Papallones a la panxa

Un relat de: AntavianA

Quan et vaig veure per primera vegada la panxa se'm va omplir de papallones. Papallones que durant la nit no em deixaven dormir i que en somnis aconseguien que et veiés movent-te amb elegància, sempre anant amunt i avall, enfeinat i sense parar. M'agradava com caminaves, els teus moviments, sempre àgils. Semblaves afectuós amb la resta de companys i malgrat la tristesa del lloc on et trobaves, transmeties alegria al teu voltant. Jo des de lluny, des d'un racó, mig amagada, et mirava, et desitjava i les meves papallones de la panxa no feien més que volar i pensar en tu...

Ulls marrons, profunds i penetrants.
Pell de mel, plena de suaus llepades.
Boqueta de pinyó, dolça i trapella.


Jo era diferent a tu, sabia que amb mi ni t'hi fixaries, som tant diferents que desitjar estar junts era anhelar l'impossible. Fins i tot em resultava impossible que et fixessis amb mi. Però això va canviar, un dia em vas mirar, i t'hi vas dedicar una bona estona. Si t'he de ser sincera em vaig sentir una mica incòmoda, la teva mirada era d'allò més penetrant. Al dia següent, entre les teves passejades matutines em vas tornar a mirar. Vam quedar-nos uns instants immòbils, ja podia passar gent per davant, ja ens podien dir-nos coses, ja ens podien cridar, però la nostra mirada ningú ens la podia trencar.


Una nit vaig sentir un soroll, eres tu, els teus bracets estrets van passar a través dels barrots de la teva gàbia. Jo, a poc a poc vaig apropar-me al final de la meva i malgrat els meus braços gruixuts vaig aconseguir treure'ls a través dels barrots. I estàvem allí, intentant tocar-nos, intentant que les puntes dels nostres dits transmetessin tot el que ens volíem dir, com ens desitjàvem. I així, una goril·la de Costa i un petit i dolç lèmur de Mayotte van passar una nit en vela, una nit en què es van sentir lliures, lliures d'aquella ciutat, d'aquell zoo, d'aquell indret al qual ells no pertanyien. Quatre braços sense tocar-se, estimant-se i buscant la llibertat.

Comentaris

  • ostres[Ofensiu]
    Berenice | 31-10-2005

    que maco. D'entrada ni t'imagines que seran animalons.
    Hi ha un moment en que comences a dubtar. I al final ho confesses, i m'encanta com dus les regnes de la història..
    preciosa :)

  • en aquells temps[Ofensiu]
    Achtung | 20-06-2005 | Valoració: 9

    En aquests temps on l'important és fer riure, passar's-ho bé i sobretot NO pensar, és agradable veure com hi ha gent que no oblida un dels grans motors de la literatura o de l'art en general: l'amor.

    Felicitats AntavianA!!!

    Per cert, que els hi passa a les papallones quan deixen de volar dins l'estòmac? És a dir, com deia en Capri: "L'amor se'n va, però ella es queda".

    Què hem de fer llavors??

  • que tendre![Ofensiu]
    ROSASP | 22-04-2005 | Valoració: 10

    Ostres, jo també he sentit papallones a la panxa en llegir el relat. Pobrissonets empresonats i lluny de casa seva, amb els dits estirats per tocar-se.
    Amors impossibles, vides que no es poden creuar, somnis de llibertat...
    M'he ficat tendra, me'ls imagino. Em fan tanta llàstima els animals del zoo, amb aquells ullets resignats i un espai tan limitat per viure.
    De tota manera, no cal que siguin dos animalons de diferent espècie, i ha tantes papallones a la panxa de tanta gent que no podran ser mai compartides i tants somnis engabiats que criden sense que ningú els pugui escoltar.
    Has donat un gir al relat molt sorprenent, qui ho havia de pensar que aquella dolça descripció fos d'un lemur.

    Molts petons!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: