Detall intervenció

L'esperança de sobreviure

Intervenció de: bufanúvols | 04-01-2013

En la teua penombra viatja un tramvia
per a que la tristesa viatgi de nit i de dia,
en la teua penombra florida d'esbarzers.

En la teua penombra hi fa estada l'alegria
i està orgullosa de la seva ferida,
en la teua penombra florida de romanî.

En la figuera de davant de la teua penombra,
en la figuera verda de la teua penombra,
una tribu de formigues planeja un viatge.

En la finestra, vençuda per la banda de ponent,
a causa d'una ventada el passat hivern,
les orenetes han fet un niu, avui o ahir.

Viu la recanca de sobreviure.




Respostes

  • RE: RPV 240: CASES DESHABITADES
    Anaïs | 04/01/2013 a les 21:07
    Perdó, termini a mitjanit.
  • L'esperança de sobreviure
    bufanúvols | 04/01/2013 a les 22:52
    En la teua penombra viatja un tramvia
    per a que la tristesa viatgi de nit i de dia,
    en la teua penombra florida d'esbarzers.

    En la teua penombra hi fa estada l'alegria
    i està orgullosa de la seva ferida,
    en la teua penombra florida de romanî.

    En la figuera de davant de la teua penombra,
    en la figuera verda de la teua penombra,
    una tribu de formigues planeja un viatge.

    En la finestra, vençuda per la banda de ponent,
    a causa d'una ventada el passat hivern,
    les orenetes han fet un niu, avui o ahir.

    Viu la recanca de sobreviure.



  • Vine cap adins, que fa fred!
    Mena Guiga | 04/01/2013 a les 23:48
    Fa tant de fred aquí dins, sense portes ni finestres, entre parets gèlides i esberlades, sota sostres esventrats i acompanyada de la tristor de mobles atrotinats, deslluïts. Tot oblidat i la construcció aguanta, ferida de mort, però aguanta. Hi ha la humitat que plora arreu, el deix que griseja allà on miri.
    I, no obstant, la casa que s'enruna m'acull amb un caliu antic gens estrany, record de llar de foc, d'esplendor i color, de converses i rialles.
    I tu ets a fora. M'he oblidat de tu per una estona. Curta, no t'enfadis, no et deixo.
    T'estimo. Les herbes altes podrien amagar-te, però jo et trobaria.
    Trobaria els teus ulls negres lluents i pidolaires d'abraçades, el teu cos tou i suau, osset de peluix.
    Ens abrigarem de la decadència amb llençols estripats i flassades foradades alhora que amb cançons de fades. I somriurem, que hem tingut prou sort.

    Mena
  • La ciutat de la Follia
    bloodymaruja | 06/01/2013 a les 20:25
    A la ciutat de la Follia,
    carrer de la Bogeria,
    casa número sens-seny;
    Mirar de pupil•les mortes,
    totxos que ceguen finestres,
    formes amb llençols cobertes,
    amortallats mobles vells,
    teranyines com cortines
    que s’enganxen a la pell
    i pols d’ancestrals osseres.
    Fragorosa remor d’espectres,
    xeric de portes que es tanquen
    al darrera del teu pas.
    Acarnissades baralles
    amb esmolats ganivets
    i aguts xiscles que esgarrifen,
    quan brolla a borbolls la sang
    que com que és escandalosa
    no acaba mai de marxar.
    El terror de veritat,
    el pànic sense carota
    és pensar en fugir de casa,
    esmaperdut i inhumà,
    com una bèstia esverada,
    orada i ensangonada,
    amb l’única companyia
    d’un vetust ninot de drap
    que ningú no acaronava
    i perdre el fil que et lligava
    al teu refugi anhelat
    dins del carrer Bogeria,
    de la ciutat de la Follia,
    i a la absurda realitat.
    • On diu "xeric"...
      bloodymaruja | 06/01/2013 a les 22:18
      On diu "xeric" ha de dir "xerric"
      • RE: On diu
        bloodymaruja | 06/01/2013 a les 22:22
        i a l'absurda realitat..
        • La ciutat de la Follia-reparat
          bloodymaruja | 08/01/2013 a les 23:03
          A la ciutat de la Follia,
          carrer de la Bogeria,
          casa número sens-seny;
          Mirar de pupil•les mortes,
          totxos que ceguen finestres,
          formes amb llençols cobertes,
          amortallats mobles vells,
          teranyines com cortines
          i pols d’ancestrals osseres
          que s’enganxen a la pell.

          Fragorosa remor d’espectres,
          xerric de portes que es tanquen
          al darrera del teu pas.
          Acarnissades baralles
          amb esmolats ganivets
          i aguts xiscles que esgarrifen,
          quan brolla a borbolls la sang
          que com que és escandalosa
          no acaba mai de marxar.
          El terror de veritat,
          el pànic sense carota
          és pensar en perdre el senderi,
          esmaperdut i inhumà,
          com una bèstia esverada,
          orada i ensangonada,
          amb l’única companyia
          d’un vetust ninot de drap
          que ningú no acaronava
          i trencar el fil que et lligava
          al teu refugi anhelat
          dins del carrer Bogeria,
          de la ciutat de la Follia,
          i a l’absurda realitat.

