Detall intervenció

RE: REPTE XLII: un dia completament diferent.

Intervenció de: Tetris | 24-10-2005


Només posar el peus a la catifa ja vaig notar que aquell dia no era com els altres,dins del cap hi tenia tota una quadra de cavalls que anaven al trot,el meu cap s'estavellava,en arribar al bany i veure'm al mirall no em vaig reconeixer,jo que sóc més aviat grassonet presentava una cara allargassada,pelut i amb unes profondes ulleres ,senyal inequívoca de que la borratxera de la nit abans no habia estat pas minúscula,jo no en recordo res de res ,pro les conseqüències que notava m'ho feien palès.Després d'intentar millorar el meu aspecte i prendre'm un calmant, ,vaig anar per posar-me la roba de diumenge , era l'endemà de la" vigilia",la meva feina em va costar,pro, per si no hi havia prous inconvenients,en porsar-me les sabates aparaguè la meva vèrtebra cinquena lumbar que també volia apuntar-se a la festa,així corbat ,coix i amb el cap espès ,vaig acudir a la cita que des de feia dies em tenia il.lusionat,ella m'esperava , feia ja estona, una bona estona, i en veure aquell nyap que l'hi arribava ,sense dir res va anar-se'n.


Respostes

  • El dia més diferent de tots
    pivotatomic | 24/10/2005 a les 11:11

    En el moment de llevar-se, en Joan no tenia ni la més minúscula idea que aquell seria un dia diferent. Per això, féu exactament el mateix que sempre: es mirà al mirall amb un gest de desaprovació, realitzà uns exercicis per calmar el dolor d'aquella vèrtebra rebel i es digué per enèsima vegada que havia de canviar la catifa de l'entrada, que ja estava bé de misèries!

    Ignorant de com n'era d'especial el dia, tampoc no varià la rutina a la feina. Treballà sense aixecar la vista de nou a dotze, es permeté el cafetonet de cada dia a aquella hora, dinà al restaurant de la cantonada i plegà a les sis en punt, amb la incòmoda sensació a la rebotiga del cervell que la vida havia de ser, segur, una altra cosa.

    Per tornar a casa féu també el de cada dia: caminar fins la parada del set i allà, esperar. Va ser llavors, quan, per fi, s' adonà que aquell dia seria únic. Ho sabé un instant després de sentir el "nyiiiic" desesperat d'uns frens, en el moment de veure uns fars que se li llençaven al damunt i només un moment abans que la negror l'engolís definitivament.
    • El dia més diferent de tots (versió definitiva)
      pivotatomic | 24/10/2005 a les 11:17

      En el moment de llevar-se, en Joan no tenia ni la més minúscula idea que aquell seria un dia diferent. Per això, féu exactament el mateix que sempre: es mirà al mirall amb un gest de desaprovació, realitzà uns exercicis per calmar el dolor d'aquella vèrtebra rebel i es digué per enèsima vegada que havia de canviar la catifa de l'entrada, que ja estava bé de misèries!

      Ignorant de com n'era d'especial el dia, tampoc no varià la rutina a la feina. Treballà sense aixecar la vista de nou a dotze, es permeté el cafetonet de cada dia a aquella hora, dinà al restaurant de la cantonada i plegà a les sis en punt, amb la incòmoda sensació a la rebotiga del cervell que la vida havia de ser, segur, una altra cosa.

      Per tornar a casa féu també el de cada dia: caminar fins la parada del set i allà, esperar. Va ser llavors, quan, per fi, s' adonà que aquell dia seria únic. Ho sabé un instant després de sentir el "nyiiiic" desesperat d'uns frens, en el moment de veure uns fars que se li llençaven al damunt i només un segon abans que la negror l'engolís definitivament.
      • repte: diferent?
        teixidora | 24/10/2005 a les 11:31

        Davant del mirall, m'eixugo els ulls i amb el gest, l'última llàgrima.
        Intento amb un moviment circular del coll, posar a tó aquesta punyetera vèrtebra que m'està fent la guitza des de fa dies.
        Me'n torno al sofà que encara és calent. El comandament a distància del televisor sembla una extensió més del meu cos i encaixat perfectament a la meva mà, va canviant de canal. Només son les quatre de la tarda i ja m'he empassat el Corazón de Otoño i ara comença Pasión de Gavilanes. D'aquí a mitja hora veuré el resum de Gran Hermano i empalmaré amb A tu lado. Pel plató, amb catifa vermella, desfilaran els grans comunicadors dels nostres temps.
        Ja son les vuit i encara no ho he fet. Estic aconseguint el meu propòsit. Espero que quan siguin dos quarts de nou, no existeixi encara ni tan sols la minúscula possibilitat de caure en la temptació.
        El meu dia diferent, el meu proposit finalitza a les nou del vespre. No m'ha agradat res del que he vist. He plorat veient els informatius d'Antena 3, m'he mofat de Corazón de Otoño, he sentit vergonya aliena veient Gran hermano. Però he fet vaga de veure TV3.

  • El pou de la existència
    Biel Martí | 24/10/2005 a les 11:49

    Què hi faig jo aquí? Qui és la persona que dorm al meu costat? No reconec les dues nenes que venen de bon matí a fer-me un petó. El sabor de la melmelada de gerds... el recordava diferent. El meu cotxe no corre tant com jo pensava... És com si cada vèrtebra de la meva columna vital hagués girat uns graus i ara estigués enfocat cap a... on? Amb els ulls clavats al mirall retrovisor del cotxe, uns ulls que abans creia marrons i ara veig verds, m’entra vertigen, precipitant-me al pou d’una existència que no tolero. He fet cada matí el mateix des de... quan? Però i avui, perquè tot esdevé estrany, distant, forà...? En una feina que no sé fer em saluden persones que no sé ubicar. Falla alguna cosa, alguna cosa que fins ara havia escombrat sota la catifa i ara es rebel•la, no vol més silenci. Potser no falla res, simplement una minúscula incidència com la d’ahir fa que avui, tot resulti diferent. L’estabilitat esdevé monotonia, el benestar incomoditat, el plaer complaença... Què hi faig jo aquí? I perquè no vens a donar-me una explicació? Vine a dir-me que, simplement, el trobar-nos ahir no fou casualitat.
    • RE: El pou de la existència (versió definitiva)
      Biel Martí | 24/10/2005 a les 11:52

      Què hi faig jo aquí? Qui és la persona que dorm al meu costat? No reconec les dues nenes que venen de bon matí a fer-me un petó. El sabor de la melmelada de gerds... el recordava diferent. El meu cotxe no corre tant com jo pensava... És com si cada vèrtebra de la columna vital m’hagués girat uns graus i ara estigués enfocat cap a... on? Amb els ulls clavats al mirall retrovisor del cotxe, uns ulls que abans creia marrons i ara veig verds, m’entra vertigen, precipitant-me al pou d’una existència que no tolero. He fet cada matí el mateix des de... quan? I avui, per què tot esdevé estrany, distant, forà...? En una feina que no sé fer em saluden persones que no sé ubicar. Falla alguna cosa, alguna cosa que fins ara havia escombrat sota la catifa i ara es rebel•la, no vol més silenci. Potser no falla res, només una minúscula incidència com la d’ahir fa que avui, tot resulti diferent. L’estabilitat esdevé monotonia, el benestar incomoditat, el plaer complaença... Què hi faig jo aquí? I per què no vens a donar-me una explicació? Vine a dir-me que, simplement, el trobar-nos ahir no fou casualitat.
  • Centris en la feina!
    Espiadimonis | 24/10/2005 a les 12:07

    Només sortir de casa, uns extraterrestres amb forma de galeta de xocolata han aterrat al jardí i m’han demanat que fos el seu conillet d’Índies durant els propers dos-cents trenta mil anys. Els hi hauria dit que no, però la pistola de raigs fàsics m’ha acollonit una miqueta, la veritat i, sóc de bona pasta, jo. Els seus anys duren només microsegons i he arribat a temps per agafar l’autobús. Em feia mal la vèrtebra, això sí, de tantes injeccions fotovoltaiques.
    Però a l’autobús s’ha produït un segrest, quatre àrabs amb catifa voladora han volgut fer-nos servir d’hostatges per un intercanvi amb barrils de petroli. Per sort –o per desgràcia– la secta dels “Miralls Metatarsians” ha fet aparició i he acabat adorant un líder en forma de poma Golden. Quan m’he adonat que el meteorit que havia d’acabar amb la vida terrestre arribaria massa tard per la classe de mates, he sortit corrents.
    A punt d’arribar, una minúscula partícula d’oxigen m’ha demanat que l’acompanyés a Serveis Socials ha demanar la beca de menjador pels seus fills, i no m’hi he pogut negar, sóc de bona pasta, jo. Entendrà que, amb un dia tant diferent, no pugui centrar-me en la feina.

  • RE: REPTE XLII: un dia completament diferent.
    Tetris | 24/10/2005 a les 13:01

    Només posar el peus a la catifa ja vaig notar que aquell dia no era com els altres,dins del cap hi tenia tota una quadra de cavalls que anaven al trot,el meu cap s'estavellava,en arribar al bany i veure'm al mirall no em vaig reconeixer,jo que sóc més aviat grassonet presentava una cara allargassada,pelut i amb unes profondes ulleres ,senyal inequívoca de que la borratxera de la nit abans no habia estat pas minúscula,jo no en recordo res de res ,pro les conseqüències que notava m'ho feien palès.Després d'intentar millorar el meu aspecte i prendre'm un calmant, ,vaig anar per posar-me la roba de diumenge , era l'endemà de la" vigilia",la meva feina em va costar,pro, per si no hi havia prous inconvenients,en porsar-me les sabates aparaguè la meva vèrtebra cinquena lumbar que també volia apuntar-se a la festa,així corbat ,coix i amb el cap espès ,vaig acudir a la cita que des de feia dies em tenia il.lusionat,ella m'esperava , feia ja estona, una bona estona, i en veure aquell nyap que l'hi arribava ,sense dir res va anar-se'n.
  • RE: REPTE XLII: un dia completament diferent.
    Jere Soler G | 24/10/2005 a les 15:55

    Em desperto.
    No reconec l'estança: una habitació minúscula, amb un llit petit damunt d'una catifa empolsinada.
    El reflex del mirall m'ofereix la imatge d'un noi bru, d'ulls grossos i castanys. Em palpo la cara, el coll, les cames... l'esquena, de la primera a l'última vèrtebra.
    Ja no sóc professor; ja no sóc gran.
    Al carrer, la gent em mira més que ahir; amb por, amb fàstic, de vegades amb una estranya i freda indiferència.
    Arribo a l'institut.
    Sé quina és la meva aula.
    Hi entro.
    Les noies, que ahir eren nenes somrients, avui són dones força atractives.
    M'hi acosto.
    M'ignoren.
    Els parlo.
    Se'n riuen.
    Arriba el mestre.
    Em pregunta alguna cosa sobre els moviments migratoris.
    No l'entenc bé.
    Li responc paraules que em surten en un llenguatge estrany.
    Em mira amb cara d'aclaparat.
    Mastega una frase que se m'escapa.
    La classe riu.
    Una noia enrogeix i explica que aquestes coses no les hauria de dir un professor, que si vaig brut és perquè sóc pobre.
    El mestre torna a remugar i, entre d'altres, pronuncia el mot "pastera".
    No tinc ganes de posar-me a estudiar.
    Miro per la finestra i em pregunto què faré quan arribin les cinc de la tarda.

  • RE: REPTE XLII: un dia completament diferent.
    Màndalf | 24/10/2005 a les 18:17

    He hagut d'utilitzar la sofisticada tècnica francesa de la "liason-des-paroles" per a no passar-me de les 200. S'hi val o no? Ep, que això no compta!

    M'aixeco tranquil·lament pel matí. No em fa mal res. Tota la família em diu bon dia a cor; m'han preparat el suquet de taronja, els croisantets i un cafemllet. Què bé! Vaig per la Ronda de Dalt tot sol amb el meu flamant cotxet quenofasoroll, cantant i xiulant. Un policia em saluda. Què rebé! Una noia d'uns trenta em mira. Què requetebé. Arribo a la feina i una senyora molt amable em fa lloc per aparcar. Entro, tothom em saluda amb un somriure de pam. Bon Dilluuuns! Tenim tota la setmana pel davant! Què superbé! El cap em demana amablement que entri al seu despatx. "Mira noi, he pensat que ja és hora de que t'apugi el sou. I res de quedar-se per les tardes; pensem en l'equilibri sostenible feina-esbarjo,..." Què recontrabé. Arribo a casa i vaig de pet a RC: quina il·lusió! Tinc 535 comentaris i una valoració de 9,99. Què collonudamentbé. El Nemo em diu que s'ha passejat sol. La nena em pica l'ullet; no li fa mal el cap i anem al llit. Fem l'amor descontroladament fins a l'esgotament físic i mental. Què fanatasticamentbé. Missatge de la quetz: Mandalf, caralloooot, que és un repte! Què malament.
    • RE: RE: REPTE XLII: un dia completament diferent.
      Màndalf | 24/10/2005 a les 18:22

      Glups! veig que també m'he oblidat de les paraules clau! Però,... és un dia diferent o no?
      • RE: RE: RE: REPTE XLII: un dia completament diferent.
        Màndalf | 24/10/2005 a les 18:45

        Està bé, està beeeeeé! Ja ho arreglo. Ja m'he quedat sense suc de taronja,...

        M'aixeco tranquil·lament pel matí. No em fa mal res, ni una vèrtebra. Em miro al mirall: ni una potadegall. La família m'ha preparat els croisantets i un cafemllet. Què bé! Vaig per la Ronda de Dalt tot sol amb el meu flamant cotxet que-no-fa-soroll, cantant i xiulant. Un policia em saluda. Què rebé! Una noia de faldilla minúscula em mira. Què requetebé. Arribo a la feina i una senyora molt amable em fa lloc per aparcar. Entro, tothom em saluda amb un somriure de pam. Bon Dilluuuns! Tenim tota la setmana pel davant! Què superbé! El cap em posa una catifa per entrar al seu despatx. "Mira noi, he pensat que ja és hora de que t'apugi el sou. I res de quedar-se per les tardes; pensem en l'equilibri sostenible feina-esbarjo,..." Què recontrabé. Arribo a casa i vaig de pet a RC: quina il·lusió! Tinc 535 comentaris i una valoració de 9,99. Què collonudamentbé. El Nemo em diu que s'ha passejat sol. La nena em pica l'ullet; no li fa mal el cap i anem al llit. Fem l'amor descontroladament fins a l'esgotament físic i mental. Què fanatasticamentbé. Missatge de la quetz: Mandalf, caralloooot, que és un repte! Què malamentbé.
        • Puta per un dia
          foster | 24/10/2005 a les 21:17

          Puta per un dia

          He somiat que era la teva puta. Un somni causat, segurament, pels teus comentaris insinuants d'anit mentre vèiem la pel.lícula de la Deneuve. M'he llevat molla i nerviosa, amb mal de cap; la vèrtebra superior semblava clavar-se'm directament al cerebel. Mentre em dutxava he intentat recordar aquelles escenes plenes de ràbia i luxúria, i m'he sorprès somrient-me: excitada.

          Sortint de la feina he passat per una llenceria especialitzada en roba íntima eròtica, tenia ganes de sorprendre't: seria la teva puta per un dia.
          He col.locat tots els miralls de casa a la sala, sobre la catifa, i he tapat les làmpades amb gasa roja. M'he posat el conjunt nou: copes i bòxer negres, minúscul tot, amb el ribet d'encaix vermell resseguint-ne les costures. Damunt, només una bata de seda negra. M'he pintat les ungles, els ulls i els llavis.

          Quan has tocat el timbre he vingut de puntetes a obrir-te (em sentia tan trapella!):

          -Benvingut a La Casa On Els Somnis Es Fan Realitat -et deixo anar, amb veu seductora. Vas per passar, sorprès i complagut alhora, somrient juganer, però et barro el pas:
          -Cobrem per avançat. Digues, amor: quant estàs disposat a pagar per tenir-me...?

