Detall intervenció

REPTE CLÀSSIC 455 (o CDLV, com dèiem abans): Hospitals

Intervenció de: Yáiza | 23-02-2011

Per a més claredat visual...

Bona nit a tothom! A continuació, tema i condicions per escriure el Repte Clàssic 455. Espero que us hi animeu! =) (No hi ha res com el Repte original!)

Tema: ha de girar entorn a un hospital o centre sanitari d'alguna mena. En particular, m'agrada el moment en què hom creua la porta d'un hospital amb algun propòsit (però si això no us quadra amb la història, no passa res, sempre i quan aquesta tingui a veure amb algun hospital).

Paraules obligatòries: esclofollar, brindis, bregar, càlid.
(S'accepten femenins, masculins, plurals i conjugacions dels verbs)

Extensió: Seguirem el que va iniciar el SenyorTu en l'anterior repte, el relat haurà de tenir un número de paraules igual o inferior a 455.

Termini: Divendres 25 de Febrer, a les 24h.


Ja ho sabeu: per participar només cal penjar el vostre relat com a resposta a aquest tema! Apa doncs, sigueu bons reptadors, que ja tinc ganes de llegir-vos!


Respostes

  • REPTE CLÀSSIC 455 (o CDLV, com dèiem abans): Hospitals
    Yáiza | 23/02/2011 a les 00:52
    Per a més claredat visual...

    Bona nit a tothom! A continuació, tema i condicions per escriure el Repte Clàssic 455. Espero que us hi animeu! =) (No hi ha res com el Repte original!)

    Tema: ha de girar entorn a un hospital o centre sanitari d'alguna mena. En particular, m'agrada el moment en què hom creua la porta d'un hospital amb algun propòsit (però si això no us quadra amb la història, no passa res, sempre i quan aquesta tingui a veure amb algun hospital).

    Paraules obligatòries: esclofollar, brindis, bregar, càlid.
    (S'accepten femenins, masculins, plurals i conjugacions dels verbs)

    Extensió: Seguirem el que va iniciar el SenyorTu en l'anterior repte, el relat haurà de tenir un número de paraules igual o inferior a 455.

    Termini: Divendres 25 de Febrer, a les 24h.


    Ja ho sabeu: per participar només cal penjar el vostre relat com a resposta a aquest tema! Apa doncs, sigueu bons reptadors, que ja tinc ganes de llegir-vos!

  • La noia del pírcing
    Frèdia | 23/02/2011 a les 03:26
    Sempre m'han agradat els cacauets. M'encantava esclofollar-los amb les dents mentre veia pel·lícules de misteri. Quan feia bo i no tenia mandra, anava d'excursió. Una vegada vaig estar a Rupit i vaig passar per un pont que es bellugava. Això imposa, eh! És clar que era més jove. Després m'estimava més anar a la platja, estirar-me a la sorra i deixar que els rajos càlids dels sol m'anessin torrant de mica en mica.

    Fins aquell dia, jo feia una vida tranquil·la, sense pretensions, sense haver de bregar gaire, sense pensar que aquella noia de cabells llargs, vermells com el foc, amb un pírcing a la cella dreta ho capgiraria tot. Va entrar al bar on jo estava amb uns col·legues celebrant que en Ricky havia passat l'examen per fer de bomber. Ella va entrar en el moment del brindis, es va acostar a la barra i va demanar un entrepà i se'l va menjar sense que li caigués cap molla, sense que li regalimés una sola gota d'oli. La seva elegància natural em va impressionar. Així que vaig plantar els meus amics i vaig seguir-la.

