Esquerrà

jo també sóc esquerrana, però no contrariada... A casa sóm quatre, i dominam les esquerranes jajaja, llevat de mon pare que està una mica marginat per no ser-ho XD
El meu problema, és que quan vaig a qualsevol lloc, me la lien parda... com estic acostumada al costat esquerrà...
Bé, després de tot aquest rollo sobre la meva vida... m'ha agradat molt el relat :)
Per sort la societat ha avançat!

Una abraçada, Maddi

Jo sóc un altre esquerrà contrariat; també tercer fill, bes quina coincidència!
La mestra "Donya Antonieta" em va procurar la solució al meu "problema": dos forts cops de regle sobre el tou dels dits, en dies successius, em van convençer que ja no hi poda haver una tercera "equivocació" per part meva - quatre anys - atès que pel que semblava, l'assistència a l'escola anava per llarg. L'administració de la "medicina" he de dir que es va fer de manera absolutament professional, ni rastre de mala llet, només un escrupulós compliment del deure educatiu.

Salutacions cordials,
T. cargol

Bé Pere, has plasmat amb molta claredat un dels tabús culturals que afortunadament s'han anat superant.

M'encanta el teu relat.

Fàcil d'entendre i molt significatiu.

Sóc una persona que de nen vaig patir una mica certa forma de bullying, és a dir, que vaig ser el pallasso públic de l'institut (t'ho juro que és veritat), i entenc el que és ser discriminat sense ni tant sols cap bon motiu.

Em pregunto si el teu relat és vertader o una ficció molt ben escrita (i ho pregunto amb respecte, doncs no sembla massa específic si el text és verídic). Però en tot cas, insisteixo en que li poso un 10.

A més, m'agrada que sigui llarg però no en excés. Quan un article d'Internet es fa llarg sense estar dividit en parts, em canso de seguida (dit sense cap burla). El teu article té una longitud, al meu entendre, assenyada.

Felicitats!! Ens llegim!!

M'ha encuriosit el títol del relat, senzill i directe. M'ha agradat el teu escrit, que no passa de ser un record d'infantesa (real o no) i alguna reflexió sobre el tema però que està ben escrit i ens acosta, als més joves, a aquella època... amb aire d'incomprensió. Estic totalment d'acord amb el comentari que va fer en Jeremias Soler.
Per cert, és el primer cop que et llegeixo però he fet una volta ràpida pels teus títols i m'he sentit atreta, així que de ben segur tornaré ;)

Petons!

mai ho havia sentit, però no em sorprèn. En fi, jo també sóc esquerrà, i me'n sento orgullós!
Una abraçada i fins la pròxima!

Alexander

Resulta curiós adonar-se com fa unes quantes dècades la societat identificava diferència amb dimoni, no només pel detall desl esquerrans, sinó per qualsevol diferència, ja no parlem de les sexuals, racials o religioses. La majoria de la gent ho feia sense adonar-se de la malignitat de la condemna a la diferència, seguint el corrent del món de l'època. Els temps han canviat; però de ben segur que d'aquí unes dècades percebrem errors que ara cometem i que no veiem.
Un relat interessant.
Et seguiré llegint.

Benvolgut esquerrà,( ja veig que en som més d'un).

Sempre s'ha dit que això de les "esquerres" és cosa del diable, de mal auguri que dirien els romans quan feien aquelles històries amb els ocells (vol a esquerra o a dreta). De totes maneres, ser dretà o ser esquerrà, ara ja no suposa cap problema. Malgrat que encara queden ments tancades, i bé q fan, que segueixen amb les seves idees. Però vaja, és un bon apunt el que has fet.

Seguiré llegint-te!
Adrià.

Heu estat breu i clar.
I això és el que abans en deien una virtut.
Ara en diem Qualitat, en majúscules si convé.

Salutacions.

Jo també vaig nèixer esquerrana el que passa és que jo l'any 1980. Sempre em fixo amb la gent que escriu amb la mà esquerra i al veure el títol de seguida m'he sumergit en el teu text. Us heu fixat que moolts actors són esquerrans???

Ja ho havia sentit a dir que la mà esquerra la lligaven al darrera, a l'esquena, pq se la considerava maligna.
Si fins hi tot la frase feta "aixecar-se amb el peu esquerra" també és considera negatiu...
Recoi! quina mania que hi ha hagut sempre als esquerrans.

Però sabeu què, jo a l'escola m'ho passava molt bé comprant-me una maquineta de fer punta al llapis per esquerrans o unes tisores. Llavors quan algú m'ho demanava veia com desesperadament no se'n sortia i no hi havia manera de fer punta al llapis o de tallar un tros de paper... pq és clar, el món està tot muntat pels dretans....i no s'esperaven una maquineta per esquerrans...

Un relat que m'ha fet agraïr el temps en què he nascut, un temps on almenys no he rebut clatellots i cops de regle per escriure amb la meva mà, s'ha de dir que he tingut molta sort!
Clar que algún clatellot he rebut, però més aviat per alguna dolenteria que he fet ;-)

Fins aviat,

i gràcies pel relat!!

AntavianA

Hola,

La teva mare - que al Cel sia - tenia raó, almenys per al seu temps.

De tota manera, el fet de tenir habilitat amb les dues mans, de segur que t'ha servir de molt a la vida, oi ?.

Explica-ho també, home !

1925 ?,és a dir VUITANTA ANYS !!!

Es un autèntic, crak !!!!!

mora.a@guimera.info

anvia algun dels teus relats a www.guimera.info/avui/tribuna és una pàgina de Catalunya, d'aquella per la que sembla anaves de viatge durant 11 mesos.

Felicitats !!!!!!!!!!!!!!

Pere!

Així que he tingut temps, he anat a cercar-te un relat. L'estona que ens vas fer passar dimarts passat a l'Ateneu no té preu! Va ser extraordinària! anècdotes plenes d'humor, d'inteligència, de vida.

Com el relat que ens mostres, que és, sents dubte, un preciós record que es mou pel cap.

I és curiós com, el més mínim detall, acaba per a fer-se important en la vida de les persones. I quan els expliques, i si no ho fas bé, com tu, queden en pura anècdota. Tu fas que això no sigui així. Ho relates bé. Molt bé.

Molts records, i espero que ens tornem a veure ben aviat...

Marc Freixa (Joan Petit)

...que evoca el passat, una època d'infantesa que va marcar. Tots i totes tenim, n'estic segura, una anècdota per damunt de les altres, una de més important, una que duem sempre al damunt, tal com dius: "El que si que puc dir és que , lluny de Barcelona, de vegades em donava compte que havia fet alguna cosa qualsevol amb la ma esquerra, i pensava automàticament amb la meva mare."

Molt sovint són aquests petits detalls, els gestos breus i espontanis, els que ens traslladen en el temps i ens apropen a les persones.

I la història que hi expliques, el fet de ser esquerrà, m'ha arribat d'una manera clara i contundent perquè jo tenia un cosí que era esquerrà. Estic parlant d'una altra època. D'uns anys que no es corresponen amb aquesta infantesa que tu esmentes (jo ara en tinc quaranta-tres). Però recordo a la perfecció les barrabassades que li feien, al meu cosí, per aconseguir que no utilitzés l'esquerra i per contra s'acostumés a fer servir la dreta.

No recordo, ho reconec, els paral·lelismes religiosos que comentes.

M'ha agradat, "Esquerrà". És breu i emotiu. És intens i fluïd. És enyoradís, però no trist.

Hi ha un paràgraf on escrius: "Això que explico son records d'infància i en tinc de més bons i de més dolents, com tothom ." I he vist que aquest és el primer relat que has penjat en aquesta web. Doncs no ens deixis orfes d'històries com aquesta. Són aquestes evocacions de la memòria les que ens fan tirar endavant, les que ens permeten construir el futur. Un demà bastit sobre la memòria del passat.

Espero llegir-te de nou. Fins la propera,

LLIBRE

ara després de parlar amb tu he cercat el teu nom, no ho havia vist, m'agradat molt, jo també som de les qui lis agrada escriure damunt el passat, és l'ùnica forma de que tot lo que hem viscut no mori amb nosaltres ..

una aferrada i fins demà

Conxa

Trobo que d'una manera planera i senzilla, ens expliques uns records que marquen en certa la infantesa. Eren uns altres temps, on no es podia sortir de la "normalitat" i calia anar pel bon camí com fos, normalment a castanyots.
M'agrada el tema, que és prou original i la naturalitat amb que saps transmetre les emocions, suaument, sense massa rebombori.
El final m'ha fet somriure, és simbòlic i rebel, al fons sabies que la mà era teva i tard o d'hora en faries l'us que convingués...

Bé, salutacions i molta inspiració!

Jo vaig neixer 28 anys desprès i m'ho va arreglar Donya Antonieta, la mestra, que molt professional, em va fer dos cops de regle a la ma que em van servir per recordar per sempre més, partir del segon vull dir, quina era la ma bona. Tot això amb quatre anys, edat en que es començava a l'escola.