Que no s'apaguin...

Un relat de: AntavianA

Tornava d'haver passat una divertida i alcohòlica sortida amb els amics quan de sobte vaig veure-ho per primera vegada. Rodolava per terra, carrer avall, il·luminant la brutícia, els pixats, els papers, i fins hi tot algun paquet de tabac buit...Què era allò que il·luminava el terra? Potser m'havia pres masses cerveses. Vaig mirar enrera intentant esbrinar d'on havia vingut aquell objecte rodó i lluminós que continuava anant pendent avall, i vaig observar com uns nois aixecaven de terra una noia mig borratxa, amb la seva bossa mig oberta.

El petit objecte, el qual jo anava perseguint amb la mirada va parar-se. Una roda d'un cotxe mal aparcat en una de les voreres del carrer el va aturar. Va ser en aquell instant, quan vaig acostar-me a l'objecte que vaig adonar-me que simplement es tractava d'una bombeta. Una simple bombeta. Com podia ésser, però, que estigués encesa? No estava connectada enlloc. Tan borratxo anava?

La vaig agafar amb molta cura amb les mans, per mi era un fet d'allò més insòlit i sabia que l'endemà, un cop superada la borratxera que portava a sobre voldria analitzar-la amb deteniment i tenir la prova a les meves mans, saber que no era fruit d'una al·lucinació. Me la vaig posar a la butxaca de l'abric, encara estava il·luminada, però al cap d'uns instants va apagar-se.

Vaig arribar a casa i la vaig deixar sobre el meu escriptori. Me la vaig mirar de dalt a baix, resseguint-ne tot els contorns, vaig moure-la amb insistència, per veure si s'encenia altra vegada i també vaig observar si estava fosa, però vaig adonar-me que no, que continuava intacta. Estava cansat així que vaig tirar-me sobre el llit, amb sabates incloses, tenia tanta, tanta son.

De bon matí, o més aviat, de bon migdia, vaig mirar-me de nou el meu escriptori i la bombeta encara hi era. Malgrat la ressaca no vaig poder resistir-me a fer-li una prova, volia saber si es podia encendre altre cop. Vaig apartar les muntanyes de paperam que hi havia damunt la meva taula i vaig desenrroscar la bombeta que hi havia col·locada a la meva làmpara substituint-la, així, per la meva troballa nocturna.

Sorpresa, es va encendre. "És clar", vaig pensar, "si no està feta malbé per quin motiu no s'hauria d'encendre?" La diferència estava, però, en què la llum que irradiava feia un efecte de projector a les parets de la meva petita habitació. Allí hi vaig veure imatges. Era la d'una noia jove, com la que havia vist la nit anterior estirada al carrer, estava escrivint una sol·licitud d'ingrés en una Universitat Americana, però finalment agafava el paper i l'estripava amb ràbia i l'abandonava enmig d'un bon grapat de llibres escampats damunt la seva taula, tot seguit, però, es mirava una fotografia, la fotografia d'un noi. Aquella noia estava feta un bon embolic. Finalment, després de dubtar molt, la noia s'atrevia a trucar al noi i li proposava anar als Estats Units. El noi acceptava i se n'anava amb ella. Aquell fet em va deixar molt encuriosit, que significava tot plegat? Com podia ser que aquella bombeta em mostrés tot allò?

Com que a casa no hi tenia ni un tros de pa dur vaig sortir a comprar-me alguna cosa per dinar. Amb la panxa plena sempre es pensa millor. Me'n vaig anar directe a la botiga de pollastres a l'ast de la cantonada quan, de sobte, abans d'entrar a demanar el pollastre que em salvaria d'un dinar de diumenge, a una dona que estenia la roba li va caure una bombeta. Aquesta a l'impactar a terra no es va trencar, i sorprenentment estava il·luminada. Vaig agafar-la i me la vaig posar a la butxaca. A l'entrar a la botiga vaig haver de fer força cua. Mentre esperava el meu torn vaig anar-me mirant la gent que hi havia. N'hi havia de totes les edats, senyores grans acompanyades dels seus marits, noies joves amb els cotxets i els seus nadons i algun que altre jove, com jo, que no tenia res a casa i que aquella botiga era la seva salvació. Mentre anava observant vaig veure que a un dels bebès li va caure una bombeta. La vaig recollir de terra. No vaig atrevir-me a donar-li a la mare perquè em va semblar que, a part de mi, ningú més l'havia vist.

Vaig deixar estar la cua dels pollastres i me'n vaig anar directament cap a casa. Tenia ganes d'investigar-ho perquè dues bombetes més i il·luminades ja era una cosa impossible. Vaig pujar l'escala del bloc de pisos on visc tant ràpid com vaig poder i vaig creuar-me amb un dels veïns que entrava a casa seva "Bon dia" "Bon dia". D'una de les mànigues de la jaqueta d'aquell bon home en va caure una bombeta que va anar caient escales avall. Vaig córrer a collir-la i altre cop me la vaig posar a la butxaca.

