Detall intervenció

RPV221:Traces a la neu

Intervenció de: Aina_R | 13-07-2012

Bona tarda!!
Com que estic tenint seriosos problemes per pujar la foto, i no tinc massa temps, he posat la foto del repte al meu perfil, així la podreu veure des d'allà.
L'he triada perquè tinc molta calor, i em venia de gust de posar una imatge refrescant.
He vist que es dóna una setmana de termini, per tant s'acabarà el termini el dissabte 21 a les 12.00, he de dir però que no crec que pugui ser-hi per a preparar les votacions i fer el recompte, així que agrairia si algú podrà fer-ho.
Una abraçada refrescant per a tots i totes!!
Aina_R


Respostes

  • Quina traça (necessària?)
    Mena Guiga | 13/07/2012 a les 15:04
    Amb traça les traces a la neu.
    Divertiment o escapoliment?
    Mans amplament obertes, es veu.
    Escalfor impresa al gel?
    Empremta que crida en l'hivern.
    Passos manuals.
    Fantasma fugisser caminant de cap per avall,
    fantasma de circ de carrer
    que passeja pel terra congelat de gener.
    Li ha caigut el llençol i s'ha glaçat?

    Mena pro-fantasmes fugissers.
  • RE: RPV221:Mà gelada
    rnbonet | 13/07/2012 a les 16:38
    Emprempta amb cinc dits
    dins la vànova blanca:
    l''hivern ens crida.
  • Jactància
    deòmises | 13/07/2012 a les 17:26
    De blanc setí o de seda negra, el meu destí
    Es lliga a la recerca de la llum perquè l'ombra
    Esdevingui tangible, tacte de núvol, intacta
    Quietud per despertar-te amb el silenci d'un bes.

    I seré petja en la neu, dit embolcallat pel caliu
    Del teu escalf, la calidesa que em manca al pou
    De la matinada de mil hores si no apareixes, infinita.

    De seda negra o de blanc setí, i de nou en el camí
    Que ha de portar-me el teu encontre, que escombra
    Penúries, llàgrimes espúries en l'esguard que es jacta
    D'haver-te vist nua, pura, plena, bellesa que se sap i és.

    I sabré que sóc captiu en aquesta presó on l'adéu aspriu
    No existeix, desig d'home lliure en adonar-me que el jou
    D'aquest desglaç és el somrís que em captiva i m'incita.



    d.
  • Brases dins el gel
    magalo | 15/07/2012 a les 12:26
    Mans fredes,
    si no et tinc.
    Fins i tot l’aire es congela
    si el teu nom no sent a dir,
    i el terra es torna de gebre
    veient que les meves passes
    soles van al caminar.

    Ulls cecs,
    lluny del teu mirar.
    Ja ni la neu és visible
    si a les còrnies hi han glaçons,
    i si no et puc abraçar,
    la meva pell cau a tires,
    igual com plaques de gel
    que amb tan fred s’han suïcidat.

    És tan el gruix de la neu,
    que encara tinc esperança
    de que si tornes segueixis
    aquesta empremta que deixo,
    ben fonda, amb les mans i els peus.

    Que encara queda caliu, amor,
    una petita brassa
    que va deixar el teu record,
    protegida a dins del cor,
    que és qui li fa de cuirassa.
  • I just m'abandono
    gypsy | 18/07/2012 a les 22:45



    Caic, m'aboco a un sòl de neu blanca
    i deixo les petjades de la meva derrota
    en un relleu petit que es va esmorteint
    a mesura que plou més vida per a l'oblit,
    i just m'abandono endins del paisatge
    que em corprèn -intens- en la seva blancor,
    depassant les hores respirar se'm fa feixuc
    car sé del cert que no veuré més primaveres.
  • COM LA NEU...
    brins | 19/07/2012 a les 10:45


    Palpo, a poc a poc, prada de dents blanques;
    percebo que aquesta vida és gèlida volva
    que, esbarriada pel vent, es fon a les mans.
    Sagna la neu, com la vida, quan és malmesa,
    s’encenen i s’apaguen petjades dels camins;
    sense crits, sense retrets... s’extingeix la llum.

    M’adono, abaltida, que la vida, com la neu,
    és, tan sols, efímera aigua que s’evapora...
    • Com la neu... (Aquest)
      brins | 20/07/2012 a les 00:11
      Palpo, a poc a poc, prada de dents blanques;
      percebo que aquesta vida és gèlida volva
      esbarriada pel vent que es fon a les mans.
      Sagna la neu, com la vida, quan és malmesa,
      s’encenen i s’apaguen empremtes del camí;
      sense crits, sense retrets, s’extingeixen llums.

      M’adono abaltida que la vida, com la neu,
      és tan sols efímera aigua que s’evapora...
  • Traces a la memòria
    rautortor | 19/07/2012 a les 19:11

    Mirall de neu, espectres del passat
    que tot just perduren en els ulls
    uns breus instants, tal volta uns dies,
    fins que la veritat els esvaneix
    o la memòria –capriciosa–
    els difon o els oblida tard o d’hora.

    Com un infant que vol deixar encunys
    de transcendència sobre el morter recent,
    vaig empremtar les meves mans
    amunt i avall de la vida, cercant-hi l’èxit.
    Sense saber –mai no se sap–si el sòl,
    estoig i aparador del meu trajecte,
    era de bronze, carreu, terrissa o neu.

    Llavors, passat el temps, temo el silenci...
    qui evocarà el meu nom?

    • Traces a la memòria [així millor]
      rautortor | 20/07/2012 a les 09:36

      Mirall de neu, espectres del passat
      que tot just perduren en els ulls
      uns breus instants, tal volta uns dies,
      fins que la realitat els esvaneix
      o la memòria –capriciosa–
      els deforma o els oblida tard o d’hora.

      Com un infant que vol deixar encunys
      de transcendència sobre el morter recent,
      vaig empremtar les meves mans
      amunt i avall de la vida, cercant-hi l’èxit.
      Sense saber –mai no se sap–si el sòl,
      estoig i aparador del meu trajecte,
      era de bronze, carreu, terrissa o neu.

      Llavors, passat el temps, temo el silenci...
      qui evocarà el meu nom?

  • De cinc en cinc
    helenabonals | 20/07/2012 a les 10:11
    Les petges sobre la neu,

    com la cal·ligrafia

    en el paper.

    Mans que pugen,

    que volen engrapar,

    que volen entendre

    el per què d'aquesta fredor

    que t'envolta.
  • Glacera
    Carles Ferran | 20/07/2012 a les 23:45

    No et pensis pas que les teves empremtes
    podran fer fondre aquest cor de glacera.
    El permanent hivern que l’empresona
    ja ha estat temptat per altres mans calentes,
    ansioses de mudar-li el seu batec
    parsimoniós i indiferent, immune
    a l’escalfor i a la pluja de llàgrimes.

    El glaç que es perpetua és la cuirassa
    per conservar-lo sencer, arrecerat,
    després de massa cops d’apedaçar-lo
    amb una cirurgia sempre agònica.
    Ho sap, és un cor trist, no s’apassiona,
    però és tard per a una altra alternativa:
    D’un cor de glaç, si es fon, què és el que queda?


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.