COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 3-

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz
CAPÍTOL 3

Un dia trucaren per telèfon i demanaren pel pare. Mentre ell parlava, sospitàrem que la cosa era important, el pare sempre donava pistes per saber-ho. Si els engegava amb rapidesa ja podies comptar que qui havia trucat era algun venedor de telefonia o matalassos de làtex, un ningú o un algú amb poc interès i menys futur. Però si el pare s’asseia, si agafava un llapis o si mirava la mare fixament, ja podies suposar que allò que li deien tindria conseqüències per a nosaltres, bones o dolentes, però conseqüències. Aquell dia, encara ho recorde, ens mirà a tots: primer a la mare, després a mi i finalment a la tia a qui mirà amb un “Déu meu” escrit a la cara. Només deia que sí, que sí, tallada la veu per un singlot impertinent, i prengué anotacions en un paper. Acabà dient:
—Allà hi serem! —I en el meu cap es van dibuixar viatges que tenien un gustet de misteri.

L’endemà, o al cap dels dies, no ho sé, jo no vaig anar a escola, el pare em féu un paper on justificava la meua absència a causa d’una visita mèdica que jo ignorava. La tia tampoc no anà al supermercat. El pare no anà a Para-xocs and Company. La mare no anà a escurar a casa de la senyora Paulina, on feia cap dues vegades per setmana. Tot s’aturà, tot, perquè havíem d’anar a la Vall d’Hebron degut a l’interès que de sobte l’equip mèdic havia pres per la nostra genètica i per la mania exhibicionista de la tia.

Tots anàrem a l’hospital de bon matí, en dejú. Els problemes del dia començaren quan la tia es va voler endur el quadre de la besàvia Lluïsa. Quan la mare la veié amb el quadre a la mà, jo vaig creure que havia arribat el dia del col·lapse definitiu. La tia assegurava que aquell quadre es movia i que tota la culpa la tenia eixa taca de la besàvia i que si eixa taca era com les nostres potser també calia que els metges l’analitzaren.

—Imbècil!!!

Encara ho recorde. La mare li digué Imbècil com si li clavara una escopinada. La tia, per sort, no respongué. El pare, fent de cap de la família, li digué que tot allò del moviment de la besàvia eren imaginacions seues i havia de ser conscient de les coses que eren certes i de les que no, que havia de diferenciar entre el que li pareixia real i allò que era real de debò. “Sí, sí, imaginacions...”, vaig pensar jo i mentre pensava vaig vore com la tia se’l mirà fixament, com ella mirava, aixina com fent por, i no digué res. I fou millor perquè si deia alguna cosa, segur que pixava fora de test o ens acabava d’embolicar el matí i possiblement tot el dia. Finalment el pare digué que el quadre no sortia de casa perquè era seu i no volia que ningú veiera les nostres misèries i quan digué la paraula misèries em donà per pensar que tot plegat era molt trist i eixa paraula se’m quedà com clavada en el cervell perquè era un resum de la nostra convivència durant aquelles darreres setmanes.

Primer anàrem als laboratoris de bioquímica i hematologia on ens feren unes analítiques força complexes, fins i tot em tragueren un trosset de la meua taca de naixement i sang i saliva. Ens feren analítiques a tots menys a la mare, que tenia una genètica diguem-ne que normal. Després anàrem al diagnòstic per la imatge i ens feren més proves, ressonàncies i radiografies de costat, de front, d’esquena, de perfil... La tia anava embogida d’un cantó cap a l’altre posant-se i traient-se la roba i de tant en tant deia allò de “em cago en els metges”, i la mare només patia per si a banda d’això acabava per enviar a la merda a alguna infermera, en especial a una que sovint li deia: “carinyo, posa’t de costat..., carinyo, ara un poc més amunt..., carinyo, ara no respiris”. La mare patia perquè la tia es mirava la infermera amb cara de fura i una vegada li digué “no em toquis”, però aixina com amb mala baba i la infermera li digué “perdona, carinyo”.

—Espereu-vos a fora! —ens digueren sortosament en aquell mateix instant.

Al poc ja ens digueren que podíem marxar i la mare respirà tranquil·la.
I després de tot això vingué la part millor de la visita: l’esmorzar. Férem un esmorzar en el selz-service de l’hospital. Agafàrem les safates i caminàrem pel passadís on s’exposava el menjar, ho recorde perfectament perquè mai no havíem anat a un lloc com aquell, tan net, tan ple de coses tan bones, tan lluent que fins i tot podíem emmirallar-nos-hi. La tia prengué iogurts i el pare i la mare uns entrepans xicotets. Jo me’n vaig prendre quatre gots de taronjada acabada de fer amb una màquina on dansaven les taronges com si fossin pilotes de goma, encara ho recorde, encara recorde com se’m perdia la mirada en aquelles taronges lluentes i nervioses. Foren quatre gots boníssims, i dos grapats de melindros que anaven empaquetats en bossetes independents, com si fossin de luxe.

—No sé com no t’agafa una diarrea i perds els budells, filla meua —em digué la mare en un to que no era de col·lapse, potser tenia un punt de resignació amb una polsada d’afecte irònic, i després em féu una rialla, una rialla que encara recorde com el somriure més afectuós que mai no m’havien fet. Ara pense que si un es pot sentir feliç durant unes dècimes de segon, aquell breu moment de felicitat farà possible que mai no t’enfonsis en la misèria més absoluta.

Recorde que mentre encara jo tenia a la retina el somriure de la mare, el pare afegí que si perdia els budells estarien plens de melindros. I tots riguérem, fins i tot la tia. Eren bestieses, ja ho sé, però que les dèiem amb eixa complicitat que de tant en tant teníem, com qualsevol família, i que només enfosquia tia Hermínia amb eixa tensió que ens provocava.

Quan érem allà, esmorzant, vaig notar que la gent ens mirava. Em paregué que mai no havíem sortit de casa, de fet sortíem poques vegades, només recordava una molt llunyana en la qual havíem anat a Castelló, a vore la família, els cosins i els oncles, primer els de la mare, i després vam enfilar cap al Maestrat a vore la família del pare i haguérem de fer molts quilòmetres per arribar-hi i jo vaig fer moltes vomitades perquè abans m’havia afartat de taronjada i amb el moviment del cotxe tot se’m remenà. Però aquells dies foren com si per primera volta veiérem un poc més enllà del nostre món de cada dia, fins i tot jo vaig tocar el llom d’una vaca, d’una vaca de veres. Era com si eixamplàrem el món que es veia a l’altra banda del nostre balcó, acarat a uns blocs de pisos que havien crescut com fantasmes gegants abans d’entrar a Barcelona, d’eixa muntanya que creixia a l’altra vora de Ciutat Meridiana, farcida d’edificis que cada vegada s’estenien més i més, com si cada nit una mà misteriosa esquitxara d’edificis el món.

Crec que la gent ens havia començat a mirar des que a primera hora havíem entrat a la sala on feien les extraccions. Jo crec que aquell dia vaig ser conscient per primera volta de les nostres misèries, com el pare havia dit aquell matí, i que el singular podia servir per assenyalar la meua família quan sortíem plegats perquè hi havia alguna cosa en nosaltres que ens feia únics, estranyament únics. I mentre esperàvem al passadís de la consulta, la gent ens tornava a mirar. Jo crec que tot es devia al quadre que fèiem tots tres asseguts al voltant de la mirada desorbitada de la tia, només ens haguera faltat el quadre de la besàvia. A mi em cridà l’atenció la gent que esperava perquè alguns miraven amb una certa tristesa, potser amb preocupació, amb els ulls mig caiguts, sense una conversació. Recorde que una senyora digué que anava a la revisió de les llàgrimes, deia que no en tenia. Era la cosa més estranya que jo mai no havia sentit i llavors em vaig adonar de la importància de les llàgrimes i que si et faltaven només et quedaven les paraules quan volgueres expressar una pena i em pareixia ben difícil expressar-se només amb paraules. I ara me n’adone definitivament d’aquesta dificultat, ara que intento enfilar amb paraules aquell temps que tia Hermínia passà amb nosaltres.

Quan entràrem a la consulta, no hi havia només un metge, hi havia tres o quatre, un era especialista en genètica —jo crec que digueren genètica molecular, però no n’estic segura—, un altre era psiquiatre i l’altre ja no ho sé; ah, i també un que feia pràctiques. Els metges ens saludaren un per un i començaren a fer-nos preguntes, moltes de les quals anaven adreçades a la tia, com si volgueren saber més coses d’ella, però la tia no estava per donar explicacions i optà pel silenci. I recorde que un dels metges féu referència als incidents de l’autopista i també a allò que li havia passat amb el noi del bar aquell dia que havíem anat a casa de la mare del Xino i també parlà de més coses, d’uns incidents amb els veïns que jo ni tan sols no recordava. Però la tia no parlava i els metges volien saber perquè feia tot allò, i com se sentia, i com se sentia després d’insultar la gent, i com se sentia després de despullar-se. Però la tia no deia ni fava i llavors els metges optaren per preguntar coses al pare, coses del nostre passat, com si hagueren volgut trobar la clau de volta del comportament de la tia.

Aquell dia vaig descobrir uns antecedents familiars desconeguts fins llavors, potser perquè no havien estat del meu interès —que no anava gaire més enllà dels melindros i la taronjada— o potser perquè tal volta ningú no s’havia atrevit a esmentar-los en veu alta com si fer-ho haguera pogut aplegar els mals esperits que pareixien perseguir-nos.

Em vaig assabentar que la naturalesa de la besàvia Lluïsa era estranya i que havia donat maldecaps diversos als rebesavis perquè es veu que xerrava pels descosits —jo encara en podia donar fe— i, el que era pitjor, fugia de casa muntanya a través, per allà on he dit abans, pel Maestrat, i es quedava en el bosc durant dies, sense que ningú no en sabera res. Es veu que li agradava la muntanya, la vida a l’aire lliure, deia el pare, i fer nudisme en uns temps en els quals no estava gaire ben vist per la societat en general ni pels seus pares en particular. El pare ho explicava amb sorna, com si la distància amb eixa dona que ell ni tan sols no havia conegut fos massa gran per afeblir-li la veu. La dona del retrat, amb la qual m’entenia i podia mantenir-hi una conversació, compartia amb la tia una voluntat exhibicionista i unes maneres estranyes. La besàvia Lluïsa era aixina i en aquells moments vaig sentir-hi una profunda admiració.

Però també vaig saber que l’avi havia mort d’un atac de cor que no li donà cap oportunitat. I en dir això ja no hi havia en la veu del pare cap sorna ni d’ironia perquè llavors continuà dient que als pocs mesos l’àvia, la seva mare, havia decidit morir, i recalcà la paraula decisió amagant amb la mirada el sentit ampli i veritable d’aquest mot. Em vaig quedar quieta, sense entendre com algú podia prendre una decisió que podia enfonsar la família en la tristesa. El pare parlà d’aquesta decisió amb una veu afeblida que em costà d’entendre i finalment es lamentà sense paraules, només amb la mirada. I mentre els metges anotaven seriosament les paraules del pare, jo vaig fer vore que no ho havia sentit, tot mirant cap a la imatge de paper d’una infermera que ens demanava silenci amb el dit als morros.

—Com? —Recorde que un metge preguntà al pare.

—Tranquil·litzants —digué al pare a mitja veu. I llavors, quan em vaig mirar el pare, vaig vore escrit en els seus ulls que aquell determini fatal de l’àvia l’havia arrossegat a una tristesa, que no era perpètua, però que apareixia de tant en tant, com si a voltes caiguera al fons d’un pou del qual li era molt difícil eixir, i durant dies se’l veia abatut, enfonsat, amb el record en algun lloc definitivament profund i llunyà. Però tornava a eixir perquè la seua fortalesa, el seu desig de tirar avant, era més potent que la pena que duia per dins a causa d’eixa decisió de l’àvia. I, durant uns breus segons, vaig agarrar una por immensa per la nostra història, desconeguda i estranya, que s’havia desvetllat de sobte en aquell despatx de l’hospital.
El pare explicà que la tia llavors no tenia encara els deu anys i ell, més de vint-i-cinc. Aquesta diferència d’edat era a causa que la tia havia nascut quan els avis començaven a ser grans i ja no l’esperaven. I a mi se’m ficà en el cap que el problema de la tia era precisament aquest, que no l’esperaven, que mai no l’havia esperada ningú i que la seua presència en aquest món era una nosa que encara s’agreujà amb la desaparició dels avis. El pare explicà al metge que després de la mort dels seus pares, ell es féu càrrec de la tia, a la qual ja li despuntava una manera de ser que havia de donar faena, i que ell encara no s’havia casat amb la seua dona, i que jo encara no era ni un projecte de criatura.

Tot aquell passat em pertanyia i tot formava part del misteri genètic que ens unia. Després d’eixa confessió, que deixà el pare abatut, un dels metges parlà amb mi. No sé què em preguntà, però recorde que li vaig ensenyar el desig i l’home es mirà amb atenció totes aquelles piguetes meues. Fins i tot em paregué que a Madagascar li havien nascut petites elevacions eixa nit, com volcans gegantins a la meua espatlla. Uns dels metges s’ho mirà tot, eixa deformació que teníem tant la tia com jo, amb una lupa immensa. També féu aixecar els altres metges i llavors arribà una doctora que feia olor a taronja àcida i tots comentaven coses científiques que jo no podia entendre perquè pareixia que parlaven en clau. I llavors els vaig dir que el meu desig es deia Madagascar. “Com dius?” em demanaren, i els vaig repetir que es deia Madagascar perquè tenia la mateixa forma que eixa illa. Els metges no em feren ni cas i continuaren mirant la taca com si es tractara d’un jaciment arqueològic, com si volgueren entrar al fons de mi mateixa.

El nom de Madagascar venia del paregut que un dia vaig descobrir que tenia amb aquesta illa. Ara em ve al cap que una vegada que el mestre preguntà a algun company: “On és Madagascar?” Tots digueren cridant i rient: “A l’espatlla de la Lenteja!”. A mi m’agradava abaixar-me la roba i ensenyar davant la classe la meua particular illa de Madagascar. Fins i tot deixava que me la tocaren. Potser era aquest l’únic motiu que jo tenia llavors per mostrar un poc d’orgull per alguna cosa meua. Aquell dia, el mestre quedà astorat com si l’home no haguera vist a la seua vida professional una estupidesa pareguda. Finalment recorde que em digué amb unes paraules que pareixien compromeses: “Tapa’t, Amèlia, tapa’t, que ja t’hem vist prou”. I llavors em vaig tapar. I en el silenci que es féu a la classe quedà encara més palès el meu posat de noia que feia vida a banda de la resta de nois i noies de la classe, de noia solitària, de noia que podia fins i tot oblidar el seu nom perquè jo només era “la Lenteja”, una noia pigada, xicoteta, arredonida i morena, un poc com a la imatge de la besàvia Lluïsa en aquell retrat de l’habitació que donava al celobert.

Un dels doctors em preguntà com m’anava l’escola, suposo que ho digué per trencar el gel, o per donar-me conversació, no ho sé. Jo li vaig dir la veritat, que l’escola era avorrida, però que anava aprovant. La mare afegí empipada que no estudiava i el pare ho confirmà també empipat i dient que la meua actitud havia de canviar. I jo no sabia a què venia tot allò en aquell moment perquè era la visita mèdica i no el despatx de l’escola a on anaven tot sovint a rebre explicacions dels mestres sobre la meua conducta i sobre les meues taques de taronjada. Els haguera escanyat, fix.
Crec que la mare preguntà, un poc preocupada i amb cert dissimulo, per tot allò que ens passava, pel meu Madagascar, per la conducta de la tia i també, de passada, per la meua. Però no es mullaren, gens. Digueren que ja ens trucarien i que no es preocupara i alguna cosa aixina com que tants caps tant barrets, i que tot allò eren coses de la genètica. I digueren que tia Hermínia continuara amb la medicació que se li havia receptat en visites anteriors, que jo no sé quan havien sigut, però que es veu que havien existit i que tota eixa medicació li ajudaria a relaxar-se i a controlar-se millor. El pare digué a la tia si ho havia sentit.

—No, ja saps que sóc sorda —respongué la tia.

Crec que foren les seues úniques paraules, però la tia no era sorda, tenia una aversió malaltissa als medicaments i em pareix que aquell dia en vaig entendre la raó.
No recorde si ens digueren res més, només sé que se’ns quedaren mirant molta estona i que la mirada d’un dels metges era una mirada clara, intensa i astorada sota unes ulleres netíssimes. Vaig pensar, per un gest de la comissura dels llavis, que començaria a riure, igual li férem gràcia. Però finalment no, no rigué, féu ús de la prudència i més li valia perquè la tia podia haver dit allò de “em cago en els metges” i la visita s’haguera pogut convertir en un espectacle. Quan eixírem, vaig vore que a la porta, d’un color verd molt clar, hi deia psiquiatria, consulta vint-i-tres.
Quan travessàvem aquell passadís tan llarg de la Vall d’Hebron em paregué que tothom ens tornava a mirar, fins i tot un pobre home des d’un llit del passadís que tremolava com un pètal a punt de caure.

Abans d’eixir, jo volia tornar a prendre taronjada i melindros perquè l’olor d’eixa infermera m’havia tornat a recordar la taronja i en tenia ganes, però els pares digueren que no, que ja n’hi havia prou d’aquest tema. Quan eixírem, el pare encara paladejava l’agror de la seua confessió i la mare patia en silenci aquell passat que s’havia unit a la seua vida i que suportava en primera persona, les seues mirades no tenien la lluminositat d’altres vegades i el món em paregué un lloc molt i molt fosc on certes decisions lamentables et podien arrossegar a un abisme incert.
Quan tornàvem a casa per la Ronda de Dalt em paregué vore la furgoneta del Xino. La vaig conèixer per les cordes de les portes i pels adhesius dels vidres, de fet era inconfusible. Però no vaig dir res a la tia perquè no tornara a pensar-hi, feia dies que no en parlava, tot i que estava convençuda que la tia no havia oblidat el Xino, com podia oblidar l’home de la seua vida?

Quan arribàrem a casa vaig tornar a vore eixa furgoneta atrotinada aparcada en el nostre carrer. Llavors la tia se la quedà mirant i aleshores la vaig intentar distreure fent-la mirar no sé què, ja no ho recorde. Però la tia ja havia vist la furgoneta i aquesta fou la nostra perdició.

Un dia de la setmana següent trucaren a la porta. La tia anà a obrir. A mi m’estranyà perquè ella mai no s’aixecava de la cadira per res, ni que es calara foc a la casa, fix. Quan ella seia, ella seia, “i punt”, com diria la mare. Puix quan obrí la porta, de sobte la sentírem cridar. Els crits els alternava amb insults i rialles com si no tinguera clar per on havia de tirar. Fou una situació estranya que ens féu aixecar a tots de la cadira i anàrem corrents al rebedor a vore què havia passat.

Era el Xino.

Jo sabia que era ell abans de saber que era ell perquè la tia no reia si no era davant el Xino, l’home de la seua vida i que ara havia retornat per fer les paus amb l’Hermínia, per fer-la feliç, per casar-s’hi... Però bàsicament, el Xino havia tornat per fer-nos la vida impossible.

El Xino passà dins de casa i el pare i la mare es miraren astorats i sense dir cap paraula. El Xino saludà d’eixa manera que ho feia ell i que sabies que saludava perquè t’ho imaginaves però no perquè entengueres què deia. I entrà a l’habitació de la tia i al cap de poca estona començàrem a sentir les riallades estridents de la tia que li sortien de la mateixa gola. Tot plegat em féu un poc de por perquè no era una riallada divertida, era un riure gelat que tallava com els vidres de glaç. I tots dos reien i nosaltres ens miràvem en silenci fins que la mare digué al pare allò de: “O ho soluciones tu o ho soluciono jo!” I això volia dir que si ella ho solucionava la cosa podia anar malament i si ho solucionava el pare volia dir que potser encara pitjor, fix. Però jo estava convençuda que tant si intervenia un o altre, allò no tenia solució, que no aconseguirien res. El pare digué que millor de moment no ens ficàrem, que eren coses de parella i que potser ell havia vingut per parlar i mirar de solucionar els problemes que tenien entre els dos.

—Coses de parella? Però què s‘ha cregut aquesta? Que jo he de carregar amb una gandula i una boja... I ara amb aquest? Perquè vaja, puc suportar que tingui la perola tocada, però gandula, això no, eh! Això no, Pere, no fotem! I aquest paio que marxe d’ací, no fos cas que li agarre el gust a venir de visita... Si algú li haguera donat un parell d’hòsties... —Acabà sentenciant la mare.

I el pare intentà tranquil·litzar-la dient-li que només havia vingut a vore l’Hermínia i que ja voria com marxaria de seguida, que tinguera paciència. També afegí que viure amb l’Hermínia volia dir acceptar els seus amics.

—Encara que no ens agraden, Fernanda, som al ball i hem de ballar — conclogué el pare.

I la mare s’alçà, digué que ja n’hi havia prou de ball i el pare li deia que no ho fes, que s’aturara, que no estava bé entrar en la intimitat de les persones... Però la mare entrà de cop i volta a l’habitació i es posà davant la tia que estava asseguda al llit i li digué assenyalant el Xino:
—Que ixi aquest home, immediatament!

L’adverbi immediatament no devia constar al vocabulari del Xino perquè ell ni tan sols no es mogué. Quan eixí la mare de l’habitació, la tia s’alçà i tancà la porta amb un cop sec i vérem com la cara de la mare s’omplia com d’un fogot, era allò del col·lapse que sempre planava sobre nosaltres com una condemna.
Sortosament, al cap d’una estona, el Xino se n’anà. Jo ja prenia la taronjada amb melindros d’abans de cada sopar i el vaig vore travessar el menjador i eixir sense dir ni fava, ni tan sols em digué res, i això que jo sempre l’havia considerat el meu amic. El Xino donà una imatge odiosa i crec que aquell fou el primer moment en el qual em començà a desagradar. Dies més tard, però, eixe desgrat s’anà transformant en una rancúnia difícilment explicable amb paraules.
Eixa nit parlàrem poc. La tia eixí, es menjà unes salsitxes i tres o quatre iogurts de fruites mentre la mare la mirava de reüll i bellugava el cap amb eixa sensació de col·lapse ja un poc més afeblit, però com si no tinguera més paraules o com si tot allò no tinguera solució. El pare també sopà en silenci potser perquè tampoc no tenia més paraules per explicar tota eixa vida nostra.

L’endemà a mitja vesprada, el Xino es presentà amb una maleta i una guitarra elèctrica i s’instal·là a l’habitació de tia Hermínia. A la mare li agafà un atac d’angoixa i començà a plorar davant nosaltres: davant el pare, davant la Ramona i davant meu i deia: “Si no vols cols, dos plats” i repetia eixa sentència com si fos una gran veritat. S’ofegava, i plorava, i deia que no podia més, que ella eixia, que se n’anava on fos, lluny, molt lluny i que ja no volia saber res més de nosaltres i que a la merda tots i a la merda la casa i a la merda ell i a la merda jo i tornava a repetir allò de les cols. Insistia en enviar-nos a la merda i ho deia cada volta més fort, amb una ràbia que li sortia a glops contra tots nosaltres. I em sabé greu perquè hi era la Ramona i a mi em pareixia que la nostra Ramona no es mereixia aquell espectacle. La dona feia una bufanda verda a punt d’arròs i aixina de sobte començà a demanar si aquell Xino era el del basar oriental de la cantonada, on venien figuretes de purpurina i carmanyoles de plàstic. Jo vaig riure, una rialla inoportuna com quasi totes les meues rialles mentre la mare anava d’un cantó a l’altre dient en veu baixa: “No puc més, no puc més, jo foto el camp”. I jo recorde que li vaig dir a la Ramona que no, que els del basar eren xinesos de veres i aquest era xinès en sentit figurat. La dona assentia amb el cap a la vegada que tibava de la llana que se li havia enredat en el peu, igual que el Xino s’havia enredat en la nostra vida.

Aquell dia el tinc a la memòria com el principi del final. Era com si tot s’acabara a casa, la tranquil·litat, la relació amb la Ramona, les converses amb el pare. Tot. I tot per culpa d’eixa genètica que també enredava les nostres vides. Per culpa d’aquell desnonament que havia segellat la nostra convivència. Per culpa d’aquell home que ni tan sols sabia parlar i que s’havia introduït a casa amb la més absoluta impunitat. Per culpa també d’aquelles dues hòsties que ningú no havia donat a tia Hermínia.
A l’hora de sopar, quan la mare ens cridà perquè anàrem a taula, tot fou molt trist i ja res no fou com abans: la pasta de la sopa era mig crua; el bistec, eixut, i la taronjada, aigualida. Tot fou molt decebedor. Fins i tot fou molt trist sentir el singlot del pare durant el sopar que era una remor de fons que ens recordava l’angoixa que duia per dins. El Xino s’assegué al costat de tia Hermínia amb una alegria que li eixia per cada porus de la pell, i reia i explicava acudits sense gràcia. Jo em vaig asseure al costat de la mare i durant part del sopar m’anà picant la cresta perquè xuclava la sopa, perquè vessava la taronjada, perquè esmicolava els melindros, perquè em gratava la taca, perquè reia sense solta ni volta, tot i que no tenia ganes de riure. Tota l’angoixa se m’havia agarrat a l’interior, però jo no era capaç d’exterioritzar-la com feia el pare amb el singlot o com feia la mare amb eixe col·lapse que li permetia llevar-se la ràbia i la frustració del seu interior. El meu riure sense solta ni volta només volia trencar el gel, però aquell gel era impossible de trencar-lo perquè només t’encomanava fred, un fred intens que et gelava fins i tot la mateixa rialla fins a convertir-la en un plor invisible, però real, molt real, fix.

Eixa nit vaig adonar-me que tot el que em feia feliç en realitat no m’acabava fent feliç, era una contradicció. Ara m’adono de la gran contradicció que m’acompanyà en el procés de créixer. Recorde que aquell dia, després de sopar, i supose que afectada per eixa situació estranya, vaig preguntar al pare si això de viure en una contradicció podia ser perillós.

—I ara aquesta té febrada — digué el pare mirant-me i mirant la mare. La mare li va respondre que potser sí, que a casa plovia sobre banyat.

Però no, no tenia cap febrada. Resulta que la tia sempre m’havia fet feliç, però ara sentia que la seua presència em neguitejava. El Xino em queia bé, però ara em pareixia que podia arribar a ser un destorb. La taronjada em pareixia boníssima, però sospitava que ara també es podia aigualir.

Quan eixa nit em vaig ficar al llit vaig pensar que en aquesta vida hi havia coses que no s’havien de permetre, que eren injustícies imperdonables, com el desnonament de la tia o que no es pogueren trencar els vincles genètics. Ara, quan em miro la Lídia, pense que els vincles genètics tornen un dia o altre perquè sempre hi són, com hi són els records, en el nostre cervell, i també hi tornen algun dia.
El Xino s’instal·là a casa, pel que pareixia amb intenció definitiva i sense demanar permís als meus pares i els pares no foren capaços de fer-lo fora.
La tia i el Xino havien fet les paus i havien oblidat els problemes que els distanciaven. Reien a cor que vols, cada nit la mateixa escandalera, fix, fins i tot a mitja nit i jo no sabia quina cosa era eixa que els feia tanta gràcia. Fins que una vesprada la mare digué al pare que s’havia acabat, que ho havia d’entendre. Però el pare tornà amb allò de la paciència i del ball que ballàvem i que potser un dia ja voria la manera de fer-los fora: “Que mira... que potser un dia es casen... i marxen i ens tornarem a quedar tranquils, a ells tampoc no els deu agradar estar amb nosaltres”. La mare digué que ella no podia aguantar molt més eixa situació i que se n’anava, que no sabia on, però que se n’anava i que ens arreglàrem. I tornà amb allò d’enviar-nos a la merda, cosa que a mi em feia molt de mal perquè em feia culpable d’una situació en la qual jo no havia tingut cap responsabilitat.

Per eixa època, la mare anà al metge perquè cada dia es trobava pitjor. Li donaren uns tranquil·litzants perquè poguera relaxar-se un poc. Estava sempre molt i molt nerviosa, no dormia i s’alterava per qualsevol fet, fins i tot amb la nostra Ramona, com si aquell col·lapse, que a cops pareixia que volia ofegar-la se li presentara més sovint que mai i llavors repetia fins a la sacietat que volia marxar. Jo vaig témer seriosament que un dia ho acabara fent i llavors sentia por, molta por, perquè em veia a les mans de tia Hermínia, atrapada en la seua espiral de bogeria, i en eixa mala fe del Xino que cada vegada es feia més palesa.

Els primers dies de convivència del Xino i la tia foren relativament tranquils. Tots dos treballaven. Just quan jo m’arreglava per anar a escola tots dos s’alçaven i esmorzàvem junts i després tots dos junts eixien de casa. La mare, quan tancaven la porta sempre deia: “vegeu, a on va la corda va el poal” i després continuava fent el que feia. Quan jo tornava per la vesprada ell tocava la guitarra a l’habitació, assegut en una cadira plegable, anava a la seva bola. Cada vesprada igual. La Ramona, mentre feia ganxet, deia que aquell noi tenia esperit de músic. Però no, vaig intuir que la Ramona, a banda dels problemes visuals, també devia tenir problemes auditius perquè el Xino no tenia esperit de músic, jo crec que no tenia cap esperit, només era un tocanassos, de primera, això sí. La seua música feia un soroll com de màquina trepanadora, no tenia cap gràcia per tocar la guitarra i menys per cantar. A mi em pareixia que cantava en anglès, però ara mateix no ho sé dir, només recorde que era horrible.

Un dia, però, quan jo em vaig aixecar per anar a escola, ell no hi era, ni al lavabo ni al menjador ni a la cuina prenent cafè amb llet i croissants. Vaig pensar que potser se li havien apegat els llençols, o que potser havia marxat abans que jo. Però no era això. Havia plegat de la faena i encara dormia. Ell digué a la tia que ja s’havia cansat de ser un explotat, que no hi havia dret i coses per l’estil i que, en resum, havia plegat deixant plantats als de l’hotel Alfa. La tia ni s’immutà, com si no haguera passat res.
Aquell dia vaig sentir com el pare deia que el Xino era més gos que el llençol de baix, i després vaig vore com el pare i la mare començaren a creuar-se mirades que vaig entendre de seguida: si no tenia faena, passaria el dia a casa, no es casarien mai i mai no ens el trauríem de sobre. Al Xino no el suportava ningú, a banda de tia Hermínia, i la casa, amb ell tot el dia rondant-hi, pareixia encara més xica perquè ell tot ho omplia, ja fos amb el cos o amb la seua música.

Als pocs dies ens assabentàrem que en realitat el Xino no havia plegat voluntàriament de la faena.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

376 Comentaris

102912 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com