COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 7-

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz
CAPÍTOL 7

Després del part, tots tres vingueren a casa perquè la mare del Xino encara no havia fet la maleïda sanefa a l’habitació de la xiqueta i recorde encara el comentari de la mare:
—Pere, la sanefa ja pareix l’obra de la Seu... A aquesta també li caldrien un parell d’hòsties, ja veuries, ja, com faria anar la brotxa.
I el pare només li deia que tot arribaria, que ara ja estava tot a punt, que eren els darrers dies... Però pareixia que el moment no arribava mai.
Les primeres nits, la Lídia només feia que plorar, pareixia que a l’habitació s’havien ficat un gat. La Lídia plorava com un gat. Es veu que encara no tenia força suficient en els pulmons per cridar o potser no havia acumulat prou ràbia perquè tenia pocs dies de vida i en tants pocs dies es pot agarrar ràbia, però no molta. I no sé si fou a la tercera o la quarta nit que tia Hermínia es llevà, agafà la xiqueta i l’entaforà en el llit dels meus pares, entremig de tots dos i digué que eixa xiqueta era una figamolla. Eixa nit no dormí ningú a casa, i tots ratllàrem el col·lapse més estrepitós.
Recorde que el pare cridava i deia que tenia una gran responsabilitat en Para-xocs and Company i que havia de matinar i que no podia ser això, que ell havia de dormir.
—Aixeca’t, Xino, que et rebente com una magrana...!!! —Digué el pare com si li haguera de venir un atac.
I llavors el Xino s’alçà i digué que a vore què passava, que a una xiqueta no se li feia aquest lleig i el pare arraconà el Xino en una cantonada del menjador, on tenim el rellotge de paret.
—Gandul, mala bèstia roïna, a vore si te’n vas d’aquesta casa, paràsit de merda, que no serveixes per a res, ni per a cantar! —va dir el pare molt emprenyat agarrant-lo del coll.
—Mira què em fa el teu germà, mira! —Digué el Xino a l’Hermínia, però cridant, cridant molt. I la Lídia també cridava.
—Fotem el camp, demà fotem el camp perquè en aquesta casa no ens volen, ni a nosaltres ni a la Lilí, quin germà que tinc i vaja cunyada, no m’ho pensava... —Deia l’Hermínia roja com una tomata.
I la mare anava cridant que sí, que marxaren, i el pare premia el coll del Xino, i el sacsejava i li donava cocos a la paret i la mare movia la boca sense quasi pronunciar cap paraula perquè potser ni tan sols li sortien paraules de la gola perquè es temia una gran desgràcia i duia la xiqueta als braços, xicoteta, molt xicoteta i vestida de rosa i amb els peücs color fúcsia que li havia fet la Ramona, i plorant, plorant amb una ràbia que no tenia mesura. I jo només volia saber si el pare finalment premeria ben fort el coll del Xino i li acabaria rebentant el cap sota el rellotge de paret, no es mereixia una altra cosa. Aquest fou un dels desigs més intensos que mai no havia tingut i ni tan sols em vaig espantar de tenir-lo. Però no ho féu. Tot fou una falsa alarma. I llavors trucaren a la porta i la mare anà a obrir atemorida i tremolosa, amb la xiqueta als braços. Era un veí del costat vestit amb un pijama de ratlles i unes sabatilles que eren dos caps de porc de color rosa. L’home digué que, si no callàvem, avisaria la policia perquè eren les tres de la matinada. I mentre aquell veí deia això, el pare encara premia el coll del Xino i li anava dient: “Jo et mato, jo et mato!”. La mare i la Lídia ploraven i jo sentia una vergonya infinita perquè la nostra misèria havia quedat a la intempèrie, davant la mirada acusadora d’aquell veí en pijama i sabatilles de cap de porc que volia dormir i no el deixàvem.
Finalment tot es calmà i la policia no vingué a casa. Però eixa nit jo crec que tots la passàrem en blanc. Des del llit jo sentia el rondineig de la Lídia —que finalment no sé on anà a parar—, i les respiracions dels pares i sabia que eren a l’aguait, desperts i cansats, molt cansats.
L’endemà no marxaren perquè la sanefa de la Xina encara no estava feta i perquè amb el nou dia pareixia que havíem oblidat eixa nit penosa. Amb els dies, la sensació de tenir un gatet a casa anava en augment. La Lídia plorava com una desconsolada. Jo crec que es veia venir el lloc on havia caigut o potser era la taca que li picava i com que no ho sabíem del cert no podíem calmar-li la coïssor o potser era que simplement se sentia incòmoda amb nosaltres.

Al cap dels dies de tot això em passà una cosa insòlita. Un matí, quan em vaig aixecar, em vaig trobar que la costa sud de Madagascar se m’havia desprès de la resta de l’illa. Un tros de la taca m’havia caigut i havia quedat a la deriva sobre els llençols blau turquesa. En aquell moment hagué una breu estona de silenci en la qual vaig pensar que jo ja no era jo, que alguna cosa em feia ser diferent i fins i tot em vaig sentir feliç perquè la distància amb tia Hermínia s’havia eixamplat, més que amb la meua tallada de cabells. Potser amb el temps les nostres vides anirien per camins absolutament divergents. I després d’aquell silenci vaig fer un crit d’aquells aguts que fan grinyolar els vidres i tothom es presentà a la meua habitació a vore què carai em passava. El pare digué allò de:
—No toqueu res!
A voltes el pare parlava com si fos un policia de la científica. Anà a buscar una bossa de plàstic i unes pinces i agafà la crosta amb molta cura i la ficà dins la bossa i després la dugué al congelador. La mare digué que no fes bestieses, però ell malgrat tot digué que havíem de guardar-la perquè quan anàrem a arreplegar les proves de la Vall d’Hebron la portaríem per vore què en deien els metges.
—Vols dir que ens cridaran? —Digué la mare, incrèdula. Ja feia més d’un any que havíem anat a eixa visita on ens havien llevat mostres de sang i no ens havien tornat a dir res més. Però el pare digué que sí, que ens cridarien perquè el pare era senzillament un home amb esperança. Digué, a més a més, que eixa mena d’anàlisi portava temps, com si ell hi entenguera molt. Aquell dia vaig prendre consciència que el temps que la tia i el Xino havien passat amb nosaltres havia sigut una eternitat, que tot allò que ens havia passat era una història absurda i que eixa visita a la Vall d’Hebron també formava part del mateix disbarat de vida que dúiem.
I no sé si fou per la pèrdua de la crosta o per una altra cosa, però per aquells dies la taronjada em començà a caure malament. Es veu que barrejada amb els melindros em provocava certa addicció, ganes de prendre’n més i més sense cap aturador. Però prenent-la sola, perquè els melindros ja els havia començat a avorrir definitivament des del dia del petó entre la tia i el Xino, em feia venir diarrea i em passava el dia en el wàter. Pareixia que dins els budells tenia bombolles de líquid que havia d’anar expulsant com fos, però sempre amb urgència i amb dolors aguts i no era líquid, no, era la diarrea que em tenia martiritzada. De mica en mica vaig reduir la quantitat de taronjada i el cos se m’anà posant a lloc, però no del tot.
Ara pense que d’ençà que em vaig tallar el cabell i que em caigué la primera part de la taca jo ja no pareixia ni jo mateixa, ni de fesomia, ni de manera de ser i aquell canvi em feia pensar coses noves i em feia tenir fins i tot una actitud diferent davant la vida, nous projectes i pensar fins i tot que algun dia podia arribar a fer el batxillerat, encara que em costara i malgrat les moltes absències que jo havia fet a escola en el darrer curs motivades sobretot per la presència de la tia a la nostra vida: les anades al metge, el naixement de la Lídia, les nits sense dormir i les baralles que sovint em trèiem l’ànim i l’esma per estudiar i per alçar-me l’endemà. Entre les meues noves il·lusions, hi havia sens dubte la meua làmina naïf, només era per observar-la, però en tenia prou, i sempre que l’Hermínia i el Xino no hi eren entrava a vore-la i m’hi quedava una estona mirant-hi els nens, els núvols, aquells arbres de fulles retallades sota el cel. Mirava la làmina i oblidava la besàvia Lluïsa, definitivament empolsegada i llunyana.

