REPTE XL

Pluja eixamplant la rialla molla:
el joc, la pilota, el carrer i la tarda.

Dues cadires i una ràdio
a recer de l'aiguat:
vides ja complertes.
Les darreres hores,
per empapar-se de nostàlgia
i explicar-se batalles.

Una noia pedaleja
amb posat content:
la bicicleta allunyant-la de la calçotada,
duent-la a la pau de la muntanya.
(quan torni a la mare enfurismada
ja serà quasi dilluns)

I dos amants, rere l'enigma d'aigua,
assagen i repeteixen tempestes;
s'ensaliven els cossos assedegats de pluja,
arrecerant-se l'un a l'altre de la rutina.


Perquè és diumenge,
diumenge a la tarda,
i per fi alguns s'ho prenen com cal:
perden una mica de temps en dedicar-se a viure.

D'aquest diumenge passat,
només soc capaç de recordar
que em vaig llevar enfurismat
i el cap no parava de rodar.
La famíla es reunia tota
per a fer una calçotada
a cal padrí, a Tarragona,
una bona collonada.
La ràdio del cotxe em duia hipnotitzat
a aquella gran aventura
que era suportar, com emocionat
cada conversa, como una tortura.
I ella, no era al meu costat,
era al seu llit, ben calentona,
després de la nit que haviem passat
ballant junts a Barcelona.
I com si d'un enigma es tractés,
jo sens parar em preguntava
perqué no em vas donar un bes
al marxar, de matinada.

Vull dir que l'escric per vici, que no participa, que m'hi jugaria els daixonses que no guanya,... huau huau huau (riure viciós).

L'escrivà, amb el punxó i el martell a cada mà, sense massa esma i una mica a la babalà, va començar a picar la pedra: "In principio creavit Deus caelum et terram." Es va parar i es va dir:
"Ara com segueixo jo el relat? Si he d'encabir les paraules llum, setè, animals i univers! No seria millor enigma, barbacoa, enfurismat i ràdio, posem per cas? Aquest esbojarrat del Pivotum Atomisque ens encoloma cada repte!

I si ho estructuro per dies?... Bona idea! A veure,... el primer podria ser la llum, el segon, el dia i la nit,… el quart,… el sisè,… i el setè! Què coi poso al setè? Si ja ho tinc tot! Que faci les nacions? No, no,... res.. Que creï les guerres i la misèria? Tampoc, tampoc,.. menys. A prendre pel daixonses! Què tants dellonses! Que descansi que estarà millor!

Que tothom descansi els diumenges! Res de caravanes, de discussions, de deures, d'estudis, de pintar el piset, de fregar els plats, de visites de compromís, d'anar al tros, d'acabar els informes,... "

L'escrivà, picant pausadament, anava anotant la llista a l'annex que, malauradament, segles després, va fer servir el paleta Totxankamon per falcar la porta de camera IV de la piràmide de Keops.

Qualsevol referència a qualsevol relataire és pura incidència (pivotatomic, que t'aprecio, xaval).

Estic farta de pares, tiets, cosins, nebots i germà. Aquest cap de setmana no aniré al poble. Decidit.


A la mare li agafen quatre-taquicàrdies-sequides-una-després de l'altre quan sent per telèfon que la seva estimadíssima filleta no assistirà a la calçotada del diumenge.
Està enfurismada. Necssito comprar-me un parell de llibres per la facultat i decideixo -molt encertadament- que no és bon moment per demanar-li una petita transferència a la meva targeta de crèdit. Després de vint minuts de súpliques revestides amb veu de gos abandonat, ma mare decideix, -també molt encertadament per part seva- optar per la resignació.

Quina santa mania tenen els pares del món en voler passar els diumenges en família! I el pitjor de tot és que des d'ara mateix ja sé quin serà el mono-tema del dinar: la nena (és a dir: jo) i el meu diumenge. Un gran enigma que planarà durant tot el dinar.

Segur que ma cosina no es tallarà un pèl en dir que tinc set o vuit amants i com que no dono l'abast entre setmana, els he d'atendre en festius. Mon germà es petarà de riure i dirà que ningú amb una mica de seny es pot fixar amb mi.

I mentrestant, jo: sola al pis, estirada al sofà amb una manteta, la radio posada i llegint un bon llibre. Sí! aquest serà el meu diumenge.

Vencem el diumenge, com es venç la vida; xuclant la saba invisible que s'escampa arreu; aturant l'instant, capbussant-nos en l'ara, sense abans ni després, sense demà ni ahir.
Deixem la televisió, la ràdio, el món i els seus déus enfurismats; i malgrat l'estiu quedi enrere, ens atansem a la Boadella, i absorbim el sol. La nuesa absoluta ens permet assaborir l'enigma d'una llibertat difícil de descriure.
En Marc i jo entrem dins del blau fluorescent de la mar, mentre la Mercè, a la sorra, ens mira. La flaira dels pins ens arriba des del roig dels penya-segats. La platja, mig buida, esdevé el premi als qui fugim del temps; aquí no és diumenge, ni matí, ni tarda; aquí és brum de mar, salabror i vertigen.
En un racó, una parella amb un nen i una nena, nus tots ells, preparen les brases per a una calçotada.
Enmig d'una Catalunya taxada i venuda, descobrim un paradís que ens permet abandonar totes les possessions, totes les morals i complexes; i aprenem que el millor de la vida no costa diners.
Mentre ens sigui possible unir-nos a la mar, només amb el que som; mentre puguem contemplar el blau entre els arbres... veurem sempre al nostre entorn suficient bellesa com perquè l'existència valgui la pena.