Fa molt que no hi entro, que no comento cap relat i em sap greu. Avui, en entrar-hi, he trobat el teu relat que m'ha emocionat, sí, ha estat com rebre una glopada d'oxigen. És colpidor per aquesta aparença senzilla, tranquil·la, serena i a la vegada tan lúcida i fins i tot he tornat a viure alguna situació antiga.
Enhorabona, un petó.

Realment, tot és tan i tan relatiu i les elucubracions mentals de vegades una façana.
M'he llegit els teus relats d'una tirada, m'han agradat, mai abans no t'havia llegit, espero tornar-hi.
Benvingut a RC!

M'ha encantat. M'ha agradat la història i la manera d'explicar-la, des del punt de vista d'aquesta noia que no pot ni tan sols plorar
obertament. Aquest to contingut dels sentiments li dóna un aire de fredor aparent que no és insensibilitat en els llavis de la veu narrativa, no, ni molt menys.
Apa, encantada de llegir-te de nou, com sempre.
Petons!

Sintètic i amb la justa mesura de paraules. Poca cosa més a dir, m'ha agradat!

La imatge perfecta és aquella que queda en les nostres retines i per sempre en la nostra memòria. Sempre que es miren les fotografies queda una espurna de decepció, no hi és tot, mai no hi és tot allò que has vist, que has viscut. Bé, a mi sempre em passa. I aquest text m'ha dut a pensar-hi i a recordar que de vegades la màquina de retratar es converteix en una nosa perquè tot t'ho voldries endur i això és un impossible.
Bé, ja veus que no he fet comentaris literaris, estic desentrenada.
Petons!!!

Es fa difícil comentar després de tant de temps, no per res, sinó perquè ara copso de cop l'evolució d'alguns escriptors d'aquesta pàgina, tu en aquest cas, i això és, de debò, un plaer. És com si de sobte els escrits haguessin pujar a un esglaó superior.
Quan he començat he pensat que estava davant d'un relat en el qual primarien les sensacions més a nivell de pell, sensuals podríem dir, però això només ha estat en el primer paràgraf perquè després m'he trobat amb una història d'argument molt ben tramat, quatre paràgrafs on es reflexa el patiment de la dona, el malson, amb aquesta imatge simbòlica del lleó de Nemea que és qui finalment li dóna la pauta per desfer-se'n.
Per mi és genial el contrast entre el primer i el darrer paràgraf, i ja que el text és curt encara té més sentit, més força.
I una pregunta (és només per burxar o per provocar que la història creixi), què li dóna peu per decidir-se ara precisament l'assassinat?Perquè això ja fa temps que dura, no?

Una abraçada!

Avui he sentit curiositat per llegir algun relat teu, ja que ahir vam compartir el dinar d'RC.

És un relat preciós, de debò. M'ha agradat aquest fil conductor de la pluja que finalment amara els cabells del pare i que té un paper destacat en aquest petit relat. Hi ha en aquest pensament infantil poques paraules i tota una història en la qual l'olor té un paper cabdal.
No conec el poema d'en Joan Margarit en el qual dius que està inspirat, el buscaré.

Encantada d'haver-te conegut.

Una abraçada!

Hola, sóc la primera? Sí, veig que has publicat els tres relats fa poc. Els acabo de llegir tots, m'ha cridat l'atenció perquè darrerament he tingut algun contacte amb Poble Nou i per aquest fet n'he sentit curiositat. Realment sí, quan passa un temps, la geografia de la nostra infantesa pren una altra dimensió, s'altera i ja no sembla la mateixa. Sí que podrien semblar una novel·la, o un relat de les teves memòries aquests tres relats encadenats, i tots els altres que deus tenir. Només una observació, i és que en aquest relat el terme deficient no em sembla prou ben emprat, res més que això.
Benvingut a Relats!

Viure en el record dels altres, és seguir viu, així et vull imaginar.

Fa molt que no comento relats, també fa molt que no en penjo cap, potser tot plegat és degut a la pèrdua de la qual en parles. Però avui, en arribar al teu relat per un atzar que ara mateix ja no sé quin és, m'he trobat amb un d'aquells textos que et frapen, que t'inquieten, i que llegiries una i altra vegada, que m'ha guanyat la voluntat només en començar-lo, pel llenguatge, pel to d'aquest narrador, un narrador que connecta amb el més profund de nosaltres mateixos.
Enhorabona, et seguiré llegint (quan tingui temps).

Sí, això, trobo que és un relat molt diferent dels que fins ara t'he llegit. Té una certa dosi d'ironia que m'agradava, un punt de crítica, un altre punt de relat rural i finalment una bona dosi d'innocència que fa que el relat sigui de lectura amable.

L'he llegit en paper!
Sempre és molt i molt més agradable el full imprès i es poden paladejar molt més les paraules.
Molt bé aquesta tensió que puja fins a fer-te esgarrifar, bé l'ambientació i molt bé aquesta cloenda. La imatge del quadre se'm va quedar a la retina durant temps.
Petons!

Un relat que em sembla que té una distància respecte als altres que t'he llegit fins ara i no sabria dir-ne la raó, potser és aquest començament que a mi m'ha transportat a un relat costumista, no ho sé. És una història que em resulta interessant bàsicament pel posat de la noia, entre cínic i fresc i que em motiva a seguir llegint; per les maneres de la mare i pels diàlegs que els trobo molt frescos, vius. Tot aquest plantejament de la història a mi se'm fa en un temps no actual i en un món rural, potser ho fa els noms dels personatges, o el fet que haguessin de fer cas a les opinions del parent vicari. I llavors, quan tot ho tinc situat en un altre temps, em passa que en sentir el nom del Rouco Varela, tot se'm situa a l'època actual. El poder de les paraules! I bé, clar, tot és actual. Crec que la història dóna per molt, inclús per una petita novel·la i explicar els dos anys transcorreguts entre la història que expliques i la cloenda, o sigui que ja ho saps.

Sóc molt dolenta comentant poemes, ho sento, em resulta més fàcil comentar text narratiu. Però no puc deixar de comentar aquest poema teu que m'ha deixat una mica així com impressionada. Em sembla entreveure un dol per la destrucció que l'ésser humà imposa a la natura, la destrucció del nostre propi passat i de les nostres arrels, potser m'equivoco, però és el que em sembla veure-hi i després de deixar-me impressionada el poema apareixen les mans que ens demanen això mateix, que ens aturem.
Una abraçada!

Molt de temps porto amb afers diversos que no em permeten una estona per visitar les darreres obres dels meus autors preferits. Llegeixo en els comentaris que es tracta d'un relat que ha participat en el Repte eròtic (ni idea que s'havia fet). M'agrada aquest retrat d'erotisme adolescent i trobo molt encertada aquesta preocupació pueril pels texans que marca encara la frontera amb l'edat adulta.
Una abraçada!