Detall intervenció

RE: Repte 204- Demà s'acaba el món.

Intervenció de: BOLZANO | 18-01-2007


Bones, sóc nou en això dels reptes i la veritat és que és molt trentador.
Com s'ha de publicar per a que hi consti que és pel repte?

Suposo que publicant de la forma normal i acabant amb (repte 204).

Exemple: Fi del món (repte 204)

M'ho podeu confirmar.
Gràcies.


Respostes

  • RE: Repte 204- Demà s'acaba el món.
    BOLZANO | 18/01/2007 a les 19:54

    Bones, sóc nou en això dels reptes i la veritat és que és molt trentador.
    Com s'ha de publicar per a que hi consti que és pel repte?

    Suposo que publicant de la forma normal i acabant amb (repte 204).

    Exemple: Fi del món (repte 204)

    M'ho podeu confirmar.
    Gràcies.
  • RE: Repte 204- Demà s'acaba el món. Dubtes tipogràfics.
    Anjo Laví | 19/01/2007 a les 00:55

    D'això... tot i que encara no sé que fer de la mandarina, voldria presentar un relat al repte.

    Tot just m'estreno a relats en català i em fa por de posar la pota a l'hora d'entrar el text.

    Pregunta: és possible introduir text en cursiva
    per diferenciar tipogràficament allò que es diu d'allò que es pensa?

    Si no és possible fer-ho així quina solució em proposeu.

    Una abraçada

    • et responc a dalt amb un tema nou (n+)
      atram | 19/01/2007 a les 01:27

  • Dues maneres d'acabar-se el món
    Emelkin | 19/01/2007 a les 12:30

    Dues maneres d'acabar-se el món

    "Demà s'acaba el món", ho diuen a tots els telenotícies i sé que no és cap mena d'informació manipulada, la terra ja fa olor a sang. El pànic ha avançat la mort de tants condemnats. Hi ha gent que es passa el dia resant per uns segons més de vida. D'altres consumeixen el temps que els queda fent el poc que els queda per fer. Jo, observo aquest caos des del balcó i m'he pres el plaer d'escriure aquestes paraules mullant l'agulla del rellotge sobre la tinta. I deixo que l'última nit m'enfosqueixi les paraules...

    Demà s'acaba el món i encara no sé quins mitjons em posaré. La veritat, és que la noticia m'ha agafat desprevingut i ho tinc tot a rentar. He pensat en aquests vermellosos. Així, quan arribi l'hecatombe la sang no els tacarà. Però poc després he arribat a la conclusió que era una tonteria. Qui se'n preocuparia d'uns mitjons més enllà del cataclisme? Doncs els supervivents. Per això he pensat en els meus mitjons verdosos. Si, aquells quasi fluorescents. D'aquesta manera captaria l'atenció dels pocs desmembrats que haguessin sobreviscut i la meva memòria quedaria gravada per la posteritat d'un considerable tant per cent de la població mundial. Decidit, demà, faré història....

    Ja arriba, tal com havien enunciat la lluna s'ha desviat d'òrbita i s'acosta irremeiablement contra la terra. Es veu que un estrany camp magnètic ha inhabilitat les bombes nuclears de tot el planeta i ja res pot aturar aquesta mort lunar. El terrabastall ha estat demolidor, quasi sense temps a sentir res, s'ho ha emportat tot. Però jo, malauradament, he sobreviscut. La vida se m'escola per les cicatrius i deixa un rastre vermellós sobre el vermell del sòl. Em sembla que no tinc cames, no em puc moure. L'esquitx brutal ha tacat el cel també de vermell. Abans de tancar els ulls per sempre, puc veure un home, estès, mort, suposo, amb un somriure a la boca i aquells mitjons de color verd fluorescent, que es converteixen en l'última cosa viva, que mai he presenciat.

    Mai havia imaginat una mort tan llunàtica. Una mandarina enorme i blanca, cau sobre meu. Jajaja!

