Detall intervenció

RE: REPTE LVI (només Reptes, SIUSPLAU!!)

Intervenció de: Àlex Casanovas Boada | 16-11-2005


Falses aparençes 252 paraules

La pluja colpejava absurdament la meva gavardina. Totes les meves capes de pell estaven molles, però sentia una estranya sensació de poder. El cel era un laberint de núvols, entremig, la lluna. Un sentiment agredolç obria clivelles al meu cor. Potser era pel que anava a fer. Vaig encaminar-me amb decissió a casa seva. El vent bufava amb virulencia i creant arcs amb les gotes. Els meus pasos éren ràpids, no titubejava. Seguia aguantant la creu de la pluja, que destriava les meves esperances. Com el sucre del café, poc a poc, es diluien, i no sabia ben bé perquè. Vaig arribar a casa seva amb "l'ai" al cor. Definitivament, la por era el meu destí. Vaig entreveure la llum de la seva finestra, va ésser com l' albada. Els meus anels van tornar a néixer. Vaig allargar el dit per trucar al timbre. Una part de mi volia fer-ho, però l'altra estirava, era com un estira i afluixa d'ambdos bandols. Una veu interrogativa va preguntar. Vaig respondre i ella va baixar. Vam parlar, fins que la conversa va arribar a un punt crític.
--M'estimes?
--Si
Es va establir una connexió entre nosaltres, com la d'un funicul·lar entre muntanyes. Una sensació d'éxtasi em va envair.
--He de dir-te quelcom
Em disposava a besarla. Es va moure com un llàmpec, un objecte platejat va sortir de la seva butxaca. Vaig notar que es deturava davant meu i després... negror. Després una llum al final d'un túnel. Estava mort, m'havien disparat.


Respostes

  • RE: Una pobra monja i les falses aparences ...
    Conxa Forteza | 16/11/2005 a les 01:18

    Sor Maria de la Creu cada horabaixa agafava el funicular que pujava al Tibidabo per complir amb el seu deure apostòlic. Visitava a una senyora, que vivia a una torra enfora de l'estació. Sor Maria havia de travessar el bosc per arribar-hi. Ella sabia que pecava però no se'n podia estar. Feia mesos que entre els pins albirava una figura que al seu pas s'obria la gavardina i mostrava uns atributs dignes dels dimonis que havien temptat a tantes santes dones. Sentia un agredolç plaer. El seu confés li havia aconsellat que denuncies el cas, però ella de cada vegada se sentia més atreta per lo que mig a contrallum endevinava.
    Les nits dins la soledat de la seva cel·la i després de deixar-se l'esquena en carn viva amb els cilicis, quan se tombava damunt la dura màrfega, la seva imaginació volava i el seu cervell s'omplia d'aquella cosa lluent i vermellosa que eixia entre els plecs de roba com si tengués vida pròpia.
    Ja no podia més. Un dia se va decidir i agafant una ampolla d'aigua beneïda se va disposar a exorcitzar aquell dimoni que no la deixava viure.
    Com de costum allà estava la gavardina oberta i el maleït cap que guaitava com la serp que va temptar a Eva.
    Va córrer i en tanta mala sort que va caure, la seva boca a dos centímetres d'aquella cosa. Va fer com els grans màrtirs, va decidir menjar-se-la perquè mai més pogués temptar a ningú.

    • RE: RE: Una pobra monja i les falses aparences ... versió definitiva
      Conxa Forteza | 16/11/2005 a les 10:36

      ( ahir vespre massa presses, embolic de en i amb ect ...)

      Sor Maria de la Creu cada horabaixa agafava el funicular que pujava al Tibidabo per complir amb el seu deure apostòlic. Visitava a una senyora que vivia en una torre enfora de l'estació. Sor Maria havia de travessar el bosc per arribar-hi. Ella sabia que pecava però no se'n podia estar. Feia mesos que entre els pins albirava una figura que al seu pas s'obria la gavardina i mostrava uns atributs dignes dels dimonis que havien temptat a tantes santes dones. Sentia un agredolç plaer. El seu confés li havia aconsellat que denuncies el cas, però ella de cada vegada se sentia més atreta per lo que mig a contrallum endevinava.
      Les nits dins la soledat de la seva cel·la i després de deixar-se l'esquena en carn viva amb els cilicis, quan se tombava damunt la dura màrfega, la seva imaginació volava i el seu cap s'omplia d'aquella cosa lluent i vermellosa que eixia entre els plecs de roba com si tengués vida pròpia.
      Ja no podia més. Un dia se va decidir i agafant una ampolla d'aigua beneïda se va disposar a exorcitzar aquell dimoni que no la deixava viure.
      Com de costum allà estava la gavardina oberta i el maleït cap que guaitava com la serp que va temptar a Eva.
      Va córrer i amb tanta mala sort que va caure, la seva boca a dos centímetres d'aquella cosa. Va fer com els grans màrtirs, i resignadament, va decidir menjar-se-la perquè mai més no pogués temptar a ningú.

  • RE: REPTE LVI - Falses aparences
    angie | 16/11/2005 a les 11:41

    Vestia amb elegància, ben pentinada i amb el maquillatge just. Tota una senyora. Jugava sempre amb una creu d'or que adornava el triangle de l'escot. La veia cada matí, esmorzant al Columbus . En acabar, agafava el seu bolso de marca, i entrava a una torre senyorial, just al davant de la cafeteria.
    .....I arribà el divendres. La setmana m'havia deixat un regust agredolç. Molts problemes a la feina.
    A més, una casa buida no m'ajudaria gens a carregar les bateries. Plovia i vaig decidir que aquella nit aniria al cinema. Baixaria fins al Palace i m'entaforaria a qualsevol de les sales. En tenia per a escollir.
    En arribar, vaig aparcar al costat de l'accés al Funicular de Montjuic. Hi havia poca gent. Cinc minuts i a dins.
    M'esquinçà l'entrada una dona amb falta de tint als cabells i amb les ungles mal pintades.
    La sala ja era fosca. Vaig ocupar un seient de les últimes fileres. Tenia a una parelleta just davant meu.
    No us puc dir ni a grans trets, si el film va ésser del meu gust o no. Els meus cinc sentits es van concentrar en els gemecs del paio que tenia al davant i en els moviments de la seva acompanyant.
    Quan es van obrir els llums, vaig veure-la....... Es cordava la gavardina i tot tocant-se la creu del coll, tancava el tracte comercial amb un bitllet de 50 euros, que guardava directament a la butxaca.
    Em vaig aixecar corrents, mentre la vermellor em pujava a les galtes.

  • Ens espien? Paranoies?
    marc (joan petit) | 16/11/2005 a les 12:53

    Mireu, si us plau, dalt del Tibidabo. Hi heu de veure un "Sant Cristo" vestit amb gavardina, amb els braços ben oberts, com si estigués en posició d'agermanament, i en forma de creu. El veieu? En cas contrari, agafeu el tren de Sarrià i després el funicular de Vallvidrera. Quan arribeu a la plaça del funicular, pugeu a l'autobús i us hi durà.
    El veieu, ara?
    No ens enganyem, simbologies a part, es tracta d'una tros de pedra qualsevol que ha pres forma humana i l'han penjat allà dalt. Però fixeu-vos-hi bé, els ulls no semblen de pedra. No ho són! Tenen una brillantor diferent, i fins i tot diríeu que no estan fixes. Així doncs... de què estem parlant?
    Creieu-me: ens espien.
    Heu sentit mai el pes de la consciència? Si?
    Doncs hauríeu de saber que els religiosos han posat un parell de càmeres d'altíssima resolució als ulls del "Sant Cristo" que ho veuen absolutament tot. Qualsevol tipus de malifeta no queda mai sense saber-se. I què és una malifeta? Doncs allò que l'església creu que s'escapa de les seves doctrines. Des d'un atac faldiller fins a un berenar que trenca el règim, passant per aquell cigarret tan dolç o el voyeurisme de l'adolescent.
    I com ens ho fan pagar? Emetent uns rajos en l'espectre invisible que activen aquella part del cervell que conté la consciència, causant-nos la sensació agredolça del desig pecaminós reflexionat.
    Darrera de l'alpinista ple d'amor i amb gavardina, doncs, s'hi amaga un complot de l'església que pretén controlar-nos. Res no és el que sembla. Tot no és perquè sí. Creieu-me!

  • Discretíssima i eficientíssima
    Biel Martí | 16/11/2005 a les 15:02

    La eficientíssima i discretíssima secretària va entrar a la netíssima i distingidíssima oficina amb la carpeta a la mà, abandonà la seva gavardina sobre el penjador i amb parsimònia maquinal obrí el fitxer marcant-ne el codi secret, va ordenar la carpeta al seu lloc i el tornà a tancar i, com aquell qui res, sortí del despatx i s’assegué a la seva taula del rebedor.
    La gerent arribà tot just tres minuts i mig després, a les 9:00, se saludaren i la secretària s’alça immediatament i preparà el cafè com a la gerent li agradava. Per la finestra de l’oficina es veia ara el funicular del Tibidabo baixant. En ser rere la seva engalanada taula, la gerent es congratulà de tenir una noia tan eficient a les seves ordres. Tot seguit es posà a treballar. Va atendre visites i trucades, anà a dues reunions i a dinar amb el cap del departament d’economia, amb qui tenia somnis eròtics, en un japonès (peix agredolç) i tornà a primera hora de la tarda. La secretària avui plegava més d’hora, estaria sola tota la tarda. Marcà el codi d’accés al fitxer per treure l’expedient que la faria ascendir i n’extragué la carpeta, la recordava més pesada. No va trobar els papers que buscava i la secretària ja no hi era. La va trucar al mòbil, desconnectat. Es va començar a preocupar, del contingut de la carpeta en depenia el seu futur. Passà la tarda trucant-la i mossegant-se les ungles per no saber treballar sense ella, fins que l’endemà, sabent que no tenia fet l’informe definitiu, es trobà el seu despatx ocupat i un lloc de secretària vacant.

    • Discretíssima i eficientíssima (aquest és el bo!)
      Biel Martí | 16/11/2005 a les 15:31

      La eficientíssima i discretíssima secretària entrà a la netíssima i distingidíssima oficina amb la carpeta a la mà, abandonà la gavardina sobre l'arxivador i, amb parsimònia maquinal, obrí el fitxer marcant-ne el codi digital, ordenà la carpeta al seu lloc, tornà atacar-lo i com aquell qui res, sortí del despatx i s'assegué a la seva taula.
      La gerent arribà tot just tres minuts i mig després, com sempre, se saludaren i la secretària li preparà el cafè com a ella li agradava. Per la finestra de l'oficina es veia ara baixar el funicular del Tibidabo. Un cop al seu despatx, la gerent es congratulà de tenir una noia tant eficaç, no com l'anterior que era una creu i es posà a treballar, sobre l'agenda que la secretària li marcava. Va dinar amb el cap d'economia, amb qui tenia somnis eròtics, en un restaurant japonès (peix agredolç) i tornà a primera hora de la tarda. La secretària havia demanat plegar més d'hora, estaria sola tota la tarda. Marcà el codi del fitxer per accedir a la carpeta que li proporcionaria l'ascens, la recordava més pesada... No va trobar els papers que buscava i la noia ja no hi era, la va trucar al mòbil, desconnectat. Es va començar a preocupar i va lamentar dependre tant d'aquella excel·lent oficinista. Però somrigué en recordar que, de ben segur, ella li ho solucionaria, així que decidí marxar cap a casa.
      L'endemà, es va trobar el seu despatx ocupat i el lloc de secretària, vacant.

  • En Tomeu va a ciutat
    boigboig | 16/11/2005 a les 15:28

    Desprès de dos anys sense descansar, en Tomeu havia decidit prendre's uns dies de festa per anar a ciutat i gastar-se uns duros que havia estalviat. Va deixar el ramat de cabres, la seva joia i la seva creu, tancat al corral, i va repetir a en Pepitu:

    -No t'oblidis d'abeurar-les i canviar-los el fenc cada dia!

    El dia va resultar agredolç: va estar plovent tota l'estona, el Tibidabo era ple de boira i el funicular no funcionava. Les Golondrines no salpaven per la mala mar. Però la paella del Set Portes va ser deliciosa, i l'espectacle del Molino el va deixar més encès que un misto en mans d'un piròman. Així que va decidir llogar una senyoreta perquè li tragués la pols a la pelleringa.

    Però era un home tímid; abans d'anar a cercar-la es va prendre unes ratafies en un tuguri, i ho va rematar amb un whisky nacional i uns caliquenyos.

    A la matinada va anar al carrer Sant Ramon a veure l'aviram. La veié de lluny: una rossa espectacular, metre vuitanta d'alt, uns pits de bandera, unes cuixes fermes que s'entreveien sota d'una faldilla curtíssima.

    -Per un duro te la mamo sense gavardina, per dos duros me la entafores per darrera...

    En Tomeu, il·lusionat, li va donar els dos duros.

    Quan despuntava el sol, uns brams van despertar els veïns de les Rambles: en Tomeu, amb calçons llargs, perseguia a la Dolores mig despullada, tot cridant:

    - M'has enganyat! Cabró! La tens més grossa que jo! Torna'm els duros!!!


  • RE: REPTE LVI(o 56) FALSA ALARMA
    Jere Soler G | 16/11/2005 a les 16:10

    Els accionistes de la multinacional es reuneixen al voltant d'una taula el·líptica.
    A la paret del despatx, un marc immens envolta la fotografia del funicular de Núria.
    Empolainats, engeguen un riure cíclic.
    Es deleixen pels acudits intel·ligents.
    Parlen, raonen, pensen...

    Algú, des d'un racó de la sala, els contempla.
    Els escolta el riure de micos.
    Els analitza les idees; s'adona que obeeixen instints primaris disfressats de raonaments.
    Els estudia les paraules guiades per forces ancestrals que empenyen a esclafar enemics o a jutjar els individus pel seu aspecte.
    "Aquest porta mitjons blancs; és un pallús...! Aquest, una gavardina quan no plou; és un esnob...!"
    Observa com es miren de biaix; com escolten els senyals de l'entorn; com perceben sentors sofisticats; com colpegen la mà dreta contra l'esquerra; com criden quan s'alegren; com esgaripen quan s'irriten.
    Els escruta els records i percep la seva obsessió pel sexe; mudats i guarnits, però com bocs; amb tarja de crèdit, però abassegats.
    Descobreix que decideixen allò que els seus instints els ordenen que han de decidir, i tot sense que ells ho sospitin.
    -Pobres micos llestos ! -pensa amb un agredolç sentiment de pietat. -. exhibeixen els ullals de la seva indumentària de triomfadors, amb una creu d'or penjada al pit, i resten engabiats entre reixes daurades que els fan sentir orgullosos, convençuts que van on volen i que saben on van...! Pobres simis bells, genocides inconscients, dominadors del món, plaga...

    L'observador avisa la nau nodrissa.
    -Falsa alarma. No són civilitzats. Que comenci l'ocupació.


    • (Versió definitiva, je je m'hi fallava una majúscula)REPTE LVI(o 56) FALSA ALARMA
      Jere Soler G | 16/11/2005 a les 16:13

      Els accionistes de la multinacional es reuneixen al voltant d'una taula el·líptica.
      A la paret del despatx, un marc immens envolta la fotografia del funicular de Núria.
      Empolainats, engeguen un riure cíclic.
      Es deleixen pels acudits intel·ligents.
      Parlen, raonen, pensen...

      Algú, des d'un racó de la sala, els contempla.
      Els escolta el riure de micos.
      Els analitza les idees; s'adona que obeeixen instints primaris disfressats de raonaments.
      Els estudia les paraules guiades per forces ancestrals que empenyen a esclafar enemics o a jutjar els individus pel seu aspecte.
      "Aquest porta mitjons blancs; és un pallús...! Aquest, una gavardina quan no plou; és un esnob...!"
      Observa com es miren de biaix; com escolten els senyals de l'entorn; com perceben sentors sofisticats; com colpegen la mà dreta contra l'esquerra; com criden quan s'alegren; com esgaripen quan s'irriten.
      Els escruta els records i percep la seva obsessió pel sexe; mudats i guarnits, però com bocs; amb tarja de crèdit, però abassegats.
      Descobreix que decideixen allò que els seus instints els ordenen que han de decidir, i tot sense que ells ho sospitin.
      -Pobres micos llestos ! -pensa amb un agredolç sentiment de pietat. -. Exhibeixen els ullals de la seva indumentària de triomfadors, amb una creu d'or penjada al pit, i resten engabiats entre reixes daurades que els fan sentir orgullosos, convençuts que van on volen i que saben on van...! Pobres simis bells, genocides inconscients, dominadors del món, plaga...

