Foto de perfil de lisboa

lisboa

11 Relats, 66 Comentaris
7706 Lectures
Valoració de l'autor: 9.88

Últims relats de lisboa

Últims comentaris de l'autor

  • lisboa | 04-04-2023

    Aprofito aquest petit poema, fresc, simpàtic i alegre, per agrair-te els teus comentaris als meus relats. Gràcies!

  • lisboa | 04-04-2023

    Només puc dir que ho fas molt bé construint ambients. I també que em fas una mica d'enveja sana, és una cosa que a mi em costa molt. Un relat tranquil com la caiguda d'una fulla. Enhorabona, company finalista.

  • lisboa | 06-09-2018

    Hola allan ,

    He rellegit el teu relat i a mesura que ho feia he anat recordant-lo. Estic perdent la memòria.

    És un relat trist i esgarrifós. I molt real. L'analogia a què invites al lector, entre els gatets i els altres farcellets, és contundent i fa mal. Chapeau. I la manera de fer del protagonista amb els farcellets que encara belluguen , "quina culpa en tenen ells" , fa glaçar la sang del lector.

    Doncs això, feia temps que no comentava i m'ha vingut de gust. En aquests temps complicats llegir és encara més gratificant que mai. Per cert, amb permís em permeto l'atreviment de recomanar-te una novel·la que en llegir-la m'ha fet pensar en la teva manera d'escriure: "Solenoide" de Mircea Cărtărescu . L'editorial Periscopi l'ha editat en català. Brutal.

  • lisboa | 02-02-2018

    El relat m'ha agradat.
    Per a mi el punt fort és com amagues al lector l'edat de la protagonista, de manera que quan el nou capellà entra a la cambra, el lector pot pensar que entra per tenir sexe amb la protagonista i no a donar-li l'extremunció. També està molt bé la descripció dels desitjos pecaminosos de la monja quan el capellà jove fa missa.
    Un parell de cosetes; en una primera lectura, quan dius allò de "S'anava apagant, com els ciris encesos des de feia dies." no sabia si parlaves de la veu del capellà, o del capellà vell mateix. Quan dius, cap al final "«Miracle!», cridaren a l'uníson", queda una mica estrany aquest uníson, en l'escena només es parla del capellà i de la protagonista. S'entén, imagino, que et deus referir a la comunitat de religioses, potser ho hauries d'explicitar.
    Bon relat . Salutacions.

  • lisboa | 17-06-2017

    Crec que podem parlar de descripció coral. M'explico:

    El Pla descriu el temps atmosfèric. Però també descriu fauna i vegetació. I també descriu el paisatge humà. Clima, vegetació, fauna i humanitat.
    El Pla descriu colors, olors, sons. Gairebé els quatre sentits. Només falta ( crec ) el tacte.
    I finalment, el Pla, tot això ho emmarca en la descripció d'un territori molt concret, el seu; l'Empordà.

    El to de tot plegat és melancòlic. Molt melancòlic. No només la tardor que sembla més fàcil d'inspirar melancolia. També la primavera amb les olors mòrbides de les petites flors blanques.

  • lisboa | 17-06-2017

    He de reconèixer que el teu petit relat m'ha deixat una mica desconcertat.

    Molt descriptiu, molt visual aquesta tempesta que , en certa manera esta relacionada amb la fi del mal de cap del germà gran. Aquí tindríem el primer simbolisme , la tempesta com a desllorigador d'un mal de cap. És un fet conegut que els mals de cap estan moltes vegades, relacionats amb condicions atmosfèriques, baixes pressions, canvis de temps, etc.

    I arribem al petó. Un petó que anuncia la destrucció del poble i presumiblement, la dels protagonistes. El petó de judes, potser? El petó, fet sense permís, és, en aquest cas , un símbol de mort.

    Crec que per entendre el que passa em faria falta més informació. Per exemple , parles d'un pressentiment, quin presentiment?

  • lisboa | 17-06-2017

    Hi he trobat dos simbolismes bastant clars (almenys per a mi ):

    * La roba que "s'escapa" i surt voleiant. Un símbol de llibertat. La relació amb el Miquel se li ha fet feixuga a la Marta, i vol fer com la roba, escapar-se i ser lliure (m'ha fet gràcia l'adverbi sinuosament).

    * La nena que deixa de jugar amb el "hula hoop", li cau, per marxar amb la bicicleta. Aquí el símbol és una mica més punyent pel pobre Miquel; la relació, per la Marta, s'ha convertit en una joguina que ja cansa, en quelcom insostenible (el "hula hoop" és monòton, circular i difícil de mantenir), i decideix deixar-la (la bicicleta és moviment, llibertat, nous horitzons).

    Símbols a part, m'ha agradat la teva prosa, senzilla i clara.

  • lisboa | 01-06-2017

    Un petit poema que fa pensar, i això s'agraeix. Gràcies.

    Crec però, que la premissa del poema, que el jovent no llegeix, no acaba de ser del tot certa. Que des de les escoles es podria fer més per estimular la lectura, sí. Completament d'acord. Que el jovent, en general, no llegeix ... Jo crec que no.
    Algunes dades:
    El darrer llibre de la saga Harry Potter (literatura de fantasia juvenil, molt ben escrita, més que digna) ha venut més de 44 milions de llibres a tot el món. 44 milions!, més que "Guerra y paz" per exemple. Els llibres de la saga del Jocs de la fam , SF de caràcter marcadament juvenil, més de 23 milions de llibres venuts!
    Són dos exemples puntuals, però significatius: el jovent llegeix allò que li hi agrada llegir. I ho fa malgrat la distracció que representen els smartphones i d'altres joguines tecnològiques que ens envolten.

    Salutacions.

  • lisboa | 25-05-2017

    I no ho són, ho havia llegit malament .... perdona.

    El símbol és una mica diferent.

    Elles es veuen atretes per la força masculina que demostra el genet al dominar l'egua. És una simbologia més directe i bàsica del que jo havia imaginat. De poder, de dominació, sí. Però sobretot és de caràcter sexual.

    Una simbologia no apta per feministes.

  • lisboa | 25-05-2017

    Bon dia, parlem de símbols ....

    Aquesta és la meva interpretació.

    Per a mi, els fets relatats en el fragment tenen un clar simbolisme: la dominació, el poder y la força. M'explico. Veiem com l'euga ( no és casualitat que sigui una euga ), estúpidament aterrida davant uns vagons, intenta marxar, però el personatge masculí la controla, s'imposa, davant la mirada de les dues germanes.

    Tot plegat és un símbol del poder del germà, de la força, de la capacitat per dominar una femella espantada.

    Gràcies al context que ens explica el Lluís, podem anar una mica més enllà: el futur éreu de la mina, és manifesta com un home fort i poderós i les seves germanes, com l'euga, restaran sempre sota el seu control.

    I deixant a banda els símbols, la manera com es descriu tota la situació, em sembla fantàstica.

    Salutacions.

  • lisboa | 22-05-2017

    Hola ninona !

    No em tocava comentar-te, però ...

    El primer que et vull dir és que la prosa poètica que fas servir m'ha semblat precisa i evocadora; molt bonica. És especialment densa i rica en els dos primers paràgrafs, després, en la descripció dels objectes de casa i de l'estrany i el seu gos, la teva prosa és més terrenal, més propera al que jo podria escriure.

    El personatge misteriós amb el gos, principalment, i la mateixa situació de la protagonista, no sabem que fan els seus pares decidint on posar els mobles, és una mudança?, deixen amb ganes de seguir llegint.

    Però no sabem gairebé res de la protagonista, poca cosa podem deduir del seu caràcter per exemple, en aquest punt potser t'has quedat curta (respecte als objectius de l'exercici).

    Un text molt ben escrit. M'ha agradat.

    Salutacions.

  • lisboa | 22-05-2017

    Un text impecable; fàcil de llegir, interessant i inquietant.

    Aquí sí que tenim una primera persona, i la veu del teu protagonista diu molt de com és, fem un recull:

    Meticulós; és un home de rutines, les explica i deixa clar la importància que tenen per ell.

    Maniàtic; aquesta meticulositat va un punt més enllà de la normalitat, i el lector ho aprecia en molts detalls, des de la manera de rentar-se les dents, fins a la seva manera de vestir-se.

    Pateix d'alguna desviació/fòbia sexual; ho veiem a la dutxa, amb els seus mal pensaments, o al carrer quan, com que no veu "noiets i noietes frescos "considera que el passeig serà tranquil.

    Ha tingut una figura materna dominant; s'intueix en la manera que recorda a sa mare.

    Per cert, l'única petita dissonància que he apreciat: en el paràgraf que comença "«La corbata fa senyor», sempre em deia", jo suposo que la que li deia era la mare, però tu no ho explicites ni abans ni després. No crec que aquesta omissió sigui conscient, penso que és un error, potser en la revisió, a l'hora de treure i posar coses.

    En fi, el teu personatge és una figura inquietant, fet que queda emfatitzat, per les mencions a què el dia que ens narra va ser funest ... Et quedes amb ganes de saber que va fer aquell psicòpata, et quedes amb ganes de llegir.

    Salutacions.

  • lisboa | 16-05-2017

    Hola Josep!

    El primer que et volia dir, és el mateix que li he dit a l'home fosc: no has fet servir la primera persona, ens parles amb un narrador extern. No sentim la veu de la Sara.

