Detall intervenció

Ruleta russa

Intervenció de: Edgar Cotes i Argelich | 13-12-2014

Tremint tot ell, s’acosta el canó a la testa. Sap que prorrogar l’acte no arreglarà res. Així doncs, quasi sense dubtar prem el gallet. Un clec sord li indica que no ha passat res. Vasilly sospira alleujat, tot allargant la pistola al seu contrincant. El rostre d’aquest és un llibre obert.

Ja han esgotat quatre intents dels sis possibles: tan sols queden dues possibilitats, una d’elles fatal. Però tot i temorós, accepta l’arma. Mikhaïl no té cap més remei, tot plegat no es pot aclarir de cap forma més. Imita el gest del seu company de joc, bo i apuntant al seu propi crani. No passa res. Amb un xiscle sorollós d’alleujament, l’home retorna el revòlver al seu oponent.

En realitat, Vasilly, si hagués pogut hauria disparat al seu contrincant tan bon punt hagués tingut l’arma a les mans. No era pas un home de paraula. Tanmateix, els hipnòtics ulls d’aquell monjo alienat, repenjant en la paret del fons, l’insten a seguir una partida amb un final ja dictat.

Vasilly empassa saliva.


Respostes

  • Vasily
    touchyourbottom | 13/12/2014 a les 11:22

    Vasily va descobrir que el seu nom significa 'regal'. Va somriure recordant l'àvia que ja no hi era que l'havia triat. La trobava a faltar. Recordava aquelles tardes en aquell pis atrotinat i humit davant el Mediterrani d’estòmac contaminat en què mentre els pares suaven la cansalada per quatre xavos ella li havia llegit en la seva llengua una història molt llarga i trista que amb prou feines entenia, però que li va deixar pòsit.

    Vasily va esdevenir un noi solitari i un pèl asocial. Li agradava caminar prop dels camps conreats, mirava els treballadors feinejant. La terra l'atreia, mantenia la sang d'avantpassats mugics. S'aturava sovint a contemplar el cel. Sentia al cor el príncep Bolkonski copsant la pau eterna entre el sorollós camp de batalla, ferit de mort.

    No va ser perquè a l'institut estudiaven els autors russos. Va ser per necessitat cada cop més imperiosa. Vasily va retrobar el llibre de Tolstoi, un gran volum oblidat i esgrogueït, en un armariet a tocar d'una paret escrostonada que també contenia'unes capses de caviar buides i rovellades, una ampolla de vodka pseudogenuí, la postal emmarcada del museu de tancs de Kubinka i un ninot d'artesania de palla esdevingut dubtós amulet de la bona sort.

    Vasily desitjava abraçar l'ànima de Tolstoi i la de l'àvia i totes aquelles ànimes amalgamades en aquella obra. Va plorar: no entenia què deia. Va haver de conformar-se amb la traducció al català demanada a la biblioteca municipal. La va devorar.

    En acabat, va haver de pujar al terrat de l'edifici, espai sòrdid esquitxat de merda de gavinots. Es va aclarir la gola per poder cridar per la vida que no hauria de dependre de guerres paus.

    tyb

    • Aquest! (amb algun arranjament potser més kumba, o new age, o com es vulgui, i gràcies per l'avís)
      touchyourbottom | 13/12/2014 a les 22:41
      Vasily va descobrir que el seu nom significa 'regal'. Va somriure recordant l'àvia que ja no hi era que l'havia triat. La trobava a faltar. Recordava aquelles tardes en aquell pis atrotinat i humit davant el Mediterrani d’estòmac contaminat en què mentre els pares suaven la cansalada per quatre xavos ella li havia llegit en la seva llengua una història molt llarga i trista que amb prou feines entenia, però que li va deixar pòsit.

      Vasily va esdevenir un noi solitari i un pèl asocial. Li agradava caminar prop dels camps conreats, mirava els treballadors feinejant. La terra l'atreia, mantenia la sang d'avantpassats mugics. S'aturava sovint a contemplar el cel. Sentia al cor el príncep Bolkonski copsant la pau eterna entre el sorollós camp de batalla, ferit de mort.

      No va ser perquè a l'institut estudiaven els autors russos. Va ser per necessitat cada cop més imperiosa. Vasily va retrobar el llibre de Tolstoi, un gran volum oblidat i esgrogueït, en un armariet a tocar d'una paret escrostonada que també contenia unes capses de caviar buides i rovellades, una ampolla de vodka pseudogenuí, la postal emmarcada del museu de tancs de Kubinka i un ninot d'artesania de palla esdevingut dubtós amulet de la bona sort.

      Vasily desitjava abraçar l'ànima del gran novel·lista i la de l'àvia i totes aquelles altres amalgamades en aquella obra. Va plorar: no entenia què deia. Va haver de conformar-se amb la traducció al català demanada a la biblioteca municipal. La va devorar.

      En acabat, va haver de pujar al terrat de l'edifici, espai sòrdid esquitxat de merda de gavinots que les rates salamenyes llepaven de nit. Es va aclarir la gola per poder cridar per la vida que, més enllà de llengües i territoris, la vida, el més sagrat i respectable, no hauria de dependre de voluntats de poder que un cop han germinat s'enforteixen fent florir guerres i marcint paus.
  • RE: Repte 576 .escuradents
    rnbonet | 13/12/2014 a les 16:04
    Vagina Figueres Seminova deixà el llibre a la cadira, encengué un caliquenyo, féu una xuclada profunda i es repenjà al balcó, entre la barana i la paret. Un meteorit creuà l'espai, just travessant el fum exhalat per la cinquantenària. La conseqüència del fregament de la roca travessant l'atmosfera li féu recordar aquell assumpte de jovenesa, de l'època d'agent doble. I mentre recordava, intentà reprimir un somriure.
    Kruschev havia fracassat en l'intent de política agrària basada en el cultiu majoritari de dacsa. La guerra freda seguiria uns anys més, alentada pel sorollós abatiment del famós avió espia U-2 i l'apresament del pilot. Els serveis secrets dels dos estats bollien; no mai hi havia hagut tanta activitat en un i altre bàndol. L'ONU intentava aclarir termes i demanava pau.
    I fou aleshores quan Vagina, de pare català i mare russa, entrà en escena, inventant-se un pla secret
    del Komitern per tombar l'imperialisme.
    Vagina Figueres Seminova no aguantà el somriure i esclatà en una rialla mig comprimida.
    El pla, preparat i urdit una nit de sexe continuat amb el company Vladimir Bentrempat i Pocasolta, havia tingut un èxit aclaparador. I era ben senzill. I era ben surrealista. I era excessivament infantil. Potser per això va triomfar.
    Consistia en montar a diferents gulacs russos fàbriques manuals d'escuradents. Fer escuradents a torn, manualment, i de fustes exòtiques o de fustes nobles. I només un centenar de cada arbre mil·lenari. I tots numerats i amb garantia d'origen, embolcallant-los en pols d'or i venent-los a preus exorbitants. La CIA se'l va creure, i en conseqüència, tots els governs del món també se'l van creure.
    Opinaven: d'una banda, significava la pràctica deforestació de l'Amazones i de certs boscos africans; d'altra, la quasi desaparició de les grans fortunes mundials.
    Ara, la rialla de la Vagina era franca, profunda, immensa.
  • RE: Repte DLXXVI (576): Rússia
    rnbonet | 13/12/2014 a les 16:29

    Potser al posssible lector li caldran esforços per comprendre. El títol caldria que fos "Escuradents a preu d'or" o una cosa semblant.
  • Ruleta russa
    Edgar Cotes i Argelich | 13/12/2014 a les 18:51
    Tremint tot ell, s’acosta el canó a la testa. Sap que prorrogar l’acte no arreglarà res. Així doncs, quasi sense dubtar prem el gallet. Un clec sord li indica que no ha passat res. Vasilly sospira alleujat, tot allargant la pistola al seu contrincant. El rostre d’aquest és un llibre obert.

    Ja han esgotat quatre intents dels sis possibles: tan sols queden dues possibilitats, una d’elles fatal. Però tot i temorós, accepta l’arma. Mikhaïl no té cap més remei, tot plegat no es pot aclarir de cap forma més. Imita el gest del seu company de joc, bo i apuntant al seu propi crani. No passa res. Amb un xiscle sorollós d’alleujament, l’home retorna el revòlver al seu oponent.

    En realitat, Vasilly, si hagués pogut hauria disparat al seu contrincant tan bon punt hagués tingut l’arma a les mans. No era pas un home de paraula. Tanmateix, els hipnòtics ulls d’aquell monjo alienat, repenjant en la paret del fons, l’insten a seguir una partida amb un final ja dictat.

    Vasilly empassa saliva.
  • RE: Repte DLXXVI (576): Rússia
    aleshores | 13/12/2014 a les 21:45
    Pauipapov
    Pauipapov rellegeix el diari Pradva (la veritat), l'actual, no gaire diferent del seu. Ex membre del partit, el seu fill regenta ara el petit hotel que es va quedar per uns pocs rubles en la ràpida transició al capitalisme salvatge que va liquidar els bens públics per donar-los a qui ja els tenien, sí, però només en usdefruit, cal aclarir.
    En les quatre parets de la seva cantina es van anar ofegant en vodka, fins que no van poder pagar, bastants veins seus que no es van adaptar als nous temps. No sè n'ha sabut res més; hi ha un buït a les estadístiques. No s'ho podien creure: tot allò que els comunistes els havien dit del capitalisme era cert, l'únic cert del que deien. Les dades de les collites prou be savien que no n'eren de certes i que tot faria un pet sorollós.
    El seu fill, Aprofitinsky, ha aconseguit fer-se amb les terres d'un besavi. L'hotel era la casa pairal de l'amo a qui la revolució va prendre el patrimoni per repartir-lo entre els pagesos. Era la època de "pau i pa"! Així el van batejar a ell. No mès guerra i volem menjar. Amb aquest slogan va caure el tzar, una espècie de dirigent ppero de la zona.
    Tot es rovella: els esperits més lliures es fan esclaus i els més nobles es corrompen, amb un o altre motiu. Ara que ho sabem no ho podem posar en pràctic! L'home és bo per natura, diuen alguns llibres, però massa bo, fa babau! devien pensar.
    Tanmateix, la Unió Alemanya torna a passejar-se per Ucraïna: els deixes una estona tots sols i torna l'esvàstica, renoi! com són els oligarques, ressentits! Potser al final el net del Pauipapov, el fill de l'Aprofitinsky, s'acabarà dient Femhobequetcov.
  • Putingrad
    Maurici | 14/12/2014 a les 13:44
    Boig de ràbia i impotència, llença el llibre a terra i d’una puntada de peu l’estampa a la paret. Penedit, el recull. Amb un plor sorollós que no té aturador, comença a picar amb el cap a la paret cada cop més fort, en un intent fallit i absurd d’aclarir la ment. Quan la sang ja comença a rajar pel front, una gota taca la portada del llibre. L’obre pel final, busca la darrera pàgina i la torna a llegir frenèticament per enèsima vegada. Com ha pogut ser tan cec, tan literalment idiota, de no adonar-se que l’Alekséi s’havia convertit en un jugador patològic, es diu a si mateix.

    Tanca el llibre i respira a fons. Considera que ha fracassat com a pare, però el suïcidi d’un jove (més que jove, un adolescent!) atrapat per l’addició del joc no deixa de ser un exemple esfereïdor d’una societat en fase terminal. Algú, en algun lloc, s’ha enriquit amb els diners que el seu fill ha perdut. Algú, en algun lloc, ha comès un crim, i com que les autoritats no només no fan res, sinó que en són còmplices, decideix que serà ell mateix qui apliqui el càstig. Deixa el llibre al prestatge, al costat dels altres, i diu en veu alta: segur que tu m’entens, estimat Fiodor.

