COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 10-

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz
CAPÍTOL 10

LA PRIMERA VOLTA QUE VAIG SENTIR UN DÉU MEU, SENYOR, de boca de la Ramona, farà poc més d’un any.
Aquell dia la dona eixí de la seua habitació amb la notícia encara calenta:

—Déu meu, senyor, han cosit a punyalades un paio en el nostre barri, ahir a la nit, a l’eixida d’una discoteca, ho acabe de sentir a la ràdio.
I llavors començaren les especulacions: “Que si serà aquell o aquell altre...”, “que si serà el fill d’un que treballava amb mi...”, “que si la senyora Paulina deu saber-ne alguna cosa...”, “que si vaig i la truque”...

Era el Xino. L’home mort era el Xino.

Al cap dels dies sabérem que l’havien mort en eixa baralla de la discoteca. Les informacions eren confoses i tothom al barri explicava a mitges allò que havia succeït, però el cas és que l’agressió tingué lloc, com ja havia dit la Ramona, a l’eixida d’una discoteca i que l’arma del crim havia sigut una navalla, “una albaseteña” segons la Ramona perquè, com deia el seu Fransisco, eren les millors.

Quan el pare ens ho digué, sé que vaig alegrar-me’n, no sé si vaig fer una rialla o un mig somriure, però l’alegria se’m devia notar a la cara. Vaig rebre llavors una mirada acusadora dels pares, una mirada eixuta, de retret, que no anà acompanyada ni de cap calbot ni de cap sacsejada perquè els meus vint-i-un anys acabats de complir ho hagueren fet definitivament ridícul. Eixa mirada em féu avergonyir de mi mateixa i sé que em perseguirà durant la resta de la meua vida, ho sé, igual que a tia Hermínia la perseguirà la mort del Xino mentre visqui. I no estic orgullosa d’haver rigut, no, però ni tan sols aixina no em penedisc, el meu odi cap al Xino era tan immens que no podia esvanir-lo ni la seua pròpia mort.

No recorde si els pares anaren a l’enterrament o si anaren a donar el condol als pares del Xino, o si llavors veren tia Hermínia, no ho sé, és d’aquelles informacions que se m’han esborrat de la memòria, tot i ser properes en el temps, potser volgudament. Però tal i com són els pares m’estranyaria molt que no ho hagueren fet. En tot cas, només puc afirmar que jo no hi vaig anar ni vaig fer allò que haguera sigut socialment correcte, no podia fer-ho. No m’eixia de dins.

Durant el darrer any s’instal·là en el pensament de tots nosaltres i en les nostres converses un corcó que no ens acabava de deixar tranquils. Sabíem que la mort del Xino podia haver arrossegat tia Hermínia, ho sabíem, igual que estàvem convençuts que la decisió de morir que havia pres l’àvia també l’havia arrossegada de per vida. I aixina fou. Només el fet de no tenir notícies de la tia tranquil·litzava els pares que, en el fons, volien creure que tot anava bé: “Potser amb la xiqueta...”, “potser amb els seus sogres...” comentaven els pares amb un consolació forçada i enganyosa.
Dilluns de la setmana passada, però, trucà l’assistenta social del barri i convocà el pare a una reunió per eixa mateixa vesprada. El pare pensà que el tema tenia alguna relació amb els parterres de ciclàmens de les jardineres de l’Ajuntament. Però no, el tema no tenia res a vore amb cap plantació de ciclàmens. El tema tornava a ser tia Hermínia, en concret, la seua filla, la Lídia.

El pare tornà amb la pena dibuixada al rostre, decebut, incrèdul, d’un roig encès com una flama roenta, alterat, però no tant com eixa volta que tia Hermínia es despullà a l’autopista, no tant, no, perquè la fortalesa del pare ara té una solidesa que li arrela els peus a terra, com una de les seves plantes. Però tots nosaltres vérem aparèixer de nou els fantasmes del passat com si volgueren espantar-nos de nou.

—L’Hermínia està ingressada —digué eixut, taxatiu i sense aquell singlot antic— i la mala bruixa de la seua sogra, la mala tia roïna, ha enviat la xiqueta als serveis socials dient que no la vol, i d’això ja fa un any, un any en un centre, un any que ningú no s’ha molestat a explicar-m’ho, un any la xiqueta abandonada...

I llavors féu un cop de puny sec a la taula amb una agror desconeguda. Aquesta fou la sentència del pare només en entrar a casa, ens abocà de sobte eixes paraules que en altre temps podien haver arribat a ofegar-lo, però que aquesta vegada pareixia haver-les paït abans de dir-les.

—Tot un altre cop... —mussità entre dents la mare quan el sentí.

—I la custòdia de la Lídia la té la Generalitat —afegí finalment el pare, complementant la notícia i escampant en el record de la casa aquell passat nostre.

Segons el pare, tia Hermínia està ingressada des de la mort del Xino i al poc la xiqueta anà a parar a un centre de menors, perquè els seus avis paterns no la volen. “L’Hermínia és massa feble —afirmà el pare— no sap entendre la mort, mai no l’ha entès”. Aquesta afirmació em retornà a la decisió esgarrifosa de morir presa per la meua àvia paterna. Qui pot entendre la mort? Potser només ho pot fer qui entén la mateixa vida i l’Hermínia no pot entendre res, ni a si mateixa, ni una petita porció del món que l’envolta, aquesta és la seua gran incapacitat.

El món del passat, de la nostra història, tornà a caure damunt els pares, damunt meu, fins i tot damunt la Ramona, que encara fa mitja, tot i que l’edat li fa alentir les passades i sovint s’embolica en el llarg camí de comptar punts. L’afectació del pare per això de la custòdia de la Lídia fou gran, més que el fet d’admetre que la seua germana estiguera internada en un psiquiàtric, com si aquest darrer fet fos un mal menor o una conseqüència esperada. Però no s’acabava d’explicar que els avis s’hagueren desfet de la xica.

—Quina fredor desfer-se de la xiqueta —digué la mare, i el pare afegí amb aires de sentència que la Generalitat no podia tenir la custòdia de la Lídia.

—Com pot ser això? Com pot un organisme oficial tenir la custòdia de la meua neboda i jo sense saber-ne res? —Ens digué amb fermesa.

La mare afegí aquell: “Pere, ja es veia venir...” que no donava cap opció al dubte perquè realment ja es veia venir i el pare respongué amb un “ja sé que tens raó, ja”, que l’omplí d’humilitat.

En definitiva, la proposta de l’assistenta social era molt clara: fer-nos càrrec de la Lídia els caps de setmana, la resta del temps ha d’estar en el centre d’internament fins que no es vegi viable que puguem tenir la custòdia de la xiqueta, com és el desig dels pares. Es veu que tant l’assistenta com els psicòlegs que atenen la Lídia creuen que allò que necessita és tenir contacte amb una família normal, i que si nosaltres no podem, buscaran una altra família, i llestos.

Què podien dir els pares? Els pares digueren que la Lídia havia de venir a casa, que la genètica és la genètica, que la família és la família i que on caben quatre, hi caben cinc i més si un d’aquests cinc es diu Lídia i és la seua neboda. Quan prengueren la decisió els vaig dir que recordaren els mals moments amb l’Hermínia i el Xino, i que tot plegat podria repetir-se.

—La xiqueta no té la culpa de res i no la podem deixar amb qualsevol altra família, no podem deixar-la de banda, Amèlia —em digué la mare convençuda i contundent. I a mi em paregué encertat, però em fa por, sento una basarda intensa a que aquesta pau nostra es torni a trencar, tal volta ara fóra un trencament definitiu.

I per això, quan el cap de setmana passat vaig vore la Lídia, quan la vaig vore per primera volta des d’aquell dia que marxà a braços de tia Hermínia, ara ja fa deu anys, em vingué tot al cap. Tot: la paraula genètica, la tia despullada a l’autopista, les nits d’insomni de la meua família, la presència maleïda del Xino... La seua mort... Tot. I vaig començar a escriure, tot mirant el quadre naïf com per no perdre els colors, ni la vida, ni l’alegria que en desprèn, com si tot plegat m’haguera fet falta per explicar la història de la meua família durant aquest temps, com si necessitara aquest contrast per dir tot el que sento. Ho he fet a estones, quan sortia de la guarderia on treballe ara fa un parell de mesets, quan em despertava al matí, abans de gitar-me a la vesprada, ho he anat fent de manera constant, com si fos una necessitat vital.
I hui dissabte, la Ramona ha pres mides a la Lídia per fer-li un jersei. La Ramona ha dit que li farà verd, un verd esperança clar, no sé de quin verd parla perquè l’esperança no crec que tingui cap color, i que no necessitarà gaire llana perquè la xiqueta està molt prima i escarransida, i és veritat, està molt i molt prima, i té una mirada trista, a efectes de la llana, això no importa gens. Però sí, té una mirada trista. I no sé si s’adaptarà a nosaltres perquè no ens coneix de res, ara per ara som per a ella uns estranys. Però ho intentarem. Intentarem llevar-la de l’abisme.

No me n’he pogut estar. Quan la Ramona li prenia les mides, m’he inclinat i li he abaixat un poc la samarreta de l’espatlla esquerra i allà es podia vore el seu Madagascar. Li he demanat si li pica i m’ha mirat mig espantada i esquerpa.
—Bum-bum, bum-bum, bum-bum —he afegit. I li he somrigut. I ella m’ha mirat en silenci amb els mateixos ulls esbatanats de tia Hermínia, mastegant amb avidesa amb la boca plena de fulles de gerani que poc abans ha arrencat dels testos del nostre balcó. I no m’ha dit res, res de res, com si no sabera parlar, com si no em poguera entendre.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

376 Comentaris

102845 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com