COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 8-

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz
CAPÍTOL 8

LA PRIMERA VOLTA QUE VAIG SENTIR LA PARAULA AGNÒSTICA fou pocs dies abans que hagueren operat la Ramona.

Per aquells dies, la dona repetia sovint que ja estava farta de vore la vida a mitges i que volia anar a l’oculista per vore si allò tenia solució perquè de fet, no hi havia anat mai. Recorde que la mare, quan sentí allò, s’hi enfadà i li digué que ja estava bé, que mira que no anar mai a l’oculista amb el problema que ella tenia i tal i qual, però se li passà prompte perquè la Ramona li digué que els metges li feien venir icterícia, que volia dir que es posava groga. I la nostra Ramona al cap dels dies es presentà a casa tota contenta dient que ja li havien donat hora, que en uns dies l’operaven i que quina emoció perquè el metge li havia dit que en un tres i no res tornaria a vore com si tinguera vint anys. Però tot seguit ens digué que el metge també es podia haver equivocat i de cop tot s’entelà per una ombra com la que tenia la Ramona a la vista perquè pensàrem que sí, que el metge també es podia equivocar.
Tia Hermínia, però, en sentir-la digué que no es preocupara, que ella aniria a posar una espelma a Santa Llúcia, la santa que s’encarregava d’això dels ulls. La Ramona digué que per ella no ho fes perquè era agnòstica com el seu Fransisco.

—El meu Fransisco no creia ni que un casc el poguera protegir de les bigues que queien a l’obra.

Segons la Ramona, ella no creia que els sants ni àngels anaren pel món fent obres socials, i que de les operacions ja s’ocupaven els metges. I si tenia sort, bé, i sinó, doncs mala sort, ho voria tot encara més negre. En sentir això, la mare digué que la Ramona tenia raó, que tot allò dels sants eren supersticions i mentides per enredar la gent ignorant. I llavors també vaig sentir-me agnòstica perquè sabia de la certesa de la Ramona i més ara que la mare també havia confirmat el seu parer. La tia mirà la mare i la Ramona com si les considerés dues dones incultes i al cap dels dies anà a la catedral de Barcelona, a posar-hi l’espelma corresponent a la santa dels ulls.
—Et quedes amb la Lilí! —digué tia Hermínia a la mare abans de marxar.
I la mare digué que sí, que ja s’hi quedava, i no sé perquè li digué que sí, perquè la tia no li havia preguntat, ho havia donat per fet. I quan marxà, la mare digué a la Ramona que ella no tornava a acompanyar-la mai més a posar cap ciri a cap sant perquè amb una volta ja en tingué prou.

El dia que operaren la Ramona, la mare i jo l’acompanyàrem a l’hospital. El pare no vingué perquè tornava a tenir a darrera hora una assemblea molt important a Para-xocs and Company. Però li digué a la Ramona que tot li aniria bé, que els metges estaven avesats a aquestes coses, que no patira, i jo vaig pensar que tant de bo el tema de la vista no fos per als metges una assignatura pendent perquè sinó la Ramona ja podia llençar a la brossa les agulles de fer mitja i els cabdells de llana multicolors que sempre duia a sobre com una segona pell.
Fou una operació ambulatòria, després d’operada anava cap a casa i no li donaven de menjar ni habitació ni llit amb llençols ni res de res. En realitat la Ramona no tenia cap problema genètic ni estrany als ulls, simplement tenia cataractes. El metge que la operà, jove i ben plantat com digué la mateixa Ramona dies després, ens digué que l’edat n’era la responsable del problema i que en uns moments li solucionarien. El metge ben plantat ens féu eixir de la consulta i ens digué que anàrem a la sala d’espera i que ja ens cridarien.

Mentre érem a la sala, esperant que sortira la Ramona, passà un fet imprevist. De cop i volta marxaren els llums i hi hagué un silenci estrany durant un breu moment de temps, després del qual de sobte tornà la normalitat, com si no haguera passat res. La mare digué:
—Pareix que haja passat un àngel.

I jo vaig pensar que a casa hi havia coses que no es tenien prou clares, o gens clares, i que si dies abans negaven l’existència dels sants i dels àngels ara resultava que havia passat un que no només ens havia fet emmudir sinó que també havia tancat els llums. El meu entorn era difícil d’entendre. En aquell breu moment de foscor no vaig intuir la presència de cap àngel, sinó que passaria alguna cosa, alguna cosa dolenta, i vaig témer per la vida de la Ramona, i em sabé greu que morís aixina, quan estava a punt de vore les coses més clares.

