L'avi del meu avi va anar a Cuba

De nen, quan podia, m’escapava i pujava a les golfes de casa l’avi. Era un espai màgic, fascinant. Ara sóc avi, la casa és casa meva i encara hi pujo.

De totes les relíquies que hi ha a les golfes, la més valuosa és la capsa de fusta amb els teus escrits. Avui l’he agafada una altra vegada. Necessito tornar a llegir-te. Em dol perquè no et vaig poder conèixer. Però cada cop que llegeixo els teus diaris, penso: “els vas escriure per mi”. Ho he pensat des que era un nen.
Eres molt jove, gairebé un nen, quan vas marxar a Cuba i vas decidir començar-los a escriure.

Al principi descrius aquell mes de viatge a bord del vapor Isabel II. Hi vas viure moments de fortes tempestes. Navegaves per un oceà que explosionava en ira contra tu, escrius. Després, quan la calma tornava, el mar et va ensenyar a valorar-la molt més. T’havies plantejat avançar ferm cap a un destí final i l’adversitat no et faria tornar enrere.
Els teus diaris estan plens d’aventures. Mars turquesa, esculls de corall, tortugues marines, vegetació tropical o ciutats poblades per homes i dones de pell bruna.

Rellegeixo els últims fulls del teu diari. Vas decidir tornar a casa. Et vas fer gran. El temps és sempre constant, sempre implacable per tothom. Vas voler venir a morir allà on vas néixer. És aquesta una altra de les teves lliçons?

Munitxu