  • Silenci
    Carme Cabús | 07/01/2013 a les 22:46

    A tot arreu, silenci,
    sideral
    com un xiscle en sordina,
    polsegós
    com milions d’anys d’un astre,
    i entremig,
    aliè a tot el que és vida,
    el meu plany,
    més silenciós encara.
  • Comiat (fora de concurs)
    Mena Guiga | 08/01/2013 a les 14:47
    Sona una guitarra fantasma, veu dolça que atrau més éssers transparents pel plor comú.
    La casa s'ha mort.
    El darrer habitant ha finat, l'última aranya que no niava, fastiguejada d'on són les preses, on és la llum, on és alguna cosa.
    Mor l'abandó per voluntat pròpia: ha estat i no pretén res més.


    Mena
  • Casa inhabitada-Fora de concurs
    bloodymaruja | 10/01/2013 a les 19:36
    No endevino a quina porta he de trucar
    per penetrar en la teva fredor
    I recorro la distància de quilòmetres de pell
    amb dits hàbils entrenats en mil carícies.
    Els retrets ja inútils es condensen en plor,
    el rellotge està cansat d’ hores passades,
    el vent ha tancat finestres amb cops secs
    I desplega els llençols com veles blanques
    d’un vaixell que fuig sense timó,
    sense nens que saluden ni gavines
    i salpa mar endins, mesquí fugitiu,
    de la inhabitada morada buida d'amor.

  • Casa, caseta, tu que eres tan bonica, boniqueta (no concursa)
    Tanganika | 11/01/2013 a les 00:01
    -Casa, caseta, on hi ha escalforeta!
    Canta la nena, neneta, que és feliç i no feliceta.
    -Casa, caseta, tu que ets tan bonica, tan boniqueta!
    I segueix, contenta. Canvia la lletra d'una cançoneta amb la gràcia dels infants.


    Han passat vuitanta anys.
    -Casa, caseta...
    No sap què seguia.
    -Casa, caseta...

    I aviat ni recordarà els mots 'casa' i 'caseta'. Es van empetitint, difuminant, fonent, dissipant...
    El destí de la casa on va viure de petita ha estat el mateix que el del seu cervell.


    TGNK
  • Mal son d’una crua realitat
    Núria Niubó | 14/01/2013 a les 10:45

    Esquerdes en cors malmesos.
    Fulles que cruixen dins la ment.
    Boques obertes cridant de fam.
    Foscors eternes de mals records.
    Negres, grisos, vermells .
    Pors.
    Dolors arrelats a l’anima.
    Estrips d’esperances .
    Fugides vanes.
    Carrers sagnants sense sortida .
    Crits ofegats per les malures.
    Llàgrimes seques en conques buides.
    Fosques finestres sense mirades.

    Indiferència i abandó.
    Societat mesquina
    • Correcció:
      Núria Niubó | 14/01/2013 a les 21:05

      Perdó, n'he fet una de grossa!

      El títol ha de ser : "Malson d'una crua realitat"

      Em podràs fer el canvi Anaïs?
      Gràcies!
  • Balanç
    deòmises | 14/01/2013 a les 19:57
    Cloc els ulls i ens somnio, sota el mateix sostre,
    Emparats per idèntic jaç, fonaments per a la família
    Que som abans de formalitzar vincle i compromís.

    Flairo, en la penombra, les aromes d'un món ideal
    Que ha de construir-se amb maons de confiança,
    Reforç de pilars perquè sigui el refugi dels nostres cors.

    I faig balanç dels dies amb l'ímpetu del batec,
    Recompto somriures i besos, entre ortigues
    De llàgrimes que es mustiguen si recordem llavis aliens,
    Pell càlida, esquena tatuada i calfreds.

    Cloc els ulls i el teu rostre és pròxim, pau i llum
    Per a nits de solitud i d'insomni quan el record
    Evita que es clivelli l'ànima degut a l'enyorança
    Que habita aquesta llar fantasmagòrica sense tu.




    d.
  • Un pany, una clau
    iong txon | 15/01/2013 a les 20:12

    Diuen que el pany d’una casa
    l’ha d’obrir una sola clau
    jo en tenia una vintena
    repartides pel veinat
    vaig donar-li la primera
    a un milhomes lladregot
    no en sabia tenir cura
    només ho trencava tot
    Ara la porta és oberta
    sense pany ni forrellat
    quan fa vent hi ha corrents d’aire
    quan plou tot és humitat
    hi nien les orenetes
    hi fan cau animalons
    a tothom fa por entrar-hi
    casalot esbatanat.

  • Hola i adéu
    rautortor | 16/01/2013 a les 22:07
    Vam fugir de casa massa aviat.
    Encara no havien tornat les cigonyes
    i els arbres presumien de llucada.
    Però, l’obsessió de la fugida
    havia barrat les portes de la raó.

    Fugir, sense mirar enrere;
    deixar el passat, oblidar-lo;
    córrer fins al límit de la fosca,
    abandonar, renunciar, perdre’s...

    Si torno, quan tot s’hagi ensulsiat,
    quan l’esperança no serveixi,
    potser vindré fins al llindar de la porta
    i amb un gran crit,
    de penediment, potser,
    -no val plorar damunt les cendres-
    et confessaré els meus sentiments
    més íntims.

    Hola i adéu, antiga llar,
    casa dels meus pares!
    • RE: Correcció
      rautortor | 16/01/2013 a les 22:16

      El vers que diu "de penediment, potser", hauria de dir "de penediment, tal volta, i de recança,".


      Gràcies

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: