RE: REPTE CI. Putes assassines

Amb la calor d'agost enganxada a la pell, decideix prendre una bona dutxa abans de posar-se al llit, just arribant a casa.

Un cop dins del bany, es desprèn ràpidament del vestit cenyit, de les calces i, per últim, dels sostenidors. Aquells que li havia regalat per Reis en Toni i que tant li agradaven.
De sobte, s'adona que avui està més maca que mai. Fins i tot nua, davant del mirall. Es veu diferent. Tot i que els seus malucs continuen tenint aquelles formes ja habituals i la seva panxa està tant llisa com sempre, els seus pits semblen més petits.
No per vanitat, sinó per amor propi, sempre havia cregut que tenia uns pits macos. Més aviat petits, però molt ben posats i rodonets. Ideals, segons la majoria d'homes.
Deixant-se de contemplacions, obre l'aigua calenta de la dutxa i s'hi posa a sota. Comença a ensabonar-se la cara, passant pel nas i els pòmuls, acabant per l'esquena. Nova ensabonada i arriba als pits. Els acaricia suaument, tot passant amb delicadesa les puntes del dit índex de la mà dreta per sobre dels mugrons, posant-li així els pèls de tot el cos de punta. Amb la mà esquerra, comença a baixar suaument pel ventre, arribant a la fi al centre del plaer. Comença a acariciar i a cercar, ansiosa, l'obertura del paradís, que cedeix pas sense resistir-se gaire. Un cop s'ha fet camí, comença a entrar i sortir, primer lentament, i cada cop més ràpid. No sap si donar un cop a alguna cosa o xisclar, perquè l'excitació és màxima.
Al cap d'una estona, el ritme va baixant, mentre l'aigua continua caient, havent ja esbandit totes les restes de sabó del seu cos. I quan la satisfacció s'ha consumit, s'apaga tot. Igual que el raig d'aigua.
Surt i es posa la tovallola, eixugant-se bé totes i cadascuna de les parts; fins i tot el cul i l'esquena. Un cop posada la camisa de dormir, es fica dins el llit, i no triga més de deu minuts en adormir-se.

L'ensurt ve l'endemà al matí. Un missatge contundent de número desconegut al mòbil: "Visita la següent pàgina. Hi tens molt a veure". I l'adreça d'una pàgina web. Encén ràpidament l'ordinador, i... quin ensurt el seu, en descobrir que el vídeo de la seva dutxa d'anit està penjat!

Certament, mai podem saber si quan estem sols només són els nostres ulls els únics que ens veuen...

Em sembla, amic, que m'havia deixat el NAS per algun cantó.

Ahí va la bona:
FESTA! (amb permís de Heminway) -versió definitiva-

L'excel·lentíssim senyor O'Nofre i Milboques, batlle -ben plantat, nas ortodox, piu heterodox- té, en aquest memorable moment, la boca al mugró de la mamella dreta de la senyora Regidora d'Esports, la qual, òbviament, s'ha tret els sostenidors. Mentre, la fèmina, fent honor a la seua regiduria, presenta una posició de ‘lotus invertit' llargament practicada en èpoques anteriors de la seus existència, quan va ser campiona olímpica de gimnàstica transverso-oriental. "Ai, batlle meu!.. I si, al mateix temps, em posares la ‘linga' prop del ‘ioni'... O dintre..." Sandèria Bonflorí, Regidora d'Esports, a més d'atendre els quefers municipals, els domèstics, els dels negocis -exportació, vidència, taxidèrmia-, s'hi fa càrrec dels freqüents ‘mals de panxa' de l'excel·lentíssim senyor batlle, allí present i que, no obstant, es troba a la glòria. "Encenalls enfurismats de viva essència! Estrelles lluminoses que il·luminen la nit! Feu de baldana al nostre acte de festa festívola, d'amanívola estança al bell mig de la foscúria..." proclama l'amabilíssim batlle, amorrant-se ara al pit esquerre de la justíssima regidora. I és que el senyor O'Nofre, en nits caloroses de festa, esdevé un "vat poeta preciosista, bigarrat i transitori", com a ell mateix li agradava de dir. O, si n'havia pres una mica massa, de rosada, mamella i cava, com ara, li recita calorosa i acaloradament
"...ubres de la tierra mía
manantial fecundo de mi patria,
aguas d'España profunda
con flores del terruño perfumadas..."
I li fot el dit dins la pastissa de la regidora, mentre amb el membre flonjo apunta la cova posterior i cagona -també dit forat del cul- de la susdita. "No entrarà", vaticina Sandèria. "I com ho saps? Què, a més de vident, eres endevinadora?", demana el cap de fatigues municipals. "Un pressentiment", contesta la regidora, mentre, pensa: "És que el cap municipal ha esdevingut fava, o què"? No veu que està ‘mústio'?
Però de sobte, un objecte no flàccid i sí ben ert li fa veure el castell que abans no ha contemplat. Un alficòs de bona mida, i ferm, li ha estat introduït en aquell evident forat pel seu momentani senyor, cap municipal i correligionari d'intrigues i partit. Al crit de la senyora regidora segueix l'esclat de les carcasses dels focs d'artifici que, a través dels vidres de la balconada, il·luminen l'estança. Tots els que estan veient el castell -al voltant de vuit-cents cinquanta-tres ulls, si fa no fa- ha presenciat, de sobte i en un instant, l'escena.
Era festa grossa. I ara, a més a més, sonada.

Em vaig apujar les ulleres inconscientment. El dia havia estat molt llarg i xafogós però havia d'acabar aquells càlculs abans de marxar. Els ulls em feien pampallugues degut als maleïts fluorescents i la disposició gens ergonòmica de l'ordinador.

Vaig anar al lavabo per remullar-me una mica. Vaig mirar-me al llarg mirall amb escepticisme. Duia els cabells despentinats degut al vici de tocar-me'ls mentre treballo. Però fent valoració de la situació vaig pensar que aquell vestit ínfim, que m'havia costat quatre rals, m'esqueia força bé i que el meu cos, lleugerament modelat, s'hi insinuava rotundament.

En treure'm les ulleres vaig notar un dolor punxant sobre el nas. Em vaig passar els dits per sobre intentant alleugerir aquell senyal vermell que m'havia quedat. Tot se'm va fer borrós. Tenir sis diòptries de miopia em permetia fer gala d'un dels meus majors atractius: una mirada perduda.

Per associació d'idees, vaig tenir la pensada més genial del dia: treure'm aquells maleïts sostenidors amb arets que em feien la murga a canvi de mantenir-me els pits que ja de per sí es estaven sempre ben alçats.

Feia hores que l'oficina era buida. Els estius, treballava de voluntària portant la comptabilitat d'aquella ONG. M'encantava aquell edifici modernista, i el què més m'agradava de tot era quedar-me descalça sobre aquelles rajoles antigues, fredes, d'horribles sanefes.

Vaig treure'm les sandàlies a l'hora que deixava lliscar el vestit. Em va venir un desig irrefrenable de treure'm la roba. M'excitava l'idea de quedar-me totalment nua en un lloc públic, tot i que sabia perfectament que no hi havia ningú. Vaig baixar la petita goma de les calcetes i amb un subtil i seductor moviment de cul van caure.

Tenia la pell suada. Em va venir un fogot mentre notava com l'entrecuix s'humitejava. Vaig obrir la finestra deixant que la suau brisa del vespre m'acaronés per tot arreu. Els pensaments guiaven la meva mà experta i no em va caler gaire temps per deixar-me anar i començar a notar aquelles convulsions de plaer. Vaig alliberar un crit profund, que em premia la gola, amb la força amb que habitualment solia fer-ho.

Somrient, vaig apropar-me al mirall. El meu cansament havia estat substituït per unes galtes ben rosades.
Va ser llavors, quan vaig posar-me les ulleres, que el cor em va donar un bot en veure al director i els coordinadors de la campanya del canvi climàtic palplantats que venien a dir-me que tanqués amb clau quan marxés.