Per què t'hi fiques? El jutge sóc jo!

Des que li fa mal el pit, en Pol no surt del jaç. Dorm poc. Mai no riu. No té pau ni de dia ni de nit. Ell és un noi alt, prim, bru, d'ulls blaus com el cel, dolç i trist, molt trist. De tant en tant, fa cas del prec de la Bet i pren un plat de brou o un got de llet amb un tros de pa o un glop de te. La Bet sap que el noi vol la Rut amb tot el cor. La Bet vol el noi viu, sa, fort, ple de goig i no pas boig o mort. La Bet vol foc no pas fum, llaç no pas nus. Tot és breu, es diu la Bet amb un plor mut. Fa un dia gris i fred. No hi ha vent, la mar no es mou. La Bet no té por. Ja plou. En Pol, des del llit, veu la llum del llamp i sent el so del tro. No veu com la mar se'n duu el cos de la Bet. No sent que li diu: sort.

Oh!, sí, sí, SÍ, arg, uf, més, no, sí, ah!, mmm... nyac, més fort, més! cel... aixx, uiix, slurp, nyam, nyam,
ja? Oh! que curt. En vols més? sí?
aixx, uiix, slurp, oh sí!, aaargghhhh.



PD: no arribo al mínim de paraules, però història n'hi ha, eh?

En Cesc té por des de ben xic. És un cas ben rar. No se li pot dir res, ni tan sols " Què, Cesc, tot bé?". Fa molts anys que no diu ni piu. Va ser quan la Txell li va fer un bon trau al cap.
En Cesc veu nit i dia el cos d'un nen ros i prim ple de sang. És ell, mort. La por viu dins seu. Vol fer un crit i... res de res. Mut del tot.
La Txell el veu mig foll i creu que ja n'hi ha prou.
- Ei, em sents? Et vull dir que la por sóc jo, la Txell, i no pas tu. Per a mi va ser un joc més; per a tu, no ho sé...
- Un bon nyap. Surt d'un cop i fuig ben lluny. Ei! Tinc veu? Sííííí... per fi!

En Cesc té por des de ben xic. És un cas rar. No se li pot dir res, ni tan sols " Què, Cesc, tot bé?". Fa molts anys que no diu ni piu. Va ser quan la Txell li va fer un bon trau al cap. En Cesc veu, de nit, el cos d'un nen ros i prim ple de sang. És ell, mort. La por viu dins seu. Vol fer un crit i... res de res. Mut del tot.
La Txell el veu mig foll i creu que ja n'hi ha prou.
- Ei, em sents? Et vull dir que la por sóc jo, la Txell, i no pas tu. Per a mi va ser un joc més; per a tu, no ho sé...
- Un bon nyap. Surt d'un cop i fuig ben lluny. Ei! Tinc veu? Síííí, per fi!

-Té
El bes és fort, dolç i tosc.
-En vols més? -diu el Roc amb seny.
-Sí -diu la Mar, ras i curt.
Nus al llit, al cap de poc la Mar ja no pot més; "no més jocs" fa en un prec.
El xic, roig com la sang, no sap què ha de fer: vol i dol.
-Què vols que fem?
-Ho vull fer tot -diu la Mar, ulls clucs, pell de foc.
-Tot?
Quan sent la mà de la Mar al gland, el fred de la por el venç. Fuig cap cot. Se sent un plor sec.
-No vols?
-No puc
-Sí que pots
La Mar sap el què ha de fer i ho fa.
I el Roc pot.
I, per fi, el llit és un món on tots dos són un.

Des que li fa mal el pit, en Pol no surt del jaç. Dorm poc. Mai no riu. Cap jorn no té pau. Quan es fa de nit, perd el seny. Ell és un noi alt, prim, bru, d'ulls blaus com el cel, dolç i trist, molt trist. De tant en tant, fa cas del prec de la Bet i pren un plat de brou o un got de llet amb un tros de pa o un glop de te. La Bet sap que el noi vol la Rut amb tot el cor. La Bet vol el noi viu, sa, fort com un roc, ple de goig i no pas boig o mort. La Bet vol foc no pas fum, llaç no pas nus. Tot és breu, es diu la Bet amb un plor mut. Fa un dia gris i fred. No hi ha vent, la mar no es mou. La Bet no té por. Ja plou. En Pol, des del llit, veu la llum del llamp i sent el so del tro. No veu com la mar se'n duu el cos de la Bet. No sent que li diu: sort.

Res no se sent, sols un so fi, el buf lleu del vent, i prou. Fa un sol fluix, calm. Un bosc, tot ple de pins i faigs; un hort amb solcs i alls i flors i gats; un camp gran de blat ros i alt i un pou sec i fosc. I la llar. De la llar, cap al cel, surt fum, d'un foc. I en un no res, un tret. Sec, fort, curt. Dins un cos que cau amb un cop sord. I un que fuig cap al nord.

-Què és?
-Un tret!
-On? Qui? Com?

Un crit fort. Un que surt, com foll de la llar.

-Un hom les! Un hom les!
-Un homeless? No pot ser, molt llarg, poc curt.
-No, no, un hom les!
-Les? On?
-Al cap, a l'ull, d'un tret.
-I qui és?
-En Pol.
-Ell? Ai! No pot ser.

Cinc se n'hi van. Un diu:

-Per què? Per què?
-No ho sé pas.
-No se sap.

Cap ho sap. En Pol, les, jeu sol. El cos al sòl brut i ple de sang. Un toll gran, fosc, roig. Un tret a l'ull. Tot trist, molt trist..

-És mort?
-No mou un dit, mou el cap.

Cinc hi són, als cinc els dol. Es va fent fosc

-Li fa mal -diu un, amb un plor- I li prem la mà.
-Ai! Ai! -fa un que es diu Marc.
-Prou es mor, tots muts, ni un plor! -Diu com boig el que es fa dir Tort, pel gep que té. És el cap.
-Ai! Ai! No puc, que trist, quin cas! Tan bo com és!

Ni un so. El temps es fa llarg, poc a poc cau la nit i ja no mou ni un dit, ni el cap. Un li pren el pols i diu:

-És mort.
-És al cel, el Pol, en pau! -Diu un en un crit.

Tots fan un prec curt a Déu i dos se'n van, en Marc i el Tort, junts, cap al nord. Ni un mot, ni un plor, ni un crit.

-On van?
-Per al porc que l'ha mort.
-Ai del porc! Ja té ben bé la fi a prop.

El que ja no viu jeu sol, un cos trist i ert. No hi ha llum ja és de nit. Tot fosc, tot erm: la llar, el camp, l'hort, el pou. Fa fred, fa vent. Se sent, lluny, un gos al bosc.

La Mort riu amb la falç a la mà.

El Ton sap que qui té l'art de dir molt amb pocs mots, té el que cal per dur a bon port el fat cec dels ets i els uts que vol, i fins dins del moll de l'os té més clar el que vol dir, i com, a la gent que cal. I per no ser curt de seny, en Ton, quan surt del bany i va al tros per fer un tomb, ni mig moll ni del tot xop, diu que ho fa amb un pal no del tot curt i tret d'un om, per dur el pas ben ferm i que més tard, ja dins la llar, si té els dits i el cap com cal, no té por de fer rar el pas dels mots, de dins del pap al full blanc; dit i fet, fa net de mots el cap. I si el té fet un drap brut, el cap, surt un cop més al camp, per fer més volts, fins el toc de la nit. I si no ho fa fins a la nit, tant sols surt per un curt tros de temps i no ho fa fins tan tard, sols just fins quan el sol ja no hi és en el lloc de dalt del cel, i ha fet llur pas, al pas, fins el lloc on ha de fer el mut cap al tard, el sol, o ben a prop, per ser un cop més dalt del cim, el jorn que ve... que si en Ton ha de fer més mots curts, no vol fer el ruc a tir d'un camp erm. No fa com qui no dorm i va fent dins del cap, més mots curts, i no surt del llit. Ras i curt, un mal tros de nit. Doncs dorm, que hi ha qui no ho fa prou, i quan no ho fa amb tant temps com al cos li cal, doncs quan el sol ja és en alt del jorn, dorm a pes, com un sac de sal, i de mots curts, cap li surt. Si mots curts vols fer i en el full blanc ja ho tens, en el son fas bé de ser.

