Tanah Lot

Un relat de: Josep Casals Arbós
Fer quinze mil quilòmetres en el vol d’anada, i altres tants en el de tornada, per fotografiar un ocàs pot semblar un acte d’extrema excentricitat. I més si saps que la teva fotografia de la posta de sol a Tanah Lot, per bona que sigui, no serà molt diferent de les milers que ja se n’han fet. «Però serà la “meva”, jo hauré estat allí, darrere de la càmera» li deia a la part més racional de la meva consciència. I li mostrava la del Taj Mahal que tenia penjada a la paret.

De seguida que hi vaig arribar vaig reconèixer el paisatge que tants cops havia mirat a Internet: un templet hinduista a dalt d’un illot de rocalla, accessible, quan baixava la marea, a través d’una platja de lloses cobertes de molsa marina. El vaig vorejar fins que em vaig situar en el punt de vista que havia previst: alineat amb el templet i el sol de baixada que ja tenyia cel i oceà de roig i daurat.

A mi m’agrada viure en solitari la màgia dels llocs especials, però aquest cop no em va molestar que hi hagués tanta gent. «Deu ser que n’han de formar part» vaig pensar. Una munió de persones procedents de tot el món que s’havien congregat allí, expressament, per contemplar com el sol se submergia a l’horitzó de l’Índic i la silueta fosca de Tanah Lot, al contrallum, s’assemblava a la d’un vaixell antic i misteriós. A prop meu, dues noies rosses de pell clara, assegudes en posició de meditació, tancaven els ulls i oferien els cossos als últims raigs de sol. Els que havien anat fins al temple tornaven amb una flor a l’orella i una petita taca groga entre les celles. Tothom mirava a la mateixa direcció. Les cares, il•luminades a ras per aquella llum tan càlida, mostraven una expressió de pau i com d’estar vivint un moment tan senzill com únic i important. Gairebé ningú parlava, es podia sentir el lleu trencar d’unes ones que després s’escolaven manses pels clivells de les lloses. I jo estava tan absort mirant-ho tot que no vaig fer la fotografia.

Comentaris

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 19-05-2019 | Valoració: 10

    Els llocs especials tenen de viuresven solitari comdius tu, però si es tracta d’ un lloc com aquest quasi es un acte de generositat Compartir-lo

  • Instants que fan que la vida pagui la pena[Ofensiu]
    Montseblanc | 16-05-2019

    Sovint, els millors moments de la vida, són els que no esperem, que ens sorprenen i que moltes vegades duren només segons, però ja se’ns queden gravats a dins per sempre. Qui vol una fotografia de Tanah Lot quan pot tenir a dins cisellada la sensació d’haver compartit un moment únic i màgic amb una pila de desconeguts?
    A mi no m’agrada que hi hagi gent als llocs i tinc comprovat que qualsevol indret és molt més maco i fins i tot màgic si no hi ha gent. Però és cert que la vida de vegades ens sorprèn, com passa al teu relat. Com sempre trenes tan hàbilment les teves paraules que he pogut sentir l’emoció i l’escalforeta dels darrers raigs de sol a la meva cara.


    (Recordo una vegada que vam arribar a Chiang Rai per la tarda, a l’octubre, mes de pluges. Al dia següent hi havia una excursió organitzada per visitar tots els temples, però aquella tarda ens quedava lliure (i, qui pot esperar?).
    La majoria de gent se’n va anar a la piscina de l’hotel. El meu company i jo vam sortir al carrer. El cel que tot el matí havia estat d’un blau espatarrant havia derivat cap un gris amenaçador. Feia olor d’aigua i de fregit. I de seguida se’ns van acostar guies locals amb aquelles motoretes de tres rodes. En vam triar un. Li vam dir que sí al que ens va dir que ens cobraria per portar-nos a veure els principals temples.
    Ja sé que havíem de regatejar però era tot tan barat... Era un home menut i simpàtic, d’uns seixanta anys, que ens va dir que portava dotze hores amb la moto amunt i avall i que amb el que li havíem pagat ja es recolliria fins el dia següent.
    Ens va portar a tres o quatre temples. No hi havia turistes, enlloc. Es veu que les excursions eren totes pel matí perquè per les tardes el cel es desploma sencer. El nostre guia s’aturava davant els temples i ens esperava a la moto. Nosaltres baixàvem i ens passejàvem pel jardí o la malesa que hi havia al voltant, fèiem la volta a l’edifici. Se sentia algun ocell de cant irreconeixible. Cada vegada hi havia menys llum. Els temples es veien misteriosos, bonics, únics. I nosaltres dos parlàvem en veu baixa, com per no trencar aquells instants. Se sentien trons cada vegada més forts i l’amenaça de pluja feia encara més evident lo fugisser del moment.
    Vam arribar a l’hotel que ja començava a ploure de valent. Tinc fotos d’aquella tarda, no valen res. Vam anar al dia següent de nou als temples, amb tot el grup, els llocs no semblaven els mateixos.)

  • No ens cal[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 14-05-2019

    Quin lloc tan bonic i en quin moment tan especial ens l'has fet visitar, Josep. No ens cal la fotografia: l'hem vist.
    Els llocs i els moments màgics se'ns queden a dins, els portem posats per sempre.
    El curs relataire s'ha acabat, fins al proper!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: