Hotel Schicklgruber

L'Isaac Goldberg s'havia perdut. La darrera vegada que havia sabut on parava, havia estat a uns vuitanta quilòmetres de Nüremberg, quan encara estava segur d'anar per la E-51. Després, una cortina d'aigua que havia començat a caure del cel inesperadament se'ls havia empassat a ell i al seu Hoda Civic de lloguer, aïllant-los del món i fent-los perdre tota referència. Ara ja no plovia, però aquell teló d'aigua impenetrable havia deixat pas a una nit tan negra que a l'Isaac li semblava estar conduint a cegues per un món irreal, digne del pitjor dels malsons.
De l'únic que estava segur era que, en algun instant i sense adonar-se'n, havia abandonat el camí correcte. Avançava per una carretera fosca i estreta, envoltada de boscos tan frondosos que amb prou feines podia endevinar el que hi havia uns quants metres al seu davant. Els arbres es tancaven al seu voltant, com fileres d'ominosos guardians que abocaven les seves branques damunt la carretera, amenaçant amb engolir el cotxe i fer-lo desaparèixer d'aquell paisatge tenebrós sense deixar ni rastre de la seva existència.
De sobte, darrera d'un revolt endimoniat, va albirar no gaire lluny unes llums esmorteïdes. Va frenar lentament i pocs metres més enllà va veure un rètol envellit que trontollava al ritme que li marcava la ventada. HOTEL SCHICKLGRUBER, s'hi llegia en antiquades lletres gòtiques. I darrera mateix del cartell s'obria una pista de terra que portava fins a un vell edifici de dues plantes, pobrament il·luminat i amb tot l'aspecte de necessitar una colla de reparacions urgents. Si no hagués estat tan nerviós, l'Isaac fins hauria deixat anar una rialla davant d'un escenari que semblava talment tret d'una pel·lícula de terror.
Considerant que no es veia cap més llum pels voltants i que començava a sentir-se realment esgotat, va decidir aturar-se en aquell hotel. Va fer girar les rodes del cotxe per agafar aquell camí de terra i ple de clots. Els pneumàtics relliscaven amb el fang i a mesura que avançava el terreny cada cop es feia més accidentat. El xassís del seu cotxe va tocar terra. Una mica més enllà, la roda va quedar travada dins d'un clot d'aigua. Va intentar sense èxit accelerar el cotxe per sortir d'allà, però la roda, en girar sobre si mateixa, feia més profund el forat. L'hotel era allà, però no volia anar-hi a peu i menys a les fosques. Així que ho va tornar a provar, fent marxa enrere per agafar embranzida. La roda va sortir del forat i el cotxe va poder seguir sense més incidents fins arribar a la façana de l'hotel. Mentre se'l mirava, sentia la vibració del motor pujant per les seves mans a través del volant. Des de darrere dels vidres va llegir el rètol lluminós de l'hotel que feia pampallugues.
Va aparcar sota la claror de l'únic fanal que hi havia en tota la finca. Després va dirigir-se a la porta. Abans d'entrar no va poder evitar sentir-se colpit pel silenci que regnava en aquell lloc, cap soroll llunyà de converses, cap televisió ni ràdio enceses, ni tan sols els grills; s'atrevien a cantar.
Contràriament al que esperava, la porta es va obrir sense ni un grinyol, deixant-li pas a un rebedor petit i poc acollidor. A la recepció no hi havia ningú i l'Isaac es va quedar allà plantat, esperant que algú el vingués rebre. Fora va sentir com començava a ploure una altra vegada.
Les instal·lacions eren velles, deixades. Li va semblar que es podia dir sense por a equivocar-se que ningú havia fet cap millora des d'abans de la segona Guerra Mundial. El paper de les parets estava estripat en més d'un lloc. La catifa havia perdut gairebé el seu dibuix original a força de trepitjades, i la majoria de les bombetes eren fosques o apagades. Només un petit llum il·luminava tènuement la recepció. L'Isaac es va fixar que totes les claus de les habitacions eren al panell. Penjades en fila, l'una al costat de l'altra dins d'un marc de fusta corcada. Excepte una. La 103. A sobre del taulell hi havia una campaneta daurada girada boca terrosa, però no va gosar fer-la servir. En comptes d'això va estimar-se més estossegar un parell de vegades per fer-se escoltar per l'encarregat.
La porta que hi havia rere el taulell de recepció es va obrir, donant pas a un home vell i d'expressió severa. Caminava arrossegant el peus, però amb l'esquena ben recta, com només saben fer els homes acostumats a manar. A l'Isaac li va fer una mica de llàstima, ja que era ben evident que en aquell hotel llardós no devia tenir ningú a qui donar ordres. El recepcionista es va quedar mirant-se'l. Tenia els cabells greixosos, pentinats cap un costat, amb una clenxa molt marcada. Un floc de cabells canosos li queia damunt el rostre, tapant-li parcialment el front ample. Lluïa un bigoti també gris, ridículament petit i ben retallat, que li marcava encara més la cara angulosa. Però el que més va impressionar l'Isaac van ser els seus ulls. Dues esferes que l'escrutaven amb una intensitat gairebé malaltissa, com desaprovant-lo. L'Isaac va trobar quelcom familiar en aquell home. Com si l'hagués vist abans en algun altre lloc i li hagués deixat un pèssim record. Tot i que era evident que allò era impossible. Ell acabava d'arribar d'Israel aquell mateix dia i feia molts anys que no trepitjava Alemanya.
-Bona nit. Quina pluja, eh? Tindria cap habitació lliure per aquesta nit?
-Ha vingut sol? -va preguntar l'home com a resposta. Tenia una veu inesperadament rotunda.
-Sí. Viatjo sol. Demà al matí hauria de ser a Nüremberg. Se m'ha fet molt tard i plou. Si segueixo conduint tinc por de perdre'm, sap?
-Si va a Nüremberg, jo crec que ja s'ha perdut -va respondre el recepcionista amb un deix de burla.
L'Isaac se'l va mirar lleugerament molest. Però es va estimar més ignorar el sarcasme.
-M'haurà de pagar per endavant. No vull despertar-me demà i veure que ha marxat sense pagar.
-D'acord. Cap problema. Tingui. Cobri'm -va respondre l'Isaac, desconcertat per tanta descortesia. No era estrany que aquell lloc tingués tan pocs clients!
L'home es va girar cap al clauer i va agafar la clau de l'habitació 102.
-Nom? -va dir obrint el llibre de registres.
-Isaac Goldberg. Vol el meu passaport?
En sentir aquell nom, el recepcionista és va quedar quiet. Va alçar la vista sense moure la ploma del seu lloc i va mirar l'Isaac encara més fixament. La tinta anava deixant un punt rodó damunt el full en blanc.
-És jueu?
-Sí. Cap problema? -va respondre l'Isaac, desafiador.
Per primer cop, el recepcionista va fer un somriure... o el que pretenia ser un somriure, en torçar-se-li cap amunt aquell petit bigoti que duia sota el nas. Es va tornar a girar per penjar al seu lloc la clau de l'habitació 102, i, acte seguit, va obrir un petit calaix. D'allà en va treure un altra clau.
-L'habitació 103 -va allargar la mà per deixar-la caure al palmell obert de l'Isaac. Aquesta cambra és més espaiosa.
-No hi ha ningú més en aquest hotel? -va gosar preguntar en adonar-se que totes les altres claus eren penjades.
-No. Ha tingut sort. Tota la nostra atenció serà per a vostè -va respondre serrant les dents alhora que tancava d'un cop el polsegós llibre de registre sense apuntar-hi res-. Bona nit.
L'Isaac va agafar la clau de mala gana i va pujar escales amunt. La pregunta de si era jueu l'havia molestat tant que havia estat a punt de girar cua i marxar. Però no volia tornar a la carretera ara que la tempesta s'havia revifat novament. Al diable amb aquell vell racista, va pensar. L'endemà marxaria ben d'hora d'allà.
Les escales eren de fusta. Grinyolaven quan els tocava suportat el seu pes. L'escala estava tan poc il·luminada com la recepció i ell havia d'anar resseguint la paret amb el palmell de la mà per assegurar-se de no ensopegar. L'habitació 103 era al final del passadís de la primera planta. En obrir la porta, el primer que el va sorprendre va ser la forta olor de resclosit, com si no l'haguessin ventilat des de feia molt temps. Quan va encendre el llum: una miserable bombeta que penjava del sostre al final d'un doble fil elèctric trenat, un parell d'escarabats van córrer a amagar-se sota el majestuós armari de roure que emmarcava tota una paret amb les portes de fusta on hi havien traçats lineals i unes inscripcions molt ben treballades a mà. S'hi va apropar, encuriosit. Amb el dit recorregué les lletres gravades, amb lentitud, intentant desxifrar el que hi deia. Es va clavar una estella de fusta i va apartar la mà amb rapidesa. Mentre es xuclava la sang, va tornar a mirar l'armari. Els símbols rodejaven una frase: Die Arbeit wird Sie befreien lassen. Es va estremir. L'Isaac juraria que havia llegit aquella frase en algun lloc i que tenia un significat, però ara no hi queia.
Encara xuclant-se la sang del dit, va acabar d'inspeccionar la cambra. Sobre la tauleta de nit hi havia un vell despertador d'acer amb les agulles aturades a les dotze en punt. Allà hi va deixar la cartera, les claus del cotxe i el rellotge. Les parets estaven plenes de taques d'humitat i només hi penjava un gran quadre que era al capdamunt de la capçalera amb una imatge indeterminada.
El retruny dels trons traspassava la paret de l'edifici, fent trontollar els vidres prims de la finestra i la bombeta que penjava del sostre. Va dirigir-se al lavabo amb una desagradable sensació al cos, com si a dins hi hagués de trobar algú. Mentre girava el pom va sentir que el cor li bategava de pressa. Va fer una ullada a la banyera, un cop enretirada la cortina de plàstic opac. Les canonades d'aigua eren de ferro. No estaven encastades dins dels murs, sinó vistes. Aquelles dues fileres de tubs recorrien el bany paral·lelament: la de l'aigua calenta i la de la freda. En obrir l'aixeta va sentir com l'aigua corria feixugament per les canonades. Era un soroll molest, com si de les entranyes de la casa li arribés l'udol d'un animal ferit. L'aixeta va començar a expulsar aire, escopint la seva fúria dins la pica. En donar-li més pressió va sentir com els tubs protestaven. Al cap d'una estona va brollar una aigua fosca, oxidada.
La va deixar córrer per aclarir-la, però el desguàs era embussat i l'aigua no engolia. Fastiguejat, ho va deixar estar. Ja es rentaria demà quan tornés a la civilització.
Va decidir que dormiria vestit. No li venia de gust treure's la roba en un antre semblant, i sabia que demanar un altra cambra no serviria de res. Només es va descalçar. En recolzar-se al matalàs aquest va cedir amb el seu pes. El somier era de molles que, en encongir-se, grinyolaven. No es volia moure gaire per no fer soroll. Va agafar el despertador per donar-li corda i posar-lo en hora. Eren un quart de dotze passades.
Els llençols també feien pudor de tancat, per això va decidir que tampoc es taparia. Li va semblar que si ho feia, tot el cos li picaria. I va ser pensar-ho i començar a gratar-se sense motiu.
Tot i el cansament que portava al damunt, l'Isaac no podia dormir. Sentia el lent degoteig de l'aigua que queia de l'aixeta mal tancada dins la pica embussada. Tenia un neguit que no el deixava en pau. Era com si algú l'estigués observant. L'habitació quedava il·luminada cada pocs segons pel resplendor del llamps, que creaven amenaçadores ombres xineses a la paret. Siluetes amb vagues formes humanes. Vençut pel malestar, l'Isaac va obrir el llum per fer-les desaparèixer.
Intentava no pensar en res per mantenir la ment en blanc, però el despertador li recordava que el temps d'aquella nit passaria lentament. L'agulla més llarga es movia sistemàticament saltant segon a segon acompanyat d'un tic-tac irritant.
Es va alçar. No sabia que fer per adormir-se. Estava nerviós i cada cop ho estava més. Va parar l'orella a la paret per si sentia sorolls. D'algun lloc li venien veus somortes. Va fer unes passes en cercle per l'habitació fins que va decidir obrir la porta per veure si hi havia algú al passadís. Ningú. Va agafar el sorollós despertador per amagar-lo dins l'armari. No volia sentir cap altra cosa que no fos la pluja. S'apropà pensant que seria buit. L'obrí. Una fortor intensíssima li va fer fer una passa enrere, arrufant el nas. L'olor de reclòs que havia sentit en entrar provenia, sens dubte, de dins d'aquell moble imponent. Era ple a vessar de sabates utilitzades. Només sabates. Ben aparellades. Endreçades una sobre de l'altra fins arribar a omplir tots els prestatges. Ni havia de totes mides i colors. Botins de nens, sabates, espardenyes, botes de senyora. Ni havia moltes de velles. Antigues. Encartonades pels anys. L'Isaac va pensar que allà hi deuria haver viscut un sabater. O simplement era la col·lecció d'un fetitxista sonat. De dins d'una sabata va sortir un escarabat negre i va tancar la porta ràpidament per evitar que aquell insecte escorredís s'escapés. Va decidir obrir la finestra per ventilar la cambra, sense importar-li l'aigua que queia a terra. En fer-ho, el vent va fer ballar frenèticament les cortines descolorides. No li va importar. Va fer unes passes enrere i s'estirà un altre cop a sobre el llit.
Mentre intentava trobar alguna manera de fer passar el temps més de pressa, es va recordar del quadre que hi havia penjat al capçal. Es va girar per mirar-lo, però va ser incapaç d'identificar la imatge. Portat per la curiositat, s'allunyà unes passes per contemplar-lo més detingudament. La perspectiva millorava. Va apartar-se tot el que va poder fins tocar amb l'esquena la paret contrària. Des d'allà es veia millor, però estava convençut que si pogués allunyar-se encara una mica més acabaria veient la intenció de l'autor. L'Isaac es va quedar una estona allà, girant el cap lleugerament en diverses direccions, sense moure's del lloc. Estava segur que hi havia dues imatges sobreposades. A falta de res millor a fer, va concentrar tota la seva atenció en intentar seguir el joc proposat pel creador de l'obra.
Si s'apropava unes passes, la imatge es feia borrosa. Si s'apartava una mica més podia entreveure una silueta. El rostre d'algú? Estava convençut que una mica més de distància li acabaria donant la perspectiva suficient per veure el conjunt del quadre. Però com? L'habitació era petita. Llavors va recordar que el passadís era prou llarg. Si sortia a fora i deixava el quadre en un extrem podria allunyar-se prou com per treure'n l'aigua clara. És clar que no sabria com justificar-se si el recepcionista el sorprenia traginant el quadre. Encara es pensaria que el volia robar. Va decidir deixar-ho estar.
Però a l'Isaac no se li havia acudit apropar-se a la imatge, potser la clau era en tot el contrari, en veure'l de ben a prop. I va començar a acostar-s'hi. Les ninetes se li van anar dilatant en copsar l'horror d'aquella obra. En apropar-se va descobrir que més que una pintura, aquella obra terrible estava formada per un mosaic de centenars de fotografies diminutes. Minúscules fotografies que retrataven totes el mateix: cares plenes d'horror i desesperació. Rostres demacrats amb els pòmuls enfonsats, allargant les mans com si volguessin fugir d'alguna cosa espantosa. Tenien els palmells de les mans oberts i els ulls desorbitats del pànic. Les boques eren obertes cridant un auxili anguniós. Omplien tot el quadre, fent un conjunt homogeni que des de distàncies diferents prenia representacions diferents. Però vist de ben a prop es veien cada una d'aquelles cares com les peces d'un macabre puzle, inacabable. Pertanyien a tot tipus de persones: homes, dones, vells, adolescents, fins i tot nens. Tots barrejats en una mena de desordre caòtic, però segons la roba que duien i el color de la cara i dels cabells feien que de lluny fossin una taca de diferents contrastos. L'autor els havia utilitzat com a substituts de la pintura.
Entre furiós i esgarrifat, va intentar buscar la signatura d'aquell quadre. Però no n'hi havia. Es va tornar apropar i va mirar les cares una a una. Quina classe d'artista utilitzava imatges com aquelles per crear una obra? Un malalt, sens dubte. Una cosa tant laboriosa li indicava que la ment perversa d'aquell sàdic era intel·ligent. Una cosa com aquella no era gratuïta. Hi havia d'haver un perquè, un significat.
N'estava segur que aquella gent no actuava. El pànic era massa real. Una cosa així no podia ser fingida. L'Isaac es va espantar. Era esgarrifós. Va sentir por. Aquella gent tenia el pànic en els rostres. Volien fugir desesperadament de dins d'una fosa d'on no podien sortir.
L'Isaac començava a creure en la possibilitat que l'artista hagués fet la foto de forma individual a cada una d'aquelles persones just un moment abans d'una espantosa mort, per després acabar per ajuntar-los tots, fent l'efecte de tenir l'escena d'una mort conjunta. Això li va recordar l'horror nazi. Hi havia una certa similitud a una multitud de jueus just en el moment abans de ser exterminats vius per mitjà de la cambra de gas.
No podia dormir amb aquell quadre a sobre seu. Li venien les imatges d'aquella gent agonitzant, com si els hagués vist morir. Pressentia que ell podia fer alguna cosa per ells. Però què?
Havien quedat fotografiats just en el moment de més agonia, com si l'autor hagués volgut perpetuar el seu sofriment fins l'eternitat. Quina mort pot ser pitjor que aquella que no té fi?
La gent del quadre mirava en diferents direccions, aconseguint així que, miressis on miressis, sempre hi havia ulls projectats per clavar la seva anguniosa desesperació directament a aquell qui observés el quadre. L'Isaac es va adonar d'això i va anar cap a l'altre extrem del llit per comprovar-ho. Sorprès també va col·locar-se a sota i, efectivament, seguia havent-hi centenars d'ulls mirant-lo. Va començar a especular sobre les intencions de l'autor. Si tots haguessin mirat cap una sola direcció, és a dir, podria haver semblat que miraven a una sola persona, o buscant una possible escapatòria. Però aquella gent, en mirar en totes direccions, aconseguia l'efecte d'estar demanant ajut a qualsevol que els pogués veure. I llavors es va adonar que aquelles cares no miraven cap als botxins, sinó cap a fora. Cap a l'exterior del quadre. Cap a l'Isaac o cap a qualsevol persona que estigués allà.
Sentia que s'ofegava. Necessitava sortir d'allà. Va enretirar la cortina per treure el cap per la finestra, buscant aire fresc. En veure el seu cotxe aparcat sota la finestra se'l va mirar dubitatiu. Podia passar la resta de la nit allà, dins del seu vehicle fins que es fes de dia. Però a fora encara feia més por. Era de nit i el xàfec no amainava. Va córrer cap el lavabo i va abocar el cap per vomitar dins del vàter ronyós i ple de calç incrustada.
Se sentia atordit. Es va estirar al llit sense apagar el llum. No volia tancar els ulls. Tampoc no podia dormir. Guaitava la bombeta que penjava del sostre. La poca intensitat de la llum permetia que ho fes sense desviar la mirada. Es movia lleugerament amb l'aire que entrava per la finestra i la claror de l'habitació donava voltes amb el ritme de la bombeta. Es va sentir marejat. Una sensació desagradable en un moment com aquell. Ara l'últim que volia era adormir-se. Va tancar els ulls mentre movia el cap repetides vegades per sortir d'aquell atordiment. Mirava qualsevol cosa que no fos el quadre. Però els ulls se n'hi tornaven sense poder-ho evitar. Tota aquella gent, aquelles cares... girades envers ell, en un crit mut d'ajuda. Aviat li va semblar que qualsevol soroll, ja fos la pluja o les canonades, eren la cridòria desesperada d'aquella gent. Va posar-se el coixí al cap per amortir qualsevol soroll. Es deia una i una altra vegada que tot era fruit de la seva imaginació.
Al cap d'uns minuts, el cansament començava a fer-lo flaquejar. No volia tancar els ulls, però se li aclucaven sols. Cada vegada li costava més mantenir-se despert. Va tornar al lavabo per rentar-se la cara amb l'aigua bruta. Només s'havia de mantenir despert fins que claregés una mica. Però, encara quedaven més de sis hores per veure sortir el sol. Eren tres quarts de dotze. Havia de fugir d'allà, va decidir. Estava convençut que no seria pitjor conduir sota la pluja que quedar-se sis hores allà. Va sorti
r del bany disposat a marxar de l'hotel Schicklgruber.
Un llampec va il·luminar la cambra abans que aquesta es quedés en la més absoluta foscor. Se li va glaçar la sang. Va encendre l'encenedor amb les mans tremoloses, però se li apagava amb el seu propi esbufec. Tot l'edifici era a les fosques. Els llamps continuaven i les diabòliques ombres xineses es van projectar de nou a la paret, esgarrifoses, formant siluetes que semblaven buscar-lo, amenaçadores. Esporuguit va córrer cap a la porta, però quan ja tenia el pom a les mans es va girar per guaitar el quadre per últim cop. Sense saber per què ho feia va decidir que l'havia de trencar. Com si allò fos l'única cosa que podia fer per aquella pobre gent. Es va enfilar dalt del llit, i el va subjectar amb les dues mans. Pesava molt més del que s'esperava. El va deixar a sobre del llit mentre buscava alguna cosa per trencar-lo. Va obrir l'armari en busca d'una sabata amb una sola prou dura per estripar-lo. Sense mirar el desordre que feia va començar a abocar les sabates a terra. Els escarabats que queien corrien per l'habitació en busca de refugi. Va enretirar els calçats del terra amb una puntada de peu i va tancar l'armari per no sentir la fortor.
Va escollir una sabata alta de senyora, amb el taló afilat. I mentre enlairava el braç per agafar embranzida es va aturar. Abans de destruir-lo tenia l'absurda necessitat d'esbrinar quina era la imatge que ocultava aquell conjunt de persones. Va obrir la porta i el va arrossegar a un extrem del passadís, recolzant-lo a la paret. Els llamps queien tan seguits i amb tanta força li proporcionarien llum suficient.
Amb la mirada clavada a l'obra, va anar fent passes enrere sense donar l'esquena al quadre. Un pressentiment el va abordar de cop. L'Isaac temia que si n'aconseguia revelar el secret estaria sotmès a la vertadera intenció de l'autor. Però la curiositat va prevaler damunt la por. Amb recel va anar prenent distància del quadre, intentant aprofitar els flaixos dels llampecs per veure la imatge sencera. Estava convençut que el que anava a veure seria molt pitjor que el terror d'aquelles cares. Finalment, quan va ser prou lluny, ho va poder veure.
Aquell home del quadre era ell. L'Isaac.
Les veus que sentia van anar pujant de to. Fins a poder escoltar clarament els plors dels nens, les supliques dels homes i els xiscles de les dones, atrapats tots dins del quadre. L'Isaac va aixecar la mà que encara sostenia la sabata punxeguda. Creia que la seva vida no valdria res si no aconseguia destruir-lo. Però per algun estrany motiu, notava que les forces li mancaven. De sobte, va sentir com l'empenyien cap el quadre, a contracor. Va xisclar sobresaltat. Els peus li relliscaven com si l'estiguessin estirant des del darrere, però darrere no hi tenia a ningú. No sabia com desempallegar-se d'allò que no veia. Sense adonar-se'n, la sabata se li va escapar d'entre els dits i va caure als seus peus descalços. S'havia bloquejat per culpa del pànic. Els llamps s'havien aturat de cop i ell ja no era capaç de veure res. La foscor era tan intensa que amenaçava amb engolir-lo. Desesperat, va intentar girar cua per sortir corrent pel passadís. Però les forces li mancaven i aquells braços invisibles que semblaven reclamar-lo de més enllà de la foscor cada vegada estiraven d'ell amb més força sense poder fer res per impedir-ho.
Sense el soroll de la pluja va poder tornar a sentir aquelles veus, ara cada cop més fortes. Les canonades udolaven darrere les parets. Va estirar els braços buscant, inútilment, algun lloc on agafar-se i impedir que el seguissin arrossegant. Per no va trobar res. Llavors, ja dominat totalment pel terror, va intentar cridar. Demanar ajut. Però de la seva gola no va sortir cap soroll. Mentre se sentia inexorablement atret cap el quadre, les fosses nasals se li van inundar de diferents fortors. Fum, suor, orina... Va escoltar el riure cruel dels guàrdies i els dèbils gemecs dels presoners, resignats a la seva dissort. La darrera cosa que va ser capaç de pensar és que havia d'estar a punt de despertar-se. Perquè els malsons mai arriben al final del tot...

Al migdia, el recepcionista va entrar a l'habitació. L'home es va passar la mà per aquella clenxa tan característica.
-Sempre igual! Si hagués sabut que hauria fet aquest desordre li hauria cobrat el doble.
Els llençols del llit eren ben esbullats. El despertador era a terra. Trencat. El quadre fora del seu lloc, en el passadís.
-Es pot saber que ha fet aquest paio aquesta nit?
Remugava amb ràbia tot posant un altre cop les sabates a dins l'armari. Buscant la parella i apilant-les unes a sobre de les altres amb cura. Ben arrenglades en els prestatges.
Un cop espolsats els llençols i comprovat que no eren bruts va tornar a fer el llit amb els mateixos, sense rentar-los. Es va ajupir amb la seguretat de saber que a sota del llit hi trobaria alguna cosa.
Va agafar les sabates de l'Isaac que havien quedat orfes al terra com aquell qui adquireix un nou segell per la seva obsessiva col·lecció. Va obrir el majestuós armari i va desar les sabates de l'Isaac allà on va poder.
Va agafar la cartera de l'Isaac, les claus i el rellotge i se'l va posar a la butxaca.
Abans de marxar es va apropar al quadre per agafar-lo amb delicadesa. Després, amb molta cura el va tornar a penjar damunt del capçal del llit. Encara es va entretenir a passar-li un drap que duia a la butxaca per treure-li la pols. I en aquell moment va tornar a somriure, torçant lleugerament el petit bigoti cap amunt, en reconèixer la diminuta cara de pànic de l'Isaac, demanant ajuda voltat d'altres presoners.


**************

En aquell mateix moment, L'Axel i la Helga, una parella de joves que anaven dins d'un petit cotxe esportiu, passava per aquella carretera estreta envoltada de boscos frondosos i verds. Fent voleiar les fulles dels plataners al seu darrera. El dia era assolellat, sense rastre de la tempesta de la nit anterior. Els arbres majestuosos tancaven al seu voltant, abocant les seves branques damunt la carretera, cobrint el cotxe amb una protectora ombra.

De sobte, darrera d'un revolt endimoniat, van albirar no gaire lluny l'estructura d'un edifici de dues plantes. Pocs metres més enllà podia veure's un rètol envellit que trontollava amb el vent. HOTEL SCHICKLGRUBER, s'hi llegia en antiquades lletres gòtiques. I darrera mateix del cartell s'obria una pista de terra que portava fins a l'hotel. L'Axel, en assegurar-se que no tenia a ningú al darrera va parar en sec, va recular marxa enrere fins a tornar davant del rètol.
-Schicklgruber! Un cognom amb història, saps? -li va comentar a la seva xicota amb aquell aire de suficiència que posava quan provava d'impressionar-la amb la seva cultura.
-Ah, sí? Doncs no l'havia sentit mai -va respondre ella, disposada, com sempre a deixar-se impressionar.
El xicot va seguir el seu trajecte fent una arrancada sorollosa amb els pneumàtics. Una boirina embafagadora de goma cremada va envoltar el rètol per uns segons mentre el cotxe s'allunyava per la carretera.
-Alois Schicklgruber era un modest funcionari de duanes austríac que es va fer canviar aquest cognom per adoptar el del seu pare adoptiu.
-I per què ho va fer? -va preguntar ella, seguint-li el joc i posant-li fàcil perquè pogués demostrar-li tota la seva erudició.
-No està clar del tot... En realitat Schicklgruber era el cognom de la mare. Ell era fill il·legítim. Aquesta dona es va tornar a casar i es veu que el seu nou marit va tractar tan bé Alois que, quan va morir, ell va decidir adoptar-ne el cognom. En tot cas, però, el realment important no va ser el pobre Alois, que no va sortir mai de la seva caserna de duanes. No. El veritablement famós va ser el seu únic fill mascle. Un xicot que somiava a ser pintor i que va acabar canviant el món... encara que no pas per a millor.
-I com es deia aquesta criatura?
- Es deia Adolf, preciosa. Adolf Hitler.



Nina Abril