      L'observador avisa la nau nodrissa.
      -Falsa alarma. No són civilitzats. Que comenci l'ocupació.

  • Iguals (si tu pots proposar dos cops el mateix repte, jo puc intentar-ho per tercer cop, no?)
    pivotatomic | 16/11/2005 a les 19:38

    En Pol i jo érem bessons. Idèntics. Però la nostra semblança era només aparent. Perquè, en realitat, sols ens assemblàvem per fora. Per dins, ell era bondadós i estava dotat d'una alegria entusiasta, que encomanava amb desvergonyiment als demés. Jo, en canvi, amagava una ràbia somorta i malaltissa, que cremava dintre meu com una foguera, amenaçant sempre amb descontrolar-se i devorar-ho tot. La única persona que tolerava era ell. Al seu costat, la meva fúria s'amansia i es tornava un sentiment agredolç però suportable.

    Un matí d'abril, la mare Eulàlia va venir a dir-nos que una parella havia adoptat el Pol. Separar dos germans era cruel, va reconèixer, però ells només volien un nen i s'havien encapritxat d'en Pol. Vindrien a buscar-lo aquell mateix dia, i teníem unes poques hores per acomiadar-nos. A la monja allò no li semblava bé i, potser perquè se sentia culpable, ens va deixar sortir al carrer per gaudir la darrera tarda junts. Fins ens va donar una pesseta per comprar-nos un refresc. En comptes d'això, varem agafar el funicular i passarem la tarda a Montjuich, fins l'hora de tornar. En arribar davant el portaló, amb la creu de fusta gravada a ambdues fulles, els nous pares del meu germà ja l'esperaven. Ell, alt i amb gavardina gris. Ella, menuda i amb un somriure preciós. Emocionat, travessà el carrer sense mirar i una moto l'envestí brutalment. La mare Eulàlia va córrer cap al seu cos, cridant el meu nom.

    Mai els he dit la veritat.

  • RE: REPTE LVI - Sor presa Sor presa
    Màndalf | 16/11/2005 a les 20:34

    De petit ja m'agradava posar-me nuet amb els altres nens a la dutxa, no em feu dir per què. També us he de dir que les noies no m'han fet mai massa cas; això si que sé per què: sóc lleig com un dimoni. Precisament per això els he d'ensenyar el bé de Déu que tinc entre les cames, aquesta verga esplendorosa que em diferència dels altres i que defineix la meva personalitat.
    Per això, cada tarda, quan aquella monja baixa del funicular ja em poso calent. M'amago entre els pins i quan està a prop, obro la gavardina. La beata fa com si no volés mirar, però queda enlluernada pels meus atributs. Frena el pas i els seus ulls entabanats m'exciten. Quan se'n va fent senyals de la creu a dojo amb un gest agredolç a la cara, jo me la pelo darrera del pi. De l'autoservei em moro de gust.
    Però l'altre dia tot se'n va anar en orris. La molt cabrona va venir decidida amb una enorme botella a la mà. Em pensava que m'anava a esberlar el cap quan de sobte, va tirar-se al terra, va llençar la botella, es va agenollar i, com si resés pietosament, es va amorrar al piló. Em vaig quedar astorat i palplantat sense reaccionar fins que va acabar i va marxar amb una cara de felicitat que semblava una verge. Crec que em va xuclar l'anima. I ara què faig? Busco una altra monja o vosaltres penseu que potser tornarà?

  • Dalt del funicular
    kispar fidu | 16/11/2005 a les 20:37

    (192 paraules...)