Al cap de poc, però, ens cridaren pels altaveus: “Família de Ramona Ferrer!”. I nosaltres hi anàrem. La Ramona estava viva, feliç i un poc estabornida. Ja havia passat el perill. Jo també em vaig sentir feliç de tornar-la a vore estesa en aquell llit sense llençols. Mentre esperàvem que li passara l’efecte de l’anestèsia —només havia sigut local, però que es veu que havia impressionat molt la nostra Ramona—, la dona anava preguntant quin dia era, quan ella sabia perfectament que era dimarts, o que on tenia el ganxet, quan ella sabia que a l’hospital no se l’havia endut. Vaig arribar a pensar si no se li havia trastocat algun circuit i a partir de llavors el raonament li havia quedat afectat per sempre i hauríem de sentir a casa més bajanades de les que ja sentíem. Però no, només era cosa de l’anestèsia, de l’anestèsia que barrejada amb edat feia dir poca-soltades. Abans d’eixir ens digueren que havíem de retornar l’endemà.

L’endemà a la vesprada, hi tornàrem, li destaparen l’ull i digueren a la mare que cada no sé quantes hores li posés unes gotes i que en uns dies hi tornés per acabar de revisar-la i donar-li hora per a l’operació de l’altre ull. Tot havia anat bé.
En eixir al carrer, la dona s’ho mirava tot com si ho fes per primera volta i obria l’ull bo i tancava el dolent i després al contrari i ens deia: “Mireu les fulles dels arbres..., i mireu aquell gos..., i mireu l’anunci d’aquell autobús”. I jo pensava que més que una operació li havien fet un miracle, i llavors vaig pensar que jo també havia caigut en la contradicció, això dels miracles només era cosa dels sants.

La Ramona estava contenta i recorde que em digué: “A la merda la genètica, nena!” I jo no sabia què respondre perquè de fet jo també estava per enviar la genètica a la merda, però no ho vaig fer perquè m’unia una curta distància a la mà de la meua mare i la mà de la mare i la meva genètica eren la mateixa cosa.
Quan arribàrem a l’escala, primer deixàrem la Ramona al seu pis i la mare li posà les gotes i li digué que baixaria quan fos l’hora de la dosi següent, i després pujàrem a casa. Quan obrírem la porta, el pare estava sol, assegut en una cadira del menjador, a les fosques.

—Què passa, Pere? —Digué la mare espantada. I llavors ens digué la mala notícia.
El feien fora de la faena.

Al pare li havien donat una carta amb allò de l’expedient de regulació. Para-xocs and Company s’havia acabat. S’havia acabat l’empresa. Mai més no tornaria a fer para-xocs de cotxe. La paraula regulació se’m tornà a barrejar amb la paraula contradicció, no regulaven res, directament el deixaven sense faena i tot plegat se’m feia molt i molt trist. Allò que el pare sempre anomenava “la meua responsabilitat social” caigué de sobte en una desesperació que no es podia aturar. I llavors començà a dir: “I ara què hi farem? I ara què hi farem? On vaig jo, ara, que ja he tombat la cinquantena?” Tot de coses aixina que les preguntava però que ningú en aquells moments no tenia cap resposta, com moltes preguntes que no estan fetes per respondre-les sinó només per preguntar-les i per pensar, només per pensar.
La mare digué que tiraríem avant perquè ella anava a casa de la Paulina, i que si calia buscaria més cases per escurar. I perquè teníem un racó per a una temporada. I perquè segurament cobraria de l’atur... També li digué al pare que alguna cosa trobaria, encara que no fos en els cotxes.

—Ja es veu que això dels cotxes no té futur, home —digué la mare com per animar-lo i afegí convençuda que no, que els cotxes no tenien futur encara que els carrers hi anaren plens.

El pare digué que el futur no existia, que el futur només era paper mullat i llavors vaig pensar en els meus llibres d’escola tacats de suc de taronja, bruts i il·legibles i efectivament sense futur. I recorde aquesta expressió del pare com una de les veritats més certes que mai no haguera dit. Vaig pensar que, malgrat tot, tiraríem avant perquè si la mare ho havia dit, devia ser cert, i també perquè sí, i perquè en alguna cosa havíem de creure puix que creure en els sants i en els àngels tampoc no tenia cap futur.