M'estava tornant boig? La meva taula de l'escriptori començava a estar plena de bombetes. Les vaig classificar identificant el lloc i la persona a qui pertanyia. Llavors les col·locava a la meva làmpara i sorpresa, tornava a funcionar de projector. La bombeta de la dona que penjava la roba mostrava com agafava una maleta, l'omplia amb cura, tot molt ben planxat, es vestia d'estiu i es mirava al mirall amb un somriure d'orella a orella. Obria la porta de casa, es girava, se la mirava, tancava amb un bon cop i se n'anava a una platja paradisíaca.
De la bombeta del nadó s'hi van projectar moltes cares, no molt ben enfocades, això sí, però vaig identificar de seguida que eren les cares de la gent de la botiga de pollastres. Fins hi tot i sortia jo. De sobte es parava a mirar la carona d'una nena petitona que també anava en cotxet, ell s'acostava a la petitona i li feia milions de petonets a les galtones. Quin petit somni més dolç el d'aquell nadó.
Del meu veí el que vaig descobrir era que somiava en comprar-me el meu pis i fer-se un dúplex... La veritat és que ho tenia força pensat, ja s'ho imaginava tot, però veient que jo feia temps que vivia a la finca, devia deixar la seva il·lusió de banda.

Així doncs, aquelles bombetes que m'anava trobant pel carrer projectaven a la paret de la meva habitació els desitjos, somnis impossibles o il·lusions de les persones que les perdien. Vaig sortir a passejar, necessitava una mica d'aire. Tot plegat em semblava massa estrany. Cap al vespre, com que m'havia allunyat massa de casa vaig decidir agafar el metro, estava esgotat. Quan vaig entrar vaig quedar-me amb la boca oberta, el terra del vagó on havia entrat estava ple, ple de bombetes. Semblava que la gent que hi havia al vagó ni se n'adonés. Les trepitjaven i les destrossaven sense cap mena de contemplació. Algunes encara estaven il·luminades, feia poc que havien estat abandonades, altres, ja estaven foses i altres, simplement mortes, esclafades. En vaig recollir unes quantes, volia saber que amagaven. Tot d'una van entrar dins del vagó un grup de gent jove. Estaven força xerraires, feien conyes entre ells, menys una noia que se la veia pensativa. De sota el jersei li va caure una bombeta, jo la vaig recollir i li vaig mostrar. "Perdona, t'ha caigut això." "Com dius?" "Que t'ha caigut aquesta bombeta." "Noi, que em prens el pèl? No hi tens res a la mà" Els seus amics van girar-se i em van mirar, volent dir, "Aquest ara que vol". "Bé, doncs suposo que ets conscient que acabes d'abandonar una idea, una il·lusió o algun somni, per això t'acaba de caure aquesta bombeta, encara la tens il·luminada, no deixis que s'apagui" La noia va quedar-se una mica bocabadada, com si li hagués llegit el pensament però va acabar dient "Estàs intentant lligar amb mi o què?"

Ho vaig deixar estar, vaig adornar-me que la gent deixa perdre's oportunitats, que tira les idees pel balcó, que deixa que altres els hi trepitgin, que deixa que els caiguin de la butxaca i acabin arraconades, deixen que els seus somnis s'apaguin. Il·lusions perdudes, desitjos abandonats que no s'atreveixen a viure'ls per por a un no de la persona estimada, o per por a que les coses surtin malament, o per por a...

Quan arribava al portal de casa vaig veure que del meu jersei n'estava sortint una bombeta que aviat aniria a terra. Aquest cop era meva. Sí, ja s'havia quin pensament havia abandonat, la idea de continuar parlant amb aquella noia, era tant bonica, per què no li havia dit que sí, que estava intentant lligar amb ella? Em vaig guardar la bombeta, per recordar-me a mi mateix que quan desitgi alguna cosa, quan tingui una il·lusió, no me la deixi perdre.





Comentaris

  • SIUSPLAU![Ofensiu]
    EstelMDR | 01-08-2007 | Valoració: 10

    hola, em dic estel i m'ha agradat molt el teu relat.
    Cada matí a dos quarts de dotze llegeixo relats per ràdio molins de rei i m'agradaria saber si em deixaries llegir el teu!

    aqui et deixo el meu e-mail per dir-m'ho:
    etg_bcn_11@hotmail.com

    Moltes gràcies, Estel.

    (segueix escrivint!)

  • enhorabona, molt original!![Ofensiu]
    cucadellum | 30-10-2005

    M'ha encantat el significat de la història i la manera com l'has explicat, mantenint la intriga fins al final.

    Afegida als preferits, m'alegro d'haver-te descobert!

    Segueix somiant i no deixis d'escriure!

  • ben pensat![Ofensiu]
    queta | 23-06-2005

    Mai se m'havia ocorregut comparar els somnis amb bomebetes. però el que has fet és més que una simple comparació. has fet un veritable anàlisi del que la gent sol fer: deixar escapar la seva bombeta, deixar que li prenguin i li esclafin el seu somni.

    m'ha encantat. de dbò, és bonissim. M'has ajudat a tenir una més de força per lluitar pels méus somnis, gràcies!

    queta

  • Molt bo[Ofensiu]
    XvI | 17-05-2005

    Una idea original que es va mostrant poc a poc fins a fer-te complice. És una llàstima que les bombetes tinguin tanta tendència a escapar-se.

    salutacions

  • molta llum...[Ofensiu]
    ROSASP | 09-05-2005 | Valoració: 9

    Una manera molt original de simbolitzar les bombetes fetes il·lusions, d'intentar llegir en els rostres de les persones els motius que les fan somriure dolçament, aquells somnis amagats que no s'haurien de deixar morir mai.
    No saps mai com poden venir aquestes imatges, ni en on, només cal estar atent als petits detalls i al dictat del cor.
    I com molt bé dius, no deixar escapar les oportunitats...
    No deixem que se'n apaguin els somnis!
    Una abraçada molt gran!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: