La Mare

on pretenies anar a parar. Molt bé. Has mantingut l'atenció del lector (en aquest cas la meva) amagant el motiu crucial del relat, i alhora sense que es notés. Faig aquesta puntulització (sense que es notés), perquè moltes vegades un autor intenta escriure amb una sorpresa final, amb un gir temàtic, però en tot moment intueixes que la lectura donarà un tomb i que l'autor t'està amagant informació. Això no m'ha passat amb el teu relat.

Per altra banda sobta el ritme ràpid i en alguns moments accelerat durant el trajecte de la protagonista, i el final suau, gairebé lent.

Endavant!

Salut!

LLIBRE

Si ara ja tenim la parella, ben segur que d'aquí a no gaire apareix el trio, vaja, que encara queda parentela!
Felicitats
Jud

Troços d'aquests paràgrafs em recorden la quotidianitat de la vida de moltes persones, potser també de la meva. A trocets m'has fet entendre, que carai, quina mare més tendra i justa que volia volar i no podia perquè tenia el fill que l'observaba i que l'estiamava.

Hola Biel,
Moltes gràcies pel teu comentari "encantador".
Així que en el narrador hi veus una certa innocència i infància.... Potser sóc així. Potser no. Però m'agrada que llegeixis entre línies!
No havia llegit res teu fins ara. Hi ha tants i tants autors a la web!!! però he llegit el teu comentari i he anat de cap a llegir algun relat teu que pel títol em cridés l'atenció. El pots llegir al "Carta a un amor no assolit".

Em sembla encantador com està escrit, i la visió del narrador, com inocent i ennuvolada per la infància. I la reiteració del "ella és normal", com per voler-s'ho demostrar ell mateix (el nen) i/o ella mateixa (la mare). La manera d'estar relatat m'ha encantat (d'aquí el títol del comentari, si és sóc d'un original... (sigh)).

Biel.

Hola Vicenç!
Primer de tot, gràcies pel teu comentari, de fet, l'únic fins ara dels dos relats meus publicats...
L'he llegit, i he de dir que és molt encoratjador. A veure si m'animo i en vaig publicant de tant en tant.
Quant això de "la mare és normal", vull dir que en general la societat, per prendre l'exemple del relat, consideraria que una persona que s'apropa a felicitar uns avis que no coneix de res allà al mig d'una plaça, no és normal, que li faltaria un bull... i per mi, La Mare intenta acoplar-se a aquesta societat que sovint no ens permet mostrar els nostres sentiments tal i com els sentim en el seu moment...
Bé, no sé si t'haurà quedat una mica més clar...
Per altra banda, he llegit El Pare, i realment és directe, tendre, trist, real... M'agrada molt.
Ara li faré el comentari a la Judit.
Gràcies novament pel teu comentari, i deixo a les teves mans fer-ne un més al "Dient..." que m'ha publicat avui...
-Trena- (per cert, benvinguda. Bona deducció!)

Saps que hi ha un relat a RC, de la Judit Pujadó. titulat El Pare? Ja fa temps que hi és, i aquest teu relat d'alguna manera vé a equilibrar la balança.
Tens estil narratiu, francament, molt planer. No lleuger però sí modulat, sense alteracions brusques. I s'agraeix moltíssim en relats com aquest, tan profund (perquè, tot i que al principi no ho sembla, és profund). Alguna cosa mina la mare per dins. Trenca la rutina. Per què? Sap què farà, què li diran, però pensa en coses sobre les quals abans no reflexionava.
Una observació: el relat en conjunt té una lògica i una cohesió internes inqüestionables. Però hi ha quelcom que m'ha sorprès, que no acabo d'entendre massa i que m'agradaria que em clarifiquessis, si fos possible. Es desprén d'aquest fragment:

"Tampoc no ha compartit la sardana amb els avis, ni els ha dit que els admirava per tanta felicitat que desprenien a la seva edat.
No ho ha fet, perquè la mare és normal."

Què vols dir amb això que "la mare és normal"? No acabo de veure-li el sentit.
Per tota la resta, dir-te, apart de Benvinguda (bé, dic benvinguda i potser em poso de peus a la galleda perquè hauria de ser "benvingut", però el pseudònim m'ha confós, si és així), enhorabona per començar amb tant bon peu. Espero que el 10 et serveixi per figurar almenys durant un temps a la llista dels més valorats i atreure més lectors!
Una abraçada i gràcies pels comentaris i pel relat,

Vicenç