a un relat que fa temps que va publicar en Vallespir:
http://relatsencatala.cat/relat/en-jan-es-mou/462943
:-D

Excel·lent exercici i fantàstica història !
Enhorabona Frèdia!

Estimat Josep,
tenim a les nostres mans eines per defensar-nos, i com tu bé saps són les paraules dites però sobretot les escrites i difoses arreu.
La pretesa ignorància per part d'alguns (segurament tendenciosa) només es pot rebatre amb arguments els quals potser alguns sembla que cauen en fons perdut, però molts persistiran i algú en algun lloc estarà disposat a fer-ne resó. De la mateixa manera que hi ha sense sentits com corredors en territoris erms i poc transitats i així es demostra, hem de mostrar el sense sentit de tot el que està passant. Gràcies per les teves reflexions!.. i que no s'aturin! ;-D

Hola Mena Guiga,

estic encantada de llegir-te. És com una alenada d'aire fresc.
M'agrada molt la teva biografia, ric i somric amb els teus contes i relats. Em refresco amb les teves aportacions al fòrum. Et diré un secret: Jo, de gran, vull ser com tu ;-D (tot i que som gairebé de la mateixa edat... m'hauré d'espabilar).

Només em queda dir Gràcies!, moltes! pel que fas.

Els meus fills amb les boletes de mimosa fan dibuixos (al pati de l'escola bressol n'hi ha una, i sempre s'empesquen una activitat ben bonica per fer).

Una abraçada!

ple de poesia i màgia.
Poesia que prové de les teves paraules que ens situen en el paisatge marí, natural, amb nens mimetitzats en forma dels animalons més tendres que salten i corren, i plantes que deixen anar la seva flaire. I tot plegat per atreure l'atenció cap a allò que importa: la amistat, la imaginació, les estades envoltats de les persones que estimem i que ens estimen.
I la màgia, que gràcies a la imaginació - que no hauríem de perdre mai- ens proporciona benestar, somriures i descans.
M'agrada una idea que també ens transmets: els nens són molt imaginatius però si estan envoltats d'adults també imaginatius sens dubte conservaran aquesta capacitat tan meravellosa molt més temps.
Una abraçada!

molt bonic que ens ensenya un munt de coses. Les estrelles i les seves agrupacions, la tristesa de sentir-se una mica diferent a la resta i haver d'escoltar les burles, la fugida com a sortida a un problema i l'enyor d'estar amb els nostres. Un conte dolç amb un munt de missatges per poder explicar als nens. Enhorabona!

per uns moments he oblidat qui era i m'he posat a la pell del Lex. Els nens són genials, llàstima que no els fem el cas que es mereixen - tot el cas del món. El teu conte m'ha semblat ple de màgia, de frescor, ple de la il·lusió que sols els nens tenen. Una alenada d'aire fresc.
Gràcies per aquesta mirada des dels ulls d'un nen cap a un món inabastable com són les estrelles. Gràcies per fer-nos adonar que el que és més important són els petits actes de cada dia.
Un bon relat, Sílvia!

Molts petons!
Ps. jo encara m'hi he de posar...

em faig un fart de riure amb els teus escrits. No t'ho prenguis a mal, eh! riure és una activitat que fem poc (al meu parer) i hi ha poquíssima gent amb la qualitat de generar aquesta reacció a la resta del món. Per mi és un do molt admirable. M'encanta com escrius i tot el que et passa pel cap (i per la vida!).
Per cert, també sóc fan del CSI i me'l gravo perquè sempre m'acabo adormint (serà cosa de que a les nits no dormim gaire gràcies als petits menjadors de pizza ? ;-)

Una abraçada i seguiré llegint amb entusiasme els teus relats!!!
Gràcies pels somriures!

Leela

Ps. una tocadadecoll.... les plantes també respiren com tu, el que fan a la inversa és la fotosíntesi ;-D

que el creixement és un distintiu de la vida. Sense creixement no hi ha vida, sense vida no hi ha creixement. La vida però canvia moltes vegades, i així ho fa també el nostre creixement. Quan tens un fill sembla que deixis de créixer i et volques en ell, com si et convertissis més en una font o un recolzament per ell i abandonessis una mica el teu propi creixement (al menys així és com de vegades jo ho he viscut). Però, efectivament, amb ells és creix també. De manera diferent. Ells et mostren el món amb uns altres ulls. Et fan veure les coses sense la càrrega històrica de la teva pròpia vida, com si les veiessis per primera vegada. I creixes, creixes molt.
Com, malauradament, també el dolor. La pèrdua, l'allunyament, et fa créixer perquè t'obliga a enfrontar-te de nou amb tu mateix, en solitud i sincerament.
I ara em ve al cap que quan era petita, de vegades em feien mal les cames, i la meva àvia em deia "això és que estàs creixent" i semblava que així em feien una mica menys mal. El creixement potser estar associat a un cert dolor, perquè és abandonar un estat previ per poder passar a un altre de diferent.
A la nostra mà està en guadir-ho (perquè és inevitable i no ens podem oposar a créixer... - jo era de les que no em volia fer mai gran-).
Créixer ens omple la maleta d'experiències i això sempre és signe de riquesa.

Enhorabona per aquests versos que diuen tant i que ho fan de la manera simple i neta, clara, natural com natural és el procés de créixer.

Una abraçada!

Hola!
m'he sentit tant identificada en el teu relat, que el podria haver escrit jo mateixa. Bé, no ens enganyem, no el podria haver escrit perquè a mi no dormir em genera tal mala llet que em resulta impossible tractar el tema amb humor. Per tant, primer de tot gràcies per fer-me veure que la cosa té un costat divertit.
Si fa uns anys, m'haguessin dit que dormiria com dormo ara, no hauria parar de riure i hauria dit que era impossible. Ens acostumem però a tot. He passat de ser una marmota que als cinc minuts quèia dormida com un tronc a ser una mena de mussol que dorm amb un ull obert i sent qualsevol mosquit emprenyador que vola. Crec que ja no arribo ni a les fases rem i algunes nits, em plantejo si anar a dormir o si quedar-me fent feina per aprofitar millor el temps (com tu sempre tinc la post de la planxa a tope). Tanmateix sempre opto per anar al llit perquè sinó al dia següent els meus fills (un de 3 anys i un altre de 8 mesos, et comento l'edat perquè vegis que estem en plena època de no aclucar l'ull ni per error) enlloc de mare tindrien a l'ogre dels contes treient foc pels queixals.
En resum, el teu relat m'ha encantat, per l'humor que li has sabut posar i sobretot per sentir-me tant identificada. La nostra solució? tenir un llit ben gran i encabir-nos tots quatre juntets, i no perquè tinguem idees ni seguim cap filosofia sobre el collit sinó perquè és la manera de no haver d'aixecar-te del llit cada cop que et demanen alguna cosa (ja sigui pit, ja sigui un got d'aigua).
Una abraçada ben tendra!

el trobo molt original, tot ell, el poema i el títol. Veig que no pares, Teresa! Moltes felicitats per la teva energia inesgotable.
Una abraçada!

ets un gran poeta. La teva mirada sap trobar el símil entre el dòmino i la vellesa que sense remei va caient però no vol caure. I la sal que un cop eixuts ens queda a sobre, recordant-nos que abans havia estat companya de l'aigua, i ara es queda sola.
Avui no estic gaire inspirada, però he trobat el teu poema magnífic, amb paraules senzilles has sabut fer-me pensar en coses i transmetre uns sentiments d'un final, del dubte que ens queda un cop alguna cosa s'ha acabat.

que el que ets Teresa, una persona lliure que fa voleiar les paraules, que obre portes, original, diferent, divertida, com una alenada d'aire fresc.
Una persona a qui no li calen varetes màgiques per obrir noves portes, tu ja ho saps fer amb les paraules.
Una abraçada!

arriben ben endins de tots nosaltres, és a dir, molt més lluny que Olot.
Amb la temàtica naturalista, la mètrica perfecta, res tenen a envejar als clàssics.
Un plaer llegir-te rnbonet!
Una abraçada!

i aquella calma que ni tant sols els peixos amb el seu moviment gosen alterar.
Al fons del mar hi ha coves, on pots sentir els ecos de les teves veus internes, amb entrades i sortides enrevessades que tant sols poden superar els nedadors més destres.
Al fons del mar hi ha una bellesa inexorable que sovint no trobem més enllà.
Al fons del mar hi sentim el nostre batec, aquell que pensàvem que havíem perdut en la voràgine del dia a dia.
Al fons del mar hi som tots, algun cop, i algú - potser Neptú- ens diu que podem reposar sobre els coralls però només el temps suficient per adonar-nos que els seus colors van virant.
Al fons del mar però no hi trobem mai gats... potser per això tenen set vides, potser perquè surten - quan estan preparats- a respirar.

Un poema molt bonic, que endinsa al lector cap al fons, cap a un món fantàstic que tots tenim al nostre abast. Amb una lliçó final, no som peixos però, i tard o d'hora ens haurem de calçar les sabatilles de dansa per tornar a viure en el nostre medi.

i amb una càrrega emocional molt forta que es va acumulant al llarg del relat i que no permet que la descarreguis fins arribar al final.
M'ha agradat molt l'ús del vocabulari i el lèxic que fas, molt extens, acurat i ajustat en cada moment a allò concret que vols explicar. Les descripcions són molt bones i et fan anar al pas del protagonista, un pas lent, cansat i feixuc, un pas arrossegat i intranquil. El tema és actual, perquè si bé les imatges van de l'actualitat a l'època de la guerra de Sèrbia, ben bé podria ser una història que es donés en aquests moments en qualsevol lloc del món. Per desgràcia hi ha massa gent que viu amb les seqüeles d'una guerra a les seves espatlles. I com tu molt bé descrius, aquestes seqüeles són una ombra llarga que planeja sobre els fills i néts dels afectats directament.
En algun moment del relat he imaginat el final - quan l'Anna parla de que té una mare al sanatori i del fet que no coneix son pare-. Però no importa en absolut. Fins i tot he arribat a pensar que el protagonista, abans de trobar la fotografia a la cartera de l'Anna, ja ho sabia tot, i s'ha lliurat al seu destí, conformat, com si es deixés acompanyar per una mena de mà de la justícia "divina".
En fi, tot això són elucubracions meves... en tot cas, perdona el rollo. Només puc dir-te, molt sincerament, que m'ha agradat molt. Penso que has sabut descriure una situació paradoxal a la vida d'algú, i sobretot ens has mostrat com en som de complexes les persones.