Detall intervenció

Llei de vida

Intervenció de: Fidel | 26-03-2012

Esguardava com un objectiu de pare expectant
des d’on aguaitava el gronxador on jugava la filla.
Ara qui juga és el rellotge que corre com ella.
Han passat mil dies, ella amplia perímetre
i s’allunya com punt de tren perdut a l’horitzó.
És l’hora de dinar, la busca, la crida...: la finestra
ja no li serveix, li cal un gran angular que no té.
Per la finestra el pare aguaita les coses petites.
Les coses grans ja marxen, fugen les princeses
com insígnies descolorides desades enmig de la pols
o com llei de vida que es desprèn del paisatge inicial.
Millor no capficar-se, inútil obrir finestres.
La llei del temps empeny la vida i la posa als seu lloc.
A fora, els ocells deuen estar cantant
i el pare fa un gir de 180º i escriu aquest poema.
Mentre, els plat s, a taula, es refreden
com els vidres de la finestra, com els perímetres
que eixamplen horitzons inabastables. Llei de vida.


Respostes

  • Penombra
    Carme Cabús | 23/03/2012 a les 16:18

    Massa solitud acumulada
    al cor dels anys.
    Espessa penombra feixuga
    com baluard.
    I tant és que a fora el sol esclati
    alt, fort, feliç.
    Com celebrar-lo si no hi ha pont
    ni passadís?
  • Llibertat d'un pensament
    magalo | 24/03/2012 a les 00:48

    Un pensament se m’escapa
    fent saltirons per la cambra
    i cada paret l’empenta
    amb mans de pintura blanca.

    La porta està ben tancada
    i per sota veu que no passa
    per dur que sembla ho intenta
    però es massa gros el que pensa.

    Pensa pensa, pensament,
    tu pots volar lliurement!

    Encara que molt s’entesta
    empeny el pany sense traça
    i amb una esquerda s’enfada
    al no poder travessar-la.

    D’un salt al sostre s’atansa
    i veu per fi el que li agrada:
    en un racó una finestra
    amb la persiana enlairada.

    Pensa pensa, pensament,
    tu pots volar lliurement!

    Amb l’embranzida d’anar-se’n
    contra un fort vidre ensopega
    i molt afligit es queda
    posposant la seva marxa.

    Del fosc cantó de finestra
    veu la llum a l’altra banda
    fent un pensament s’hi llença
    i en un moment la traspassa.

    Pensa pensa, pensament
    si penses atentament
    tu pots volar lliurement!
  • Tenebra i llum
    Carles Ferran | 24/03/2012 a les 12:55

    Que l’albada atenuï
    la tenebror de l’ànima;
    només la llum
    pot assetjar l’ombra.


  • Camps verds no taquen.
    Mena Guiga | 24/03/2012 a les 13:02
    Els camps verds de fora volen entrar per la finestra, que la cortina i l'aire, en ple èxtasi amatori, els demanen per a la persona (home o dona) que en un llit, rera la foscor, es plany perquè no re troba l'esclat natural del seu propi camp verd i li cal, li cal molt. Els camps verds no taquen, verds mira'ls que ataquen. Ataquen amb el color i la vida, amb la seva calma plana, amb la serenor dels sembrats que es lliuren al temps sense impediments. La cortina n'és testimoni. El balcó, també. La persona no troba la corda que potser el descorda d'un pou magnetìc i hipnòtic que no para de donar-li corda. Recorda el camp verd?
  • RE: RPV 207 -Finestra - Convocatòria
    Mena Guiga | 24/03/2012 a les 13:04
    I ara els errors. És "retroba" i no pas "re troba" i és "magnètic" i no pas "magnetíc".
    Too fast, Mena!
  • Llei de vida
    Fidel | 26/03/2012 a les 16:17
    Esguardava com un objectiu de pare expectant
    des d’on aguaitava el gronxador on jugava la filla.
    Ara qui juga és el rellotge que corre com ella.
    Han passat mil dies, ella amplia perímetre
    i s’allunya com punt de tren perdut a l’horitzó.
    És l’hora de dinar, la busca, la crida...: la finestra
    ja no li serveix, li cal un gran angular que no té.
    Per la finestra el pare aguaita les coses petites.
    Les coses grans ja marxen, fugen les princeses
    com insígnies descolorides desades enmig de la pols
    o com llei de vida que es desprèn del paisatge inicial.
    Millor no capficar-se, inútil obrir finestres.
    La llei del temps empeny la vida i la posa als seu lloc.
    A fora, els ocells deuen estar cantant
    i el pare fa un gir de 180º i escriu aquest poema.
    Mentre, els plat s, a taula, es refreden
    com els vidres de la finestra, com els perímetres
    que eixamplen horitzons inabastables. Llei de vida.
  • Del llit estant
    rautortor | 26/03/2012 a les 21:06

    Del llit estant
    les cabòries cerquen l’eixida
    que el finestral tot just ofrena.
    Al defora el dia s’ha aixecat
    al ritme de les hores apressants.
    Queda poc temps per gaudir,
    per tocar amb els dits de la mirada
    el verd immaculat que espireja
    amb la pluja, ronsejaire i sorruda
    en aquest inici incert de primavera.
    Veuré l’estiu?... qui sap si la tardor?...

    Del llit estant
    els vidres duen encara propines de llum
    malgrat la boira del dolor
    i el pols se m’accelera cada nou jorn
    que el mal s’obstina en obsequiar-me,
    tot esperant un raig de sol,
    el primer o el darrer, no ve d’aquí.

    • Del llit estant [versió definitiva]
      rautortor | 27/03/2012 a les 12:32
      Del llit estant
      les cabòries cerquen l’eixida
      que el finestral tot just ofrena.
      Al defora, el dia s’ha aixecat
      al ritme de les hores apressants.
      Queda poc temps per gaudir,
      per tocar amb els dits de la mirada
      el verd immaculat que espireja
      amb la pluja, ronsejaire i sorruda
      en aquest inici incert de primavera.
      Veuré l’estiu?... qui sap si la tardor?...

      Del llit estant, ansiejo els vidres
      que encara em duen propines de llum,
      malgrat la boira del dolor,
      i el pols se m’accelera cada nou jorn
      que el mal s’entesta en obsequiar-me,
      tot esperant un raig de sol,
      el primer o el darrer, no ve d’aquí.
  • Voracitats
    Xantalam | 26/03/2012 a les 21:08

    Es detura l’instant voraç.
    No es cristal·litza encara el moment
    de perdre’t.
    Fixem el gest des del brogit perpetu
    i bellugadís de les hores;
    podríem ser eternitat i llum morta
    atardant-se en l’infinit,
    reiterats horitzons de vidre,
    paisatge immòbil en l’estret badall
    de la finestra, cambra closa.
    Ara som, però, carn i nuesa
    aquietats damunt el jaç de pedra
    i el vapor d’un bes tàcitament tebi.


  • Agorafòbia
    deòmises | 28/03/2012 a les 17:02
    In oblivionem John DEMJANJUK [aka Iván Mikoláiovich Demianiuk (Іван Миколайович Дем'янюк)](1920-2012)

    (R. I. P. [Remaneat In Paenitentia])



    Finestra maldestra que obre els ulls enmig de l'esglai
    Verd d'un camp que no té límits, d'uns arbres l'ombra
    Dels quals és negra com l'ànima fosca dels homes;

    Parany que aglutina la vida i la mort en l'agònica asfíxia
    De l'apnea continuada, i a grans braçades em desteranyino
    D'aquesta xarxa davant del tel dels ulls, una mar fonda...
    I a les mans l'eixorca putridesa d'un crit que em reclama.

    Al capvespre la cortina voleia i desfarà l'esperança fràgil
    De desitjar allò que és desconegut, aquella presó externa
    Que exhala decadència, espant, i m'anomena com més temo.

    I sento com s'estén en el pou de l'ànima el putrílag extrínsec,
    La maragda que esdevindrà pobresa quan la toqui lleument
    Amb els dits només i seré llast per a la pròpia caiguda al buit.
    Darrere dels vidres, m'engoleixo, que fora roman encara el botxí.



    d.


    PS: enllaç a la wikipedia (en castellà); i més complet a l'enllaç a la wikipedia (en anglès).

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.