EL MELICACO BURLETA (3) NOMS

Un relat de: Jacques Fiston
NOMS
Aquest passat estiu, passejant per la riera de Teià, vaig seguir una conversa intranscendent. Una parella jove amb un bebè que duien ben protegit del sol es van trobar amb algun conegut. Després de les salutacions de rigor la persona va preguntar, amb lògica curiositat, pel nom de la criatura. “Es diu Inga” van respondre cofois els pares. El rostre d’aquella persona deixava entreveure els seus pensaments, que m’atreviria a dir amb poc marge d’error, intentaven esbrinar si Inga era un nom de persona. Els pares van reaccionar amb rapidesa, fet que demostra que ja s’havien trobat en altres ocasions en la mateixa situació i la mateixa pregunta no verbalitzada. “És un nom nòrdic, de la mitologia danesa. Es tracta d’una deessa de la pau i la prosperitat”. “Ah, està bé” va respondre aquella persona, i la conversa va passar cap a altres temes de més transcendència: Quant temps té? Plora molt? Us deixa dormir? Pit o biberó...
Perdoneu, però no anem bé! Quan has de donar gaires explicacions pel nom que li has posat a algun dels teus fills és que alguna cosa no rutlla.
Anem a pams. En primer lloc, cal anar a buscar un nom tan al nord? Que no en tenim aquí de noms? Per fortuna al nostre país tenim noms per triar i remenar. Curts: Ot, Iu..; llargs: Sebastià, Immaculada..; rars: Otger, Vinyet..; capicues: Anna, Llull..; tradicionals: Joan, Jordi, Rosa, Montse... I un llarg etcètera que podeu consultar a qualsevol pàgina de la xarxa dedicada a la onomàstica (Hi ha un munt de webs i algunes són francament divertides amb les preocupacions dels futurs pares respecte el nom dels fills). Segon, en qualsevol cas, cal donar tantes explicacions? Posa-li el nom que vulguis i quan algú pregunti, li dius com es diu i et quedes tan ample, posi la cara que posi! I si vols acabar de rematar la jugada pots afegir: “Ui, ara n’hi ha molts que es diuen així”.
Darrerament, els pares modernets acostumen a posar als seus fills noms “originals” i poc habituals, deu ser per reforçar el sentiment que aquell nen o nena, és un exemplar únic de la espècie humana i, és clar, si li posem un nom vulgar com Pere o Núria, queda absorbit per la massa de pobres i mortals plebeus.
Per les xarxes d’internet hi ha diverses pàgines, blogs, fòrums i etcètera, on futurs pares de criatures conversen i discuteixen sobre el nom que han de posar als fills. Alguns arguments i algunes discussions són per emmarcar, o estampar en una samarreta, que queda més modern i original.
Fins a mitjans del segle XX, era costum que el nom del fill o filla el decidís el padrí de la criatura que, en la majoria dels casos, aquest honor li corresponia a l’avi patern quan es tractava del primogènit. Era tradició posar el mateix nom que el del pare, el de l’avi, el de la mare o el de l’àvia; i si aquest ja estava ocupat perquè el nadó era el segon de la generació se li posava el nom d’alguna persona de la família amb certa rellevància: una àvia morta, un tiet difunt... havia de ser un nom familiar. Saltar-se aquesta tradició, podia portar, en alguns casos, a tenir raons amb la família.
A conseqüència d’aquest fet, tenim generacions de Jordis, Jaumes, Joseps, Joans i ases, que com és ben sabut, n’hi ha per totes les cases. A mi m’ha tocat ser el Joan i l’ase, no tothom pot gaudir d’aquest privilegi.
En el cas de les dones els noms familiars són una mica més variats, fet que demostra la supremacia intel•lectual del sexe femení, però malgrat això, no hi ha família que s’escapi de Dolors, Annes, Montserrats, Núries, Pilars...

Ep, que el nom és per tota la vida! Imagineu-vos que aquesta noieta, la Inga, quan tingui una certa edat s’adona que el seu nom que tan ufanosos i plens d’il•lusió li van posar els seus pares, no li agrada i el troba lleig i horrible. Tot un problema. Potser els noms haurien de ser provisionals i quan la persona arribi a la majoria d’edat pogués triar el seu nom definitiu.
Aquest article m’ha fet recordar un acudit que m’explicaven de petit: Hi havia un senyor que va anar al jutge per canviar-se el nom. Quan el jutge li va preguntar com es deia, l’home va dir “Joan Merda”. Evidentment el lletrat no va tenir inconvenient en canviar-li el nom i quan li va preguntar quin nom voldria, l’home va respondre “Pere Merda”.

Comentaris

  • Molt bo![Ofensiu]
    wynelland | 04-03-2018 | Valoració: 10

    Molt bon relat, hehehe. Tens raó de dir que avui en dia estan de moda els noms una mica estranys. Sembla que no ets ningú si no et dius Uriel o Iker. O Erik amb k, com si Eric amb c fos massa vulgar.
    El que m'ha fet més gràcia ha estat això dels Joans, Joseps i Ases. Ho has escrit just en el moment oportú. Molt bé!

  • La cosa fa el nom.[Ofensiu]
    Nil | 16-02-2018 | Valoració: 10

    Abans de res, enhorabona! pel teu excel·lent català i segona com ho has escrit, immillorable. de debò...
    Els que tenen cognoms castellans, però que se senten profundament catalans. Trien noms ben catalans. Els que tenen cognoms ben catalans, però van posar-se del cantó d'en Franco, acostumen a dur noms de font d'allò més "castellanitos" i per últim els que duen cognoms nostrats i a damunt són de la ceba o l'all! trien, aprofitant que no han de mostrar carnet de nacionalitat catalana, noms catalans d'arrel carolíngia o bé d'origen nòrdic com bé dius tu. En acabat queden els musulmans, ja catalans, o els sudamericans, una mica perduts, per allò de la "Madre Pàtria, que diicilment triaran un nom català com feien els primers murcianos que venien per a treballar a Catalunya.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: