Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Normalitat (350 paraules justes)
Intervenció de: Buk | 25-04-2006
Lo meu no és molt normal, direu. I què és normal, us contesto jo? Passar-se deu hores davant de la pantalla d'un ordinador, quadrant números i parlant sol, això és normal? Cadascun és com és, i parlar de normalitat està de més, crec jo. A mi, el que m 'agrada és això. Omplir la banyera de sabates de dona i pètals de rosa. Hi ha qui es banya amb llet, altres amb vi, i pel que sembla, avui en dia està de moda untar-se el cos de xocolata. El que jo dic, és que fa vint anys, si un prenia banys de xocolata, tampoc se'l considerava normal. No vull donar a entendre que d'aquí un temps, ficar-se en una banyera plena de sabates de tacó d'agulla i pètals de rosa vagi a ser el més chic, però ves a saber... A mi, de moment, això és el que em rejoveneix. Els pètals de rosa em relaxen. El seu tacte envellutat em fan oblidar les tensions del dia, i les sabates de dona...ohhhh!!! les sabates de dona...Com em tonifiquen aquestes sabates negres, amb tacons llargs i fins, qual estilets assassins. Després d'una estona a la banyera, començo a masturbar-me mentre petoneixo una per una les sabates que m'envolten. L'olor de la pell, la manera que la llum es reflecteix en elles, aquest tacó dur i afilat...Ohhhh...aquest tacó...que dolorós pot arribar a ser, i quant plaer es pot trobar en aquest dolor. Quan estic arribant al clímax em copejo amb elles fins que un filet de sang taca el xarol immaculat. Amb l'altra mà, vaig accelerant el ritme fins que amb un grunyit salvatge exploto de plaer. Ejaculo llavors, com un drac que escup foc, sobre les sabates. Procuro repartir la meva esperma per totes elles, que cap es quedi sense el seu regal, mentre la meva boca va deixant anar obscenitats diverses. A la fi, ja satisfet i relaxat del tot, jec de nou a la banyera. Agafo llavors un llibre i rellegeixo feliç, al millor escriptor del món: el meu admirat marquès de Sade. Quin m'importa a mi la normalitat?
Respostes
-
Aclariment: No descalificaré ningú
boigboig | 23/04/2006 a les 23:20
per fer servir alguna paraula que potser jo podria considerar sinònim o similar a boig o bogeria, i que no surti a la llista.
Només es demanava que intenteu fer-ho vosaltres sense el subterfugi de utilitzar un sinònim.
Però a part de les paraules concretes:
boig, bogeria, foll, follia, psicosi, neurosi, esquizofrènia
que estan prohibides, les altres es poden utilitzar totes.
Boig!
-
RE: Aclariment: No descalificaré ningú
Baiba Liepa | 24/04/2006 a les 19:32
no se si ho he fet be aixó d' enganxar el repte.
m' ho podeu aclarir?
Baiba Liepa
-
RE: Enunciat del Repte CXVII.: Sant Jordi
Baiba Liepa | 24/04/2006 a les 14:14
Sant Jordi
Quan em desperto sento un pes que no em deixa moure. Estic comprimit , apressat pels flancs. Els meus fulls s' enganxen els uns contra els altres, em falta l' aire .Sento que m' ofego, no podré suportar-ho....Per més que faig no em moc ni un mil·límetre, he de reservar les poques forces que em queden en mantenir-me viu. Els meus companys de prestatgeria comencen a mirar-me malament. Xiuxiuegen entre ells. Faig veure que els ignoro. Soc millor llibre que ells. Es moren d' enveja.
De sobte unes dents poderoses es claven en el meu llom i m' estiren cap a fora. Els meus fulls s' obren i entra l' aire. Malgrat el dolor, respiro. El drac, dons és un drac el qui em mossega, em branda pels aires sacsejant-me i comencen a caure les lletres pel terra i em quedo blanc i mut. M' agafa per les cobertes i em crida : Senyora Vila! senyora Vila! Que li he de dir...! m' ha tret totes les lletres, tots els sons i vol que li contesti ? Que s' ha cregut? Qu m' empasso el que diu? qui és la senyora Vila?
Soc el doctor Coma ! crida.
No m' engaliparà aquest dropo! S' em acosta, em mira amb uns ulls terribles, injectats en foc, la pell d' escata, l' alè pudent ...Resisteixo.
De sobte com un llamp, sense que ell se'n adoni em transformo en una rosa. Però no una rosa qualsevol, no, soc d' acer. Pobre desgraciat...les meves punxes son afuades com fulles d' afaitar....no se'n ha adonat del que li preparo.
Senyora Vila, miri'm!
Te! El meu regal! I un doll de sang em torna roja, mentre la llengua del monstre penja esqueixada, i per fi em deixa anar.
Caic a terra i totes les lletres tornen a aixoplugar-se entre els meus fulls. Des d'un lloc llunyà Sant Jordi em mira complagut : jo el llibre, he mort el drac amb el regal d' una rosa.
Baiba Liepa
-
Qui vol venir a fer unes "birretes"?
Màndalf | 24/04/2006 a les 18:29
A la relataire que em va posar un vuit quan tenia la puntuació a punt per sortir als destacats li vaig enviar una rosa enverinada el dia de Sant Jordi. Un segon d'olorar el cianur concentrat i al canyet s'ha dit. Va quedar més blava que un barrufet congelat. Si, ja ho sé que era novella... doncs ara també és la més novella del cementiri, haver-ho pensat abans. O no es valora o es posa un deu... a on s'ha vist això? Torracollons!
Vaig invitar a dinar al relataire que em va fer aquell comentari tan crític. Mentre olorava la cassola del suquet de peix, li vaig encasquetar un contundent cop al cap amb la figureta del drac que m'havia regalat la sogra. Se'n diu matar dos pardals d'un tret. Déu n'hi do amb el drac! No em pensava pas que fos tan dur...se li va esberlar el crani com una castanya al forn. Després el vaig esquarterar tranquil·lament mentre fullejava un llibre del mestre Jack. Una cosa és dir al fòrum que t'agradaria que algú et critiqués i l'altra que vingui algú i et critiqui realment... és que no s'entén? Doncs es veu que ell no ho va entendre... pobrissó... quina pena que em fa... aaaahahahahah!!
Vaig tenir molta mala sort. Dos dies després van venir dos mossos a cosir-me a preguntes. Vaig pensar en esquarterar-los però se'm van avançar i em van immobilitzar. Emmanillat i amb un sac al cap no vaig poder fer res...
Finalment he aconseguit escapar del lloc immund on em van tancar. Ara estic pensant en continuar la neteja a RC.
No m'agraden els relats eròtics que intoxiquen la web, hi ha molts infant per aquí.
Tampoc m'agraden els relats llargs, em cansen.
Els curts? Ni veure'ls. No són ni carn ni peix.
I els poemes... pse, pse... potser els rodolins... no sé...
Els reptes complicats em molesten...
Ara per fi estic aquí al cibercafè parlant amb tots vosaltres... què bé!... fem una "birreta"?... alguna ànima caritativa que em doni la seva adreça o el seu mòbil? Necessito parlar amb algú, contrastar opinions... desfogar-me...
-
Teràpia?
angie | 24/04/2006 a les 18:56
L'havien detingut molts cops per fer pintades amb poc sentit als murs de l'estació de Rodalies. Se l'enduien a declarar i cada cop que tornava a trepitjar el carrer ho feia amb un somriure trencat als llavis, una nova imatge demanava un lloc on restar, fora de la seva gàbia tortuosa. Cadascuna d'elles apareixia acompanyada del record d'una veu que xiuxiuejava :
- M'agrada quan em deixes i jo et dibuixo a miquetes.
De vegades pintava un cap de drac treient la llengua, vermella, trapessera, com provocadora i alhora insultant : la desitjava i volia jugar amb ella, però ja no hi era. En altres ocasions traçava línies plenes de corbes i les repassava amb els dits: eren els seus malucs, els seus pits I quan el dia era gris i melangiós, pintava una rosa amb moltes punxes però sense pètals: en el seu lloc hi posava un gran sol, aquell que els omplia de llum la casa, ara un cau sota terra.
Quan el neguit no el deixava dormir, continuava per les nits, amagat entre les ombres. Se li oferia un llenç natural on imaginar els ulls de la seva estimada i esperava la foscor per abraçar més fort la seva pèrdua. Amb ella s'escapà la raó i l'envaí el silenci. O potser ja l'havia perdut de tant estimar-la?.
La lluna platejava els relleus i tots els símbols que li regalava semblaven llàgrimes d'acer. Quan s'adonava, els esborrava com un possés perqué ella no pensés que havia plorat. Només ploren els infeliços i ell creava cada dia capítols del llibre de la felicitat.
Els assenyats afirmen que és una utopia, però mentre té un pot de spray a la mà fa allò del que ella tant gaudia : recordar cada instant viscut en la seva companyia.
-
Rosa de maig
Sol_ixent | 25/04/2006 a les 10:31
Tot això va començar fa molt de temps, i em temo que mai acabarà. Estic atrapat en un món imaginari, cruel, però, per dessobre de tot, el meu món. Creat a imatge i semblança a mi, independent de la resta de mortals.
Juro que jo mai havia tingut cap musa. Però tu, rosa de maig, vas encisar-me des del primer instant. Recordo quan, aquella tarda d'entre setmana -m'és impossible de precisar-ne el dia exacte- vaig descobrir-te. Jo que buscava en un tallat i el batibull corrent d'una jornada normal de bar la inspiració, vaig veure't asseguda a la taula del costat. I allò va ser sens dubte el millor regal que Déu m'ha fet: la teva imatge, serena, còmplice, propera, però alhora distant. Va ser com una punxada al cor, un flagel que encara ara tinc clavat. Vas marxar als cinc minuts del nostre "encontre", però ja en vaig tenir prou per a escriure el primer capítol de la novel·la que a hores d'ara tinc entre les mans.
A partir d'aquell dia, cada tarda anava al bar "El Drac" -abans no us en he dit el nom- per veure't. Havia d'acabar la feina que el dia anterior havia començat, i la teva presència m'hi ajudaria.
Sempre es convertia en el mateix. Jo arribava a les sis i poc minuts, i cap a quarts de set, t'aixecaves, pagaves i agafaves la porta. I dia rera dia, quan arribava a casa, em posava a l'ordinador a redactar un nou capítol, de tu, de mi, d'això nostre. D'això que no és, ni ha estat, ni mai serà.
Al cap de dos mesos, quan ja vaig tenir l'obra decididament enllestida, vaig deixar d'anar-hi, i per tant, de veure't. Més que amor, allò s'estava convertint en obsessió, i veia que havia de tallar de soca-rel amb tot allò. No sé qui ets i probablement mai ho sabré, però he de confessar-se que per desgràcia, no t'he oblidat. I, a hores d'ara, podria cantar-te aquella cançó de Sau que tant m'agrada per a descriure el que sento...
-
RE: Rosa de maig (+ petits canvis)
Sol_ixent | 25/04/2006 a les 10:35
Tot això va començar fa molt de temps, i em temo que mai acabarà. Estic atrapat en un món imaginari, cruel, però, per dessobre de tot, el meu món. Creat a imatge i semblança a mi, independent de la resta de mortals.
Juro que jo mai havia tingut cap musa. Però tu, rosa de maig, vas encisar-me des del primer instant. Recordo quan, aquella tarda d'entre setmana -m'és impossible de precisar-ne el dia exacte- vaig descobrir-te. Jo que buscava en un tallat i el batibull d'una jornada corrent de bar la inspiració, vaig veure't asseguda a la taula del costat. I allò va ser sens dubte el millor regal que Déu m'ha fet: la teva imatge, serena, còmplice, propera, però alhora distant. Va ser com una punxada al cor, un flagel que encara ara tinc clavat. Vas marxar als cinc minuts del nostre "encontre", però ja en vaig tenir prou per a escriure el primer capítol de la novel·la que a hores d'ara tinc entre les mans.
A partir d'aquell dia, cada tarda anava al bar "El Drac" -abans n'he dit el nom- per veure't. Havia d'acabar la feina que el dia anterior havia començat, i la teva presència m'hi ajudaria.
Sempre es convertia en el mateix. Jo arribava a les sis i pocs minuts, i cap a quarts de set, t'aixecaves, pagaves i agafaves la porta. I dia rera dia, quan arribava a casa, em posava a l'ordinador a redactar un nou capítol, de tu, de mi, d'això nostre. D'això que no és, ni ha estat, ni mai serà.
Al cap de dos mesos, quan ja vaig tenir l'obra decididament enllestida, vaig deixar d'anar-hi, i per tant, de veure't. Més que amor, allò s'estava convertint en obsessió, i veia que havia de tallar de soca-rel amb tot allò. No sé qui ets i probablement mai ho sabré, però he de confessar-se que per desgràcia, no t'he oblidat. I, a hores d'ara, podria cantar-te aquella cançó de Sau que tant m'agrada per a descriure el que sento...
-
Normalitat (Repte CXVII)
Buk | 25/04/2006 a les 11:03
Lo meu no és molt normal, direu. I què és normal, us contesto jo? Passar-se deu hores davant de la pantalla d'un ordinador, quadrant números i parlant sol, això és normal? Cadascun és com és, i parlar de normalitat està de més, crec jo. A mi, el que m 'agrada és això. Omplir la banyera de sabates de dona i pètals de rosa. Hi ha qui es banya amb llet, altres amb vi, i pel que sembla, avui en dia està de moda untar-se el cos de xocolata. El que jo dic, és que fa vint anys, si un prenia banys de xocolata, tampoc se'l considerava normal. No vull donar a entendre que d'aquí un temps, ficar-se en una banyera plena de sabates de tacó d'agulla i pètals de rosa vagi a ser el més chic, però ves a saber... A mi, de moment, això és el que em rejoveneix. Els pètals de rosa em relaxen. El seu tacte envellutat em fan oblidar les tensions del dia, i les sabates de dona...ohhhh!!! les sabates de dona...Com em tonifiquen aquestes sabates negres, amb tacons llargs i fins, qual estilets assassins. Després d'una estona a la banyera, començo a masturbar-me mentre petoneixo una per una totes i cadascuna de les sabates que m'envolten. L'olor de la pell, la manera que la llum es reflecteix en elles, aquest tacó dur i afilat...Ohhhh...aquest tacó...que dolorós pot arribar a ser, i quant plaer es pot trobar en aquest dolor. Quan estic arribant al clímax em copejo amb elles fins que un filet de sang taca el xarol immaculat. Amb l'altra mà, vaig accelerant el ritme fins que amb un grunyit salvatge exploto de plaer. Ejaculo llavors, com un drac que escup foc, sobre les sabates. Procuro repartir la meva esperma per totes elles, que cap es quedi sense el seu regal, mentre la meva boca va deixant anar obscenitats diverses. A la fi, ja satisfet i relaxat del tot, jec de nou a la banyera. Agafo llavors un llibre i rellegeixo feliç, al millor escriptor del món: el meu admirat marquès de Sade. Quin m'importa a mi la normalitat?
-
Normalitat (350 paraules justes)
Buk | 25/04/2006 a les 11:09
Lo meu no és molt normal, direu. I què és normal, us contesto jo? Passar-se deu hores davant de la pantalla d'un ordinador, quadrant números i parlant sol, això és normal? Cadascun és com és, i parlar de normalitat està de més, crec jo. A mi, el que m 'agrada és això. Omplir la banyera de sabates de dona i pètals de rosa. Hi ha qui es banya amb llet, altres amb vi, i pel que sembla, avui en dia està de moda untar-se el cos de xocolata. El que jo dic, és que fa vint anys, si un prenia banys de xocolata, tampoc se'l considerava normal. No vull donar a entendre que d'aquí un temps, ficar-se en una banyera plena de sabates de tacó d'agulla i pètals de rosa vagi a ser el més chic, però ves a saber... A mi, de moment, això és el que em rejoveneix. Els pètals de rosa em relaxen. El seu tacte envellutat em fan oblidar les tensions del dia, i les sabates de dona...ohhhh!!! les sabates de dona...Com em tonifiquen aquestes sabates negres, amb tacons llargs i fins, qual estilets assassins. Després d'una estona a la banyera, començo a masturbar-me mentre petoneixo una per una les sabates que m'envolten. L'olor de la pell, la manera que la llum es reflecteix en elles, aquest tacó dur i afilat...Ohhhh...aquest tacó...que dolorós pot arribar a ser, i quant plaer es pot trobar en aquest dolor. Quan estic arribant al clímax em copejo amb elles fins que un filet de sang taca el xarol immaculat. Amb l'altra mà, vaig accelerant el ritme fins que amb un grunyit salvatge exploto de plaer. Ejaculo llavors, com un drac que escup foc, sobre les sabates. Procuro repartir la meva esperma per totes elles, que cap es quedi sense el seu regal, mentre la meva boca va deixant anar obscenitats diverses. A la fi, ja satisfet i relaxat del tot, jec de nou a la banyera. Agafo llavors un llibre i rellegeixo feliç, al millor escriptor del món: el meu admirat marquès de Sade. Quin m'importa a mi la normalitat?
-
Cada dia
Biel Martí | 25/04/2006 a les 16:39
Cada dia de bon matí, en Jaume surt de casa amb la roba que li ha deixat la mare sobre el llit, tot just després d'haver-se rentat les dents per treure's les restes de la llet amb cacau i les dues magdalenes. Comença aleshores el seu ritual, amb certa pressa perquè no para d'arribar gent nova al poble i per tant, cal protegir-los també. Inicia el seu viatge de protecció per la carretera que creua el municipi i va tocant, una a una, totes les portes de les cases, un simple gest com posar el palmell de la mà damunt la fusta (o el metall) fred. Saluda a tothom a qui es troba, li sonin o no i tothom respon afablement, encara que moltes mares amaguen els petits i alguns nois s'hi fiquen. Ha après a no fer-los cas, la seva tasca és més important, junt amb comprar el pa a la noia que es diu com la seva flor preferida, la rosa.
Com cada dia des que té nou anys, en Jaume entra a la fleca de la Rosa Maria, compra dues barres de quart encara calentes, una bossa de magdalenes i surt. La Rosa Maria li regala un somriure, li ha agafat afecte amb el temps. Almenys no és un d'aquells sonats que surten als llibres, ell no fa mal a ningú, només toca les portes.
A ell li agradaria recórrer absolutament tots els carrerons i passatges, però si ja s'hi està dues hores entre anar i tornar fent el que fa ara, sap que necessitaria tot el dia per acabar. I a més, a la tarda, quan el rellotge de la taula marca les 16:00, hi ha de tornar. Així, per la nit, quan s'estiri al llit i la foscor l'envaeixi, tornarà a sentir aquella veu com de drac que tant li agrada quan està contenta i tanta por li fa quan està enfadada, que el felicitarà per la feina ben feta, la que porta a terme des que el pare va morir per culpa de no obeir-la, cada dia, des de fa més de trenta anys.
-
Bogeria
pivotatomic | 25/04/2006 a les 16:53
Mentre dirigeix l'avió cap al seu objectiu, el pilot pensa que res distingeix aquell precís matí dels que l'han precedit, tan iguals i tan diferents alhora.
No seria més just que els dies especials, aquells que seran recordats molts anys després de la mort dels que els han viscut, claregessin d'una forma diferent als altres?, reflexiona.
Lluny, distingeix la forma inconfusible d'una gran ciutat. Llavors, empeny el timó i nota com l'aparell abaixa el morro i comença el descens.
Mentre executa la maniobra mecànicament, com tantes i tantes vegades en els darrers mesos, es permet alliberar la ment del que està fent per dirigir-la cap a la Lobna.
Bonica com una rosa del desert. Fidel com el vent a les dunes. Suau com la brisa del capvespre. Com li agradaria ser ara amb ella i que li regalés un dels seus somriures! Però no pot ser. A vegades, els homes es deuen a causes molt més grans que ells mateixos i aquest és el seu cas. Espera que ella ho entengui, però no n'està segur. La Lobna ha llegit també el Llibre del Profeta, però l'interpretació que en fa de les seves santes paraules, és, gairebé sempre, radicalment diferent de la seva.
Allà on ell hi veu duresa i intransigència i duresa, ella hi troba amor i tolerància. Què es pot esperar d' una dona al capdavall?!
Les llums de control reclamen la seva atenció i el pilot s'oblida de tot per concentrar-se en l'aproximació. La ciutat és ara prou a prop com per distingir clarament les siluetes dels seus edificis més emblemàtics. L'home busca els punts de referència que ha utilitzat mil vegades a l'ordinador. En realitat, tot va encara més de pressa que a la pantalla. Amb tot, localitza les dues immenses torres fàcilment i s'hi apropa sense que res s'hi interposi.
I mentre l'avió, com un drac metàl·lic i ominós, s'abat sobre el gegant de vidre, desencadenant un infern de foc ataronjat, l'home encara creu que aquella és la voluntat de Déu i que ell no és sinó un instrument de la seva justícia i saber infinits.
-
Cap rosa
ninona | 25/04/2006 a les 16:58
No em creuen. Ho sé perquè quan els hi explico em miren benvolents i dissimulen un somriure.
Jo no volia que em regalés cap rosa, bé, sí que volia, però no era necessari. Jo només volia que me la volgués regalar.
Anhelava descobrir en els seus ulls una guspira d'aquell foc que abans els encenia quan estava amb mi. Cobejava un somriure seu que abastés quelcom més que els seus llavis, darrerament tan freds. Frisava per un moment d'intensa emoció desfermada per aquell minúscul gest, gasiva com sóc del seu amor.
Vàrem arribar a la cantonada on una jovenalla radiant havia muntat una paradeta de roses pro-viatge, pro-colònies o pro- qualsevol altra cosa que no aconsegueixo recordar. Amb tedi va treure la cartera i va dir: L'haurem de comprar ....
El món se'm va enfonsar. El terra es va obrir sota els meus peus i de les seves profunditats va sorgir el monstre que em va envair. Vaig notar com la pell em mudava en fortes escates verdes, lluenta de nova; se'm va enfortir el coll i em van néixer una cua de serp i quatre ales membranoses i enormes; les extremitats se'm transformaren en quatre grapes mortíferes. Vaig perdre les parpelles i els ulls, inquietants, se'm van tornar vermells mentre la gola em cremava convertida en una màquina capaç d'emetre foc a voluntat.
Davant meu tenia un patètic cavaller, sortit d'algun llibre de llegendes, que pensava que només havia de complir amb la tradició. I jo, el Drac, custodi del tresor més preuat -l'amor-, tenia l'obligació de venjar l'ofensa.
Vaig clavar les meves urpes on suposadament tenia el cor, i li vaig obrir el pit. D'una alenada vaig exhalar prou foc per desfer el gel que la monotonia havia dipositat al seu interior.
Després .... no res.
Restava immòbil, davant seu. Les mans ensangonades, els palmells esgarrinxats per les espines de la rosa. La gorja cremada per l'esforç.
Ara estic aquí. Ells no em creuen, però possiblement avui no tindré cap rosa i esdevindré novament el drac que habita en mi. Em posseirà la seva força venjadora ...
-
Algú volà sobre el niu...
foster | 25/04/2006 a les 21:01
Algú volà sobre el niu...
Cada dissabte m'acostava a la "Llar de l'esperança" per fer la meva bona obra de la setmana: lectura per a sonats.
M'hi estava una hora o hora i mitja, i abans de marxar gaudia una estona del deliciós jardí, un paradís de verd, un oasi de pau i serenor.
La Teresa. Era tímida i callada, i sempre em defugia amb uns ulls de mirada perduda però amb espurnes de trapelleria. Aquella dia, però, quan la vaig trobar asseguda entre els altres, esperant-me amb els punys tancats sobre els genolls, la Teresa escoltà la narració sobre el drac i la princesa amb una tal atenció que em commogué. No podia deixar de mirar-la, d'observar els seus llavis repetint els meus mots en silenci.
Llavors, en acabar, aprofitant el Sant Jordi, vaig anar al jardí a buscar una rosa i li vaig regalar amb posat cerimoniós, junt amb el llibre de contes i llegendes. Ella se'l mirà i el fullejà complaguda. No així amb la flor, que llançà despectivament a la paperera.
Vaig començar a sovintejar-la, em tenia fascinat: al costat dels típics Napoleons, dels apocalítics de cap tocat amb un embut, de reis i faraons, la Teresa era com un àngel exiliat. M'explicà que la seva família l'havia tancada per quedar-se amb la seva part de l'herència declarant-la incapacitada mental, i que la mantenien drogada tothora per evitar que s'escapés.
Finalment me la vaig creure, volia ajudar-la , i vaig anar a parlar amb la directora per veure què hi podia fer.
-Uhmm...ja li vaig dir que no s'escoltés les seves històries, i ja el vaig avisar que no li permetria interferir en el seu tractament.
Després de la conversa, decebut i pensarós, vaig anar a l'habitació de la noia. Sabia que m'esperava, que havia posat la seva fe en mi. I li havia fallat.
Just abans d'entrar, vaig sentir unes veus confabuladores. M'era estrany, i vaig ullar per l'escletxa abans de tustar a la porta: la Teresa parlava amb en Francino, del Telenotícies migdia, i li explicava amb detall que la seva família la tenia allí segrestada i que l'herència...
-
Algú volà sobre el niu... (aquí boigboig)
foster | 25/04/2006 a les 21:22
Algú volà sobre el niu...
Cada dissabte m'acostava a la "Llar de l'esperança" per fer la meva bona obra de la setmana: lectura per a sonats.
M'hi estava una hora o hora i mitja, i abans de marxar gaudia una estona del deliciós jardí, un paradís de verd, un oasi de pau i serenor.
La Teresa. Era tímida i callada, i sempre em defugia amb uns ulls de mirada perduda però amb espurnes de trapelleria. Aquella dia, però, quan la vaig trobar asseguda entre els altres, esperant-me amb els punys tancats sobre els genolls, la Teresa escoltà la narració sobre el drac i la princesa amb una tal atenció que em commogué. No podia deixar de mirar-la, d'observar els seus llavis repetint els meus mots en silenci.
Llavors, en acabar, aprofitant el Sant Jordi, vaig anar al jardí a buscar una rosa i li vaig regalar amb posat cerimoniós, junt amb el llibre de contes i llegendes. Ella se'l mirà i el fullejà complaguda. No així amb la flor, que llançà despectivament a la paperera.
Vaig començar a sovintejar-la, em tenia fascinat: al costat dels típics Napoleons, dels apocalíptics amb un embut per barret, de reis i faraons, la Teresa era com un àngel exiliat. M'explicà que la seva família l'havia tancada per quedar-se amb la seva part de l'herència declarant-la incapacitada mental, i que la mantenien drogada tothora per evitar que s'escapés.
Finalment me la vaig creure, volia ajudar-la , i vaig anar a parlar amb la directora per veure què hi podia fer.
-Uhmm...ja li vaig dir que no s'escoltés les seves històries, i ja el vaig avisar que no li permetria interferir en el seu tractament.
Després de la conversa, decebut i pensarós, vaig anar a l'habitació de la noia. Sabia que m'esperava, que havia posat la seva fe en mi. I li havia fallat.
Just abans d'entrar, vaig sentir unes veus confabuladores. M'era estrany, i vaig ullar per l'escletxa abans de tustar a la porta: la Teresa parlava amb en Francino, del Telenotícies migdia, i li explicava amb detall que la seva família la tenia allí segrestada i que l'herència...
-
Algú volà sobre el niu... (definitiva i perdó)
foster | 25/04/2006 a les 23:04
Algú volà sobre el niu...
Cada dissabte m'acostava a la "Llar de l'esperança" per fer la meva bona obra de la setmana: lectura per a sonats.
M'hi estava una hora o hora i mitja, i abans de marxar gaudia una estona del deliciós jardí, un paradís de verd, un oasi de pau i serenor.
La Teresa. Era tímida i callada, i sempre em defugia amb uns ulls de mirada perduda però amb espurnes de trapelleria. Aquella dia, però, quan la vaig trobar asseguda entre els altres, esperant-me amb els punys tancats sobre els genolls, la Teresa escoltà la narració sobre el drac i la princesa amb una tal atenció que em commogué. No podia deixar de mirar-la, d'observar els seus llavis repetint els meus mots en silenci.
Llavors, en acabar, aprofitant el Sant Jordi, vaig anar al jardí a buscar una rosa i li vaig regalar amb posat cerimoniós, junt amb el llibre de contes i llegendes. Ella se'l mirà i el fullejà complaguda. No així amb la flor, que llançà despectivament a la paperera.
Vaig començar a sovintejar-la, em tenia fascinat: al costat dels típics Napoleons, dels apocalíptics amb un embut com a altaveu, de reis i faraons, la Teresa era com un àngel exiliat. M'explicà que la seva família l'havia tancada per quedar-se amb la seva part de l'herència declarant-la incapacitada mental, i que la mantenien drogada tothora per evitar que s'escapés.
Finalment me la vaig creure, volia ajudar-la , i vaig anar a parlar amb la directora per veure què hi podia fer.
-Uhmm...ja li vaig dir que no s'escoltés les seves històries, i ja el vaig avisar que no li permetria interferir en el seu tractament.
Després de la conversa, decebut i pensarós, vaig anar a l'habitació de la noia. Sabia que m'esperava, que havia posat la seva fe en mi. I li havia fallat.
Just abans d'entrar, vaig sentir unes veus confabuladores. M'era estrany, i vaig ullar per l'escletxa abans de tustar a la porta: la Teresa parlava amb en Francino, del Telenotícies migdia, i li explicava amb detall que la seva família la tenia allí segrestada i que l'herència...
-
Sixaola enllà
Carme Cabús | 26/04/2006 a les 01:24
Estimat boig al quadrat: 350 paraules + 2 asteriscs ;-)
------------------------------------------------------------
La pluja regalimava pels nostres cossos sota la immensa fulla de plataner, acabada de tallar de soca-rel, que es sacsejava al ritme del nostre caminar d'adreça al Sixaola, el riu que dividia la terra dels homes blancs amb el país dels indígenes.
La forta pluja tamborinava sobre l'espessa jungla mentre els crits dels micos udolaires s'elevaven per damunt dels eixordadors refilets dels ocells.
L'Amanda era l'única que no es mullava. Caminava descalça, i la seva cara de pòmuls alts tenia una expressió rotunda.
-Amanda, no calia que ens acompanyés -li vaig dir.
-És veritat -digué l'Iu, el meu company-. Haguéssim pogut arribar sols fins a l'embarcador.
-Les coses cal fer-les bé -contestà ella fermament.
*
Ens havíem conegut en l'esgavellat autobús que anava cap a Bribri, on per primer cop sentíem una llengua precolombina. A les vores del tortuós camí abundaven els geckos, uns rèptils de metre amb cap de drac.
Asseguda vara nostra, una dona indígena ens somrigué i ens oferí un suc de canya-rosa de sucre. Va dir que es deia Amanda. Més enllà del Sixaola, al vessant de la muntanya, hi havia Quatletl, el seu poble.
Ara veníem de passar-hi tres dies, sota el càlid aixopluc de la seva protecció. Allà ens havíem iniciat en la remota cultura bribri.
*
Les barques, carregades d'estibes de plàtans, creuaven el riu majestuós, soscavat per la pluja.
Vora la riba vaig abraçar l'Amanda, conscient que potser mai més no tornaríem a veure'ns. Restava, a casa seva, un llibre en català, l'únic present que podíem regalar-li d'una pertinença pròpia, íntima i estimada.
Ja al mig del riu vaig sentir com si, deixant aquell món, tallés els ponts amb la veritable essència de la vida.
-Saps què? No vull tornar a Nova York -digué de sobte l'Iu.
-Jo tampoc. Què ens va fer anar allà? -li vaig preguntar-. On ens ha portat la civilització occidental? Com hem pogut perdre així el senderi tots plegats?
I amb la consciència del que ja és irremeiable, em vaig deixar caure en aquella puresa plena de pau que tots els meus sentits es resistien a abandonar.
-
Sixaola enllà (ep!, aquest és el bo)
Carme Cabús | 26/04/2006 a les 15:11
Estimat boig al quadrat: 350 paraules + 2 asteriscs ;-)
-----------------------------------------------------------------------
La pluja regalimava pels nostres cossos bruns sota la immensa fulla de plataner, acabada de tallar de soca-rel, que es sacsejava al ritme del nostre caminar d'adreça al Sixaola, el riu que dividia la terra de l'home blanc amb el país dels indígenes.
La forta pluja tamborinava sobre l'espessa jungla mentre els crits dels micos udolaires s'elevaven per damunt dels eixordadors refilets dels ocells.
L'Amanda era l'única que no es mullava. Caminava descalça, i la seva cara de pòmuls alts tenia una expressió rotunda.
-Amanda, no calia que ens acompanyés -li vaig dir.
-És veritat -digué l'Iu, el meu company-. Haguéssim pogut arribar sols fins a l'embarcador.
-Les coses cal fer-les bé -contestà ella fermament.
*
Ens havíem conegut en l'esgavellat autobús que anava cap a Bribrí, on per primer cop sentíem una llengua precolombina. A les vores del tortuós camí abundaven els geckos, uns rèptils de metre amb cap de drac i panxa rosa.
Asseguda vora nostra, una dona indígena ens somrigué i ens oferí un suc de canya. Era l'Amanda. Més enllà del Sixaola, al vessant de la muntanya, hi havia Quatletl, el seu poble.
Ara veníem de passar-hi tres dies, sota el càlid aixopluc de la seva protecció. Allà ens havíem iniciat en la remota cultura bribrí.
*
Les barques, carregades d'estibes de plàtans i cacau, creuaven el riu majestuós, soscavat per la pluja.
Vora la riba vaig abraçar l'Amanda, conscient que potser mai més no tornaríem a veure'ns. Restava, a casa seva, un llibre en català, l'únic present que podíem regalar-li d'una pertinença pròpia, íntima i estimada.
Ja al mig del riu vaig sentir com si, deixant aquell món, tallés els ponts amb la veritable essència de la vida.
-Saps què? No vull tornar a Nova York -digué de sobte l'Iu.
-Jo tampoc. Què ens va fer anar allà? -li vaig preguntar-. On ens ha portat la civilització occidental? Com hem pogut perdre així el senderi tots plegats?
I amb la consciència del que ja és irremeiable, em vaig deixar caure en aquella puresa plena de pau que tots els meus sentits es resistien a abandonar.
-
Capítol CXVII: De quan el cavaller s'enfrentà al drac.
Unaquimera | 26/04/2006 a les 12:24
El cavaller travessava el camí quan ha sentit el bram animal, inhumà:
- Táscegatooquépasssacontigo,agüelooo? Vetepalasilo!
El drac ataca un bé indefens, vell, que coixeja. Ràpid, treu el punyal del cinyell i el clava en la carrosseria verda metal.litzada amb flames vermelles, deixant una ferida llarga: no sagna; s'acotxa i el clava a la pota rodona i negra: perd verí transparent.
Reprèn el pas, gaudint del sol primaveral
- Tiguesquietdunavegada! Nomemprenyismés
- Mamaaaaa!
- Mestàsacabantlapaciència!Volsrebreiploraràsambraó?
El cavaller veu la mà del monstre aixecada, presta a descarregar la seva fúria sobre el capet rinxolat de la víctima oferta a una fam irada. Mira la bèstia directament als ulls, declara batalla:
- Quina preciositat de criatura! Quins ullasos té! - regala l'última oportunitat de salvació a l'enemic - S'assembla tant a vostè
La fera canvia el gest desabriat pel desconcert; mirant-se el fill amb súbita tendresa que mata la necessitat de violència, mormola:
- Sí! és maco, però neguitós...
El cavaller marxa satisfet, un altre rescat
Amb l'urpa sobre l'espatlla de la princesa, l'animalot la sacseja; a ella li cauen bossa, llibre i ulleres: Ulls plorosos, galtes enceses
- Telestaveslligant... Tupensesquesòcidiota? Quenoséelqueveig?
- Jo
- Vasremenarelculdavantdelsseusnassos... finsqueelvasposarcalent!!
El monstre vol menjar-se-la: quan la tingui a la panxa no serà de ningú més, podrà rossegar-la a plaer... però el cavaller el fa caure, i enfonsant-li el colze al pit, li talla la respiració amb cop expert:
- Perdoneu-me - Treu l'espasa en forma de somriure còmplice - Quina noia més bonica... - Ofereix la mà per treure-la de la cova - Massa bonica
Regala una rosa a la dama: apunyala d'amagat la fera; una taca vermella apareix a la samarreta. Ningú més la veu; s'allunya.
El cavaller contempla el seu reflex en el vidre d'un aparador; després mira endins: és una llibreria. Llegeix les propagandes fosforescents:
*UN CLÀSSIC: EL QUIXOT*
Somriu; ahir, ell va derrotar gegants!
*L'ACTUALITAT: LA LLEGENDA DE ST.JORDI*
Assenteix; avui ha vençut el drac!!
*EL LLIBRE ETERN: LA BIBLIA*
Aixeca dos dits ( índex, mig ) i fa la senyal de la benedicció traçant en l'aire una creu. Potser demà
-
RE: Capítol CXVII: De quan el cavaller s'enfrentà al drac. ( Ara sí: 350 justes! )
Unaquimera | 26/04/2006 a les 18:09
El cavaller travessava el camí quan ha sentit el bram animal, inhumà:
- Táscegatooquépasssacontigo,agüelooo? Vetepalasilo!
Veu el drac atacant un bé indefens, vell, que coixeja. Ràpid, treu el punyal del cinyell i el clava en la carrosseria verda metal.litzada amb flames vermelles, deixant una ferida llarga: no sagna; s'acotxa i el clava a la pota rodona i negra: perd verí transparent.
Reprèn el pas, gaudint del sol primaveral
- Tiguesquietdunavegada! Nomemprenyismés
- Mamaaaaa!
- Mestàsacabantlapaciència!Volsrebreiploraràsambraó?
El cavaller veu la mà del monstre aixecada, presta a descarregar la seva fúria sobre el capet rinxolat de la víctima oferta a una fam irada. Mira aquella bèstia directament als ulls, declara batalla:
- Quina preciositat de criatura! Quins ullasos té! - regala l'última oportunitat de salvació a l'enemic - S'assembla tant a vostè
La fera canvia el gest desabriat pel desconcert; mirant-se el fill amb súbita tendresa que mata la necessitat de violència, mormola:
- Sí! és maco, però neguitós...
El cavaller marxa satisfet, un altre rescat
Amb l'urpa sobre l'espatlla de la princesa, l'animalot la sacseja; a ella li cauen bossa, llibre i ulleres: Ulls plorosos, galtes enceses
- Telestaveslligant... Tupensesquesòcidiota? Quenoséelqueveig?
- Jo
- Vasremenarelculdavantdelsseusnassos... finsqueelvasposarcalent!!
Aquest monstre vol menjar-se-la: quan la tingui a la panxa no serà de ningú més, podrà rossegar-la a plaer... però el cavaller el fa caure, i enfonsant-li el colze al pit, li talla la respiració amb cop expert:
- Perdoneu-me - Treu l'espasa en forma de somriure còmplice - Quina noia més bonica... - Ofereix la mà per treure-la de la cova - Massa bonica
Regala una rosa a la dama: apunyala d'amagat la fera; una taca vermella apareix a la samarreta. Ningú més la veu; s'allunya.
El cavaller contempla el seu reflex en el vidre d'un aparador; després mira endins: és una llibreria. Llegeix les propagandes fosforescents:
*UN CLÀSSIC: EL QUIXOT*
Somriu; ahir, ell va derrotar gegants!
*L'ACTUALITAT: LA LLEGENDA DE ST.JORDI*
Assenteix; avui ha vençut el drac!!
*EL LLIBRE ETERN: LA BIBLIA*
Aixeca dos dits ( índex, mig ) i fa la senyal de la benedicció traçant en l'aire una creu. Potser demà
-
RE: Alícia i el país de les...
Àfrika Winslet | 26/04/2006 a les 16:09
Alícia es llençà pel forat, relliscà pel tobogan i arribà al final fent una tombarella. Llavors va veure el drac màgic sortint per una porta petitíssima, per on segur que ella no passava. "Merda!" va pensar, però, per sort, va veure un llibre a terra que es titulava "Encongir-se és fàcil... si saps com!" i, com que no tenia temps ni ganes de llegir-lo, va anar directament a la última pàgina on deia que, per encongir-se, només havia de vomitar el sopar i, si podia, fins i tot el dinar. Així, va poder passar per la porta trepitjant-se els pantalons i ensenyant les calces Calvin Klein que li havia regalat el seu xicot.
A l'altra banda, va trobar un munt de gent força estranya asseguda a terra i bevent una cosa que ells anomenaven calimotxo' i que no era res més que vi dolent barrejat amb coca-cola. En veure-la, van convidar-la a celebrar el dia de San Botellón el Gran però ella no va voler perquè estava entestada amb continuar en la recerca d'aquell drac màgic. Així que va agafar un got amb coca-cola i va continuar el seu camí.
Poc després es va topar amb un personatge amb bigoti i força lleig que, al principi, semblava simpàtic però, més tard, va preguntar-li:
- Com pots veure, el camí es bifurca... cap a on aniràs?
Ella va rumiar-ho una estona i, finalment, va contestar-li:
- Crec que aniré cap a l'esquerra.
- Que li tallin el cap!" va vociferar ell, tot ensenyant les dents.
Ella va començar a córrer, esperitada i, efectivament, es desvià pel camí de l'esquerra. Al cap de pocs metres, va veure que ja no l'empaitava i es va asseure sota un arbre per descansar. Aleshores, algú la saludà des d'una de les branques més altes... era una pantera rosa jubilada, amb un somriure permanent d'orella a orella.
- No tinguis por - va dir - Estic aquí per ajudar-te. Quina pastilla voldràs, la blava o la vermella?"
-
Alícia i el país de les... (llegeix aquest millor!!!)
Àfrika Winslet | 26/04/2006 a les 16:10
Alícia es llençà pel forat, relliscà pel tobogan i arribà al final fent una tombarella. Llavors va veure el drac màgic sortint per una porta petitíssima, per on segur que ella no passava. "Merda!" va pensar, però, per sort, va veure un llibre a terra que es titulava "Encongir-se és fàcil... si saps com!" i, com que no tenia temps ni ganes de llegir-lo, va anar directament a la última pàgina on deia que, per encongir-se, només havia de vomitar el sopar i, si podia, fins i tot el dinar. Així, va poder passar per la porta trepitjant-se els pantalons i ensenyant les calces Calvin Klein que li havia regalat el seu xicot.
A l'altra banda, va trobar un munt de gent força estranya asseguda a terra i bevent una cosa que ells anomenaven calimotxo' i que no era res més que vi dolent barrejat amb coca-cola. En veure-la, van convidar-la a celebrar el dia de San Botellón el Gran però ella no va voler perquè estava entestada amb continuar en la recerca d'aquell drac màgic. Així que va agafar un got amb coca-cola i va continuar el seu camí.
Poc després es va topar amb un personatge amb bigoti i força lleig que, al principi, semblava simpàtic però, més tard, va preguntar-li:
- Com pots veure, el camí es bifurca... cap a on aniràs?
Ella va rumiar-ho una estona i, finalment, va contestar-li:
- Crec que aniré cap a l'esquerra.
- Que li tallin el cap! - va vociferar ell, tot ensenyant les dents.
Ella va començar a córrer, esperitada i, efectivament, es desvià pel camí de l'esquerra. Al cap de pocs metres, va veure que ja no l'empaitava i es va asseure sota un arbre per descansar. Aleshores, algú la saludà des d'una de les branques més altes... era una pantera rosa jubilada, amb un somriure permanent d'orella a orella.
- No tinguis por - va dir - Estic aquí per ajudar-te. Quina pastilla voldràs, la blava o la vermella?
-
Entropia.
Jere Soler G | 26/04/2006 a les 16:36
És Sant Jordi.
Amb un gest elegant i divertit, mentre camino per la vorera, colpejo els clatells d'un avi i d'una noia que caminen al meu davant; tots dos riuen.
De camí a l'escola, esquivo la gent que es llança des de les finestres dels pisos més alts; després em frego la pell amb el bassal de sang que regalima dels cossos.
Alguns homes van vestits de dona; d'altres salten com cangurs; una senyora bastant grossa avança nua i a quatre grapes amb el cistell al llom i canta un tango.
A les paradetes de llibres i roses hi veig títols de gran qualitat, tots en català. Un gran drac de cartró corre amunt i avall, enmig de banderes espanyoles, tot cantant l'himne d'infanteria. Un munt de policies regalen CD's pirates als top manta.
A l'escola i em trobo la directora defecant a l'entrada, avui tampoc no s'ha vestit. Entro a l'aula i saludo els alumnes; cap d'ells no porta mòbil, ni MP3. Estan callats, fan deures o estudien. Em poso nerviós i començo a estirar els cabells de dues o tres noies i poso el dit a l'ull d'un noi. M'interesso per l'estat de les dotze alumnes que esperen un fill meu; tres pareixen aquesta setmana. Els seus pares estan molt contents; em conviden a dinar cada dia.
Mentre explico, una nena afaita al zero el cap d'un company, que s'està força quiet. A mitja classe, entren els pares d'una alumna i em pregunten si em fa res que facin l'amor allà mateix, mentre jo explico. Els responc que no hi ha cap problema; la seva filla s'emociona molt.
A la tarda em decideixo a fer la meva obra bona del dia. M'atanso al sanatori i visito els pobres éssers que hi viuen entaforats a causa de la seva inadaptació social: metges que estudien en silenci remeis per les malalties del món, mestres que no són capaços de fer altra cosa que educar els nens, gent seriosa, apàtica, sense esma; espantalls que mai no menteixen, que mai no estafen, pacífics... éssers perillosos que distorsionen el natural creixement de l'entropia.
-
Entropia. (petita correcció aquest és el que val)
Jere Soler G | 26/04/2006 a les 16:39
És Sant Jordi.
Amb un gest elegant i divertit, mentre camino per la vorera, colpejo els clatells d'un avi i d'una noia que caminen al meu davant; tots dos riuen.
De camí a l'escola, esquivo la gent que es llança des de les finestres dels pisos més alts; després em frego la pell amb el bassal de sang que regalima dels cossos.
Alguns homes van vestits de dona; d'altres salten com cangurs; una senyora bastant grossa avança nua i a quatre grapes amb el cistell al llom i canta un tango.
A les paradetes de llibres i roses hi veig títols de gran qualitat, tots en català. Un gran drac de cartró corre amunt i avall, enmig de banderes espanyoles, tot cantant l'himne d'infanteria. Un munt de policies regalen CD's pirates als top manta.
A l'escola em trobo la directora defecant a l'entrada, avui tampoc no s'ha vestit. Entro a l'aula i saludo els alumnes; cap d'ells no porta mòbil, ni MP3. Estan callats, fan deures o estudien. Em poso nerviós i començo a estirar els cabells de dues o tres noies i poso el dit a l'ull d'un noi. M'interesso per l'estat de les dotze alumnes que esperen un fill meu; tres pareixen aquesta setmana. Els seus pares estan molt contents; em conviden a dinar cada dia.
Mentre explico, una nena afaita al zero el cap d'un company, que s'està força quiet. A mitja classe, entren els pares d'una alumna i em pregunten si em fa res que facin l'amor allà mateix, mentre jo explico. Els responc que no hi ha cap problema; la seva filla s'emociona molt.
A la tarda em decideixo a fer la meva obra bona del dia. M'atanso al sanatori i visito els pobres éssers que hi viuen entaforats a causa de la seva inadaptació social: metges que estudien en silenci remeis per les malalties del món, mestres que no són capaços de fer altra cosa que educar els nens, gent seriosa, apàtica, sense esma; espantalls que mai no menteixen, que mai no estafen, pacífics... éssers perillosos que distorsionen el natural creixement de l'entropia.
-
repte fora de termini Li falta un bull!
mjesus | 26/04/2006 a les 19:38
Ja sé que és fora de l'hora de termini, però bé si el vols comentar també ho agraïré, ja que el tenia fet!.
Tenia dubtes.
----------------------
No podia imaginar, fa uns mesos enrera, que em trobaria en aquella sala d'espera, amb un ram de roses a la mà, esperant que el meu oncle aparegues per aquella porta de color verd. La tieta, al meu costat tenia una mirada absent -estic convençuda que pensava en aquell home que va perdre entre les pàgines d'un llibre d'espionatge.
Els fets en si, eren realment absurds. Pobre oncle!. Cap dels seus coneguts, gosava dir el nom de la seva malaltia, era una paraula impronunciable.«Li falta un bull!-deien». Era un home una mica estrany, esquerp i tancat. Treballava a la fàbrica del poble, en una cadena de muntatge, una mena de feina d'aquelles que et deixa molt de temps per rumiar. Llegint novel·les d'espionatge va convertir la seva vida en un guió. Primer van ser petites manies que van canviar el seu tarannà; no volia els llums encesos al vespre, -tenia por que el veiessin des del carrer-, també li va agafar la ceba amb el televisor, segons ell, la gent podia sortir de la pantalla en qualsevol moment, fins i tot als endolls deia que hi havia càmeres de vigilància.
Un dia qualsevol, va començar a fixar-se en els homes que trobava al carrer quan tornava de la feina. De forma sistemàtica va inventariar -en una petita llibreta que li havia regalat-, tots els seus moviments: els horaris, les característiques físiques i tota mena de detalls; amb rigorositat gaire bé, científica. Després d'una bona temporada, va fer un seguit de deduccions: eren missatges, cada moviment era un senyal. Va arribar a obsessionar-se fins al punt de no poder sortir de casa. «- tots aquests homes em persegueixen i em volen assassinar -li deia a la Rosa ».
Un cop fort, provinent de la porta verda, em va aterrir!. Vaig imaginar aquella porta com l'entrada d'una cova i que un drac monstruós i ferotge, m'esperava a l'altre costat; una suor freda va envair.
Qui ens deslliurava de creuar aquella línia tan fina, entre la raó i el deliri?.
A quin costat de la porta, era el drac?
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- EL VELL MACIÀ – FRAGMENT DE “ELS MORTS IL·LUSTRES” (1 comentaris)
- Serraller d'urgències (4 comentaris)
- Prostibul (1 comentaris)
- Allò no passava cada dia. (1 comentaris)
- Granota impàvida (4 comentaris)
- Smith el silenciós. (1 comentaris)
- La lluna a Nova York (1 comentaris)
- ISTAMBUL UNA NIT (1 comentaris)
- Eixam 458 (9 comentaris)
- Lletres (11 comentaris)
Nous més llegits
- Trobada amb un extraterrestre (3087 lectures)
- La revolució dels llibres (3070 lectures)
- L’aposta de Pascal actualitzada (3063 lectures)
- Rellotge biològic (3057 lectures)
- EL MEU ÀNGEL (653 lectures)
- Lletres (460 lectures)
- Arriscar-se (440 lectures)
- FIDEL ESTRELLA (419 lectures)
- EL POETA CERCA EL VOCABLE (371 lectures)
- Benestar veïnal (339 lectures)
Nous més comentats
- FIDEL ESTRELLA (19 comentaris)
- EL POETA CERCA EL VOCABLE (15 comentaris)
- Lletres (11 comentaris)
- Perquè estic amb tu (9 comentaris)
- Eixam 458 (9 comentaris)
- A l’ombra d’un lledoner (7 comentaris)
- La revisió del gas (7 comentaris)
- L'ou dur (7 comentaris)
- Arriscar-se (6 comentaris)
- Aixopluc de lletres (5 comentaris)
Nous més votats
- FIDEL ESTRELLA (Agrada a 5 relataires)
- EL MEU ÀNGEL (Agrada a 4 relataires)
- Eixam 458 (Agrada a 4 relataires)
- Lletres (Agrada a 3 relataires)
- L'ou dur (Agrada a 2 relataires)
- EL POETA CERCA EL VOCABLE (Agrada a 2 relataires)
- Recordant a l' Òscar el meu marit (Agrada a 2 relataires)
- La revolució dels llibres (Agrada a 2 relataires)
- Arriscar-se (Agrada a 1 relataires)
- L'esquirol (Agrada a 1 relataires)