RPV221:Traces a la neu

Amb traça les traces a la neu.
Divertiment o escapoliment?
Mans amplament obertes, es veu.
Escalfor impresa al gel?
Empremta que crida en l'hivern.
Passos manuals.
Fantasma fugisser caminant de cap per avall,
fantasma de circ de carrer
que passeja pel terra congelat de gener.
Li ha caigut el llençol i s'ha glaçat?

Mena pro-fantasmes fugissers.

Emprempta amb cinc dits
dins la vànova blanca:
l''hivern ens crida.

De blanc setí o de seda negra, el meu destí
Es lliga a la recerca de la llum perquè l'ombra
Esdevingui tangible, tacte de núvol, intacta
Quietud per despertar-te amb el silenci d'un bes.

I seré petja en la neu, dit embolcallat pel caliu
Del teu escalf, la calidesa que em manca al pou
De la matinada de mil hores si no apareixes, infinita.

De seda negra o de blanc setí, i de nou en el camí
Que ha de portar-me el teu encontre, que escombra
Penúries, llàgrimes espúries en l'esguard que es jacta
D'haver-te vist nua, pura, plena, bellesa que se sap i és.

I sabré que sóc captiu en aquesta presó on l'adéu aspriu
No existeix, desig d'home lliure en adonar-me que el jou
D'aquest desglaç és el somrís que em captiva i m'incita.


d.

Mans fredes,
si no et tinc.
Fins i tot l’aire es congela
si el teu nom no sent a dir,
i el terra es torna de gebre
veient que les meves passes
soles van al caminar.

Ulls cecs,
lluny del teu mirar.
Ja ni la neu és visible
si a les còrnies hi han glaçons,
i si no et puc abraçar,
la meva pell cau a tires,
igual com plaques de gel
que amb tan fred s’han suïcidat.

És tan el gruix de la neu,
que encara tinc esperança
de que si tornes segueixis
aquesta empremta que deixo,
ben fonda, amb les mans i els peus.

Que encara queda caliu, amor,
una petita brassa
que va deixar el teu record,
protegida a dins del cor,
que és qui li fa de cuirassa.

Caic, m'aboco a un sòl de neu blanca
i deixo les petjades de la meva derrota
en un relleu petit que es va esmorteint
a mesura que plou més vida per a l'oblit,
i just m'abandono endins del paisatge
que em corprèn -intens- en la seva blancor,
depassant les hores respirar se'm fa feixuc
car sé del cert que no veuré més primaveres.

Palpo, a poc a poc, prada de dents blanques;
percebo que aquesta vida és gèlida volva
que, esbarriada pel vent, es fon a les mans.
Sagna la neu, com la vida, quan és malmesa,
s’encenen i s’apaguen petjades dels camins;
sense crits, sense retrets... s’extingeix la llum.

M’adono, abaltida, que la vida, com la neu,
és, tan sols, efímera aigua que s’evapora...

Mirall de neu, espectres del passat
que tot just perduren en els ulls
uns breus instants, tal volta uns dies,
fins que la veritat els esvaneix
o la memòria –capriciosa–
els difon o els oblida tard o d’hora.

Com un infant que vol deixar encunys
de transcendència sobre el morter recent,
vaig empremtar les meves mans
amunt i avall de la vida, cercant-hi l’èxit.
Sense saber –mai no se sap–si el sòl,
estoig i aparador del meu trajecte,
era de bronze, carreu, terrissa o neu.

Llavors, passat el temps, temo el silenci...
qui evocarà el meu nom?

Les petges sobre la neu,

com la cal·ligrafia

en el paper.

Mans que pugen,

que volen engrapar,

que volen entendre

el per què d'aquesta fredor

que t'envolta.

No et pensis pas que les teves empremtes
podran fer fondre aquest cor de glacera.
El permanent hivern que l’empresona
ja ha estat temptat per altres mans calentes,
ansioses de mudar-li el seu batec
parsimoniós i indiferent, immune
a l’escalfor i a la pluja de llàgrimes.

El glaç que es perpetua és la cuirassa
per conservar-lo sencer, arrecerat,
després de massa cops d’apedaçar-lo
amb una cirurgia sempre agònica.
Ho sap, és un cor trist, no s’apassiona,
però és tard per a una altra alternativa:
D’un cor de glaç, si es fon, què és el que queda?