    Va pujar al metro i va baixar quatre parades després. I jo al darrere. Quan vam sortir al carrer érem davant la porta de l'hospital. A mi els hospitals em produeixen al·lèrgia. Ella, en canvi, hi va entrar com si fes un camí molt conegut. I jo em vaig empassar la saliva i vaig apressar el pas, perquè després de seguir-la vint minuts ja sabia que m'havia enamorat. Vam anar fins a la planta de Pediatria i ella va entrar en una habitació on hi havia dos nens, tots dos amb el cap com boles de billar. El més petit se li va abraçar mentre exclamava: «Mama, mama!». I ella li va fer un petó al front, dolç, dolcíssim, que em va fer pujar un no sé què per l'espinada. Llavors es va adonar que jo era palplantat a la porta. Em va reconèixer. I això em va fer venir una altra esgarrifança, perquè ella també s'havia fixat amb mi quan èrem al bar. De sobte, em va mirar el nen i després la va a mirar a ella i va preguntar: «És el papa?» I ella va clavar el seu esguard en el meu com si jo fos déu omnipotent i esperés clemència. I què podia fer jo? Vaig acceptar de fer-me les proves i resulta que som compatibles. Diuen que la meva medul·la sana pot canviar-li la vida al nen, que el pot salvar. I no puc pas dir que no, perquè si ho penso fredament és ella qui em canvia la vida, qui em salva a mi de menjar cacauets.




  • La vella Itàlia
    Cargolsalalluna | 23/02/2011 a les 23:49
    -Digues-los que truquin en Giacomo-. Des de la sala de cadàvers l'auxiliar d'infermeria es dirigí vers la recepció on dos detectius esperaven ordres del sots-tinent Marconi. Mentre escoltava com desapareixien les passes del jove de guàrdia restà absort en l'espectacle d'aquell cos mutilat. Són temps difícils per a l'idealisme pensà.
    El mòbil vibrava frenètic a la butxaca de l'americana, llençada sobre l'espatllera d'una cadira vuitcentista. Amb l'habitació a les fosques i el mòbil silenciat tardà en adonar-se que la cantonera del petit dormitori s'il·luminava llampeguejant, tenyint de blau elèctric l'empaperat blanc. Van ser aquells pits els que l'alertaren de les trucades, en una llambregada on esperava trobar davant una mirada lasciva, aquell paisatge ondulat i voluptuós que naixia sota el melic, del càlid entrecuix, i acabava coronat per dos monticles erectes. La llum de la pantalla pintava entretallada les copes de la pell morena i sorrenca que masegava amb delit. -Hòstia- deixà anar un sospir mentre abandonava aquell fruit melós per dirigir-se a la jaqueta de l'esmòquing. -Tinent, tenim un tercer jove...- va sentir ella des del llit. -N'esteu segurs?- Preguntà. -Sí. L'hem trobat com als altres..., amb la pell a tires-. La Júlia va fer un sotrac després d'escoltar aquelles paraules embotides en un transistor -Què cony...? Anava a preguntar mentre obria el llum. Ell li clavà la mirada -Vesteix-te, no em puc quedar-. L'agent sortí de l'habitació i baixà per les escales del saló on tot just començava la festa de debò després del ball.
    Giacomo recordava com havien topat amb l'últim activista. La pista fonamental fou saber que la seva germana estava embarassada de vuit mesos i mig. Va ser fàcil. L'ingrés al Clínic de Milà solucionà la feina de rastrejar Internet per saber-ne el parador. Com posar-li una trampa de parmesà a una rata, però sense capficar-se. Dos dies després del part apareixia. Va ser caçar-lo al vespre, dur-lo al soterrani, interrogar-lo, torturar-lo, deixar que es consumís pel degoteig i finalment abandonar-lo en un descampat, vora l'hospital.
    Aquella nit, la recepció de l'ambaixador gal·lès havia reunit la flor innata de la diplomàcia italiana. La plana major de la cambra del govern Berlusconi s'havia desplaçat per uns dies a un palauet més amunt de la Toscana. Les putes s'hi contaven a dotzenes, algunes ja havien perdut part del vestuari, els parlamentaris galta-vermells, inflats, delirants, obrien les boques per rebre raïm espremut que les mans d'aquelles menors els hi brindaven regalimant per les seves llengües, mentre els diputats esgarrapaven corses de fantasia, bregant per aquell o altre bocí de carn, refregant-los les cuixes sobre el sexe humit, jove i perfumat, com el que ell acabava d'abandonar. El tinent travessà la bacanal recordant l'ordre rebuda del primer ministre italià -Esclafolla'l com un fruit sec-.
  • L'univers de Gisela
    Josep Casals Arbós | 24/02/2011 a les 23:55

    El tercer univers és tranquil i càlid. L'hospital del tercer univers no té porta. Quan hi vas, sigui per el que sigui, et poses a prop i ell t'absorbeix. I quan has acabat t'expulsa. Però avui alguna cosa deu passar perquè la Gisela, que hi treballa, fa estona que està allí palplantada i no passa res. No sap què ha de fer, però ja hauria d'estar passant visita als malalts de la planta 3012. El neguit li provoca sudoració abundosa. I es desperta així, amarada d'una suor freda i desagradable. Li passa sempre que somia que no pot entrar a l'hospital. Però això no la preocupa. Una bany de vapor sec de gingebre la deixarà fresca i a punt. El que sí que l'amoïna, ja fa dies que ho arrossega, és la sensació d'abisme que li provoca la seva hiperactivitat sexual. L'espanta no saber calcular el límit on aturar-se. Cada cop necessita la dosi més forta, més perillosa. Ja s'ha sentit tan a prop de la mort que li ha vist la cara. Però això l'excita en lloc d'atemorir-la, i l'endemà ha volgut anar un pas més enllà.

    L'hospital era l'oasi. La feina l'absorbia i durant les dotze hores que passava al centre s'aïllava de l'addició. Com si el sexe no existís.

    L'hospital era l'oasi... Ho va ser fins a la nit que li va tocar cobrir l'absència del forense i li van portar aquell cadàver. Era el cos d'un home jove, fort i ben dotat. Només atansar-hi, els símptomes van ser categòrics: pressió en la part interior de les cuixes, dilatació de la vagina i baixada del flux; el frec dels mugrons crescuts contra la roba de la bata... se'l mirava com si estès a punt d'esclofollar un fruit gustós i prohibit. Va atansar els ulls a aquell fal•lus que l'atreia com un imant, imaginant com seria erecte; hi fregà els llavis i sentí una esgarrifança fonda que li va accelerar el pols. La sang movia el desig a gran velocitat. Es va treure les calcetes, va pujar al taulell d'acer i es va agenollar oberta fins a tenir la pelvis del cadàver entre les cames. Amb el dit gros i l'índex va encerclar la base del penis i el va pressionar de manera que va adquirir certa tumescència, suficient per poder introduir-se'l. Un cop encaixat, va iniciar la cavalcada. Primer a ritme sostingut i després creixent, com brega una geneta quan s'atansa a la meta i esperona el cavall. L'orgasme va ser convuls i esplèndid, mereixedor d'un brindis dels deus del plaer.

