Buaaah!" Després d'estona i estona repetint l'escena vam poder descansar i tots els extres vam anar a seure en un raconet.

De sobte, al cap d'una mitja horeta va aparèixer la de vestuari, que com ja sabeu amb aquestes hi porto molt bon rotllo. La noia va començar a mirar sabates. "Ai déu meu, ai, ai, ai, jo no...que a mi no em miri, ai per favor, a mi no..." I va dir: "Tu, tu i tu, podeis venir a la rulot de vestuario porfavor" Al cap d'una estona van tornar a aparèixer aquelles tres, vestides de prostitutes, amb una faldilla amb la que pràcticament se'ls veia el tanga, amb una samarreta tant cenyida que els pits els portaven per papada, amb unes mitges foradades i uns bolsos i unes perruques que més val que no descrigui. Llavors la de vestuari es va apropar i va dir...a veure "Ens falten tres extres més per fer de puta" "No, no, vaig pensar, no em vull veure de puta a la tele, vaig tota peluda i em posaran aquestes mitges foradades per on hi sortiran tots els pelots, em fotran una samarreta tota cenyidota de tirants i de les aixelles me'n sortiran mil de pelots. Mentre la de vestuari ens anava revisant una per una jo anava fent cara de "Verge Maria" de Santeta i anava pensant "No, no, no! No vull ser puta!"

"Tu, tu i tu, a vestuari..."



Comentaris

  • jo també m'he quedat amb el dubte[Ofensiu]
    neret | 15-06-2005

    o potser hi ha segona part de la teva carrera televisiva? i a part, també m'he quedat amb el dubte de quin paper feies al cor de la ciutat, ens ho diràs?

    saps? m'agrada aquest estil q tens per explicar-nos anècdotes biogràfiques (ho són, no? perquè si són inventades tens mooooooolta imaginació) . Hi tens molta gràcia, saps amanir-les amb un punt d'ironia que les fa molt fàcils de llegir i et permet treure'ls-hi molt suc.

    t'hauré de llegir més, que es veu q tens una vida molt entretinguda!

    per cert, avui he vingut amb l'alsina i he estat a punt d'enganxar-me a la conversa pel mòbil de la noia del costat... com m'estic tornant!

  • Coitus interruptus![Ofensiu]
    Achtung | 21-04-2005 | Valoració: 9

    Llavors vas acabar fent de puta o no?

    Ai ai ai... m'he quedat amb les ganes!!

    Un relat molt interessant i divertit. Veig que segueixes amb els autobiogràfics. Menys mal que et passen coses divertides a la vida!! Tot i que també fa falta saber escriure per treure la seva punta.

    Segueix vivint aquestes aventures i amenitzant els nostres moments de lectura!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: