Llegint en aparença

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz
No crec que arribeu a conèixer mai en Iulio Carbone. No crec que arribeu a sentir mai la calidesa del seu alè, ni la suavitat protectora del seu tacte. Si tal vegada arribeu a sentir tot això, ja podeu estar segurs que haureu creuat una frontera impossible de la qual us serà difícil retornar.
Jo vaig creuar aquesta frontera un dijous de setembre d’ara farà dos anys. Aquell dia, Barcelona va patir una impressionant turmenta d’aigua i calamarsa que va endinsar la ciutat en el desconcert que creen les rutines trencades: talls d’electricitat, vagons de metro aturats a dues estacions de la línia 3 i considerables endarreriments dels autobusos. Jo havia arribat xopa a l’estació de França i més tard que mai; passaven pocs minuts de les set del matí. Venia maleint el retard del meu autobús i el vent que embogia la pluja i el meu paraigua verd, aquell amb la inscripció "Barcelona, t’estimo", que havien regalat amb un dominical d’algun periòdic, ja no recordo quin. Vaig obrir la persiana metàl·lica del quiosc de l’estació i vaig ordenar els diaris que m’hi havien deixat. Me’n faltaven alguns i vaig imaginar-los flotant en el port, com vaixells de paper a la deriva. Després de posar-ho tot a punt, i a l’espera que arribés algun client, vaig començar a llegir, sempre ho feia, era la manera millor de passar l’estona voltada de la premsa del dia, de les revistes del cor i de les piles de passatemps que omplien els meus expositors i que no m’atreien en absolut. Vaig començar a llegir Creixent en aparença, la darrera obra de Madeleine Spencer.
El protagonista de la novel·la era Carbone, el meu detectiu favorit. Li seguia les passes amb tant d’afany que una novel·la seva arribava a trastocar-me, era com viure una altra vida, més interessant que la meva, per descomptat, que només tenia l’al·licient de la rutina diària, truncada de vegades a causa d’un dia de pluja com aquell dijous. Creixent en aparença era la darrera novel·la que l’autora feia sobre la sèrie Carbone a causa, segons havia dit, d’una certa lassitud literària. Ho havia anunciat a la llibreria Negra i Criminal durant la presentació del llibre aquell mateix mes de setembre. Era l’únic llibre de la sèrie que havia presentat a Barcelona i que, enigmàticament afirmà, també clouria a Barcelona. Em semblava impossible que fos la darrera novel·la i em va doldre, però contra la voluntat de l’autora no s’hi podia fer res. En aquella novel·la, a Carbone se’l veia més agut que mai, però era cert que tenia una mena de deix de tristesa que mai abans no li havia copsat.
El tren de Milà va arribar a les nou i un minut, com tenia previst, i em va estranyar que la pluja no hagués interferit en el comboi. Només vaig aixecar el cap del llibre quan vaig sentir que els altaveus n’anunciaven l’arribada: “Tren Hotel Salvador Dalí, procedent de Milano”. I llavors una senyora em va demanar uns sudokus. Em va dir que tot just n’estava aprenent, que si la distreien molt, tot i que no en sabia gaire, i que si d’ençà que havien assassinat el seu gos era la seva diversió preferida... Me la vaig quedar mirant amb aquella cara de... a mi què m’explica... i ni tan sols no li vaig respondre. Però em va sobtar quelcom: acabava de llegir que uns assassins a sou havien matat el fox-terrier de Carbone i aquest l’havia trobat, poc abans de partir cap a Barcelona, al safareig de casa seva ofegat en un bassal de sang. La dona va marxar remugant entre dents —no devia agradar-li la meva mirada impassible—, i deixant-me el llibret de sudokus al taulell, era l’exemplar 55.
I va ser llavors, quan el tren de Milà va obrir definitivament les portes, que la figura del detectiu Iulio Carbone va aparèixer a les andanes de l’estació de França, sota la volta de vidre i ferro, sota la boirina que impregnava l’aire. Caminava posant-se la gavardina i el barret de feltre. Contrastava amb el noi del tatuatge al braç que caminava apressat i amb dues dones d’edat avançada i amb vestits florejats que arrossegaven maletes voluminoses. Però ningú no se’l mirava, només jo. No duia res, cap paquet, cap bossa. Semblava que no venia d’enlloc, com de vegades passa amb els personatges d’algunes novel·les que un bon dia apareixen a les nostres vides i no tenen passat sinó futur perquè ja no ens poden deixar. Avançava lent, impassible, alçant la vista de tant en tant cap a l’estructura metàl·lica de l’estació, potser admirat per la supèrbia de la construcció, submergit en una mena d’aurèola que el feia únic en aquell món de viatgers anònims. A partir d’aquell moment, Carbone va ser el centre de l’estació, l’únic personatge que es bellugava sobre el terra de marbre, l’únic capaç de creuar la seva mirada amb la meva.
Vaig aixecar-me i em vaig acostar a l’entrada del quiosc amb el llibre a les mans, com si portés un amulet capaç de lligar-me definitivament a aquell home. Tot ho feia amb cert espant de mi mateixa perquè sabia del perill que Carbone corria a Barcelona. Llavors vaig tenir la idea més agosarada de la meva vida: ajudar Iulio Carbone en la investigació i acabar amb la xarxa de traficants d’obres d’art que aquella mateixa nit pretenien introduir-se en el MNAC i sostreure "La Vicaria" i altres obres de Fortuny, igual que havien fet amb "El fumador d’opi", una altra obra del mateix pintor que havien sostret del museu Poldi Pezzoli de Milà i que encara es trobava en lloc desconegut.
Ell es va acostar al quiosc. Aleshores, la inquietud em va recórrer la pell com si els cristalls de calamarsa, que llavors queien com projectils sobre Barcelona, traspassessin la volta de l’estació en una repicada intensa i violenta i poguessin acabar fins i tot amb la meva vida. Em va demanar la premsa del dia, tota la premsa del dia. Jo l’hi vaig donar amb un punt d’heroïcitat. Carbone era el detectiu de novel·la negra més atractiu d’Europa, ho corroborava aquella blavor serena de la seva mirada penetrant, aquell cabell negre esquitxat de brins blancs com el cotó, aquell posat impecable de la seva gavardina i el seu barret encara que hagués viatjat durant tota la nit. Carbone era l’home que assetjava nit i dia delinqüents que un dia o altre acabaven a les seves mans, com si aquestes fossin xarxes de gran contundència contra el mal. Però Carbone era també l’home dels amors fracassats, sempre traït en les seves esperances d’estabilitat i això encara me’l feia més proper i em feia semblar de sobte una donzella als peus del seu heroi. Per primer cop el tenia davant meu, a Barcelona, i jo em sentia emmudida per la seva presència, per la calidesa de la seva veu i pel seu gest afable en agafar tota la premsa del dia.
Després d’abandonar el quiosc va seure en un dels freds bancs de l’estació, en aquell que està més a prop de la maqueta, el de l’esquerra. Jo vaig continuar llegint el llibre perquè no volia trencar els lligams que m’unien a la teranyina que aquell home havia teixit al voltant dels delinqüents d’obres d’art i de la qual ara de sobte jo també en formava part. Però llavors, a mesura que avançava en la lectura, vaig saber que els traficants havien vingut en el mateix tren i que uns s’encarregarien de capturar Carbone al vespre, al port, i que poc més tard uns altres farien efectiu el robatori. Vaig mirar l’estació a la recerca dels homes que el seguien i que havien d’haver baixat del mateix tren. Però no vaig ser capaç de descobrir res més que una mena de joc de llums i d’ombres que disfressava l’estació amb una certa timidesa; el sol naixia apocat i entristit després de la furiosa calamarsada i vaig pensar que al final el dia s’acabaria arreglant. Hi havia gent que hi entrava i que en sortia, gent que esquitxava l’estació de gotes d’aigua i d’abraçades, però jo no sabia veure els sospitosos i vaig lamentar aquella imperícia meva malgrat les hores de novel·la negra que ja duia a les meves espatlles.
Ell va arrencar algunes pàgines dels diaris. Intercalats en els anuncis per paraules hi havia la clau per trobar els delinqüents, un missatge del cap de l’operació enviat des de Milà indicava l’hora i el lloc de la trobada al port amb Carbone i l’hora del robatori al MNAC. Jo ho acabava de llegir. Mentre ell guardava les notícies a la butxaca interior de la gavardina després d’interpretar aquells anuncis, va desar els diaris dins d’una paperera. Va ser llavors que em va semblar que el vigilaven dos homes situats a banda i banda de l’estació, eren ells, n’estava segura perquè no duien cap bossa i la seva atenció no s’adreçava a les pantalles informatives sinó al mateix Carbone, a qui no treien l’ull de sobre. I em vaig espantar.
Però llavors, Carbone se’m va acostar de nou i em va demanar un plànol de Barcelona. Jo ja el tenia preparat al taulell perquè la meva lectura era més ràpida que la seva vida. Li vaig assenyalar la situació exacta de l’estació en el plànol. Mentre li ensenyava, se’m va acostar molt. Jo també vaig fer-ho. A cau d’orella vaig dir-li que un dels homes que el seguia es trobava sota el rellotge, a l’arcada central, que no mirés, que era allà mateix. Ell em va mirar en silenci, se’m va acostar a l’orella i em va dir: “Creixent en aparença, saps on és?”. Vaig emmudir. Ho sabia, sabia que acabaria demanant-m’ho.
Finalment, i després d’un breu moment de silenci, vaig dir-li que el meu cosí matemàtic me n’havia parlat i llavors va mirar el meu llibre, que a la vegada era el seu, me’l va tancar i va dir: “Acompanya-m’hi”. I després em va somriure d’aquella manera que només sap descriure M. Spencer. Un rictus commovedor va il·luminar-li el rostre, la mirada, i llavors un retall de llum va entrar pels vitralls de l’estació i va convertir aquell dijous en un dia d’ombres i de llums, de gotes que queien esparses i d’un sol que havia emmudit definitivament.
Quan vam baixar els esglaons de l’estació i vam sortir al carrer ja hi havia els primers llums del capvespre. Les gotes van clapejar de nou el paviment i la seva gavardina i llavors em va agafar per la cintura i va obrir el meu paraigua de lletres cridaneres. Ell va somriure en llegir-les. “L’estimes de debò?”, em va preguntar. I li vaig respondre que sí, que molt, i llavors em vaig inquietar perquè la seva mirada em va semblar xopa de malenconia.
La nit era cada cop més una glopada fosca que submergia Barcelona en la humitat dels bassals i en la il·luminació tremolosa a causa de l’aigua que queia. Ens vam encaminar cap al passeig Joan de Borbó i mentre ho fèiem vaig intuir que jo donava sentit a la seva existència a Barcelona, que jo completava aquell cercle de la seva vida i això em feia resistir-me a creure que era el seu darrer viatge. Ens movíem molt a prop de la paret, tornava a notar molt proper el seu alè, la seva veu de baix, tan rogallosa com Spencer explicava, i em vaig sentir feliç, tan feliç que hauria cridat sota la pluja. Ens vam aturar en el semàfor vermell del Pla de Palau, recordo que va passar l’autobús 45, el que cada dia em porta des de casa meva a l’estació de França, i el vaig percebre llunyà, molt llunyà, perquè en aquell moment jo ja havia creuat una frontera de difícil retorn.
Vam travessar el carrer mig arronsats perquè de nou el vent es bastia contra nosaltres com un enemic indefugible. Ens vam aixoplugar sota els porxos d’en Xifré i allà vaig tornar a sentir el seu alè càlid i les seves mans protectores que em tocaven la galta i m’agraïen que estigués amb ell en aquella Barcelona de llambordes humides. Hi havia algú més sota els porxos, però no m’hi vaig fixar.
Quan la pluja va minvar, vam continuar el camí cap al mar. Al passeig Joan de Borbó vam veure la primera xifra encastada a terra: 10.346 en un neó vermell i encès que em feria, i després la següent i l’altra i l’altra... Vam caminar sobre aquelles xifres que decreixien seguint un ritme matemàtic antic. “La proporció de la vida”, va dir-me Carbone. I vaig recordar la relació de cadascuna d’aquestes xifres amb el quadre robat a Itàlia i amb els que havien de robar a Barcelona aquella mateixa nit, i fins i tot amb el llibret de sudokus que pel matí havia ofert a aquella senyora: el 55. I després em va dir que també podien ser la clau per a un poema que un dia em dedicaria si tot anava bé.
I de sobte em va dir: “Mira, són aquells. Deixa’m, abandona’m!” Però no el vaig deixar. Quan va posar el peu sobre la xifra 89, van començar els trets. Ell va treure l’arma apuntant cap a la incertesa de la boira, però la llum d’aquella xifra maleïda va convertir-lo en una diana en la intempèrie de la nit fosca. Una bala va impactar-li en el pit. Mentre jo m’ajupia per ajudar-lo vaig veure-li la gavardina xopa d’una sang que s’escolava tan densa com la tinta. Vaig agafar-lo per la cintura mentre ell em mussitava que el deixés morir, que marxés d’allà, que jo corria perill. Però deixar-lo hauria estat perdre’l definitivament. Vaig arrossegar-lo fins a la vorera del davant per tal d’allunyar-nos d’aquella bogeria de trets. Miraculosament, un taxi va arribar mentre se sentien els udols dels cotxes de policia que arribaven de tot arreu. Quan vam pujar al taxi, vam veure com els agents de policia corrien com llebres pel passeig i mentre uns es perdien pels carrers adjacents, uns altres encerclaven un home estès a terra ferit de mort per una bala de Carbone. Se sentien crits de fons i llavors els vehicles semblaven detinguts per primera vegada aquella nit. Els balcons es van començar a il·luminar i es veia gent que hi treia el cap a la recerca de l’enrenou que desvetllava aquella nit que només convidava a la lectura. El taxi ens va retornar a l’estació.
Ens vam aturar al bell mig de l’estrella del vestíbul: jo, xopa i esbufegant; ell, tremolant de mort. Vam arribar fins les andanes i ens vam asseure en un d’aquells bancs amarats d’una humitat glaçada. El seu rostre va anar empal·lidint de manera definitiva tot recolzat en el meu braç.
Mentre partia el darrer tren cap a Milà, Carbone va deixar d’existir. Érem al costat de la via 5.
Vaig tornar al quiosc amb el meu paraigua i el seu barret de feltre a la mà. Quan vaig tancar el llibre, un noi jove em va demanar uns sudokus. Vaig donar-li l’exemplar 55 que encara tenia al taulell i vaig mirar-lo amb la indiferència pròpia de la llunyania.
En baixar la persiana del quiosc, la nit ja havia traspassat definitivament cada racó de l’estació. Ni tan sols havia menjat en tot el dia. Quan abandonava l’estació, els pocs passatgers que llavors hi havia es mostraven pendents de les pantalles informatives i dels rellotges, però ningú no mirava Carbone, com si no existís.
Ara que ha passat el temps, de tant en tant encara em sembla veure Carbone fent-me aquell somriure de llum. Però ja no ens podrem apropar amb la intensitat que ho vam fer aquell dia de setembre, ni podrem caminar sobre les llambordes, ni sobre la sèrie numèrica de Fibonacci. De tant en tant, encara parlo d’ell, sobretot quan algú s’estranya de veure el barret de feltre que tinc al penjador del quiosc.

Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC


  • Bcn T'estimo[Ofensiu]

    Gràcies per participar!

    Recorda que el següent pas, un cop escrit i penjat el relat, és enviar un correu a l’Associació de Relataires en Català (associacio.relataires@gmail.com) tot indicant:

    - enllaç directe cap a l’espai de RC on tens penjat el relat
    - nom i cognoms reals (en cas de ser menor d’edat i, per tant, no poder estar associat a ARC, cal que indiquis, a més a més, el nom del pare/mare/tutor que pertany a l’Associació)

    Un cop enviat el correu rebràs un acusament de recepció i, després de verificar que el teu original compleix totes i cadascuna de les bases del concurs (extensió, pertinença a l’associació...) passaràs a la fase de selecció.

    Gràcies de nou. Cordialment,

    ARC

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

376 Comentaris

101661 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com