    ...
    • Dues maneres d'acabar-se el món(definitiu)
      Emelkin | 19/01/2007 a les 12:37

      Dues maneres d'acabar-se el món

      "Demà s'acaba el món", ho diuen a tots els telenotícies i sé que no és cap mena d'informació manipulada, el terra ja fa olor a sang. El pànic ha avançat la mort de tants condemnats. Hi ha gent que es passa el dia resant per uns segons més de vida. D'altres consumeixen el temps que els queda fent el poc que els queda per fer. Jo, observo aquest caos des del balcó i m'he pres el plaer d'escriure aquestes paraules mullant l'agulla del rellotge sobre la tinta. Ara, deixo que l'última nit m'enfosqueixi les paraules...

      Demà s'acaba el món i encara no sé quins mitjons em posaré. La veritat, és que la noticia m'ha agafat desprevingut i ho tinc tot a rentar. He pensat en aquests vermellosos. Així, quan arribi l'hecatombe la sang no els tacarà. Però poc després he arribat a la conclusió que era una tonteria. Qui se'n preocuparia d'uns mitjons més enllà del cataclisme? Doncs els supervivents. Per això he pensat en els meus mitjons verdosos. Si, aquells quasi fluorescents. D'aquesta manera captaria l'atenció dels pocs desmembrats que haguessin sobreviscut i la meva memòria quedaria gravada per la posteritat d'un considerable tant per cent de la població mundial. Decidit, demà, faré història....

      Ja arriba, tal com havien enunciat la lluna s'ha desviat d'òrbita i s'acosta irremeiablement contra la terra. Es veu que un estrany camp magnètic ha inhabilitat les bombes nuclears de tot el planeta i ja res pot aturar aquesta mort lunar. El terrabastall ha estat demolidor, quasi sense temps a sentir res, s'ho ha emportat tot. Però jo, malauradament, he sobreviscut. La vida se m'escola per les cicatrius i deixa un rastre vermellós sobre el vermell del sòl. Em sembla que no tinc cames, no em puc moure. L'esquitx brutal ha tacat el cel també de vermell. Abans de tancar els ulls, per sempre, puc veure un home, estès, mort, suposo, amb un somriure a la boca i aquells mitjons de color verd fluorescent, que es converteixen en l'última cosa viva, que mai he presenciat.

      Mai havia imaginat una mort tan llunàtica. Una mandarina enorme i blanca, cau sobre meu. Jajaja!

      ...

  • Les hores ja no compten
    BOLZANO | 19/01/2007 a les 14:19

    Les hores ja no compten


    Va ser un impuls incontrolat. Va llençar la ràdio contra la paret en sentir la notícia.
    S'havien fet milers de pel·lícules sobre el tema, s'havien escrit infinitats de llibres, però tot era una farsa, mera especulació, i aquesta nit es tornava realitat. Al cel es distingirà una petita bola de foc no més gran que una mandarina. Esperaria fins el vespre per veure-la amb els seus propis ulls; encara quedaven unes hores perquè el sol s'amagués.

    La ràdio estava destrossada i es va penedir del seu acte. Amb molta cura la va agafar, intentaria arreglar-la; sempre li havien dit que tenia bones mans per manipular aparells electrònics.
    Amb la ràdio sobre la taula va recordar la que va fer quan cursava tercer de secundària. Les hores de tecnologia eren les que més li agradaven.
    Aquesta no era tant moderna. Se l'havia regalada el seu avi abans de morir; la conservava com un tresor. Va poder comprovar que les coses havien canviat i molt, però no va desistir en el seu intent fins ben entrada la tarda quan es va donar per vençut.

    Estava fosquejant. Va sortir al balcó i va atalaiar l'horitzó. Es va sorprendre en veure l'estranya combinació de colors; un to verdós, mesclat amb vermell i amb tocs blau. Era tot un espectacle. En la seva vida havia vist res igual, i pel que deien, no ho tornaria a veure.
    Li va donar per filosofar; quin un altre moment podria ser millor? Les hores ja no comptaven; els minuts eren els reis. Serien aquells tons el crit esquinçador de la naturalesa en veure's en perill?

    El sol es va acomiadar per última vegada. Una ràfega glaçada el va fer tremolar.
    Volia passar les seves últimes hores en aquell balcó i per això va entrar a la casa per cercar un abric, uns mitjons gruixuts, uns bons guants i el casquet de llana que li havia fet la seva mare.
    Al posar-se el casquet va sentir nostàlgia i a la vegada egoisme. No havia trucat a ningú i tampoc ningú s'havia preocupat per ell.
    Va despenjar el telèfon per acomiadar-se de la seva mare.
    Un to.
    Dos tons.
    Es va tallar la comunicació en el mateix instant que una llum encegadora el va impedir de veure l'hora que marcava el rellotge de paret.

