RPV 315 Mirem enrere

Com podeu veure després de barallar-m'hi una llarga estona no ha sortit ni el link!
Demà serà un altre dia!

Rere

Rere el temps
ni llana ni pedra
assoleixen l'eternitat.

Entre reflexos irreals
recordem moments
gravats amb òxids.

Res ens podrà dur
on ja no podem anar,
mirant enrere.

Estàtiques mirades
d'un moment que potser
no ha sigut veritat.

Enllà del temps,
quan encara no tenia records,
ni coneixia la vida, ni els altres,
ni la flaire d’allò que seria meu,
algú em dibuixà el diorama.

Al seu dia vindrien de bracet
els sentits, les sensacions primeres.
La brisa dels sorolls i les paraules,
les ombres dels carros a l’estiu,
la veu dels ramats i dels gossos,
el gaudi dels pits de la mare,
el tritlleig dels xàfecs a la pell.

Mentrestant, a la ciutat llunyana
la tradició i les flames del present
jugaven a escriure una història.
Un bard, amb la mirada oportuna,
ens llegà un instant que no vam viure
perquè fos viu més enllà del temps.

RE: RPV 315 Mirem enrere
Atlantis | 29/04/2023 a les 09:21[Respondre]
memòria

aquesta radio antiga em parla dels serials
de la iaia asseguda a la taula camilla / o a la taula braser que en diríem ara
i el berenar de pa amb xocolata
i una llista de gent/ tanta gent sempre a casa
i una llista de pors/ tantes pors sempre a casa
i també moments tendres/ el rosari el teatre les cançons les paraules
atura’t insensat què són aquestes cadenes és el preu dels teus pecats
i tants ulls/ tots els ulls de la mare
dels què he aprés a mirar...
i el pare de viatge/ la tieta a la cuina /alguns germans barallant-se /
la música dels telers/
i al camí cap al cole que desemboca al cel

tot això que ara hi és
perquè ho porto amb mi

tot això que es fondrà
quan em fongui en el fang


* un tros dels pastorets que representàvem jugant

[1]

De vegades m’agradaria tornar,
tornar a collibè a la infantesa.
No per furgar ni dreçar dubtes,
ni per refer cap desengany
o per gaudir de vells miratges
sovint malalts d’oblidança.
S’hi ha d’anar lliure de llast,
neta la cara i ben clenxat,
amb l’ànim quiet, com qui es passeja
per descobrir tot l’encanteri
que traspunta abans d’una cruïlla.
Només caldrà una capbussada
en el conflent de la innocència
a l’encalç de l’horitzó dels contes,
de la màgia de les orenetes
o del perquè sí d’una rialla.
Estic segur que allí m’acollirà
la falda amable
de qui em feia creïbles els somnis.

[2]

De llauna i de cartró viu ma infantesa,
de corriols, de serres i sembrats,
viatges de falcilla i de soldats
que lluiten per llevar-se la tristesa.

***
A viure en vam aprendre a cau d’orella,
hereus de confidències i atzars;
si és bo, tothom ha de lloar l’empremta,
si no, la vida ensenya a destriar.

EL PÒSIT DEL TEMPS

Els records s’amunteguen
escorçant racons en la memòria
que els tria, barreja,
i difumina, lentament.

El món gira, canvia,
no sempre al ritme que volem.
El temps ens atrapa i ens despulla
fent-nos vulnerables, simplement.

Jo també hi era
Els crits dels pastors
convidant-nos a menjar
eren enèrgics
i sentíem el coixí de l’herba fresca
emmotllant-se a les peülles
El cor estava tan enlairat
que no hi podia veure més enllà del melic.
Va ser
quan la gana ens va fer abaixar el cap
que ens en vàrem adonar.
Tot era asfalt.
Incrèduls i entusiasmats
vàrem intentar rosegar-lo
però se’ns varen trencar les dents
Ara
diuen que ens faran un implant.