No! T'he dit que no ben clar! Que no i que no! T'ho he dit un cop i dos i tres... i cent... i mil o més, ja ni ho sé ni ho puc dir, i tu no em creus... No vols, o no saps o no pots, que tot pot ser, i què sé jo de tu, al cap i a la fi no res de fix o ben poc en ferm. El que jo si sé, és que ja en tinc prou, que no puc més, que em fas molt de mal, que no ens fem cap bé. T'ho dic més fort? Vols dir que no em sents? Et fas el sord o ets boig? O ets cec... tens un vel als ulls? Hem fas dir el que no vull... Quins trons que tens! I doncs, què fem? I jo, que no tinc ni veu ni vot? Què cony vols dir? Cal fer un pas més i és dur... Tu no ho veus clar? Jo si! Jo ho veig clar com la llum, com el sol que fa... Què més et puc dir? El dany és ben a dins i és greu des de fa temps... jo ho sé i tu ho saps, no val a dir que no... hi és, i creix, i a poc a poc es va fent més i més gran... em cou per dins com si fos sal, i em fa mal: fa mal al cor i al cap, a tu i a mi, i al fill de tots dos que hem dut al món.
Ni per mi, ni per tu, ni per ell... pel nen menys que per cap dels dos... no pot ser més.
T'ho dic amb el cor a la mà, amb el cap fred i amb tot el meu cos, ben fort, ras i curt: Prou!
Sent els meus mots, d'un cop per tots: No!
Ja no hi ha res més a dir.

Uq

Jo, de nom Quim Pla i Mas, ja fa prop d'un any que et vaig dir de fer cas al cert i clar clam del cor que dins del pit em fa mil vots al toc de la pell que tu tens. Si d'un cop em vols fer cas a mi, qui més bé sap quin és el to dels ulls que tu tens, i que saps que et duc dins del pit, en el cor, i al mig del coll, ple de goig per ser jo, de tu un serv. I dits tals mots al tall de tot el que per tu, sent jo, sols puc dir, amb dol, que veig que no em fas gens de cas, i menys quan et veig que a tot temps vas, del braç, amb un hom que no en soc pas jo.

Ço va d'un a qui van dir Marc. Per anys fart del nom, d'un pet de nit gat de rom, va fer un tomb al nom i es va dir Mar. El cert és que va fer blanc. Ell, per clar que fos el clam del seu cor, mai va dir res que el fes més curt que el ferm ús del seu seny d'or. Amb to just i gest greu. Va fer oir a tots, com la llei és de lluny el gran què per qui hi és en el món com un ens ple. Sóc la Mar. I doncs tots junts, amb bram alt, li van dir el què. Ell amb tot el calm del món els va dir el seu nou nom. Jo sóc la Mar: No em cal que em feu més mal del que ja us feu sols, sóc com sóc i sóc gai. I no us he de dir res més. Em vols o no em vols, hi veus el quid? oi?
Qui ho veu no s'ho creu. Molt greu. Tots li han dat pel sac. Un cop fort, tan dur com cru, el dany al cor li dol tan fons, que li fa glops de fel. Fet i fet, del baf bord, en treu puny. De cop, ni balb ni urc, el corb que creix dins el seu cap surt, per fer el que cal. I bleix al cel blau: Tan cert com és el món que sóc Jo i tu no m'has de dir qui sóc.
Si, més o menys és com clou tot el cas del Marc, o la Mar, al lloc. El cas em va fer el pes. I pels mots que us dic, no es val gens el frau que li van fer. El gust de llard, de greix, de llord que li pren al pit, ell se'l pren com a qui no li va. Doncs mai no és prou el pes d'un mort al llom ,si el mort és hom de carn i os. I no es val fer els ulls clucs pel món doncs és un noi que saps com és, que és bo i que és dolç, que és fresc i llest.
Jo, ja no sé si dir el que crec ni al jaç. Amb un sol mot es pot fer sang. I just ja creus que ja s'ha dit tot, surt un nou moc que et fa dir el nom del porc. I és, que hi ha qui es creu que en sap més que els vells del lloc. S'ho fot al gep i prou.
I és, que si un creu que s'ho val, que s'ix com es vol, si es vol i com es vol, que no cal fer surf de tort, ni trucs, ni un pols al temps de l'orb. Si un no es perd pels recs, ni cau al pou. Tan se val el rusc, si sap que es venç amb el vist del boc que gruny i fuig.
El tronc dret es torç fins i tot el jorn que els murs de la ment, amb malls de llamps i bous als jous, es fan flor de lli si cal.
Per fi surt del lloc es fa tan alt que, si les dents les fan els cims on els déus del bri van de coit en coit, com al cranc, que amb cos de fong mou els ous, se li ha de fer un plor i prou. Va a fer de ric ruc que es romp el braç i cau dels alts gorgs on res no hi plany, i pels pèls, no es fa un nyap al nas, ni a la pell hi té danys. I el molt gos es plau. Ni suc ni bruc, i ple de cards, del crim fa un bloc, un disc i un clip on surt de drac.
Perd tot el sou i no en té prou. Fa de mim en mig del parc, com un nen a risc de fer-se mal. Quin text al txec li pot fer de tall, de port, de salt, de pont on rau un raig, per prim i moix, què li cal de far? Ell pot, per mi, ser el més gran llenç, el grau de llarg més ben fet. Com no pot? Com si fos grum, hi va de peus al conc i fins el fons.
Clar, de nou al lloc, de nou al camp, no dorm bé el brut. El llit és gros. Rau trist i erm en mig del llot. Del vol que cau de fit al torb i no veu més que neu a prop, tot en blanc, tot ell és buit de faust, amb foc per tots els flancs, ja no en fuig franc dels mals gags. No val un ral. Ja és fum de glaç. Ni gra de giny li broll del cap. No és llaç, és nus al coll i ben fort li va. Creu que ja ha tret tot el suc del seu temps i tem el tuf de cul de sac d' on es jeu. Un gir li cal, un dau al cel, tan lax com lleig el cub li diu el que ha de fer, un coi de jorn, amb el brill del sol als seus ulls verds com un vel de crom. La sort del cert, com l'ós sens bosc, el peix sens mar o l'au que al vol com de plom li cau als peus, tant se li en fot. Per tant tot li val, sord, mut i cec, cap cot i de bon grat, tan si plou com si fa sol, té al cap de fer el que diu el dau. I doncs, mou el got amb els daus dins tan fort que no hi surt ni u, ni dos, ni cap. El dau es fon al fons del clot on cau mort.
Déu no és tant foll i el fil es romp si el rumb es torç en tants fronts ja no es pot mai més fer llarg.

-Ja no et vull. Ets lleig. No ets bo. Si més no, no prou per a mi.
-Què no sóc bo? si per a tu ho faig tot! Res és prou dur, res prou greu. Res. I ho saps!
-Ves ben lluny. Lluny de mi.
-No puc.
-Doncs ets mort.
-No t'he fet res, jo. Per a mi tu ets la llum, ho ets tot!
-Per a mi tu no ets res. Fuig!
-Doncs sóc mort.
-Sí, és cert, i què?

El gos va cap al nord. Sol i cap cot. La por va amb ell. En Roc ni el veu; prou de pels al pis, per fi!

Ja no més cans a la llar.

El Pol, la Txell, la Neus i el Cesc són tots junts per dir, si és que es pot, qui de tots ells fa el te més bo. En Cesc vol, ell tot sol, fer bé el seu te i dir: tot és ben clar, no en cal cap més. La Txell diu "jo en sé més", més ell no vol cap cop de mà, ni de la Txell, ni de la Neus que ho veu i vol dir ja ho faig jo, ni d'en Pol que és més lluny i ni veu ni sap res de res del que fa ni del que vol cap dels tres.

El temps va com un llamp, i com que cap d'ells tres és més fort que cap, i els en cal un per fer el te, més cap el fa. I en Pol, que és de tots qui més set té, ha de fer "ja n'hi ha prou" i sens més, en un tres i no res, fa un te molt fort del que en Cesc, la Txell i la Neus en fan un glop i prou, que el goig se'ls hi fa xic: no és gens dolç, i amb les mans fan un gest per dir no més. I, com que cal, el Pol el fa dolç i se'l beu tot tant si vol com si no vol, i au, tots cap a la llar que ja és prou tard, i a la fi cap ni un no sap quin de tots ells és el qui fa el te més bo.