    Dalt del funicular
    tenia una aparença
    força peculiar:
    Aquell vestit
    cobrint-li el cos.
    Els seus cabells
    negres i rinxolats.
    Aquell somriure agredolç
    que m'ensucrava la mirada.

    La cabina avançava,
    lentament
    seguint la direcció del cable.
    No podia desfer-me del seu pensament.
    La meva mirada seguia el transcurs de la cabina
    i no deixava de mirar-la.
    Corregué cap a ella,
    el final era a prop.

    Fi del trajecte,
    ja quasi hi era.
    A poca distància
    ensumo el seu flaire.
    Em recorda a l'herba humida.

    Aixeco la vista.
    Ella baixa de la cabina.
    Un peu,
    l'altre.
    La cama,
    la seva companya.
    No ho resisteixo,
    necessito la resta.

    Quedo fixa't en aquella mirada...
    No era un vestit...
    era una gavardina.
    Dels seus cabells
    en van desaparèixer
    aquells dolços rínxols.
    Tampoc un somriure dolç...
    més aviat un agredolç amarg.

    Quina decepció...
    Tot s'havia esfumat en uns instants...
    Aquell somni,
    aquella imatge,
    el seu rostre;
    La seva aparença...
    Una falsa aparença...

    Superant la decepció
    i fent fora la frustració,
    traguí el meu llistat d'èxits
    i marcant una creu en el seu nom
    vaig fer desaparèixer la imatge del seu rostre
    cap a un llarg viatge a l'oblit.

  • REPTE LVI. Falses aparences o el drama del poeta
    Carme Cabús | 16/11/2005 a les 22:26

    Kluxingert va mirar finestra enllà mentre el presentador anava repetint el seu nom entre les ovacions del públic. Li tocava fer el discurs a ell després del recital del seus poemes i se sentia el cor tan petit que pensava que es desmaiaria.
    Per la finestra va veure els carros de cavalls que avançaven enmig de l'espessa neu. Ja era vespre, i darrere dels vidres de les cases es veien les resplendors de les llars de foc.
    Entretant, l'acte avançava.
    -...perquè Xinxivert gaudeix del poeta més agosarat, amb una obra sens dubte conduïda pel vehicle "funicular" de la vivència profunda de l'amor més pregon...-continuava el presentador.
    Kluxingert va sentir un gust "agredolç" en sentir aquestes paraules. Tornaven a ser la confirmació que la font de la seva creativitat no era altra cosa que una forma d'ocultació dels seus continus fracassos amorosos.
    Ara ja era ja gran i vivia sol, i pel que feia a la seva vida, no hagués desitjat res més que ser un home corrent, amb una dona que els vespres gèlids d'hivern mantingués encesa la llar de foc.
    Quan li va tocar a ell dirigir-se al públic, externament segur, va fer un gest vigorós amb la mà per apaivagar l'eixordadissa d'aplaudiments.
    -Estimats conciutadans... -va llegir del full que portava escrit.
    Va llegir el seu discurs amb convicció, però era com carregar una "creu", i només esperava el moment d'agafar la "gavardina" i sortir d'aquella sala plena a vessar de gent emocionada pel resultat del seu fracàs.


  • RE: REPTE LVI (només Reptes, SIUSPLAU!!)
    Àlex Casanovas Boada | 16/11/2005 a les 22:44

    Falses aparençes 252 paraules

    La pluja colpejava absurdament la meva gavardina. Totes les meves capes de pell estaven molles, però sentia una estranya sensació de poder. El cel era un laberint de núvols, entremig, la lluna. Un sentiment agredolç obria clivelles al meu cor. Potser era pel que anava a fer. Vaig encaminar-me amb decissió a casa seva. El vent bufava amb virulencia i creant arcs amb les gotes. Els meus pasos éren ràpids, no titubejava. Seguia aguantant la creu de la pluja, que destriava les meves esperances. Com el sucre del café, poc a poc, es diluien, i no sabia ben bé perquè. Vaig arribar a casa seva amb "l'ai" al cor. Definitivament, la por era el meu destí. Vaig entreveure la llum de la seva finestra, va ésser com l' albada. Els meus anels van tornar a néixer. Vaig allargar el dit per trucar al timbre. Una part de mi volia fer-ho, però l'altra estirava, era com un estira i afluixa d'ambdos bandols. Una veu interrogativa va preguntar. Vaig respondre i ella va baixar. Vam parlar, fins que la conversa va arribar a un punt crític.
    --M'estimes?
    --Si
    Es va establir una connexió entre nosaltres, com la d'un funicul·lar entre muntanyes. Una sensació d'éxtasi em va envair.
    --He de dir-te quelcom
    Em disposava a besarla. Es va moure com un llàmpec, un objecte platejat va sortir de la seva butxaca. Vaig notar que es deturava davant meu i després... negror. Després una llum al final d'un túnel. Estava mort, m'havien disparat.

  • Quin ous!
    nani | 16/11/2005 a les 23:26

    Quin ous!

    Després de descobrir el funicular de Montjuïc amb els pares, vam anar a casa els avis a la reunió familiar de dilluns de Pasqua.

    Feia molts dies que somniava amb la mona: seria molt gran, portaria molta xocolata negra i estava guarnida amb els ninos d'alguna sèrie de televisió famosa. Seria fantàstica!

    Estava tan nerviós... i per fi em va tocar obrir la mona. Abans vaig mirar la família: estaven tots rient i xerrant, feliços... la mare em mirava amb un somriure.

    Vaig desempaquetar la mona: grandíssima decepció. No era gaire gran, tenia poca xocolata (més tard descobriria que estava passada; tenia un regust agredolç...) i el pitjor de tot: en comtes de ninos d'una sèrie de televisió portava ous molt ben disfressats que no em van fer gens el pes. En comprovar que no portaven xocolata dins, sinó que estaven buits, em vaig posar a plorar.

    La mare, en veure'm plorar, va començar a discutir amb la meva padrina. Tota la família va participar. De cop i volta, el que havia estat una reunió familiar feliç i tranquil·la s'havia convertit en una batalla que ja no s'acabaria mai. Aquell havia estat el pretext per fer esclatar la guerra que cadascú, dins seu, feia molt de temps que retenia. Aquell dia vaig descobrir que hi ha gent que està tan buida per dins, com els meus ous de Pasqua.

    - Vostè creu que té relació amb el que em passa, Doctor? Jo crec que sí, que necessito mostrar que no estic buit per dins, que sóc tot un món sota aquesta gavardina, i per això faig d'exibicionista.

  • fost aixo et passa per parlar xatuXD
    Alorma | 16/11/2005 a les 23:51

    Anàvem ben entaforats en la gavardina, color verd, com tot el que ens envoltava; Arbres, arbres i matolls, enfosquits per les cendres dels últims focs segons es deia provocats, i havien començat les sospites entre la gent dels pobles dels voltants i del propi envers tothom, qualsevol persona que anés direcció al bosc es posava immediatament en el punt de mira de molts ulls... Deixant un regust agredolç en les boques d'aquelles persones que s'havien empassat comentaris a les seves esquenes, en tots els racons del poble on vivien.

    Aviat es comença a pensar en la possibilitat que els focs fossin provocats per altres persones, alienes a la vall que l'únic que volien era construir en terrenys barats i estalviar-se de pas els costos de desforestació. Havien arribat rumors els últims dies, sobre una possible pista d'esquí per la gent de can fanga. D'altres deien que construirien un funicular que sobrepasses la muntanya i anés a l'altre costat... Ningú podia assegurar-ne la validesa...

    Ens havíem proposat descobrir els plans del govern per les nostres contrades i un dia de tants vam anar a investigar arreu de la vall.

    Quina fou la sorpresa quan ens vam trobar en mig d'una petita clariana de bosc una creu marcada al terra, de color vermell roent, amb una mena d'éssers estranys custodiant-la. Ningú no sabia qui eren, o si eren d'aquest planeta...

    Vam decidir allunyar-nos-en de pressa i no dir res d'això als familiars... Ni nosaltres sabíem que havíem vist.






    PS: fost aixo et passa per dir que si ningu es presentava...massa tempetdaorXD

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: