Detall intervenció

Pro Cristina (fora de concurs)

Intervenció de: Tanganika | 05-02-2022

Sempre havia estat molt ella. Ellíssima.
Amb un fer propi, ben propi, propiíssim.
La Cristina, ferma, ni Tina ni Cris, al tanto escurçamentes, hòstia que volava.
Des de petita, petitona, petitaia que tingué clar, arxiclar, que ella seria ella, del tot ella.
Així, doncs, mai no fou d'estranyar el seu estrènyer l'entendre el món convencional carregat de mots abjectes com 'obligacions, deures, responsabilitats, convencions' i mandangues. Gens estrenyida, s'hi cagava. Avançava per la vida amb petja sorruda, energètica, autèntica.
De resultes d'un ser així, en sorgí seguidoram. Li donaven la raó, l'ovacionaven, esdevenia model.
Mentre ella es tornava més i més exemple, esmerçaven temps i temps emulant-la. I durà i durà. Un munt de calendaris.
Transcorreguts anys amb tots els panys i danys i guanys, els pro-Cristina formaven un gran col·lectiu. Com que ella mai no perdia el temps fent el que no li abellís, feien talment.
De tot plegat s'encunyà el mot 'procristinar'.
L'únic que, un cop ella al sot -sota pluja de flors i dols- algú envejoset efectuà com qui no vol la cosa i amb repetició efocaç el canvi d'una vocal i si es descobrís la culpa seria endossada a la feixuguesa del déu Cronos.
No calgué. L'acció que el mot implica no varià... i qui la tasta/l'ha tastada? Procrastinar.


TGNK


Respostes

  • Sempre amb educació (Inspirat pel company "aleshores")
    TerricheT | 02/02/2022 a les 11:41
    Mai havia creat cap família pròpia, i si la va tenir, ara ja no la recorda. Havien passat els anys de glòria laboral, sense ser res de l'altre món, el mantenia viu i vivia sense gaires entrebancs. Fins que un dia va arribar-li, sense avís, una jubilació no desitjada. Es va trobar de sobte sense feina ni ànim. Una mísera pensió l'havia abocat a deixar pis i amics, cap residència no l'admetia, la desesperança l'havia corprès. Tota esperança d'un futur millor l'havia deixat de banda d'un cop de ploma. Havia conclòs malviure sota d'un pont, un de ben real i llardós. Tots aquells somnis de grandesa que duia incrustada a la sang navegaven constantment dins d'un cap emboirat per l'alcohol. Eren espessos els moments de no lucidesa que el duien a oblidar no haver pensat en el futur. Tanmateix, quan recuperava aquella vella manera de fer, rambla amunt caminava amb calma i la mà estesa. Li recordava quan obria la porta d'aquell hotel de cinc estrelles i a l'altra mà solien caure algunes monedes, i amb sort algun bitllet. Estén ara la mà, i la bona elegància del passat li fa mantenir la veu amable, demanant sense rubor, que qui demana amb educació no ofèn, sols demana...
    -No tindreu pas una moneda...?
  • El pas del pes del temps
    kefas | 02/02/2022 a les 19:02
    “Només compassant-nos amb la serenitat del temps de les pedres podrem comprendre l’univers. Segur que elles, les pedres, no entenen que anomenem vida el nostre escarransit, efímer i irrellevant pas pel cosmos”.

    Va deixar el bolígraf sobre l’escriptori, va agafar el paper en el que havia escrit el seu darrer pensament, síntesi del llibre que havia començat a escriure cinquanta anys enrere, el va aixecar i el va girar en direcció a la pedra. “Mira”, va dir, “és això?”.

    La pedra era enorme, vermellosa, irregular, de forma aproximadament piramidal i amb prou feines cabia sobre la taula metàl·lica quadrada que ocupava gairebé tot el menjador. Estava plena de pols i teranyines i algunes cavitats estaven cobertes amb un tel blanc que les delatava com a refugi d’insectes.

    Mentre brandava el paper amb la ma dreta es va aixecar de la cadira i es va dirigir a la pedra, “Perquè no em transmets res? Fa cinquanta anys que intento comunicar-me amb tu i només he sentit el teu silenci !” Quan va arribar al costat de la pedra va arrugar el paper i, amb la ma dreta, va començar a fregar-lo amb histèrica violència contra la seva superfície rugosa mentre la colpejava amb la ma esquerra tot cridant “Parla, maleit roc!”.

    Les potes de la taula estaven rovellades i les vibracions dels cops la feren trontollar. “Ah”, va exclamar, “ja és hora que em diguis alguna cosa!” Es va sentir un espetec fort i, de sobte, la pedra es va inclinar i li va caure a sobre, esclafant-lo.

    Per les portes de la percepció de la pedra hi va entrar una sensació. En l’equivalent a una mil-milionèsima fracció de microsegon del temps cronològic dels homes, va percebre que havia canviat de posició.
  • Varon Dandy
    lisboa | 04/02/2022 a les 14:53
    Es deia Miquel i era el millor amic del meu pare. Era un home baixet, rodanxó i una mica calb que feia olor de Varon Dandy, una colònia per homes molt popular en aquells temps.
    Jo, després de l'escola i abans de pujar a casa, anava al bar de la família a berenar pa amb xocolata davant d'un flamant televisor en blanc i negre. En Miquel solia ser-hi. Em feia dos petons i, si ningú mirava —a aquella hora el bar estava mig buit—, em posava la mà per sota la faldilla. Em tocava el cul i les calcetes. Recordo que no m'agradava, em semblava estrany, però jo era una nena i mai no vaig explicar-ho a ningú.
    Anys més tard, convertida en una dona separada mare de tres fills, vaig tornar a veure'l. Va ser a casa del meu germà. Hi havia anat de visita i només travessar la porta vaig el vaig olorar: Varon Dandy.
    Mira qui ha vingut, potser no te'n recordes d'ell, és el senyor Miquel, l'amic del pare. El vaig mirar, esmaperduda: s’havia convertit en un vellet llustrós i ben vestit. Respectable. Va fer el gest d'aixecar-se per saludar.
    No li vaig donar l'opció.
    Senyor Miquel!, ha passat molt temps d'ençà que em tocava el cul!, Paraules fredes, esmolades que se’m va escapar com un rot agre.
    Se li van posar les galtes vermelles, igual que un adolescent enxampat en plena masturbació, i va marxar a correcuita, encongit, sense dir res.
    El meu germà es va enfadar. Estàs boja!, com li has pogut dir això? Jo li vaig explicar tot. Em va mirar, sorprès. Et tocava? Sí. Però, ho feia sense permís?, va preguntar un segon abans que li creués la cara.
    Li va quedar la galta més vermella que les del senyor Miquel.


  • L'avet de la Bet Lavette
    Mena Guiga | 05/02/2022 a les 21:09
    Aquell dia els bioritmes de la dona es mostraven positius a l'alça. De fet, la Bet res no en sabia. Ni se'ls mirava ni se'ls feia mirar. Amb tot, notava les tres energies -física, mental i emocional- empenyent-la vers l'arbre secular.
    L'avet de la Bet Lavette l'esperava. Allà ella alliberaria la seva mascota, un llangardaixet que li havia dedicat tants massatges en format saltirons, tombarelles i llepades. Li havien regalat feia un lustre, el dia del seu aniversari que, en ser el de Sta. Escolàstica, el batejà Làsticus. El rèptil, amb aquells ulls, s'acomiadà profundament de l'humana que estimava i que, via telepàtica, li havia promès la llibertat. La Bet Lavette recordà llavors l'efecte de les sanes flagel·lacions amb ortigues que dia sí i dia sí es dedicava abans de l'arribada d'en Làsticus. Les tallava al camp a tocar, no massa avall de l'avet familiar i centenari amb el qual parlava des de que sabia parlar i àdhuc quan no en sabia. Aquelles herbes picaven i curaven, no sanaven res que diguessin que tingués, però la divertia. Arran la coïssor experimentava un trànsit, un goig. Veia una lluïssor excelsa, meravellosa. Una miríada de guspires rutilants, centellejant, s'estenia al voltant del gran vegetal perenne. Ella, enriolada, intentava en va engrapar-les.
    Havia transcorregut el temps, qui sap on paraven les ortigues, colgades per ciment.
    I en Làsticus havia estat un bon estímul després de perdre aquelles experiències atemporals.
    La dona es quedà sola i en pau sota el brancatge comprensiu de l'avet. L'abraçà abans de la punxada de la mort. Se sentia lleugera, desprenent un vast llast: el pes dels que durant anys i panys l'assenyalaven com a trastocada des de les seves mediocres, superficials, avorrides, normals vides.



    Mena





  • L'observador d'observadors (fora de concurs)
    touchyourbottom | 05/02/2022 a les 22:00
    Passava el temps observant a qui observava.

    S'entretenia. Gaudia. Contemplava què atreia la mirada aliena i, a més, s'entestava (i ho aconseguia) en observar què a qui observava estava observant.

    Amb el pas del temps, feixuc pel desgast en aquella tasca alhora que autonecessària, s'adonà que també li era de menester d'elaborar un registre d'on, quan, interpretar els perquè, que suposava imaginar-se ser l'altre, ben difícil.

    Obs -així es deia l'observador majúscul i perenne- un cop les anotacions preses, dedicà anys, lustres, dècades a escriure'n estudiosament. Per a acabar-ho d'arrodonir s'obligà a afegir dibuixos i fotografies de cada cas. Aquella ocupació l'absorbia, el satisfeia. Creà l' "observiclímax continu" que, per a les males llengües, res a veure amb l'involució escopòfila. No, ell es fixava en la part sensible, original, poètica de les observacions dels observats. Els temes massa mediocres, recurrents, vulgars, els apartava. Es centrava en les peculiaritats, divines troballes que, positivament descobrí, encara abundaven.

    Igualment ho fou ell, l'Obs, quan la nau alienígena que analitzava aquell planeta malalt tan agrisat s'hi fixà i el va ben clissar. El considerà interessant, tal volta exquisit, que era requisit. I se l'emportà. L'Obs plorà d'emoció, pensant en el regal de l'infinit univers, ingràvid, atemporal, i les eternes observacions d'altri que l'esperaven...


    tyb

  • Pro Cristina (fora de concurs)
    Tanganika | 05/02/2022 a les 22:40
    Sempre havia estat molt ella. Ellíssima.
    Amb un fer propi, ben propi, propiíssim.
    La Cristina, ferma, ni Tina ni Cris, al tanto escurçamentes, hòstia que volava.
    Des de petita, petitona, petitaia que tingué clar, arxiclar, que ella seria ella, del tot ella.
    Així, doncs, mai no fou d'estranyar el seu estrènyer l'entendre el món convencional carregat de mots abjectes com 'obligacions, deures, responsabilitats, convencions' i mandangues. Gens estrenyida, s'hi cagava. Avançava per la vida amb petja sorruda, energètica, autèntica.
    De resultes d'un ser així, en sorgí seguidoram. Li donaven la raó, l'ovacionaven, esdevenia model.
    Mentre ella es tornava més i més exemple, esmerçaven temps i temps emulant-la. I durà i durà. Un munt de calendaris.
    Transcorreguts anys amb tots els panys i danys i guanys, els pro-Cristina formaven un gran col·lectiu. Com que ella mai no perdia el temps fent el que no li abellís, feien talment.
    De tot plegat s'encunyà el mot 'procristinar'.
    L'únic que, un cop ella al sot -sota pluja de flors i dols- algú envejoset efectuà com qui no vol la cosa i amb repetició efocaç el canvi d'una vocal i si es descobrís la culpa seria endossada a la feixuguesa del déu Cronos.
    No calgué. L'acció que el mot implica no varià... i qui la tasta/l'ha tastada? Procrastinar.


    TGNK
  • Aquell que era
    Homo insciens | 06/02/2022 a les 21:06

    Camina a sotragades, arrossega una mica la cama dreta i, per compensar, amb l’altra, intenta allargar les passes. El seu cos es balanceja i ha de parar per buscar l’equilibri. Esbufega i s’eixuga el front mentre es mira el banc: li queden uns dos metres i escaig. Continua avançant amb moviments discordants i quan el té just al davant, es posiciona per deixar-se anar. És un home alt i gros, camina sol i la gent se’l mira. De tant en tant, li pregunten si necessita alguna cosa; ell sempre contesta que no. Només li queden deu passes per arribar a l’entrada de casa. S’alça amb determinació i no para fins a arribar.

    A casa, assegut al sofà, es plany i renega. No recorda quan va començar a fer-se vell. És possible que el pas del temps l’hagi agafat per sorpresa? Quan es mira, no reconeix aquest cos atrotinat i maldestre. Li sembla que és d’algú altre; ell és fort i té una salut de ferro: cultiva l’hort, s’ocupa de les gallines i els gossos i trasteja pel mas fins que cau el sol. O potser era aquell altre, el que va ser, qui feia tot això. El d’ara, es plany i renega mentre ho enyora.
    • modificació...
      Homo insciens | 07/02/2022 a les 07:49
      Aquell que era

      Camina a sotragades, arrossega una mica la cama dreta i, per compensar, amb l’altra, intenta allargar les passes. El seu cos es balanceja i ha de parar per buscar l’equilibri. Esbufega i s’eixuga el front mentre es mira el banc: li queden uns dos metres i escaig. Continua avançant amb moviments discordants i quan el té just al davant, es posiciona per deixar-se anar. És un home alt i gros, camina sol i la gent se’l mira. De tant en tant, li pregunten si necessita alguna cosa; ell sempre contesta que no. Només li queden deu passes per arribar a l’entrada de casa. S’alça amb determinació i no para fins a arribar.

      A casa, assegut al sofà, es plany i renega. No recorda quan va començar a fer-se vell. És possible que el pas del temps l’hagi agafat per sorpresa? Quan es mira, no reconeix aquest cos atrotinat i maldestre. Li sembla que és d’algú altre; ell és fort i té una salut de ferro: cultiva l’hort, s’ocupa de les gallines i els gossos i trasteja pel mas fins que cau el sol. O potser era aquell altre, el que va ser, qui feia tot això. El d’ara, és un vell que es plany, renega i s’enyora.
  • RE: Repte Clàssic DCCXIX (719) El pes del pas del temps
    Prou bé | 09/02/2022 a les 13:29
    Tot és segons com t'ho mires

    Sempre pensa...no, més aviat sent...com pesen els anys!
    Cada aniversari és com carregar una pedra, cada cop més gran. Les acumula a una motxilla, imaginària, penjada a l'esquena, cosa que fa que es vagi vinclant endavant en caminar fins al punt que es diu que un dia arrossegarà el nas per terra!
    Surt cada dia a passejar i va a un parc petit que hi ha prop d'on viu. Li agrada un raconet recollit on seu a un banc que hi toca el sol.
    No és gaire parlador i no necessita trobar ningú per conversar. A més a més les converses amb els de la seva edat sempre van del mateix i el que aporten són queixes i retrets, i ell no té cap queixa ni cap retret a fer a ningú.
    Bé, això no és ben bé veritat del tot. Sí que maleeix sovint... el pas del temps!
    Avui el banc està ocupat. És una noia bastant jove. Passats uns minuts ha vist que plorava.
    Sense més ni més, la dona ha començat a explicar-li perquè plorava. Motius en té, ha pensat. Tan jove i amb un pronòstic de vida d'uns mesos i prou… sense esperança de futur.
    I, de cop, la noia s'aixeca, li diu adeu i marxa.
    Ell es queda una estona més, molt trasbalsat pel que ha escoltat en pocs minuts. I ho veu clar. Sap què farà. I comença, i treu una pedra de la motxilla i la llença. En llençarà cada dia i així caminarà més dret, content de viure el pas del temps!




  • Bramul
    deòmises | 10/02/2022 a les 16:47
    Deixes anar quatre penjaments quan et falla el terra. S'esfondra i caus al buit, damunt d'una massa de neu flonja i glaçada, amb un crec sec, d'os trencat, que no t'agrada gens. Crides per si una ànima caritativa aconsegueix sentir el teu crit d'auxili i et localitza. Però no tens massa esperança que hi hagi molta afluència en aquest tram més aviat complicat. Mires cap amunt, cap a l'esvoranc que s'ha obert sota els teus peus. Hi ha una vintena de metres fins a la superfície, i serà quasi impossible grimpar-los amb les condicions actuals. Tens unes hores de marge abans que la roba que duus sigui inútil per a les baixes temperatures que s'esperen.

    Et relaxes tot inspirant i expirant amb calma. Vols controlar la situació, que el pànic no s'apoderi de tu. Penses en la Verònica i les nenes, que no han volgut acompanyar-te, aquesta vegada, en la teva dèria de pujar a les pistes. Les darreres nevades eren una garantia de gaudir de l'esquí, però a casa no tothom comparteix aquesta passió tan teva. Potser si haguessis anat amb elles, no hauries optat pel fora pistes i t'hauries cenyit a l'avorrit traçat de l'estació. Deixes de respirar uns segons per fixar-te en qualsevol so que ressoni pels contorns, però és endebades. Una piuladissa llunyana, la fressa dels brancam en bufar una lleu brisa...

    Quan el pes del pas del temps et desespera, tornes a bramar com un esperitat un concís aquí! tan potent com eficaç, si hi hagués una oïda que el captés. I és quan el bramul pregon envolta la muntanya sencera i et corglaça. Reconeixes aquest so tan ple de silenci com de paüra. I saps que el transcurs dels minuts ja és un va còmput que no et serveix. Tard o d'hora l'allau t'engolirà.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.