  • El rellotge dels temps
    Biel Martí | 19/01/2007 a les 14:57

    Nota prèvia: feia molt que no participava al repte, i encara que aquest relat està escrit en un moment, mira, el tema em cridava i em feia il·lusió tornar a participar... i ara tinc una idea per un relat de ciència-ficció!

    ----------------------------------------------

    EL RELLOTGE DELS TEMPS
    La Binar-4 creua el cel més enllà dels límits de velocitat permesos, sortejant edificis i vehicles. Dina la nau, un cronòmetre va empassant-se segons lentament. Els avisos dels controls de trànsit no l'aturen i les naus de policia que el persegueixen no fan més que esperonar el pilot, un agent del S. N. C. que sua tinta per manipular els comandaments sense perdre els nervis, fent saltar els inhibidors de velocitat i de gravetat que, sense remei, l'haurien obligat a aturar-se. El missatge que porta no pot esperar.

    A la llunyania distingeix el color verdós de la seu governamental, una construcció majestuosa en forma d'enorme mandarina sense madurar. El món s'acaba i ell és l'únic ésser que ho sap. Ell i el cronòmetre de la nau. Quelcom tan simple que sembla tret del calaix dels mitjons d'un esportista de segles enrere. És un dels grans tresors i un dels secrets més ben guardats de la humanitat. Marca la fi dels temps.

    Inventat per un físic amb ajut de tota mena de científics anys enrere, la fórmula per saber quan s'acabaria tot es transformà en nombres vermells en un compte enrere macabre. Macabre ara, quan queda poc per la filera de zeros, però no abans. Inicialment el número resultant era tant immens que ningú en donà importància. Cap govern considerà la possibilitat de fer saber a ningú que se sabia quan arribaria l'últim segon i s'enterrà el descobriment. Un agent secret ho havia trobat, massa tard.

    Els fets, les conseqüències de la humanitat, s'havien disparat i el procés s'accelerà, el temps no va córrer enrere de segon en segon, sinó de dia en dia, d'any en any. Ara marca menys de 24 hores. La fórmula del temps pot ser incorrecte o pot no tenir solució o ser tot una presa de pèl. Prem l'accelerador per escurçar allò indefugible. Una explosió de fusió? Un terratrèmol mundial?

    En arribar a l'edifici del govern, una maniobra erràtica el fa aterrar de costat. La Binar-4 rellisca per la plataforma i xoca contra el mur de protecció. El món ha acabat abans d'hora.
  • Els tresors del present.
    Jere Soler G | 19/01/2007 a les 17:16

    Contemplo la ciutat, amb columnes de fum alçant-se als quatre vents i un clamor paorós de fons, barreja de crits, plors i gemecs de desesperació... Ara i adés es descobreixen cossos llançant-se al buit, o s'escolten drames de violacions i saqueigs... No hi ha exèrcit ni policia, cadascú campa per ell. Es mantenen escadussers canals de televisió dirigits per autèntics periodistes vocacionals que piquen l'ullet a la mort i que lliuren les últimes hores a la passió d'informar i de sostenir.
    Fa una setmana que els escuts nuclears fallaren a l'hora de destruir el volum de roca, gros com mitja Terra, que se'ns abalança, i que demà mateix ens esmicolarà el planeta. Els poders fàctics intentaren d'ocultar-ho, manipulant els mitjans, però no ho aconseguiren.
    Ploro. Em recomponc. Me'n vaig a casa. És absurd continuar al despatx. De fet, és absurd tot, perquè tot s'acaba...
    La Marta em mira amb les llàgrimes glaçades; força un somriure. Després crida a les nenes que el papa és aquí. La Martina, que té nou anys i que no en complirà més, corre fins a mi amb els braços oberts i em fa un petó; s'està menjant una mandarina i no sap res del que passa ni ho sabrà. La Laura l'encalça, vestida només amb els bolquers i els mitjons.
    -Anem a la platja...! -ho exclamo amb tanta convicció que gairebé m'oblido que m'estic morint, que ens estem morint. Les nenes xisclen de goig. -. Tenim sort que sigui estiu -dic a la Marta -. Imagina't que fes fred i que fosquegés de seguida...
    Una hora després, som al nostre racó de Costa Brava, sota dels penya-segats burells amb el barret verdós de pins despentinats. Fa calor. Ens despullem i ens banyem. Aconseguim el miracle de sempre: oblidar-nos de tot, tret del present i els seus tresors. El sol declina. La pell nua de les nenes es tinta de roig. La volta del cel adquireix la continuïtat suau dels colors canviants, des del blanc de ponent fins al lapislàtzuli de llevant. Cantem. Juguem a perseguir-nos. Ens estirem a la sorra, dessota els estels, vora el brum del mar, abraçats tots quatre. Ens adormim...

  • Adéu
    FolletTrapella | 19/01/2007 a les 21:44

    - Tinc fred, pots posar-me els mitjons? -va demanar el Tom.
    - És clar! -va respondre la Vera.
    Amb molta cura va aixecar els llençols per la banda dels peus i va posar-li els mitjons. Va tornar a posar bé els llençols i va seure a la cadira al costat del llit. Se'l mirava, no li treia els ulls de sobre. Volia gravar la seva imatge al seu cervell, volia impregnar-se d'ell, omplir-se d'ell. Tants projectes, tanta il·lusió, tan poc temps...
    El Tom va obrir els ulls i la va veure allà, al seu costat.
    - M'agrada aquest jersei verdós que duus, et queda molt bé.
    - Me'l vas regalar tu, Tom.
    Van somriure.
    - Ja ho sé. Has menjat?
    - No tinc gana, Tom. No vull sortir. Prefereixo quedar-me amb tu.
    - Agafa quelcom del meu dinar, doncs. Una mandarina?
    La Vera va intentar menjar-ne una, però no li passava res. El Tom estava molt malalt. Se'l veia perdre les forces per moments, quasi no podia ni parlar. El món de la Vera s'enfonsava, s'acabava, desapareixia.
    - Vera!
    - Digues.
    Va entrar una infermera per mirar els aparells que hi havia a l'habitació, va manipular el gota a gota i els va deixar sols un altre cop.
    - Digues, Tom.
    - Volia demanar-te una cosa...
    - El que vulguis, Tom.
    - Estima'm la resta de la meva vida.
    Ella se'l va mirar, els ulls plens de llàgrimes. La resta de la seva vida! Només quedaven uns minuts, potser unes hores...
    - T'estimaré la resta de la meva vida, Tom.
    Agafant-li les mans el va besar i va repenjar la cara sobre d'ell. Quan el va tornar a mirar ell ja havia mort.
  • S'ACOSTA LA FI DEL MÓN
    Anjo Laví | 20/01/2007 a les 00:13

    Últimament passen coses molt estranyes. La tele diu que éssers d'altres mons la campen lliurement, que el sol s'apaga, que un virus nou ens farà ballar...

    ...diu que això només pot voler dir que s'acosta la fi del món!

    Què faig?

    Soc un bon fill. Truco a la mare.

    -Sí mare, no pateixis... hi pensaré...Adéu, adéu mare...

    Que t'ho creguis que ara em posaré a pensar en la meva ànima! què es busqui la vida i s'espavili sola... amb la feina que se'm gira.

    Potser que vagi a buscar l'Ernesta... com deu patir pobreta!

    Ara que ho teníem encarrilat: l'entrada del pis, dues mensualitats a l'avançada, els mobles...

    I el viatge a Cancún?

    ...això si que em sap greu perquè el casament, el convit, les flors, l'altar, la música, el fotògraf... tot això ens ho podíem ben estalviar, però el viatge...

    I jo sense estrenar-me. Mira la titola quin color més verdós, si em sembla que hi tinc molsa de no fer-la servir!

    Tu creus que avui l'Ernesta es deixarà?

    Per si de cas em canvio els calçotets que desprès tot seran preses i ves a saber com anirà això de la fi del món.

    I els mitjons?

    ...Déu! quina catipén! els mitjons també.

    Truquen, qui deu ser?

    És la veïna de sota... (si n'arriba a estar de bona) i quin trasbals que porta... diu que no vol morir sola...

    Li dono una mandarina?... Sí home, encarà m'enviarà a cagar...

    I si...

    Al capdavall l'Ernesta...

    ...vull dir que una cosa és per tota la vida: festejar, fer la gara gara als seus pares, esperar al matrimoni... perquè mira que en això és reconsagrada l'Ernesta... i fer-nos grans de mica en mica fins que no ens puguem aguantar els pets...

    ...i una altra és això d'ara: fotre un clau "aquí te pillo, aquí te mato" i fer un pet com un aglà... però collons quin pet!

    Què fa?... se m'acosta...es treu la roba... em treu la roba... Déu quina suor!... perquè no m'hauré posat colònia?

    Uf! quina abraçada... i ara! que m'ha fodut a da boca? Hoder quina dengua!

    ...Pezdona'm Ernezta, da ho diuz tu que zemple em deizo madipular...

    • RE: S'ACOSTA LA FI DEL MÓN (Versió definitiva)
      Anjo Laví | 20/01/2007 a les 01:15

      Últimament passen coses molt estranyes. La tele diu que éssers d'altres mons la campen lliurement, que el sol s'apaga, que un virus nou ens farà ballar...

      ...diu que això només pot voler dir que s'acosta la fi del món!

      Què faig?

      Soc un bon fill. Truco a la mare.

      -Sí mare, no pateixis... hi pensaré... Adéu, adéu mare...

      Que t'ho creguis que ara em posaré a pensar en la meva ànima! que es busqui la vida i s'espavili sola... amb la feina que se'm gira.

      Potser que vagi a buscar l'Ernesta... com deu patir pobreta!

      Ara que ho teníem encarrilat: l'entrada del pis, dues mensualitats a l'avançada, els mobles...

      I el viatge a Cancún?

      ...això si que em sap greu perquè el casament, el convit, les flors, l'altar, la música, el fotògraf... tot això ens ho podíem haver estalviat, però el viatge...

      I jo sense estrenar-me. Mira la titola, quin color més verdós, si em sembla que hi tinc molsa de no fer-la servir!

      Tu creus que avui l'Ernesta voldrà…?

      Per si de cas em canvio els calçotets que desprès tot seran preses i ves a saber com anirà això de la fi del món.

      I els mitjons?

      ...Déu! quina catipén! els mitjons també.

      Truquen, qui deu ser?

      És la veïna de sota... (si n'arriba a estar de bona) i quin trasbals que porta... diu que no vol morir sola...

      I si...

      …li dono una mandarina?... Que n'ets de tòtil, encarà m'enviarà a cagar...

      Què fa?... se m'acosta... es treu la roba... em treu la roba... Déu quina suor!... perquè no m'hauré posat colònia?

      Al capdavall l'Ernesta...

      ...vull dir que una cosa és per tota la vida: festejar, fer la gara gara als seus pares, esperar al matrimoni... perquè mira que en això és reconsagrada l'Ernesta... i fer-nos grans de mica en mica fins que no ens puguem aguantar els pets...

      ...i una altra és això d'ara…

      Uf! quina abraçada...

      …fotre un clau "aquí te pillo, aquí te mato" i fer un pet com un aglà... però collons quin pet!

      Hòztia! Qué m'ha fodut a da boca? Hoder quina dengua!

      ...Pezdona'm Ernezta, da ho diuz tu que zemple em deizo madipular...

      • RE: RE: Ara o mai, crònica de l'èxtasi. (Versió definitiva, ara sí)
        Anjo Laví | 20/01/2007 a les 10:55

        Últimament passen coses molt estranyes. La tele diu que éssers d'altres mons la campen lliurement, que el sol s'apaga, que un virus nou ens farà ballar...

        ...diu que això només pot voler dir que s'acosta la fi del món!

        Què faig?

        Soc un bon fill. Truco a la mare.

        -Sí mare, no pateixis... hi pensaré... Adéu, adéu mare...

        Que t'ho creguis que ara em posaré a pensar en la meva ànima! que es busqui la vida i s'espavili sola... amb la feina que se'm gira.

        Potser que vagi a buscar l'Ernesta... com deu patir pobreta!

        Ara que ho teníem encarrilat: l'entrada del pis, dues mensualitats a l'avançada, els mobles...

        I el viatge a Cancún?

        ...això si que em sap greu perquè el casament, el convit, les flors, l'altar, la música, el fotògraf... tot això ens ho podíem haver estalviat, però el viatge...

        I jo sense estrenar-me. Mira la titola, quin color més verdós, si em sembla que hi tinc molsa de no fer-la servir!

        Tu creus que avui l'Ernesta voldrà…?

        Per si de cas em canvio els calçotets, que desprès tot seran preses i ves a saber com anirà això de la fi del món.

        I els mitjons?

        ...Déu! quina catipén! els mitjons també.

        Truquen, qui deu ser?

        És la veïna de sota... (si n'arriba a estar de bona) i quin trasbals que porta... diu que no vol morir sola...

        I si...

        …li dono una mandarina?... Que n'ets de tòtil, encarà m'enviarà a cagar...

        Què fa?... se m'acosta... es treu la roba... em treu la roba... Déu, quina suor!... perquè no m'hauré posat colònia?

        Al capdavall l'Ernesta...

        ...vull dir que una cosa és per tota la vida: festejar, fer la gara gara als seus pares, esperar al matrimoni... perquè mira que en això és reconsagrada l'Ernesta... i fer-nos grans de mica en mica fins que no ens puguem aguantar els pets...

        ...i una altra és això d'ara…

        Uf! quina abraçada...

        …fotre un clau "aquí te pillo, aquí te mato" i fer un pet com un aglà... però collons quin pet!

        Hòztia! Qué m'ha fodut a da boca? Hoder quina dengua!

        ...Pezdona'm Ernezta, da ho diuz tu que zemple em deizo madipular...

  • Un dia per a rumiar
    Carme Cabús | 20/01/2007 a les 12:55

    L'últim dia del món vaig girar el ulls cap al cel blau-verdós i vaig pesar que era un element de la Creació puríssim, amb les volves dels núvols reflectint la sortida del sol de color mandarina.
    Res no havia estat etern, malgrat els milions d'anys que feia que existia.
    Després vaig pensar en el moviment circular del món, amb el seu arrossec de potències i vida, i vaig imaginar tots els éssers que eren a punt de néixer, i que no naixerien.
    Aquell era l'últim dia del món, malgrat que tot i tothom ho ignorava. I no hi havia marxa enrere, res que pogués aturar-ho, cap camí de retorn.
    Llavors, una mica descuradament, sense cap interès especial per la humanitat, sinó més aviat interessada per la vida vegetal i animal, vaig fer una mirada circular per l'entorn immediat. I va ser aleshores que, d'imprevist, vaig veure una escena que em va impressionar: una noia joveníssima sortia corrent d'una platja del mar del Pacífic. El seu cos deliciosament rodó resplendia de la llum de l'univers. Era, en si mateixa, la imatge del fluïment de la Creació. Corria cap a un noi que s'hi acostava pel camí dels guaiabers. Ell l'anava a trobar amb pas lleuger, amb el mateix oferiment resplendint-li als ulls. I la força creadora que emanava del seu desig em va fer pensar en mi mateixa, en la força que em somovia quan vaig crear l'univers, i el paradís, i vaig imaginar la vida a la Terra, amb els seus milers de formes capricioses i delicades, i hi vaig posar entremig, també, l'espècie humana, que tant m'havia decebut.
    I en aquell moment, només perquè tots dos poguessin viure la plenitud de la força que els impulsava, tan potent i creadora que res no la podia manipular, vaig retardar un dia la destrucció del món. Així, aquell va passar a ser el dia abans de la seva desaparició, i a mi em va servir per rumiar sobre quines coses salvaria quan tornés a crear-lo, i perquè el seu sentit no es girés com un mitjó respecte als meus desitjos primigenis.


  • En Lennon desafina
    Màndalf | 20/01/2007 a les 13:49

    Repte fora de concurs, clar. Ahir no tenia son i em va fer gràcia participar.

    ***

    D- Què, com ho tenim això, Einstein?
    E- Ai, Senyor, Senyor, segons els meus comptes ens mancaran dos bilions de corones, dos bilions i mig d'ales esquerranes, dos-centes mil túniques de la L, tres-cents mitjons blancs mitja canya, quatre…
    D- Para, para! Però com pot ser? Si fa un segle que us ho vaig dir que em volia carregar aquesta versió beta!
    E- Home, si ho haguéssim fet al 1980 com li vaig dir jo... però és que aquests tòtils fecunden els descosits, com que els hi vau dir creixeu i multipliqueu-vos...
    D- Prou! Digues-li al meu fill que faci un miracle multiplicador i ho rematem. Que ell en té la mà trencada.
    E- Està amb el doctor Fleming manipulant el tema de les hòsties. Diu que el primer que hem de fer és fer-los combregar a tots. I estan fotent-li amb el motlle rodó com esperitats.
    D- Déu meu, Déu meu!! A aquests pas no arrencarem Món 1 ni en tota l'eternitat! Quina colla d'ineptes. I se suposa que aquests eren els millors... se m'està acabant la paciència infinita, eh!
    N- Senyor, senyor!! Llencem ja l'exèrcit d'àngels exterminadors? Llencem ja l'exèrcit d'àngels exterminadors? Ara és un bon moment, ara és un bon moment!
    D- Espera't, espera't Napoleó, nano, que això encara està verdós... ens està fallant la intendència...
    N- Home, Senyor, que encara se'ns avançarà algun aeròlit despistat o el forat d'ozó !! En Marco Antoni diu que vol atacar pels flancs en formació de mandarina, en canvi jo penso que seria millor un atac frontal i selectiu, primer els homes, després les dones...
    D- Prou! Però què t'empatolles encantat! Què us penseu que us deixaré l'estratègia a vosaltres? Au, va! Ves a netejar-te l'espasa! I tu, Marylin què mires? Com tenim l'himne de cloenda? Ja te'l saps?
    M- És que en Lennon desafina...
    D- Casudenaaaaaa !! Entre tots em tornareu boig!! Deixeu-me sol! Aneu-vos-en que he de rumiar! Queda endarrerit el projecte!


  • A primera filera
    angie | 20/01/2007 a les 15:13

    Ha estat una casualitat (o potser no) que quan la notícia ha esclatat i tothom s'ha llençat al carrer, jo estés passant amb el cotxe per davant de casa teva. Feia estona que havia apagat la ràdio i només la música que em feia pensar en tu sonava dins meu.
    Potser el destí no és tan cruel i ha fet que em truquessis. La teva veu tranquil.la i encantadora, malgrat el desconcert general, m'ha convidat al que sempre havia somniat : restar per sempre al teu costat.
    Has penjat i jo t'he esperat : el temps que has trigat per descendir de l'altar de les divinitats i venir a trobar-me. No ens hem dit res. Ni ens hem tocat. Hem observat la ciutat paralitzada però inquieta a través del parabrises, amb la coneixença de que el futur no es podia manipular.
    No ha calgut perdre ni un segon en triar el lloc des del qual ens acomiadaríem. Tu has somrigut en arribar. El sol seria des d'aquell moment la mortalla i la sorra, el cadafal.
    Estàvem sols, ningú destorbaria el cerimonial que amb espontaneïtat i sense por havíem encetat amb les mirades. El món s'acabava, sí, però ho faria ple de nosaltres i nosaltres embriacs d'ell. Ell tenia seient reservat a primera filera i tu i jo faríem del seu darrer sospir, la nostra millor "funció". Ens hem tret la roba. M'he enrojolat amb els forats dels mitjons... tu has fet broma amb la pell de mandarina de les cuixes.
    Nus i agafats de la mà ens hem endinsat en el verdós de les aigües, hem fet el mort sense deixar-nos anar. Això ho hem repetit varies vegades, cada cop que de sorra ens hem arrebossat. Hem menjat de nostres cossos, hem glopejat beuratges sense igual i, quan el món ha començat a fer l'última becaina, l'hem besat mentre tu i jo fèiem igual.

  • RE: Repte 204- Consells de la iaia
    marga | 20/01/2007 a les 17:23

    Consells de la iaia

    -Qui ha manipulat l'ordre de les coses?
    A la pobre iaia li heu posat un jersei verdós,uns mitjons vermells i per esmorzar una mandarina arrugada!!.
    Ja sé que la pobrissona té un peu al altre barri i no s'assabenta de res!
    Però, que fa la iaia que puja el volum de la ràdio i ara sembla que ens crida?,si aquesta dona bavejava..!
    -Que diu?
    --Si,si, que vol posar-se el vestit vermell del escot fins a la cintura i vol menjar una gran mariscada acompanyada d'un bon Ribeiro, ben frecs.
    -Puja el volum de la ràdio.
    -Entens el mateix que jo?
    -Si, repeteixen un estrany avís.
    -Humans ,demà s'acaba el món.
    -Òndia!
    -Si només resten 9 hores.
    I jo verge!!!
    A tots ens agafa tremolor de cames.
    -Aneu dient que la iaia no hi toca!
    -Ara el que no entenc es que vulgui posar-se guapa.
    Acostem-nos ,sembla que vol dir-nos alguna cosa.
    -Burros més que burros! Recordeu que en el Judici Final ressuscitarem amb els nostres cossos.. No perdeu el temps, aneu i fruïu de tot el que està al vostre abats i més, no us reprimiu de res i tindreu un cos embetumat per la satisfacció, jove i bell.
    -Magina ,corre, busca un home ,un mascle i fes l'amor fins que t'arribi l'hora.
    -Andreu ,roba obertament, fes injustícies ,mata si t'estorben ,pren la dona del teu millor amic i prova amb el veí del tercer pis,no marxis amb el dubte.
    _Visca la llibertat i la desinhibició.
    -Quin goig fareu a la Dreta del Pare!
    -Tot sigui per la Eternitat!
    La iaia té pressa, els mira , els diu adéu-siau fins Aquell Dia! ,fa un sospir profund i tanca els ulls per sempre.
    Colpits per els fets Magina i l'Andreu es disposen a creure per primera vegada a la vella dona ,és qüestió de no perdre ni un segon.
    El dia següent s'assabenten que ahir era el 28 de desembre dia dels innocents.


    • RE: RE: Repte 204- Espais tendres de comiat
      Josep Bonnín Segura | 20/01/2007 a les 18:35

      Retornar al silenci absolut on tot esdevindrà foscor, perquè els meus ulls ja no seran capaços d'engendrar una mirada. Alentir l'alè que serà el darrer. Gaudir intensament de la darrera carícia. Escoltar els sons d'aquella melodia que t'amara l'ànima. Mirar la mar sigil·losament i acomiadar-te tendrament d'ell i aixecar el cap al cel estelat i mirar la teva estrella que formarà part de la nebulosa d'on et trobis.
      Mirar el darrer poema que escrivires:

      "La terra crida i bramula
      s'ha cansat de patir
      de patir i esperar
      que deixem d'assetjar-la
      i que tot el que ens dóna
      li retornem multiplicant en trencadisses.

      No cal aixecar el crit al cel
      ens hem guanyat a pols
      que empri el seu més dur llenguatge
      nosaltres l'hem feta canviar
      de mare amorosa a madrastra cruel.

      Serà suficient per adonar-nos
      o haurà de cridar més alt i més potent
      prenent-nos el que sempre ha donat
      "LA VIDA" i sense condicions
      i arravatar-la als mills desagraïts.

      Encara estem a temps
      i som tots responsables
      amb accions o omissions
      de cimentar un cel o un infern
      amb el paradís
      que ha temps ens confiaren."

      I adonar-te'n que malgrat sigui premonitori no hi haurà ningú per dar-se'n compte. I tampoc t'entristeix massa.
      Telefonar als amics i amigues amb qui has compartit dèries i projectes per fer-los a saber que han format una part càlida de la teva vida i que els notaràs a faltar vagis allà on vagis. Sigui a l'energia primigènia, on a lo millor i amb una mica de sort, formaràs part d'un llessamí o una part de tu es convertirà amb una ploma blanca de gavina.
      I quan arribi el moment. Tancar els ulls i sumir-te en una eternitat incomprensible, sense ni present ni passat ni futur. Desaparèixer sense aferrar-te a res. Sense el pes feixuc del teu cos. Lliure i lleuger. I després... el silenci.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.