El dia que ens cridaren des de la Vall d’Hebron per donar-nos els resultats de les proves i de tot l’estudi que feien de nosaltres, tinguérem una gran alegria. Però ben bé no era per això. Tot plegat era perquè aquell mateix dia el Xino començava a treballar i vérem el cel obert a què marxaren finalment de casa o com a mínim cabia la possibilitat de no vore’l tan sovint. El Xino entrà a treballar en una obra. No sé què hi anava a fer, però el cas és que aquell primer dia hi anà content i fins i tot pareixia que se li entenia la parla. La mare el mirava de reüll i només deia entre dents: “... ara ens omplirà la casa de rajoles...” I col·locava la cafetera a la taula i deia mig d’amagat: “... a vore si els prendrà la grua...” Ho deia molt baix, però jo podia entendre perfectament què deia i només em feia por que ell la sentira i acabara per perdre el bon humor d’aquell matí.
Tot tres anàrem a l’hospital en autobús. Tia Hermínia no vingué amb nosaltres perquè deia: “No vull portar la Lílí a un lloc on hagi malaltia”. La tia pareixia que havia agafat un poc de seny amb la xiqueta, però tampoc no gaire, només era que en alguns moments parlava amb més encert. La mare deia: “Alguna neurona que se li ha entaforat bé en tot el munt de serradures que té”, i a mi em feia riure que parlara aixina de la tia.
La consulta del metge era la mateixa d’eixa altra volta, però ara no hi havia un equip de metges, ara només hi havia un i no sé si ja l’havíem vist la darrera vegada. Quan el tinguérem davant nostre em féu l’efecte que l’home tenia pressa perquè es movia inquiet, potser era nerviós de mena. I l’home començà a obrir sobres on devia haver-hi els resultats de les proves que ens havien fet. Mentre els obria callàrem com si esperàrem el resultat d’una sentència. I de moment començà amb tot un seguit d’explicacions incomprensibles d’unes mutacions en no sé quins gens de la tia que en comptes de tenir nom només tenien números i lletres. La paraula mutació m’espantà molt, i tal i com parlava el metge jo imaginava trencaments irrecuperables a l’interior de tia Hermínia, però el metge ens digué que no tinguérem por que a voltes les paraules espantaven molt més que el seu significat. I tornà a repetir allò que tots ja sabíem, que tia Hermínia tenia problemes de relació, d’agressivitat, de sociabilitat, en fi, que tenia molts problemes sempre que hi havia una altra persona al seu costat. I també féu esment al tema de la taca familiar i digué que sí, que era una qüestió genètica com ja suposaven, i tornà a parlar d’aquells gens numerats i no sé perquè ens parlava d’allò perquè nosaltres no enteníem ni fava. I llavors esmentà la mania de la tia per despullar-se quan se li presentava un problema i digué que era una fugida, i a mi em paregué que allò eren coses que ja sabíem. I el metge digué que hi havia alguna relació entre la taca i eixa mania nostra per destapar-nos, i es referí a nosaltres englobant-nos a tots com si fóssim una colla d’exhibicionistes que ens passejàvem pel món despullats de pèl a pèl. I també parlà d’alguns dels problemes de tia Hermínia amb la policia, amb els veïns, amb unes agressions que ja feia temps que s’havien donat... I una vegada esmentat tot aquell llistat de greuges preguntà:
—I per cert, l’Hermínia García, on és?
I se’ns quedà mirant i jo crec que el pare se sentí culpable de que la tia no hi fos i l’excusà dient que tenia una xiqueta i el metge que digué que sí, que ja ho tenia anotat, però que ella haguera d’haver anat.
—La propera vegada ja vindrà —digué el pare un poc afectat. El metge preguntà si havíem notat alguna millora, algun canvi, i el pare digué que res, que cap cosa i la mare intentà com defensar-la un poc amb allò de “home, potser amb la xiqueta...”. I el pare afirmà que la medicació no se la prenia, que no hi havia manera. I el metge digué que si no se la prenia, ell no podia fer miracles. I vaig callar, però vaig pensar que si la tia no havia trobat el sant que s’encarregava de millorar eixe caràcter que ens portava de corcoll, és que potser no existia, o potser era que la tia no s’adonava d’aquell caràcter seu i ja no s’havia molestat en trobar el sant, no ho sé.
La mare fou molt concreta i preguntà que si tot allò de la seua cunyada tenia alguna solució. Però el metge féu un gest d’ignorància i digué: “Solució... solució... Aquestes coses entre psicològiques, neurològiques i genètiques..., miri, cal controlar-les..., però de fet són incontrolables si no s’ha posat remei ben aviat...”