    Abans de sortir, va passar pel departament de personal per inscriure's al torn voluntari per fer les substitucions del forense. Aquells altres límits, pensava, no semblaven tan perillosos, almenys de moment.
  • La clofolla
    franz appa | 25/02/2011 a les 21:43
    Obrir la porta de l’hospital cada matí era com esclofollar una avellana. Sempre igual, i sempre amb infinites variacions, suposava trencar la closca dura i polida, la façana llisa i opaca, i penetrar al nucli on la vida i la mort es disputaven el seu inestable equilibri. Aquell joc de balances on ell havia d’ocupar el paper del que pren decisions que afecten el destí final de la partida.
    Un s’hi acostuma, brega amb la rutina i es protegeix dins el sistema i sota la bata blanca que preserva la seva distància i inimputabilitat.
    Però de vegades la mort ja ha decidit per anticipat. En una planta com la seva, la d’oncologia, sovint no hi ha altra cosa a fer que seguir un ritual que només serveix de consol, si no d’un autoengany per mantenir les regles d’un mètode que té prohibit el reconeixement explícit de la seva impotència.
    Aquell era clarament un cas d’aquests. El de l’arquitecte al qual havia operat feia ara quinze dies. Amb prou edat perquè la vida viscuda ja contingui molts anuncis de la mort que, per quotidians i abundants que siguin, ningú sembla tenir en compte per a ell mateix. Amb prou riquesa per creure’s invulnerable, però que no té més remei que acudir a un hospital públic com aquell. Com tants altres. No era la celebritat de la qual era vagament conscient el que li havia atret d’ell, sinó la seva omnipresent acompanyant. Cridava l’atenció, per la seva bellesa rutilant, és clar, però també per alguna cosa especial.
    Primer havia pensat que era la seva filla, el dia que li va explicar a la sortida del quiròfan que tot havia anat bé. Però aviat va descobrir que no, que era la seva parella. Sempre allí, sola, present quan hi acudia a la seva ronda matinal diària. Mai cap altre familiar, una ex-dona o fills que corrien entre les xafarderies intercanviades pel personal. Sempre ella, aparentment inaccessible a la fatiga, el tedi o l’angoixa usual entre els acompanyants dels malalts, i també elegant i distant, com si amb una voluntat sense escletxes rebutgés tota la xafarderia que removia, la fama, els malèvols atributs de caçadora de fortunes que se li imputaven.
    S’acostava ja el dia de l’alta. És a dir, el dia en què se’l derivaria cap a un tractament de quimioteràpia del qual cap membre de l’equip mèdic s’havia atrevit a discrepar encara que tots podien apostar a ulls clucs que seria inútil. I ell pensava amb recança que seria la fi de la presència de la noia en aquella habitació i en aquells passadissos.
    Després de la visita rutinària, quan ja es disposava a sortir de l’habitació, l’arquitecte el va cridar. Va topar amb la seva mirada, una mirada càlida i intensa que desafiava amb una força insospitada el dolor i la crueltat de la malaltia.
    -Quan em donaran l’alta, doctor? –va dir l’home.
    Ell va fingir que repassava els fulls de l’historial.
    -Ho hem d’estudiar, però probablement en vuit o deu dies –va respondre.
    -Hauré de fer algun tractament? –va tornar a preguntar ell.
    -Ja en parlarem. De moment...
    -Doctor –el va tallar l’altre, secament-. No vull evasives, vull la veritat.
    Aleshores ell va girar la vista, buscant suport entre els seus ajudants, i va topar ara amb la mirada d’ella, de la noia, que devia haver-se esquitllat silenciosament fins al seu darrera. Severa i càlida, també, com si abracés l’esguard de l’home, del qual la separaven anys i patiments molt evidents, però al que l’unia alguna cosa que se li manifestava, per un estrany miracle, tan nítida com l’historial de fredes dades clíniques que sostenia a les mans. I aleshores va saber, amb una ràfega d’exaltada intuïció, que aquell vincle que unia aquella parella aparentment tan desigual, estranyament, no el rebutjava, sinó que l’incloïa també a ell. Que, per alguna jugada inesperada del destí, la clofolla s’havia partit per brindar-li la manifestació d’una veritat senzilla i absoluta.
    -La veritat... –va començar a dir.
  • Negligència mèdica
    deòmises | 25/02/2011 a les 22:08
    T'esguardo en silenci. Estirat al llit, et veus indefens, xaruc, fràgil. L'embòlia t'ha desfigurat el rostre però manté restes d'aquell posat majestàtic que et caracteritzava. El mateix posat que m'ha ajudat a identificar-te, abans i tot de llegir el teu nom complet a l'historial. Respires amb dificultat, en un estat somnolent degut a la medicació i als calmants, com si breguessis amb ombres per no morir en aquesta habitació d'hospital, lluny de la llar i dels teus.

    T'esguardo mentre preparo la xeringa per administrar-te l'analgèsic perquè el dolor s'apaivagui i et deixi dormir. Trec l'ampolleta amb el líquid transparent i hi clavo l'agulla. El tub s'omple mica en mica, fins a la línia corresponent a la dosi que et pertoca. Mentre comprovo que la bombolla d'aire s'hagi format dins de l'èmbol, l'alço enlaire com si es tractés d'una copa i faig un brindis, topant amb una altra copa imaginària. Deixo la xeringa a la tauleta, al costat de la safata del teu sopar, i desinfecto la zona on aplicaré la injecció. La fredor de l'alcohol et desperta lleugerament i em mires amb uns ulls càlids i benevolents.

    T'esguardo i reconec el militar que desafiava la vida de forma insolent com si pogués fer i desfer el que li queia a les mans, les mateixes mans amb què esclofollaves nous gairebé sense esforç, que eren devorades amb impassibilitat davant d'homes terroritzats per les teves tortures, que et demanaven clemència a crits. Abans de clavar l'agulla, mastego les síl·labes del nom del meu pare perquè les escoltis bé, perquè remoguis entre els records i t'adonis que mors a mans d'una de les teves víctimes, encara que es tracti del seu fill. I no hi haurà cap prova que m'inculpi, només una bombolla d'aire gairebé imperceptible. Pura negligència mèdica...



    d.
  • Un brindis al cel
    Fargo | 25/02/2011 a les 22:23
    Aprofito que és dissabte per anar a veure al Simon a l’hospital. Ens vam conèixer a Londres fa quatre anys, i arrel de bregar molt junts, ens van fer amics. Cada estiu ha vingut a Barcelona. Li agrada aquest entorn càlid arran de mar.
    No espero l’ascensor. Hi ha massa cua. Pujo fins a la tercera planta del Clínic. Allà ubiquen als infecciosos. Aquesta planta, és infame, sembla l’escenari d’una pel•lícula del passat -hospitals atrotinats, amb poca llum i carregats d’una tristesa fonda-
    Entro a l’habitació 316: Simon Hess. La cambra és gran i vella. Hi ha un altre malalt. Un home d’uns setanta anys que escolta una radio petita. La seva dona l’acompanya asseguda en una cadira. El Simon està esclofollant un paper que té entre les mans. Té el peu esquerre molt inflat, té tota la cama infectada. Li miro el cabell pèl-roig i la cara pigallada. Té vint i vuit anys i un somriure ample. Quan em veu, fa per incorporar-se, però li faig un gest perquè desisteixi. M’assec al peu del llit i m’explica que el dolor no el deixa dormir, que no li donen prous calmants i a més, el vell no para de fer soroll i de demanar coses insòlites, com un corcó insaciable.
    Em pregunta per la Marta, la meva xicota. “Tu sí que tens sort”, m’etziba amb un to sorneguer que amaga una emoció continguda. Jo, abaixo el cap i penso que fa tres dies li van donar el resultat de les analítiques. Té el virus del VIH. La infecció és tan gran que no es pot aturar. Sap que no sortirà d’aquella habitació amb humitat a les parets. El vell estossega i la dona s’aixeca per oferir-li aigua.
    Ens mirem als ulls. Parlem sense dir res. En Simon trenca el silenci i em demana que vagi a buscar una ampolla de cava. Diu que ja és hora de brindar pels amics que hi són quan les coses van maldades. Porto un parell de copes i les omplo del millor cava que he trobat al restaurant del davant de l’hospital. En Simon somriu. Em pica l’ullet mentre aixeca la copa:Per nosaltres, pels bons moments que hem passat junts! Es beu mitja copa d’un sol glop. Els ulls li espurnegen d’una felicitat que aparentment resulta incomprensible. M’acomiado d’ell fins demà. Al sortir veig l’home de l’altre llit. També és seropositiu. Se’l veu trist. La dona sembla fràgil, com una figura de porcellana.
    Surto al passadís i respiro l’aire de la mort que impregna tot l’espai d’aquella planta. A l’entrada de l’hospital l’ambient és un altre ben diferent: gent atrafegada, nerviosa, que es pensa que encara té tot el temps del món.
  • RE: REPTE CLÀSSIC 455 (o CDLV, com dèiem abans):
    Yáiza | 26/02/2011 a les 10:25
    Gràcies per participar!! Al llarg del matí de dissabte, les valoracions i el/la guanyador/a!!

    =)

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: