COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 4-

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz
CAPÍTOL 4
LA PRIMERA VOLTA QUE VAIG SENTIR LA PARAULA PARÀSIT fou un diumenge que fèiem neteja i que quedarà en la meua memòria com el dia que descobrírem una de les veritats desconegudes del Xino fins llavors.

Un dia mentre sopàvem la mare comunicà oficialment que s’havia de fer neteja, i digué, mirant descaradament al Xino, que eixa casa era una merda, i que calia llevar tota la merda, recalcà, i també totes les bosses escampades per casa, incloses les de sota del meu llit, i que hi eren des del mateix dia que tia Hermínia havia vingut a viure amb nosaltres i d’això ja feia quasi dos mesos. La mare deia que pareixia que acumulàrem brutícia i que ja n’estava farta, que ella anava a escurar fora i quan arribava a casa s’ho trobava tot desendreçat i que pareixia mentida que a ningú no se li passara pel cap de fer un poc de neteja, “amb tant de temps com tenen alguns”, recalcà, però alguns continuaren menjant com si tal cosa, potser fins i tot mirant alguna sèrie que feien a la televisió, però això ja no ho sé. No entenc com la mare encara tenia humor de pensar en la neteja, però es veu que el metge li havia dit que pensara a fer coses i tenir una certa activitat sinó acabaria per enfonsar-se.
I un diumenge, ella i jo començàrem a obrir bosses i paquets escampats per terra sota la mirada atenta de la tia —eren els seus paquets—, però que no movia ni un dit, res mai no anava amb ella. Llavors vérem que totes aqueixes bosses que la tia guardava eren plenes de tovalloles, llençols i tovallons d’una blancor netíssima marcats amb la paraula Alfa.

Eixe era el motiu pel qual havien acomiadat el Xino de l’hotel, era un rata.
Durant molts mesos, ell havia furtat tota mena de roba i l’havia anat ficant al pis de tia Hermínia. Es veu que la darrera vegada, quan ja vivia amb nosaltres, l’havien atrapat in fraganti. L’havien registrat quan marxava de l’hotel i li havien trobat a sobre uns llençols de matrimoni i dues tovalloles de bidet. Fou la darrera volta perquè aquell mateix dia li digueren que no hi tornara. Mentre miràvem tot aquell munt de roba escampada per la taula del menjador i pel sofà, la tia ens ho explicà i de lluny sentírem el Xino que tocava amb la guitarra una cançó que no tenia solta ni volta i feia crits com si l’escanyaren.

Aquell dia el pare s’alterà moltíssim. S’aixecà, obrí l’habitació i digué al Xino que sortira, que havien de xerrar una estona. El Xino eixí al menjador vestit només amb uns calçotets i amb la seua cadena d’or al coll, que crec que no se la treia ni per dormir. La mare li digué amb un to de veu que sonava a jutjat de guàrdia: “Vesteix-te perquè ací hi ha una menor”. La menor era jo. Però ell no es vestí. I llavors el pare li digué fort i clar:

—Paràsit!

—Sangonera roïna!

I jo em vaig imaginar tot de bitxos que caminaven pels racons de casa nostra i que es ficaven a la cuina i acabaven amb tot, fins i tot amb els meus melindros i després queien dins la taronjada, i sentia una picor immensa, no només a Madagascar sinó a tot el cos. I llavors vaig sentir que el pare deia que eixa casa mai no havia sigut un lloc ni d’inútils ni de paràsits —ho tornà a repetir— ni de ravaleros, que això era una vergonya social, i que no podia viure de gorra i que havia de trobar faena, com fos, o sinó al carrer, que tots havíem de participar de la manutenció perquè tots menjàvem i que era l’últim dia que li posaven el plat a taula —allò sí que fou una gran mentida—. I que eixa roba fora de la casa perquè no la volia tornar a vore. La mare es mirà el pare amb un orgull entendrit. Era com si de sobte haguera recuperat la confiança en el seu home, que parlava clar, alt, sense por, i sense singlot. Però el Xino aquell dia també parlà clar —cosa estranya—, i digué que ell no era un lladre. Després digué, ja no tan clar, que tota eixa roba només era la diferència de sou entre el que li donaven i el que li havien de donar, que s’ho cobrava en espècies, la paraula espècies sí que la digué molt clara. I que sí, que tenia raó, que demà començaria a buscar faena, i que ara no sortia perquè els diumenges estava tot tancat i perquè el dia abans havia anat a la disco i això cansava. Però el Xino tenia un gran desconeixement de l’adverbi demà perquè no fou fins al cap de molts dies que trobà faena, o potser li donaren sense que ell ni tan sols moguera un dit per trobar-la, jo això no ho sé.

Aquell dia, tia Hermínia anà entaforant tota la roba a l’armari de la seua habitació i sota el seu llit, tot i que el pare havia dit clarament que no la volia, i des d’aquell dia la mare tingué por a que es presentaren a casa els Mossos d’Esquadra demanant explicacions sobre la procedència de tota eixa roba marcada amb la paraula Alfa. Però no. Els Mossos vingueren, però no fou per preguntar-nos ni pels llençols ni per les tovalloles.

Recorde que l’endemà, la Ramona digué a la mare: “Ai, com n’estàs de distreta, Nanda...”. La mare li respongué, amb paraules alentides —hi havia dies que les pastilles la deixaven com estabornida—, que un dia marxaria amb ella, a casa seua, i aixina es farien companyia totes dues, que només tenia el desig de tenir una vida tranquil·la. O potser marxaria al Castelló, a vore la família, igual la mare tenia ganes de retrobar-se amb la seua genètica. Ja mai no hi anàvem perquè els avis ja havien mort feia temps i no hi teníem casa i havíem de dormir amb els cosins i als pares no els agradava perquè deien que els fèiem nosa perquè els cosins tenien molts xiquets. Però la mare sovint sospirava per tornar-hi a eixa terra que per a ella simbolitzava la tranquil·litat, o potser el retorn a uns temps antics i invariablement millors que els actuals. Del record d’haver-hi anat aquella volta encara em quedava el tacte del llom d’aquella vaca i el seu batec compassat, com si l’animal visquera una vida lenta. Això, i els cosins i els litres de suc de taronja que en vaig prendre i aquella vomitera que ho deixà tot perdut quan anàrem cap al Maestrat, ja ho he dit abans. La Ramona se la mirà estranyada, però donant-li la raó amb el cap. Allò no era vida. A casa no érem capaços de donar a la mare la vida tranquil·la que volia. La vida de la mare era com el desig de la meua esquena, una taca negra amb una activitat intensa però que no anava enlloc. La Ramona li digué que pensara en mi i la mare deia que sí, que si no havia marxat abans era precisament per mi, però que ja estava cansada. Des que prenia eixa medicació, la mare no pareixia la mateixa i jo sentia una d’inquietud que a voltes em superava.

Eixa fou la primera volta que la paraula pena se m’infiltrà en el cos i se m’escampà per tot arreu com una taca d’oli, o de taronja, que pel cas era igual, i sabia que un dia m’eixiria a l’exterior en forma de llàgrimes perquè amb les paraules no tindria suficient per expressar tot aquell munt de tristesa que se m’anava acumulant i jo, sortosament, tenia llàgrimes, no com eixa dona de l’hospital que encara recordava.

Una volta, mentre tia Hermínia i el Xino eren a l’habitació, no sé què passà que ell eixí sobtadament, i emprenyat i, sense dir ni ase ni bèstia —com d’altra banda ja feia sovint—, creuà el menjador, obrí la porta del carrer i eixí de casa. Ja ho tenia, això. Jo sovint pensava que com que no se li entenia no valia la pena gastar esforços en dir paraules que ja tothom donava per enteses, un adéu sempre és un adéu, el diguis com el diguis.

Poc després que el Xino marxara, la tia eixí despullada de la seua habitació i anà directament al balcó. Aquell dia no hi era el pare. La Ramona no sé si la va vore bé, el cas és que la dona callà en sec, aixina com la mare, fins i tot jo vaig deixar de xuplar la taronjada i me la vaig quedar mirant. Era com una aparició, ho jure. La mare em paregué que fins i tot resava, allò ja la superava del tot.

—Mare de la Verge Santíssima, s’han barallat, segur que s’han barallat! —Exclamà pàl·lida i mig morta de por.

La tia es despullava quan es barallava amb el Xino. Jo no sabia la raó, no la sé encara, potser era una crida perquè tornara al seu costat com aquell dia de l’autopista. No ho sé. Però sempre ho feia, fix. Tots sabíem que quan la tia travessava despullada el menjador de casa és que hi havia hagut batussa. No era la primera volta que ho feia, però sí la primera que sortia aixina al balcó. El cas és que al cap de poc la tia començà a llençar al carrer les potes que un dia el pare havia tallat del seu llit. Suposàrem que les llençava al Xino perquè pareixia que hi posava interès per fer-hi punteria.

—A vore si ja el deixes inútil per sempre i li perdem l’ull!!! —La mare li cridà des de dins.

A mi em feien patir tant aquells crits, que l’estómac se m’escanyava, era vergonyós. El cas és que la tia estigué aixina una estona, cridant i apuntant amb els ulls aclucats i fins i tot es treia les grenyes de la cara, com per no errar el tret. Al cap de poc trucaren a la porta, jo pensava que el Xino tornava a casa amb la cua entre les cames a fer les paus amb la seua Herminieta i que finalment tot acabaria, però no. Eren el Mossos d’Esquadra.

—Al balcó? No, no hi tenim ningú, amb aquest mes de febrer tan fred que tenim —respongué la mare amb una seguretat fingida. Però no pogué dissimular gaire més perquè quan miràrem al balcó, la figura de la tia s’agafava a la barana i cridava.

—Vine, Xino, vine si ets home!!!”

La mare, encara amb la intenció de despistar, digué que potser era al balcó perquè havia sortit a estendre la roba i havia vist algú. No sé per quina raó digué això perquè la tia mai no estenia la roba. Un dels Mossos mirà la mare amb una certa llàstima perquè se li notava una vergonya intensa i perquè devia pensar que controlar la dona del balcó era difícil. Certament, la tia era incontrolable. El Mosso digué a la mare que si no la feia entrar en posarien una multa per escàndol públic, que hi havia hagut queixes dels veïns. La mare, enrogida i nerviosa, eixí al balcó i jo em vaig quedar al costat dels Mossos que ens miraven amb una barreja de llàstima i sornegueria. Vaig vore com la mare parlava a la tia a cau d’orella i llavors la tia entrà al pis d’una revolada i es ficà a la seua habitació sense dir ni fava i els Mossos s’acomiadaren tot dient:

—No farem els tràmits de la denúncia, però a la senyora cal controlar-la perquè no es torni a repetir l’incident.

Quan vaig sentir que el Mosso deia senyora a la tia m’agafà el riure, un riure que no podia parar, fins i tot la mare em donà un calbot molt i molt fort i un dels Mossos ens mirà espantat, no sé què devia pensar aquell home, potser que la mare em maltractava, i no, era l’habitual “correcció domèstica”. Però vaig continuar rient sense poder-me aturar i plorant de tant de riure. La tia no era cap senyora en el sentit més ampli de la paraula, ho jure.

Eixa nit, la tia no eixí a sopar i la mare la cridà dues o tres vegades dient-li “Hermínia, surt, que ací tens els iogurts!”, li deia amb una veu tan falaguera que fins i tot m’estranyà, però la tia no eixí, només digué cridant allò de:

—Menja-te’ls tu!

I després callà. Jo crec que a partir d’aquell dia no menjà iogurts mai més, després d’allò només la recorde menjant plàtans. I jo creia que era per atzar, però no, hi havia una raó de pes en aquell canvi de dieta del qual vaig assabentar-me temps més tard.
I la mare es veia més tranquil·la, com si l’incident d’eixa vesprada l’haguera deixat relaxada i jo no sabia la raó, però se la veia com alleugerida d’un pes immens que quasi ja no podia suportar. El pare només digué amb un desig molt gran:
—A vore si no torna aquest paio.

Però la mare li recordà que encara hi tenia la guitarra, com volent dir que sense l’instrument, el Xino no era ningú. I jo no vaig dir res, però vaig pensar. Vaig pensar moltes coses: que tampoc no volia que hi tornés, que el suc de taronja era un poc massa dolç i que la paraula senyora era una paraula divertida per a dir-li a tia Hermínia, i que la paraula paràsit era la que millor li esqueia al Xino. Quan vaig recordar això, de cop vaig tornar a riure i el pare i la mare es miraven estranyats, però no em digueren res i jo per dintre em repetia: “Senyora... Hermínia..., senyora... Hermínia..., senyora... Hermínia...” fins que la paraula senyora deixava de tenir sentit, perquè la paraula senyora i la paraula Hermínia no eren paraules que hi feren joc.
Al cap de dos o tres dies, la furgoneta del Xino tornava a estar aparcada al nostre carrer. La vaig vore quan un dia tornava de l‘escola, jo anava sola, com quasi sempre, badant, mirant la gent, els cotxes, els nens que passaven pel meu costat i ni tan sols se m’apropaven. I quan vaig vore la furgoneta m’agafà un ofec barrejat amb una tremolor intensa, em vaig acostar a un portal perquè em pareixia que quasi no podia caminar i recorde que una senyora em parlà, em preguntà si em passava alguna cosa, i llavors vaig agarrar forces de no sé on i vaig eixir corrents com si em perseguira l’ombra del mateix dimoni.

Tia Hermínia es tornava a vore amb el Xino i al cap de poc s’instal·là de nou a l’habitació de la tia, o siga, a casa nostra, i llavors vaig creure que el final de la meua família no trigaria en arribar-hi.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

376 Comentaris

104417 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com