—Però totes aquestes proves...? —Tornà a insistir-hi la mare.
—Tot això serveix per a investigar, per saber més coses, per començar a desenvolupar teràpies farmacològiques... —Conclogué el metge, aixina com molt ben dit. I ens quedàrem com estaquirots. Quan l’home va vore la postura que havien adoptat els pares, una barreja d’escepticisme i impotència, crec que se sentí en la necessitat de fer alguna cosa per nosaltres i llavors ens digué que ens tornava a derivar al neuròleg.
—I també a l’endocrí —afegí com si ens donara una propina, i digué a la infermera que omplira els volants. I llavors s’adreçà als pares dient-los que aquells especialistes havien de dir també la seva i que volia que es repetira no sé quina prova neurològica que li havien fet a la tia, però que ell no apreciava res en el cervell.
—No, si en el cervell no hi té res — afegí la mare, però ningú no respongué perquè no se sabia amb quina intenció ho havia dit. I el metge també digué que ens proposava fer una teràpia psicològica familiar i que també faria un altre volant per anar a no sé on i que hi havia un grup de suport i que si tal i que si qual... La mare digué mig irònica mig sarcàstica que aniríem d’Herodes a Pilatos, amb la creu a l’espatlla, i que amb tants metges i tantes teràpies ens farien una Hermínia nova. El metge la mirà i li respongué “nova, nova... no podrà ser”. Ho digué molt seriós, no sé si perquè no havia entès la ironia de la mare o perquè la seua era una ironia seriosa. Després afegí que als sis mesos hi havíem de tornar per mirar l’evolució i portar els informes de la resta d’especialistes, i afegí també molt seriós:
—I la propera vegada, si us plau, que vingui la senyora Hermínia, és que si no ve, no hi podem fer res, no es pot fer el seguiment.
I llavors m’agafà el riure. Jo no m’hi podia estar de riure cada cop que sentia la paraula senyora unida a la paraula Hermínia, fix. No m’hi podia estar, ho veia ridícul, estrany. I vaig haver de suportar el clatellot de la mare i la mirada del metge un poc astorat, però jo continuava rient perquè em repetia: “Senyora..., Hermínia..., senyora..., Hermínia...” Jo pensava que qualsevol que es repetira aquests dos mots acabaria rient, sense poder posar-hi fre... era cosa de riure, és que encara em fa gràcia. I era cosa de tornar a rebre una tustada de la mare i una altra del pare com una propina que no em feia aturar el riure. “Senyora..., Hermínia..., senyora..., Hermínia...” Acabaria rient sense poder controlar-me, si no fos perquè ara hi ha la Lídia i han passat moltes coses. Però fa gràcia, qualsevol que ho provara, riuria, sens dubte, i tant que riuria, malgrat tot.
Em pareix que fou llavors que el pare recordà que havia oblidat la bossa amb la part de la meua crosta congelada i l’hi digué al metge. Li explicà que jo havia perdut una part d’eixa crosta una nit mentre dormia. El doctor féu cara d’estranyesa i digué alguna cosa com:
—Impossible, aquestes taques de naixement no cauen aixina, com una pera d’un arbre.
I llavors digué que aquell fet caldria estudiar-lo perquè era curiós i que no tenia cap coneixement que això haguera passat en altres persones, però que mirarien els arxius, i que ens derivava al dermatòleg. Digué també que no calia portar res congelat i que allò ja no tenia valor científic. I em féu aixecar i em mirà, amb un interès desmesurat, la marca rosada que m’havia quedat a la pell i em preguntà si m’havia fet mal en caure i li vaig dir que no, encara amb els ulls llagrimosos de tant com havia rigut un moment abans, i em féu més preguntes, que si m’ho havia tocat, que si m’havia gratat... “Sí, sí, que un dermatòleg hi faci una ullada”, afegí contundent i segur. La meua persona adquiria de moment un interès mèdic impensable. Però a mi només em feia l’efecte que se m’havia desfet part de la meua naturalesa, una part d’eixe enigma que em recorria tot el cos, racó per racó. I que si el metge haguera mirat amb una d’aquelles lupes grosses i il·luminades el tros de crosta que el pare tenia en el congelador de casa, tot i que ja no tinguera cap valor científic, encara haguera pogut vore l’enigma de la meua vida en cada mil·límetre d’eixa crosta lletja i congelada. I el metge encara feia cara d’estranyesa, ell no s’acabava de creure que allò m’haguera caigut mentre dormia. I els pares se’l miraven amb el desig que digués alguna paraula que ens obrís un camí d’esperança. La mare llavors intervingué tot dient que jo pareixia menys encapritxada i ella llavors esperava una afirmació, un “sí senyora, té vostè raó, ara la seua filla serà una persona normal i la seua cunyada serà una excel·lent persona que dirà bon dia al matí i bona nit quan vagi a jeure i ja no mossegarà mai més ningú que se li posi al davant”, però això no ho digué, ni cap cosa aixina. Només hi hagué un titubeig del metge apuntant la possible relació d’eixa taca genètica amb certes inclinacions del gust i del caràcter, però que només era una possibilitat remota i que el tema del cervell era encara un gran desconegut, una assignatura pendent de la ciència i que la genètica estava en un procés de revolució molt i molt important. I que després de la caiguda de la meua marca de naixement la genètica també tenia moltes coses a dir i que per a dir-les calia fer moltes hores d’investigació. I finalment digué que, es posaren com es posaren, tot passava per l’educació. I s’alçà.
Es pot dir que la visita anà bé fins aquell moment. El metge em decebé perquè, després de dir això de l’assignatura pendent, encara digué que tot allò que li passava a la senyora Hermínia —en aquell moment no vaig riure perquè no em donà ni temps a reaccionar— també era una assignatura pendent i tornà a insistir amb allò de l’educació, ho volguérem o no.
—Tots som fruit de la nostra educació —repetí— i allò que ha de fer la seva germana és prendre la medicació, és l’única manera d’adreçar-la una mica.
Aquell home m’acabava de condemnar a rebre clatellades que m’enduririen el crani de per vida i acabava de condemnar la meua família a un futur ben incert perquè la tia no volia ni sentir parlar de medicaments, no hi havia manera humana de fer-li prendre una píndola i això de la teràpia difícilment fóra possible.
Llavors el metge donà la visita per conclosa i ens donà la mà, tot recordant-nos que no deixàrem d’anar a les visites dels altres especialistes i de retornar a la seua consulta al cap de sis mesos amb tots els resultats.
—I amb la senyora Hermínia.
Quan eixírem, vaig vore el rètol de la porta, Psiquiatria, consulta vint-i-tres, i vaig pensar que no volia tornar-hi mai més. Llavors, tot em paregué diferent. Recorde que el pare digué, amb un poc de singlot, que quina pèrdua de temps, que ell estava cansat i que férem la nostra vida i res més, i que ell no hi tornava. I amb Hermínia, paciència, molta paciència, que ell ja ho havia dit en el seu moment. Llavors a mi em paregué bé eixa decisió perquè un lloc amb assignatures pendents era un lloc on no valia la pena perdre-hi l’estona. I ara que ha passat el temps pense que no férem bé de no tornar-hi, potser si haguérem continuat els tractaments, si la tia haguera pres la medicació, si haguérem fet alguna teràpia..., potser tot haguera anat diferent, potser haguérem pogut estroncar el futur infeliç de tia Hermínia.
A mitja vesprada, arribà el Xino a casa. Féu un cop tan fort a la porta del carrer que pensàrem que l’havia desencaixada de les frontisses. Venia molt enfadat. Deia que la gent es pensava que era un animal.
—Però sóc una per-so-na —afegí tot dient la paraula persona com si fos una paraula del seu vocabulari habitual, com si la poguera separar per síl·labes, amb la prepotència típica de les persones més ignorants. I llavors es ficà a la seua habitació i cantà una cançó que més que una cançó pareixia un crit de dolor, horrible, sense cap harmonia, estranya i malaltissa. I de sobte vaig patir per la besàvia Lluïsa, eixa dona enigmàtica amb qui feia temps no parlava. I també vaig patir per tots nosaltres. I per les assignatures pendents de la ciència. I per eixa genètica que recorria el cos esprimatxat del Xino i que el feia insofrible. I vaig desitjar mirar-me el quadre naïf per impregnar-me un poc de la seua alegria, però no vaig ni tan sols plantejar-me la possibilitat d’entrar en eixa habitació envaïda per la presència fastigosa del Xino.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

125529 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com