Tia Hermínia i el Xino marxaren definitivament de casa a finals de març, quan feia una setmana que el meu pare s’havia quedat a l’atur i la Lídia ja tenia dos mesos de vida.
Un matí digueren que se n’anaven, que ja es veia que allà no eren benvinguts, i tal i qual..., com si volgueren fer-nos sentir culpables de la seua irresponsabilitat.
—Ai, sí, fill meu, que els teus pares deuen tenir ganes d’estar amb vosaltres, i sobretot amb la xiqueta —digué la mare amb un to de sorna evident.
Ell no respongué i bellugà el cap dient a l’Hermínia alguna cosa com: “Ja veuràs quina habitació que tindrem amb vistes al parc”, com fent anar un orgull empobrit. Però la mare no es molestà pas, al contrari, se la veia contenta, fins i tot rejovenida per la notícia que ja es veia que anava de debò.

El dia que marxaven fou un dels més dolorosos que recorde de la meua vida. El pare no hi era, havia anat a apuntar-se a uns llistats de l’atur per a uns cursets de formació en els quals havia posat molta il·lusió; ell només volia ser una persona útil. La Ramona feia ganxet a casa nostra i la mare no havia anat a casa de la Paulina perquè eixa dona tenia la grip. Quan vaig arribar de l’escola per la vesprada, el rebedor i el menjador eren plens de paquets. Tot plegat era un munt de bosses mal organitzades i sobretot mal empaquetades. Marxaven i això em feia feliç, molt feliç.
La tia s’ho enduia tot, només hi deixà el llit. Agafà els gots, plats i coberts i la seua planxa —que mai no havia utilitzat—. Tot ho anava ficant en capses de sabates buides, en bosses, en cistells que s’amuntegaven ací i allà. Fou de sobte, sense voler, que vaig ensopegar amb una de les bosses i amb la topada es rebentà un paquet i caigué un polsim blanc a terra, era farina i la farina esquitxà el terra de blanc i en trepitjar-la vaig relliscar i vaig ensopegar amb uns altres paquets i llavors tot el terra s’omplí de les llaunes de tonyina, de sardines i de musclos que la tia havia tingut a la tauleta de nit i de resultes d’allò caigué un altre paquet que s’obrí i del qual començà a brollar arròs. Allà a terra hi havia tot el que havien apilat a l’armari mentre la tia havia treballat al supermercat. Les llaunes rodolaven per terra ficant-se per tot arreu, enjogassades, alienes a l’impacte que havien de causar en la mare perquè quan la mare va vore tot allò, vaig pensar que em quedava òrfena. Un col·lapse barrejat amb una angoixa terrible li arribà de manera molt i molt violenta i sobtada. I vaig sentir-me culpable d’haver ensopegat amb la farina. La mare escridassà la tia de mala manera.

—Lladre, ix de casa, roïna, ves a furtar a la Calderona!!!

I li digué marrana i gandula i més paraules que ja ni recorde, i cridava ofegant-se, roja i rabiüda, perdent l’alè. El Xino es llençà contra la mare com si fos un gos rabiós i la mare ensopegà amb la guitarra i trepitjà la farina i l’arròs que petava sota els seus peus i relliscà i sort que s’agafà a la porta del menjador i a mi, però el Xino se li enganxà a la roba com si en comptes de braços tinguera tentacles com els pops i cridava i la sacsejava i deia coses que no s’entenien i jo plorava, plorava agafada molt fortament de la mare, plorava molt perquè amb paraules no era capaç d’expressar tanta pena ni tanta por com vaig sentir en aquells moments.
—Deixa-la, bèstia, deixa-la! Nena, cridem els Mossos! —La Ramona cridava des del menjador i mentre ho feia vaig vore que la dona s’aixecà, agafà una de les agulles de fer mitja, vingué cap a nosaltres i clavà l’agulla a l’esquena del Xino.

—Deixa-la! Deixa-la o et mato! Deixa-la o et mato! Xino fastigós, covard!!! —deia la Ramona amb una veu que feia venir pànic

I mentre la Ramona premia l’agulla de fer mitja contra l’esquena del Xino i cridava amb una veu que no pareixia d’ella i enrogida com una magrana, tia Hermínia, amb la xiqueta als braços que xisclava de por, només digué, però aixina com molt tranquil·la i ofesa:
—Deixa-la Xino, que no paga la pena.

I el Xino li féu cas i deixà la mare i donà una empenta a la Ramona que de poc no la fa caure i se m’agafà fortament, tremolant tota ella, amb l’agulla encara a la mà i tan agafada que pareixia que mai més no podria desprendre-se’n. La pobra Ramona no tingué prou força per traspassar ni la caçadora ni el jersei del Xino ni la pell tan dura que tenia. La mare respirava com si li faltara aire i jo vaig deixar de plorar perquè m’havia quedat com buida. En aquell moment tia Hermínia obrí la porta i entrà el pare del Xino, ni tan sols recorde d’haver sentit el timbre. Quan entrà, mirà la mare i digué que no patira, que no estaven gaire lluny i que ara érem família i que anàrem quan volguérem perquè havíem de començar a parlar sobre el casament. El pare del Xino devia pensar que la mare estava preocupada, potser aquell home no era capaç d’imaginar l’escena que havíem viscut tan sols un moment abans, o potser aquell home era senzillament un il·lús. La mare estava atemorida per tot allò que acabava de passar i se li veia a la cara. Estava astorada només d’imaginar que les llaunes que rodolaven pel rebedor eren llaunes robades i que tia Hermínia les havia anat agafant del supermercat de mica en mica. I sobretot que casa seua havia sigut un cau de lladres. “Un cau de lladres”, això repetia la mare mig ofegada encara: “Un cau de lladres”, anava dient fluixet, quasi sense aire.

—Au, anem-hi, que tinc el cotxe mal aparcat i hi hem de carregar tot això —digué finalment el pare del Xino.

I marxaren. Finalment marxaren.

I deixàrem enrere una temporada llarga i aspra que jo havia intuït que fóra feliç, però que no ho fou. Quan tia Hermínia creuà el llindar de la porta, la mare encara tingué el detall d’agarrar la maneta de la Lídia i a la xiqueta li caigué la baba amb una riallada.
Ara ja no riu. La Lídia no riu.

Tia Hermínia ni tan sols s’aturà a dir-me res, com si entre nosaltres ja ni tan sols haguera existit Madagascar, ni les tombarelles, ni el Pèndol, com si no haguera existit ni tan sols un vincle genètic.

Entre els tres baixaren tots els trastos, incloses les llaunes que jo m’havia afanyat a arreplegar de terra. Quan tancaren la porta la mare digué: “Mai més, mai més, mai més...” Només era capaç de dir això amb un fil de veu afeblida. La Ramona em digué que li fera una til·la a la mare, però ja no recorde si la hi vaig fer. Sí que recorde, en canvi, que vaig agranar la farina i l’arròs que havia caigut al rebedor i tot era un polsim blanc que ho embrutava tot. I jo mateixa també em vaig embrutar d’un odi extrem i quasi irracional cap a tia Hermínia i el Xino, i mentre agranava em vaig prometre que els odiaria tota la vida, a tots dos, i que no els volia vore mai més, com si en travessar eixa porta hagueren deixat d’existir. I ara pense que se’m devia fer molt difícil d’entendre que un ídol poguera acabar-se convertint en un estrany fins a esdevenir un enemic al qual li desitges la mort.

Eixa nit, quan tots tres ens asseguérem a sopar, la mare no tastà res, només feia que plorar i dir:
—L’Hermínia és una lladre, una lladre, ens ha enganyat a tots. Com hem pogut aguantar, Pere, aquests quinze mesos? Com hem pogut...?

El pare només demanava que li tornàrem a explicar què havia passat eixa vesprada i tornàrem una i una altra vegada a explicar allò de la farina i de les llaunes i aquell impuls de la Ramona. I tots dèiem que la Ramona havia sigut una persona valenta, encara que la seua valentia haguera servit de poc.
—Massa gruixuda, l’agulla, massa, era del sis i mig —digué la mare mirant fixament l’hule de floretes de la taula i acaronant la fulla del ganivet, com si ho diguera per a ella mateixa, i el pare se la mirà un poc espantat.
—No diguis bestieses, dona —va dir el pare mentre li treia el ganivet de les mans.
No menjàrem quasi res aquella vesprada, quina gana podíem tenir... Al cap de poc, el pare digué amb una decisió que jo imaginava perduda que faria un curs de jardineria. La mare s’eixugà les llàgrimes i s’alegrà un poc.

—Ara sí que tindrem uns geranis ben macos, eh, Pere?

Quan la mare s’aixecà i digué que anava a fer-me suc de taronja li vaig dir que no, que de moment no me’n tornara a fer. Tots dos em miraren estranyats. Crec que aquella vesprada els vaig llevar definitivament un pes de sobre.

L’endemà al matí em vaig trobar que un altre tros de l’illa de Madagascar m’havia caigut entre els llençols i llavors em paregué que, per alguna raó desconeguda, la genètica se’m desfeia de mica en mica i que si se’m desfeia la genètica, jo seria diferent. Jo volia ser diferent de tia Hermínia i de tota la seua espiral de mala fe. De sobte vaig estar segura que a partir de mi podia començar una nova genètica, una nova manera de ser. Això era el que més desitjava.

Comentaris

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

125551 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com