  • REPTE XLII: El mirall
    qwark | 24/10/2005 a les 23:29

    Un rostre pervers et somriu, t'aguanta la mirada fixa, amb una fredor que et glaça la sang. Et pregunta amb ulls provocadors: "De veritat saps quina de les dues està a l'altra banda del mirall?".

    Et despertes, sobresaltada. O potser és ara que dorms? Maleïda percepció relativista! Maleïts bolets al·lucinògens! Intentes alçar-te però la catifa sembla bellugar-se sota els teus peus. Un calfred s'escola entre les teves entranyes quan et retrobes amb la mateixa mirada perversa, freda, de vidre. Només has de trencar el mirall i l'ambigüitat acabarà per sempre. El món en el qual et quedis acabarà esdevenint la teva realitat. Vols esmicolar-lo però l'angoixa paralitza els teus músculs. Finalment veus, aterrida, una llum blanca que t'il·lumina l'esquena i, des de l'altra banda, sents una veu dolça, amiga, que et farà tornar.

    - Alícia!

    Obres els ulls. La teva mare t'abraça amb tendresa, mentre et deixa sobre la pell les seves llàgrimes. Ha estat una operació complicada però la minúscula vèrtebra que t'ha turmentat durant aquests mesos torna a ser al seu lloc.

    Llences una mirada ambigua a l'espai buit, on tu hi situes l'absurd existencial d'aquesta vida d'estúpides certeses acceptades. Avui serà el teu primer dia sense morfina.

  • REPTE: Un dia completament diferent.
    Carme Cabús | 24/10/2005 a les 23:54

    Avui, un dia completament diferent

    Aquest matí ha sortit un núvol per l'horitzó i amb la seva rojor ha tenyit el cel de rosa. Ha avançat lentament i ha escampat la seva dolça carícia de pluja: damunt cada minúscula pedreta de sorra d'aquest desert oblidat on cada dia em resseco, damunt la crosta de la meva pell endurida.
    En sentir la mullena, he obert les copes de les meves pues i he deseixit el canemàs del meu teixit, olorant tanta bonança, i les meves arrels s'han fet esponja i han fet créixer ramals de filaments.
    Un petit toll de textura de mirall ha començat a formar-se'm al voltant, fins a reflectir la planta carnosa i puada que sóc, regalimada de pluja, en el contrast de la delícia d'un cel vermellenc i aquós. En veure'm, la meva riallada ha estat tan confiada que de cop el mirall de l'aigua m'ha reflectit amb una flor rosa que em desbordava. Primer m'he sobtat d'aquesta imatge, però després m'he adonat que era la meva floració enmig d'una pàtria que per fi m'acaronava.
    Demà el sol, vèrtebra de l'horitzó, tornarà a fer de la sorra una catifa àrida, però la joia d'avui torna a fer de nou la vida habitable.

  • RE: REPTE XLII: un dia completament diferent.
    Leela | 25/10/2005 a les 00:01

    Aquella matinada freda, em vaig sentir recomfortada en notar com la minúscula catifa de llana vermella, comprada de rebaixes i que tant odiaves, estava com sempre sota els meus peus. Em vaig llevar contenta aquell matí, segura de que els núvols negres de la nit anterior s’havien esfumat. Els ulls però encara em feien mal de tant de plorar però, al menys, semblava que la darrera vèrtebra cervical encara estava adormida i havia deixat de pinçar-me sense pietat.
    Em sentia rejovenida, però el meu tarannà cerebral i metòdic em repetia que anava cap als trenta-cinc anys i que em trobava, de nou, en el punt de partida. Vaig anar cap al lavabo per dutxar-me. Un dia més que arribava tard a la feina. Em vaig mirar al mirall. Darrerament no en tenia costum: massa empremtes de malestars i tristors. Em feia mal l’esquena però semblava que havia mengüat. Potser si que estava rejovenint, vaig pensar, ja en sóc prou de petita només em cal encongir-me abans d’hora. Em vaig començar a preocupar l’esquena em tibava més, però em sentia tant lleugera...
    Eh! El parquet havia canviat... sota els meus peus la casella número 1: era una segona oportunitat!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: