COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 6-

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz
CAPÍTOL 6
LA PRIMERA VOLTA QUE VAIG SENTIR LA PARAULA NAÏF fou el dia que la mare, la tia i la Xina se n’anaren a Tortosa, a allò de l’espelma.

Eixa vesprada, quan vaig arribar de l’escola no hi havia ningú, a casa, i llavors vaig aprofitar per badar i per mirar-me la besàvia Lluïsa, amb qui feia temps que no creuava cap paraula, i preguntar-li què li pareixia el rumb que havia pres casa nostra. La besàvia no em parlà, però a mi em paregué que bellugava la boca i que em deia: “Paciència, paciència, que tot s’arreglarà, i obre la finestra que l’ambient està molt carregat”. Ens enteníem bé la besàvia i jo, amb poques paraules, potser només amb pensaments i idees que a mi se m’agarraven pel cap i que jo teixia de connexions estranyes. Vaig obrir la finestra i fou llavors que em vaig fixar que la tauleta de nit tenia la porta mal tancada i aleshores, abans de tancar-la bé, em donà per obrir-la, per tafanejar, amb la convicció que no hi trobaria res interessant. Però sí que hi vaig trobar. La tauleta era plena de llaunes: llaunes de tonyina en oli, en escabetx, llaunes de sardines, de musclos... Era un arsenal de llaunes. I llavors vaig obrir l’armari i a dins hi havia sacs d’arròs i de farina i de llenties... Tot era de la marca Spar. Pareixia que havia de venir aquell temps de guerra del que sempre parlava la nostra Ramona. Només se m’acudia pensar que aquell munt de menjar havia sortit del supermercat i que aquest era el motiu pel qual havien acomiadat la tia que seguia les passes del seu inseparable Xino. No anava equivocada. Eixa habitació em pareixia un niu de lladres i em vaig quedar aturada, com ofegada en un ensurt de por. I llavors vaig descobrir el quadre, el quadre del casament.

Era una làmina emmarcada just al pany de paret oposat al retrat de la besàvia, als peus del llit de l’Hermínia. Potser el vaig vore llavors a causa de l’estirada que jo havia fet, potser era això, o simplement perquè abans no era el moment de vore’l. M’impressionà per la llum i per eixa alegria senzilla i infantil. Escampades per tota la làmina hi vaig descobrir tot un munt de figures xicotetes, de persones d’aspecte molt simple, però que pareixien ben vives i alegres, ocupaven tot l’espai de la làmina. S’hi representava un casament. El vaig trobar preciós, tan bonic, tan ple de colors, amb eixa núvia xiqueta que era com una nina, amb eixa festa pel carrer i la gent vestida de coloraines; era tan i tan bonic que, per moments, vaig oblidar el contingut de la tauleta de nit, de l’armari, els maldecaps que ens donaven tia Hermínia i el Xino... Eixa escena em paregué la vida que a mi m’haguera agradat viure, amb rialles, amb colors, amb grups de nens que preparaven estels, amb uns altres grups que els feien volar, i tot farcit de rialles, de moviment i de festa, de persones xicotetes vestides de la manera més llampant i diversa que jo mai no havia imaginat que es podia aplegar en un mateix quadre. Em pareixia que tot allò ho devia haver pintat un nen de curta edat i feliç, un nen molt feliç. Jo crec que fou en aquell moment que vaig pensar que si algú havia explicat tota eixa història mitjançant la pintura, jo també podia explicar una altra història, la nostra, eixa vida esquitxada de preocupacions i que podria fins i tot ser el pol oposat de la vida que hi havia dins d’eixa làmina. I, vaig pensar que un dia ho explicaria tot, com ara, com ara faig des de fa uns dies.
Quan a la nit arribaren de Tortosa, la mare venia ratllant el col·lapse. La tia es ficà a l’habitació i la mare començà a dir al pare:

—Mai no he passat tanta vergonya com amb aquestes dues paies.

I ho tornava a repetir i d’ací no la treies. El pare li deia que parlara i la mare deia que allò era per agarrar un col·lapse, que quan les havia vist parlant amb un capellà de Tortosa pensava que li agafava un desmai. Deia que el capellà la mirava a ella com si poguera solucionar eixe trencaclosques que era sentir parlar la Xina i la tia.

—Però heu posat la maleïda espelma o no? —demanava el pare.

—Sí, Pere, sí, l’han posada, però quina vergonya, quina vergonya... —I d’ací no la treies.

Vaig empassar-me el patiment que m’escanyava i no vaig dir res de les llaunes, no era el moment, i ni tan sols sabia si ho acabaria fent, per a què més problemes? Sí que vaig preguntar, en canvi, per la làmina de l’habitació. La mare em digué que allò era una pintura naïf i que l’havien comprada quan havien anat a Madrid durant els tres dies que hi havien passat de viatge de noces. Em paregué preciós que hagueren comprat eixa làmina tan i tan bonica i vaig pensar que potser els pares desitjaven eixa vida del dibuix. El pare preguntà a la mare si recordava la botiga on l’havien comprada i la mare digué que sí, que fou molt a prop de la plaça Major. Vaig preguntar als pares si l’havia pintat un nen petit i em digueren que no, que era improbable, tot i l’aspecte infantil de la pintura. Vaig demanar que un dia em posaren aquell quadre a la meua habitació, que m’agradava molt, i el pare em digué que sí, que quan pintaren.

—Quan se’n vagin aquests dos torrapipes! —digué la mare i després em preguntaren per quina raó mai no ho havia dit fins llavors, però no sé si vaig respondre, només sé que em vaig quedar pensant, amb la mirada encara impregnada de totes les coloraines del quadre que ara miro i que mai no em cansaria de fer-ho perquè cada vegada hi descobrisc quelcom nou, com els arbres..., hui veig els arbres de fulles molt petites i perfilades que fa l’efecte que gratin el cel com si fossin les darreres pinzellades d’una infantesa perduda.

Quan tia Hermínia anà de part, pareixia que de moment el món s’havia d’esfondrar. Tot foren crits i corredisses.

Trencà aigües un diumenge de gener de bon matí al mig del menjador. Es quedà mirant el bassal com si esperara que la criatura hi apareguera de dins l’aigua com un cap-gros. Després d’uns moments de silenci mirant a terra amb les cames obertes començà a cridar que venia el xic que venia el xic. Tots pujàrem a la furgoneta del Xino i anàrem a l’hospital com si se’ns escapara la vida, i quasi que se’ns escapa. El pare anava al davant i nosaltres tres darrera sentint els crits i els esbufecs de tia Hermínia. Els cotxes ens tocaven el clàxon, alguns frenaven i feien viratges bruscament, fou com una carrera embogida, com de pel·lícula de lladres, que tenia el punt i final a la Vall d’Hebron.

Recorde que quan arribàrem, el pare només deia: “Mai més, mai més...” I també deia que havia vist la mort a la Ronda de Dalt i fou llavors que li vingué el vòmit i ho tragué tot al costat d’un fanal mentre la gent se’l mirava i apressava el pas. Després de fer-ho, digué que ja es trobava millor, però que mai més, que millor anar caminant que no pas amb aquell bèstia. Quan deia tot això jo estava al seu costat, ens havíem quedat sols ell i jo; la tia i el Xino ja havien entrat a urgències i la mare tenia la mirada perduda en un ram de margarides grogues, lluminoses i molt petites, que venien en un quiosc que hi havia a la mateixa vorera.

Una vegada a dins vam vore que els pares del Xino havien arribat abans que nosaltres, suposo que algú els devia trucar abans d’eixir de casa, però no sé qui ho féu. El pare del Xino digué que ells havien anat en metro: “És més ràpid, més segur i més net”, digué l’home convençut arremangant-se el jersei i ensenyant la seua polsera gruixuda, i al manco repetí allò de la seguretat i de la neteja tres o quatre voltes. I el meu pare digué que segur que sí, que tenia raó, que tant de bo ell també hi haguera anat en metro i que no sabia com la seua germana no havia parit a la mateixa furgoneta, i que per poc ell no treu el fetge i la vesícula.

A la sala d’espera, el Xino començà a menjar pipes, suposo que per ofegar els nervis, si és que en tenia. Aquell dia tot em féu més fàstic que mai o potser només era una continuïtat d’aquell fàstic del dia dels melindros i de l’ecografia, era com un fàstic que tot ho envoltava. La gent ens mirava i la mare del Xino no parava de parlar amb la meua mare sobre l’habitació que havia preparat per al nét i sobre una sanefa que encara no havia pintat. “Com que l’Hermínia té aquest cos tan complicat que no s’ha pogut vore si serà nen o nena, puix la sanefa encara està per fer”, deia la mare del Xino, aixina com mig ofesa, i vaig pensar que la dona parlava de la sanefa com si fer-la fos una cosa d’aquestes de ciència.

I a la meua mare, això que li diguera que l’Hermínia tenia un cos complicat no li paregué bé. I llavors la paraula contradicció em retornà al cap com un martelleig que jo era incapaç d’entendre.

—Cada persona té la seua constitució i amb això no s’hi pot fer res, oi que m’entén?

—Respongué ofesa la mare sota la mirada atenta del pare del Xino que mirava la meua mare amb una barreja d’admiració i respecte.

Fou una xiqueta.

Quan vaig entrar a l’habitació, tia Hermínia menjava xiclet i feia bombolles i llavors em vaig sentir estranya, era com si tota l’admiració que jo sempre havia sentit per ella s’haguera petat definitivament en aquell moment, com una bombolla de xiclet de maduixa. I vaig pensar que el dia que jo tinguera una xiqueta no menjaria xiclet a l’habitació de l’hospital, no sé per què, potser només perquè feia lleig, potser només per això. Aquell dia tot s’enfonsà en la més absoluta de les misèries, tot excepte aquell quadre naïf que em tenia perdudament enamorada i a voltes fins i tot em pareixia vore’l mentre jo caminava pel carrer o quan mirava la gent, els gestos que feien, la roba que duien, els colors, els núvols que feien formes curioses... Tot era el quadre i el quadre era una vida que no existia, una vida de mentida, però que jo volia convertir en una gran veritat.

La criatura fou xicoteta, molt xicoteta, però estava complerta, segons deien els pares del Xino, després d’afegir que l’espelma de la verge de la Cinta havia funcionat. “Imbècils”, jo només pensava això: “Sou uns imbècils”, però no ho vaig dir, no vaig dir res, ni tan sols vaig dir que la xiqueta era bonica, i ho era, sí que ho era. I destaparen el llitet i els pares del Xino deien que “quines cametes més llargues i que quins ditets més prims i que quin nasset del seu pare i que quines orelletes de l’avi”. Em paregueren els éssers més ridículs del món. Però la mare i el pare no deien res, estaven com cansats, envellits fins i tot.

L’endemà vaig acompanyar el Xino al Registre Civil per inscriure la xiqueta. Volia que anara amb ell perquè si no tenia lloc on aparcar la furgoneta a mi m’hi deixaria a dins i ell aniria sol al Registre.

—M’hi deixaràs com un gos, oi? —Però no em va respondre. El Xino mai no havia pagat en un aparcament, tot i que jo pensava que aquell cotxe tampoc no l’hi deixarien entrar. I bé, el cas és que trobà un lloc sobre una vorera i tots dos anàrem al Registre.

Férem una cua molt llarga i quan ens tocà, el Xino donà els papers de l’hospital a la funcionària i digué que a la seua filla li posava Lilí, i ho digué aixina, amb autoritat. La funcionària li retornà els papers i digué, també amb autoritat, que no, que no podia ser per no sé quin article i perquè a ella no li sortia dels nassos posar aquest nom a una criatura xica. Ja es veia que l’autoritat de la senyora del Registre era una autoritat, diguem que de més categoria que la del Xino, que allà, no hi pintava res. Llavors ell insistí a la seua manera, és a dir, començà a cridar com un verro. Deia alguna cosa sobre els impostos, jo no sabia que ell fos capaç ni tan sols de dir aquesta paraula, però la digué. Vaig pensar que el Xino tenia cops amagats, suposo que en el fons encara em quedava un petit reducte d’admiració per aquell home. Però malgrat la seua persistència, la senyora del Registre digué que no, que a vore quin sant era això de Lilí i llavors el Xino digué:

—Però quin sant ni quines hòsties? —Això se li entengué bé, bastant bé, però tot el que digué després, no, de cap manera. I la funcionària cada vegada posava una cara de no entendre res i fins i tot es tragué les ulleres com per vore les coses més clares. Però res no era clar. Jo vaig estar a punt de dir a la dona: “No s’esforci, senyora, perquè al Xino només l’entén l’Hermínia, i també la seua mare perquè és de la seua mateixa genètica”. Però no vaig dir res, qualsevol parlava davant d’aquell escàndol. I la dona acabà dient que triara un altre nom i llestos i que si no el tenia clar doncs que tornara un altre dia i que passara el següent de la cua i quan digué “el següent” ho féu cridant com per dir exactament això: “El següent!” però el Xino no es movia del taulell.

I llavors jo li vaig dir: “Doncs posa-li Lídia, però tu li dius Lilí”. Lídia era un nom que m’agradava perquè era un nom que feia per una xiqueta, un nom normal i no un nom de gos pequinès com Lilí.

I finalment li posàrem Lídia. Lídia.

Vaig estar contenta perquè m’havia fet cas i perquè Lídia era bonic i sonava alegre amb tantes is, potser tan alegre com el quadre naïf, jo estava fins i tot segura que alguna d’aquelles xiquetes pintades es devia dir Lídia. Però ara veig que la Lídia no és una xiqueta alegre, que el nom no l’ha pas tornada alegre perquè el nom no fa la cosa, ni la persona, ni fa res que no faci un entorn mínimament coherent. La Lídia d’ara és una xiqueta espantadissa i prima, molt prima, perquè suposo que no l’han alimentada bé, i perquè suposo que ha patit, que ha patit molt encara que tot just arribi als deu anys.

Quan aquell dia tornàrem a buscar el cotxe, aquest ja no hi era. Vaig pensar que el Xino faria alguna barbaritat. Es posà d’un roig sanguinolent, molt encès, i començà a clavar puntades de peu contra els vidres dels aparadors i contra les parets fins que féu rotllana. La gent s’aturà a mirar-lo com si fos un mico de fira. Estava com boig. Jo no sé què li agafà o si potser pensà que li havien robat, cosa que era molt improbable, qui podia voler aquell cotxe? Llavors algú arrencà de terra un triangle groc de paper i me l’ensenyà, com per demostrar-me que el cotxe se l’havia endut la grua perquè estava mal aparcat, i allà hi havia el telèfon i l’adreça on podríem recuperar-lo. Però no hi anàrem perquè quan el Xino es tranquil·litzà em digué que no tenia diners per pagar ni la multa ni la grua i que preferia que se’l quedaren perquè total com ja no havia d’anar a l’Alfa, doncs li era igual, ja se’n compraria un altre. I el grup de tafaners es dissolgué i nosaltres anàrem a agarrar un autobús.
Quan arribàrem a l’hospital, un cop a l’habitació de la tia, el Xino començà a dir barbaritats de la dona del Registre. La tia tingué un disgust enorme perquè Lídia li paregué un nom cursi, de xica estúpida, digué això: “És nom de xica estúpida”. I insistí en què no volia que ningú li diguera Lídia, ningú.

—Prohibisc que s’utilitzi aquest nom! —Digué aixina com si fos una sentència. Però jo ja havia pres la decisió: li diria Lídia, sempre li diria Lídia, i li diré Lídia perquè dir-li Lilí podria embrutar encara més la seua vida.

La tia també tingué un disgust enorme per allò del cotxe i li digué al Xino que era un imbècil, que anara a buscar el cotxe i que si no tenia diners que li demanara al seu germà, o siga al meu pare. I ell no sé què li digué, però a mi em paregué que la tia perdia davant meu, i de manera definitiva, tot el prestigi de persona idealitzada per mi, i em feia mal, em resultava difícil acceptar aquell final entre la tia i jo, però em pareixia que no tenia cap altra eixida.

I fou llavors que hagueren de canviar la xiqueta, s’havia pixat o cagat, no ho sé exactament. La despullaren davant nostre i llavors fou que la pena se m’infiltrà definitivament dins la sang, m’anà d’òrgan en òrgan i se m’escampà per tot el cos. A l’espatlla esquerra tenia la nostra taca, xicoteta com un garrafó. Era el desig. Madagascar en miniatura era a l’espatlla de la Lídia. Em féu pena, molta pena, que la xiqueta tinguera la nostra genètica. Però també m’haguera fet pena que tinguera la genètica del Xino. En definitiva, tot em feia pena. Tot. I només volia plorar per mirar de llevar-me la pena de dins, però no ho vaig fer i la pena se’m quedà ancorada en el cos durant molt de temps.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

376 Comentaris

103683 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com