    En general, el relat m'ha semblat interessant per diversos motius. Un d'ells és la de la mossegada -el nucli de l'exercici-, un fet en principi insòlit que, encertadament, narres però no interpretes; deixes que el lector tregui les seves conclusions i que d'aquesta manera es faci una idea de la personalitat de la protagonista.

    El vocabulari és ric, a vegades, pel meu gust, una mica massa poètic ("llàgrimes que li lliscaven galtes avall s'aiguabarrejaven" ). Tinc els meus dubtes respecte a la correcció d'alguna expressió ( "panxeta per amunt" ), els companys potser ens ho poden aclarir.

    I arribem a la frase final. La reprodueixo:
    "La Maria va néixer quan tenia deu mesos i llavors es deia Ming-Yue, .." .

    Interpreto que ens expliques, sense dir-ho directament, que la nena és adoptada. Però que les nenes adoptades neixin el dia de l'adopció, ho pot pensar una mare adoptiva com la protagonista, no un narrador extern. La frase quedaria perfecte en primera persona, en la veu de la Sara. Per altra banda, i aquí penso que ho has clavat, el fet de la mossegada queda explicat per la hipertròfia emotiva que pateixen moltes mares adoptives, sobretot al principi.

    Un text interessant, que fa pensar.

    Li llegiré a la meva filla. Que es diu Laia Min.

  • lisboa | 16-05-2017

    Hola home fosc! És un plaer comentar la teva aportació, com als vells temps ...

    Vinga som-hi:

    Començo per les coses que jo, si el text fos meu, canviaria. Però abans una consideració prèvia: no has fet un relat en primera persona, el teu narrador és extern, no ens ho expliques amb la veu del protagonista, del Klauss ! Això m'ha sorprès, ja que aquesta primera persona era una de les característiques del text de la Rodoreda.

    La puntuació. Jo sóc un desastre en aquest vessant, si només fos en aquesta.. , però en el teu exercici hi ha moltes comes que jo posaria en un altre lloc o, directament, no posaria.

    Alguns exemples:
    En la primera frase trauria la coma després del pont. La frase "Estan orientades al riu, per així gaudir del pas fluvial relaxadament i pensa, que quan ..." La coma darrera "riu" per mi no fa falta, la coma darrera "pensa" la trauria i la posaria en lloc del "i". Així: "Estan orientades al riu per així gaudir del pas fluvial relaxadament, pensa que quan ..."
    En fi, he tingut la sensació que has abusat de la puntuació, fent que les frases s'encallin una mica, restant-li fluïdesa al text. Ja ho veus; sensació. Que ja saps que diuen els castellans: "para gustos colores".

    Un detall, hi ha una frase, deu ser un lapsus, estàs en present i de sopte.. : "Enlluernava, malgrat el sol .." ... En passat sense motiu aparent.

    I poca cosa més a criticar.

    L'ambientació molt reeixida, els detalls aporten realisme, i el personatge del Kurt fa angunia, com ha de ser, segur que és un pinxo molt dolent. ;)

    Com et deia, ha estat un plaer!


  • lisboa | 03-05-2017

    El primer que m'agradaria comentar és el narrador en primera persona. En el meu parer és un narrador difícil; el lector ha de descobrir com és el personatge principal a través de la seva manera de narrar. En aquest fragment ens fem una idea de com és la Colometa, només amb la manera que té d'explicar el que li passa. Això no és fàcil.

    Una altra cosa que m'ha agradat són les descripcions; properes, gairebé familiars, molt clares. Alguns símils ( són símil veritat?, no metàfores ) divertits i molt suggerents com les sabates com un glop de llet o els ulls de mico .

    Més coses, i perdoneu que sigui una mica caòtic, el contrast, m'ha agradat molt el contrast. Tot al voltant del narrador és una festa, una revetlla on tothom s'ho passa bé. Però ella no s'ho passa bé, ella està molt incòmode. Genial la manera de mostrar al lector la incomoditat de la Colometa : un element que la martiritza físicament, la cinta de goma que se li clava a la cintura, mencionada diverses vegades, i un recurs a una mena de flux del pensament de la Colometa que no para recriminar-se com pot ella estar de festa mentre la mare a mort i el pare s'ha casat amb una altra dona.

    "La cinta de goma clavada a la cintura i la meva mare morta i sense poder-me aconsellar"

    El text aconsegueix reproduir la sensació d'una nit de revetlla, amb moltes coses que passen molt rapidament, gent que apareix i desapareix, moviment, música, descontrol . Crec que ho aconsegueix utilitzant frases no gaire llargues i gens complexes.


Últimes intervencions al Fòrum de l'autor