    Tres dies després, la policia publica una nota de premsa curta i concisa: un terrorista txetxè s’immola amb un cinturó de bombes al casino de Moscou i mata quaranta persones. El president assegura que les morts no quedaran impunes.
  • Les noies russes
    Mercè Bellfort | 14/12/2014 a les 18:46
    La va conèixer a la cafeteria on ell treballava. Mentre servia cafès i pastissets darrera la barra del bar universitari l'Eric no podia treure els ulls d'aquella jove estudiant russa, alta, amb un somriure encantador. Ella, la Natasha, junt amb la seva amiga Martina, estaven ben concentrades compartint la lectura d'un llibre sobre la vida de Rasputin. Ben curiós: una llegia un capítol en veu alta, i en acabar-lo, l'altra reprenia la lectura. Malgrat l'ambient sorollós del local, elles, ben compenetrades, avançaven en la que se suposava era més aviat una tasca obligada per part d'algun professor que no pas per gust propi. Així ho entenia l'Eric, repenjat ara a la paret cantonera, a tocar de la taula de les noies russes. Havia finalitzat el seu torn de tarda i, abans de tornar a casa, volia esbrinar alguna cosa sobre les noies. Bé, en realitat, sobre la Natasha.

    No li va costar gaire: les rialles de la Natasha, provinents dels comentaris sobre l'excentricitat del personatge rus en qüestió, van arribar a les seves orelles. Aquell riure eixordador captivà de tal manera l'Eric que no va poder evitar apropar-se a la taula.

    -Caram, que divertides esteu! Sembla que dóna molt de si aquest llibre, oi?

    Tenia una traça especial connectant amb les persones, l'Eric. Era seductor de mena i ho sabia. Així que va obrir la boca va voler aclarir que no pretenia en absolut interrompre la seva intimitat. Elles li ho van agrair, ja que els faltà temps per dir-li que s'acabaven de comprometre com a parella, i que volien gaudir, soles, del moment.

    L'Erik quedà tan glaçat com el terra del carrer, que ja trepitjava d'esma. Quines absurditats s'arriben a fer quan un s'enamora -reflexionava mentre encenia amb amargor un cigarret que esgotà en poques pipades.
  • Les noies russes (aquest)
    Mercè Bellfort | 14/12/2014 a les 19:31
    La va conèixer a la cafeteria on treballava ell. Mentre servia cafès i pastissets darrera la barra del bar universitari l'Eric no podia treure els ulls d'aquella jove estudiant russa, alta, amb un somriure encantador. Ella, la Natasha, junt amb la seva amiga, Martina, estaven ben concentrades compartint la lectura d'un llibre sobre la vida de Rasputin. Ben curiós: una llegia un capítol en veu alta, i en acabar-lo, l'altra reprenia la lectura. Malgrat l'ambient sorollós del local, elles, ben compenetrades, avançaven en la que se suposava era més aviat una tasca obligada per part d'algun professor que no pas per gust propi. Així ho entenia l'Eric, repenjat ara a la paret cantonera, a tocar de la taula de les noies russes. Havia finalitzat el seu torn de tarda i, abans de tornar a casa, volia esbrinar alguna cosa sobre les noies. Bé, en realitat, sobre la Natasha.

    No li va costar gaire: les rialles de la Natasha, provinents dels comentaris sobre l'excentricitat del personatge rus en qüestió, van arribar a les seves orelles. Aquell riure eixordador captivà de tal manera l'Eric que no va poder evitar apropar-se a la taula.

    -Caram, que divertides esteu! Sembla que dóna molt de si aquest llibre, oi?

    Tenia una traça especial connectant amb les persones, l'Eric. Era seductor de mena i ho sabia. Així que va obrir la boca va voler aclarir que no pretenia en absolut interrompre la seva intimitat. Elles, li ho van agrair, ja que els faltà temps per dir-li que s'acabaven de comprometre com a parella, i que volien gaudir, soles, del moment.

    L'Eric quedà tan glaçat com el terra del carrer, que ja trepitjava d'esma. Quines absurditats s'arriben a fer quan un s'enamora -reflexionava mentre encenia amb amargor un cigarret que esgotà en poques pipades.
  • I si...
    vitriol | 14/12/2014 a les 21:25
    La tarda i el fred queien sobre Moscou i les parets de l'oficina de la Komintern es tornaren més fosques i grises, encara.
    -Tinc una preparació militar fora de tot dubte, un petit exercit a mig formar, però fidel i quasi quatre milions de pessetes de les comunitats catalanes a Sud-amèrica per a gastar en armes...
    En Macià es passeja per la sala. Cansat.
    Els altres homes que eren a la reunió se'l miraven sense dir res. Malgrat que en Bukharin n'havia parlat molt bé d'ell i que, fins i tot, havia escrit al Pravda alguns articles lloant la seva figura, en Zinoviev, cap del govern de l'URSS, no opinava el mateix. Sabia que de comunista no en tenia res.
    En Macià ja havia pres la seva decisió .
    -Senyors, des d'aquest moment dono per acabada la comissió de treball entre Catalunya i l'estimada Rússia. Estic segur que esteu destinats a aconseguir grans fites en bé de la humanitat. Peró quan jo marxi haureu deixat escapar una de les millors...
    L'Andreu Nin s'aixecà i l'acompanyà en el seu caminar al voltant de la taula plena de llibres i fulls d'esborranys.
    -No sigueu ximple, Francesc. Em d'aclarir molts punts... Es tracta de geopolítica... No ens podem moure a rampells...
    En Nin havia estat l'intermediari entre en Macià i la Komintern.
    -... pensi que sense la Internacional Comunista no tindrà prou suport per aconseguir el seu propòsit ni poder-se mantenir fort enfront d'Espanya ni obtenir reconeixement internacional...
    -Tant em fa el que digueu. No desistiré en el meu afany. Sol o acompanyat heu de saber que l'alliberament de Catalunya serà un fet.
    Sense dir res més, sortí donant un sorollós cop de porta.

    Gairebé un any després, la Gendarmeria francesa el detingué a Prats de Molló.
  • El darrer estiu
    bloodymaruja | 14/12/2014 a les 22:22
    Estimada Nàdia:

    Fa uns quants dies que hem arribat i ja trobo a faltar els partits de tenis i les divertides vetllades que passàvem jugant a les cartes.
    L’Alèxis està una mica millor. La mare diu que deu ser pel canvi d’aigua i l’aire pur que es respira aquí . Jo no ho veig així , penso que li ha anat bé allunyar-se de la canilla de xicots de Sant Petersburg. Saps que no fa gaire els vam atrapar fumant? . El meu germà mai no s’ha adonat de la seva mala salut i segueix fent el que li sembla d’amagat dels pares.
    Però saps que el senyor Burgman encara el defensa? No fa gaire ens va portar un dels llibres que haurem d’estudiar aquest any: “Els Diàlegs”, de Plató. Es col•locà les ulleres sobre el nas de patata, es va aclarir la veu fent un gargamell i ens va fer callar amb un sorollós cop de puny a la taula ( a la Tatiana i a mi se’ns havia escapat una mica el riure) i va llegir:

    -Els joves avui en dia són uns tirans. Contradiuen els pares, devoren el seu menjar, i falten al respecte els seus mestres.
    Llavors va afegir, seriós i senyalant l’Alexis ;
    -Però si els joves no fossin rebels ,encara no existiria la roda. Oi que tinc raó , altesa?.
    Per cert: Què has tornat a veure el jove Dimitri? . Saps qui vull dir , oi?; El florista que va portar el ram a la mare per l’ aniversari. L’endemà va tenir la gosadia de donar-me una rosa amb una carteta que ja et llegiré. La tinc amagada en un forat de la paret , sota el llit.
    Escriu-me aviat; Diuen que és millor que passem aquí l’estiu.
    La teva amiga

    Anastasia Nicolaeivna Romanov
  • RE: Repte DLXXVI (576): Rússia
    montserrat vilaró berenguer | 15/12/2014 a les 18:32
    La noia mirava encuriosida tots els sabons i sabonets, gels espelmes i demes falornies de la botiga. Jo m' hi vaig acostar sonrient com tota bona venedora i li vaig preguntar si nesessitava quelcom. Va contestar amb un carala amb un deix una mica extrany. Va dir, no gracies senyorra, es que es molt bonic.
    Gracies li vaig contestar, si que jo es i els sabons i cremes son naturals.
    Ja ho veig, al meu poble no havia res de tot aixi, be i de altres coses tampoc.
    De on ets maca?
    Soc rusa, de un poblet aprop de Moscou.
    Un bonic pais!. A mi m'agraden els escriptors russos. Chejov, Tolstoi. i la musica tambe es marevellosa, li vaig contestar.
    De verirat, la noia li espurnejaven els seus ulls blaus.
    Si i tant, sempre he volgut visitar Rusia i mai he pogut, vai lamentarme.
    Em va sonriure tristement i va dir, jo sempre habia volgut marxar, i miri un cop aqui la trovo a faltar. No es extrany aixo ???
    No suposo que no, i sobre tot ara que es Nadal....
    Si per aixo, i aqui tampoc estic tant be. Senyora gracies els productes son bonics pero no els puc comprar. Allavors vaig agafar el sabo mes bonic i li vaig donar.
    Ohhh!!! Gracies va dir, em dic Tatiana, moltes gracies ja tornare.
    Pero no va tornar.
  • Lo
    gypsy | 15/12/2014 a les 23:49

    Lolita photo Lolita_zps61789e21.jpg



    Vladimir, quina pallissa de llibre! M’has encasellat per sempre. Sóc la teva esclava engabiada. No faré res més de bo per culpa teva. Em faig creus com vas aconseguir que en Kubric dugués el llibre al cinema. I la sort que en vas tenir! Qui t’hauria llegit si no fos per mi?

    Per què vas fer que en Humbert fos el meu pare? Pobre miserable, feble, adorable papà... També m’hauries d’aclarir la personalitat que li vas atorgar a la meva mare, la Chantalle. Histèrica i gelosa. Que poc original i misogin.

    Com els vas entabanar a tots. Tant com jo a Mr. Humbert, ballant amb el hula hoop. Ell, mirant, la baba caient-li cap al coll deixondint el desig, contenint-se amb totes les seves forces. Quin plaer Vladimir. El plaer del poder en una nena de dotze anys. Impagable. Això no m’ho ha donat ningú més que tu. Tu, en la teva vellesa perversa, com la d’en Humbert. També et trobava fastigós. T’excitaves mentre escrivies les escenes de sexe? T’agradaven les noietes espavilades de reaccions ràpides i generoses? No, no. Tot és ficció. Sóc escriptor. Sis plau. Jo sé de les teves pulsions més íntimes. M’has escrit. Sóc el teu personatge i et conec. No et tapis les orelles. No parlo amb la paret. Escolta’m porc indecent! Si no ho fas, xisclaré. Tampoc n’hi ha per tant, oi? Ja saps que faig broma. Tu ho vas voler així. La nena entremaliada al límit del considerat moralment correcte.

    Ei carinyo, en Humbert és allà esperant-me. Mira que desesperat està. Que tendre.
    La mama escolta música sorollosa i es creu sexy. Pobra.
    Vaig a prendre el Sol una estona i a fer patir al meu padrastre una miqueta.
    No marxis rei.





Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: